El temps no perdona: Breaking Bad

Ara feia temps que no escrivia una entrada de les que faig per veure quina fila fan, ara, els actors i les actrius de Breaking Bad, una sèrie que es va acabar fa any, i m'adono que una de les meves preferides de les que he vist fins ara, per a molts la millor que s'ha fet mai, es va acabar ja fa 11 anys, i passat el fervor del moment encara es manté al capdamunt en el rànquing de valoracions.

El temps, doncs, ha respectat la sèrie, però veurem si ha estat benèvol amb els seus personatges més importants, que és la gràcia d'aquestes esporàdiques entrades. Prepareu-vos, perquè hi havia tants personatges memorables que aquesta vegada no ens limitarem a veure la trajectòria recent de 4 o 5 intèrprets.

 

Comencem, és clar, per en Bryan Cranston, l'inoblidable, premiat i lloat protagonista, que abans de la sèrie ja havia fet coses tant a la televisió (Malcolm in the Middle, 2000-2006) com al cinema, i també força doblatge d'animació, però després de Breaking Bad la feina se li va multiplicar, amb pel·lícules com Trumbo (2015), per la qual va rebre una nominació a l'Oscar al millor actor, o Asteroid City (2023), en què va coincidir amb un repartiment espectacular. 

En televisió, després de la sèrie que li va disparar la fama se l'ha pogut veure en molts papers petits i també alguns de més recurrents, com 10 episodis de Sneaky Pete (2015-2019), 20 de Your Honor (2020-2023) o, curiosament, en un episodi recent de la longeva It's Always Sunny in Philadelphia fent d'ell mateix al costat de l'Aaron Paul, el seu involuntàriament inseparable ajudant a Breaking Bad. 

Ara té 68 anys i properament el veurem a Everything's Going to Be Great, però ja ha anunciat que l'any 2026, als 70, es retirarà uns quants mesos de l'actuació per dedicar temps com cal a la seva dona.

A la sèrie, la seva dona estava interpretada per l'Anna Gunn, que igual que ell tampoc no era una novella en l'ofici quan va aconseguir el paper de Skyler White, però després de la sèrie va aconseguir molts altres papers, i particularment jo me l'he trobat més vegades que no pas a ell.

A banda de petits papers en múltiples sèries, va protagonitzar Gracepoint (2014) i va tenir 10 episodis a la sèrie Shades of Blue el 2017, a més de reprendre el seu paper de Martha Bullock a la pel·lícula de 2019 de Deadwood, sèrie en què ja havia aparegut en 21 episodis entre 2005 i 2006. En els darrers anys ha tingut aparicions de pocs (però no únics) capítols a Physical (2022-2023), Most Dangerous Game (2023) i Sugar (2024), i en cinema no s'ha prodigat especialment, però alguna cosa ha fet. Ara té 55 anys.

L'altre protagonista de Breaking Bad era en Jesse Pinkman, interpretat per l'Aaron Paul, que just abans havia començat un paper recurrent a Big Love entre 2007 i 2011, que se solapava amb la seva feina a la sèrie que li va donar la fama, i després va aconseguir un doblatge d'animació, concretament del personatge d'en Todd Chávez a Bojack Horseman, entre 2014 i 2020.

A banda d'això va protagonitzar The Path (2016-2018, 36 episodis), va sortir en un parell d'episodis de Black Mirror fent-hi papers diferents i, potser el més destacat, va sortir a les temporades 3 i 4 de la coral Westworld. En televisió, quan escric això se l'ha vist per última vegada a l'esmentat episodi d'It's Always Sunny in Philadelphia amb en Bryan Cranston, amb qui també va coincidir reprenent el paper de Jesse Pinkman el 2022 en un episodi de la preqüela Better Call Saul. En cinema ha fet també unes quantes coses des del final de la sèrie. Ara té 44 anys.

El cunyat d'en Walter "Heisenberg" White, en Hank Schrader (Dean Norris), un cunyat en el sentit literal i en el figurat, també tenia experiència prèvia a la televisió i el cinema, però en papers no especialment destacats. Després de Breaking Bad, els petits papers en televisió i cinema van continuar i es manté el de Hank Schrader com el més destacat i memorable de la seva carrera.

Tanmateix, just després de la sèrie va tenir un dels papers principals de la sèrie Under the Dome, entre 2013 i 2015, entre 2016 i 2018 va aparèixer 6 vegades a The Big Bang Theory, va obtenir un altre paper important a Claws (2017-2022) amb 40 episodis i un altre a United States of AI (2021-2022) com a feines més destacades, que no està malament. En cinema ha anat fent cosetes, com per exemple de l'antic secretari general de la Unió Soviètica Nikita Khruschev a Unfrosted, que s'ha estrenat aquest mes de maig als Estats Units. Ara té 61 anys.

La dona d'en Hank era la germana de la Skyler, per tant també cunyada del protagonista, i la feia la Betsy Brandt. Amb algunes experiències prèvies en televisió i cinema, però res de gaire destacat, quan encara sortia a Breaking Bad va començar a rebre encàrrecs més sucosos, amb presències de més d'un episodi, i quan la sèrie ja havia acabat la vam poder veure, de manera destacada, en 22 episodis de The Michael J. Fox Show (2013-2014), Master of Sex (2014) o la sitcom Life in Pieces (2015-2019), on era una de les protagonistes del seu coral grup de personatges.

Després se l'ha vist a Pearson (2019), The Unicorn (2019-2021), Soulmates (2020) o Love, Victor (2022). En cinema, en general, ha fet pocs papers. Ara té 51 anys.

Tornem a la família White, perquè tenia un fill, en Walter White Jr., interpretat per l'RJ Mitte, un actor amb paràlisi cerebral, com el personatge, que després de la sèrie es va poder veure el 2014 en 9 episodis de Switched at Birth i, en un altre paper destacat, als 7 episodis de The Guardians of Justice, el 2022.

A diferència d'alguns dels seus companys de repartiment, ha fet relativament força cinema un cop es va fer famós amb Breaking Bad, tot i que res superconegut. Actualment té 31 anys.

Qui no necessitava la sèrie per trobar feina era en Giancarlo Esposito, l'inoblidable i implacable Gus Fring, perquè ja tenia un currículum considerable abans, però sí que va ser el seu primer paper d'aquest nivell d'importància i repercussió.

Tanmateix, no el va encasellar: de 2011 a 2017 el vam veure en 14 episodis de Once Upon a Time, va sortir en 42 episodis de Revolution (2012-2014), en 10 de The Get Down (2016-2017), en 23 de Dear White People (2017-2019), va ser un dels personatges fixos de la preqüela Better Call Saul (2017-2022), ha sortit en 9 episodis de The Mandalorian (2019-2023), surt a The Boys des de 2019 i ja paro, perquè Déu n'hi do. També ha fet feines de veu, i al videojoc Far Cry 6 (2021) va posar la veu i la imatge a un personatge que, a més, apareix a la portada. Ara té 66 anys.

El més veterà del repartiment era en Jonathan Banks, que feia de Mike Ehrmantraut, la mà dreta d'en Gus, i la seva veterania també es veu reflectida en una extensa carrera prèvia. Després el vam veure, entre altres coses, en 11 capítols de Community (2014) i en moltes feines de veu, incloent-hi la del comissari James Gordon al videojoc Batman: Arkham Knight (2015).

Però, sens dubte, on més ha destacat en aquests anys ha estat en la represa del paper de Mike a Better Call Saul (2015-2022), que ha donat una nova dimensió al personatge i l'ha convertit en un dels meus preferits de tots els que he vist a la ficció en general.

I acabem amb en Bob Odenkirk, que va començar la seva carrera com a còmic i guionista al mític programa Saturday Night Live el 1987, papers que va repetir en altres programes de la petita pantalla, el mitjà en què més se l'ha pogut veure, i amb diferència.

Però a banda d'aparicions d'un episodi o dos, és veritat que el seu primer gran paper, a més dramàtic -tot i que en el cas del personatge d'en Saul Goodman estem parlant més aviat de contrapunt humorístic d'un drama-, el trobem a Breaking Bad, i el personatge va resultar prou interessant com perquè protagonitzés la seva preqüela / spin-off entre 2015 i 2022, Better Call Saul, on se l'ha reconegut com cal i ha demostrat que és perfectament capaç de fer drama. En tots aquests anys, a més, ha compaginat aquests papers grans amb molts altres de més petits, com el d'un emblemàtic episodi de The Bear al qual pertany la imatge. Ara té 61 anys.

I m'aturaré aquí, que no ha estat poca cosa. Queda clar que la majoria d'intèrprets que van participar en la que tanta gent considera la millor sèrie de la història -i si no ho és, és de les millors amb total seguretat- han tingut una bona carrera posterior, no han quedat excessivament eclipsats ni encasellats pels papers que fan que en parlem avui -llevat de quan ha estat amb coneixement de causa, com en el cas dels senyors Odenkirk i Banks, i els ha sortit bé-, i això sempre és una bona notícia, perquè moltes vegades no és així.

Sèries: Black Mirror (sisena temporada)

Potser perquè no se la continuï acusant d'haver-se americanitzat amb el pas a Netflix, Black Mirror és una sèrie de periodicitat irregular, agafant el pitjor que tenen les per altra banda magnífiques sèries britàniques: pocs episodis i moltíssim temps d'espera entre temporades.

He de reconèixer que, des de la cinquena temporada i la pel·lícula interactiva Bandersnatch, no havia tornat a pensar en la sèrie, i em va sorprendre gratament que aparegués la seva sisena temporada a Netflix no fa gaire, però quatre anys després del darrer senyal de vida, si bé s'ha de dir que els esdeveniments prou coneguts de 2020 han contribuït a agreujar la situació.

Black Mirror sempre s'ha caracteritzat per ser una sèrie antològica, amb capítols autoconclusius però sobre un mateix tema, en aquest cas el de l'ètica de la tecnologia. Normalment han estat episodis ambientats en un futur proper però indeterminat en què s'exploraven les conseqüències del mal ús o l'abús d'un avenç tecnològic, unes prediccions plausibles si analitzem com funciona la nostra societat.

A la sisena temporada, però, notem una diferència respecte al que havíem vist fins ara: ja no anem cap al futur, ni tan sols una mica. Parlem-ne repassant breument sobre les premisses de cadascun dels 5 episodis que té. 

El primer, Joan is Awful, ens presenta una situació de les que podrien passar de debò, i potser la tecnologia ja ho permet i tot: la protagonista, la Joan (Annie Murphy), veu com a la sèrie que mira a Netflix aquell vespre es relaten les coses que li han passat a ella mateixa aquell dia, amb les misèries incloses i, és clar, aquesta situació de trobar-se a si mateixa retratada a la tele -perquè és això, ella mateixa- també li passa a la Joan de la tele, interpretada per la Salma Hayek.

A partir d'aquesta premissa es parla d'intel·ligència artificial, drets d'imatge i altres qüestions que estan d'actualitat, precisament ara més que mai amb la vaga d'actors i guionistes que hi ha en marxa a Hollywood entre altres coses per aquest tema.

A Loch Henry les noves tecnologies no tenen res a veure amb la trama, cosa que no és habitual a la sèrie: hi trobem un estudiant de cinema que va de visita al seu poble natal a Escòcia per fer un documental no excessivament apassionant, acompanyat per la seva xicota, que presentarà a la seva mare.

El que es trobaran tots dos després de fer un canvi de tema del reportatge serà quelcom esgarrifós i es travessarà la línia de la implicació personal en la matèria amb què es treballa. Poca cosa més en puc dir, i tot i que és un capítol interessant, potser és "poc Black Mirror". 

El meu preferit és Beyond the Sea, un capítol protagonitzat per pesos pesants com són l'Aaron Paul i en Josh Hartnett que ens porta a un 1969 alternatiu en què la tecnologia està prou avançada per permetre que uns astronautes establerts a l'espai transfereixin la seva consciència a unes rèpliques seves que hi ha a la Terra a l'hora de dormir, de manera que no han d'enyorar la seva família.

És una interessant contradicció: el capítol de la sèrie ambientat més en el passat és el que es basa, potser, en la tecnologia menys viable avui en dia. A banda d'això, tenim un trepidant thriller ètic que encaixa perfectament a l'univers de la sèrie.

D'ètica va especialment l'episodi Mazey Day, en què una paparazza lluita per sobreviure el 2006 aconseguint les fotos que li encarreguen, peti qui peti i passant per sobre de la intimitat de les celebritats que esdevenen els objectius de les càmeres en els seus moments més vulnerables.

El pa de cada dia a la professió, vaja. Però quan sembla que ens estan explicant una història normal i corrent i ens preguntem què té a veure això amb Black Mirror té lloc un gir sobrenatural que... tampoc és propi de la sèrie. Un capítol estrany a causa d'això, però no dolent, en absolut.

D'ètica també va -de fet, és el denominador comú de bona part de la sèrie i sens dubte d'aquesta temporada- el capítol Demon 79, en què una treballadora de grans magatzems al Regne Unit de 1979 ha de fer front al racisme imperant -ella és d'origen indi- i un bon dia es troba un talismà que fa aparèixer un dimoni amb la forma de l'ara desaparegut Bobby Farrell, cantant dels Boney M. 

Ell li diu que s'acosta la fi del món i que, per evitar-ho, ha de matar tres persones, cosa que en un primer moment no convenç la noia, que és una persona normal, però si s'hi negués i prou no hi hauria episodi.

Són cinc capítols que en general encaixen a Black Mirror, ben fets i amb molt bones interpretacions, però s'arrisquen amb l'aposta clara que fan amb situar-se en èpoques passades -en els casos en què es fa- i, sobretot, amb la introducció en alguns episodis de l'element sobrenatural. Sigui com sigui, els continua escrivint el seu creador, Charlie Brooker, i a mi és una temporada que m'ha agradat més que la cinquena.

Sèries: Better Call Saul (sisena temporada)

Havia d'arribar el moment. La que era la meva sèrie preferida dels últims anys ha arribat a la seva fi, i ho ha fet amb una temporada més llarga que de costum, amb 13 episodis i un tram final amb sorpreses també des del punt de vista narratiu.

S'ha acabat l'spin-off d'una de les meves sèries preferides de sempre, que probablement m'ha agradat més i tot, i que al marge que formi part de la tendència de fa uns anys d'estirar el xiclet dels productes que funcionen, ha estat tot un encert creatiu i un autèntic èxit.

Better Call Saul ha anat construint una trama que estava limitada pel fet de ser una preqüela de Breaking Bad, en coses tan bàsiques com el fet que, passi el que passi, sabem que hi ha personatges que no moren perquè els vam veure a la història original, cronològicament posterior.

També s'havia d'anar amb compte amb possibles inconsistències, contradiccions respecte a la història posterior que ja coneixem, i en diverses pàgines està documentat que, malauradament, n'hi ha algunes, de vegades pel bé de l'interès del guió. 

Una de les incògnites de la sèrie era què passaria amb la Kim, que no apareix a Breaking Bad, i ens estranyava atesa la importància que té a la vida d'en Saul. 

En aquesta temporada la parella duu a terme l'última trapelleria, una venjança contra en Howard Hamlin, que acaba sortint de mare d'una manera que desencadenarà el final de la relació i serà un punt d'inflexió en la vida de tots dos.

També tenim el clímax de la trama de la guerra entre en Gus Fring i els Salamanca, amb moments de molta tensió, incrementada per l'estil de direcció marca de la casa ja des de la sèrie original, incloent-hi les emblemàtiques llargues escenes d'introducció sense diàleg que normalment se centren en processos o mecanismes en primer pla.

En aquest cas sabem que en Gus no mor en aquesta sèrie, la seva defunció a Breaking Bad és massa mítica com per oblidar-la ni tan sols temporalment, però la mestria dels guionistes fa que l'esmentada guerra sigui trepidant per a l'espectador de totes maneres.

Des del principi de la sèrie hem tingut algunes llambregades al futur d'en Jimmy McGill / Saul Goodman, escenes en blanc i negre de la seva vida com a Gene Takovic a Nebraska (curiosament vam poder veure en Bob Odenkirk a la pel·lícula Nebraska, en blanc i negre, fa uns anys) que només ens mostraven que hi duia una vida d'incògnit sense abandonar l'estat d'alerta.

Com no podia ser d'una altra manera, en aquesta temporada per fi veiem més metratge d'aquesta etapa, però segurament no esperàvem que tant, amb capítols gairebé sencers dedicats a això al tram final, juntament amb un efecte visual diferent a l'opening.

Són capítols en què veiem que el nostre protagonista, ple de grisos, no ha canviat i sempre s'està empescant alguna estafa. La seva set de diners i la necessitat de dissenyar plans per fer-ne alguna el condueixen al desenllaç final, per a mi prou satisfactori tot i que amb un episodi final que estilísticament es desmarca una mica del que havíem vist fins ara. 

Tot i el compromís que hi ha en aquest punt amb les escenes del futur -que d'altra banda representa que tenen lloc l'any 2010, dos després del final de Breaking Bad-, en tenim també alguna dels moments posteriors al clímax de les trames que s'havien vist al llarg de les 6 temporades, on ja estem cronològicament dins de l'època de la sèrie original.

Són escenes en color en què de vegades ens preguntem si ja es connecta amb la sèrie on en Saul era el secundari que introduïa l'element humorístic d'aquell drama, i la resposta la tenim en les esperades aparicions estel·lars que a aquestes altures no haurien de sorprendre, i és que tothom s'ha volgut apuntar a la festa de comiat de Better Call Saul, per a mi una de les millors sèries que s'han fet mai, per mèrits propis.

El temps no perdona: Big Love

Fa gairebé 5 anys vaig fer una entrada sobre una sèrie que havia descobert mig per casualitat, perdent-me en seguir enllaços de la Wikipedia, i que m'havia agradat molt. Era Big Love, una producció de l'HBO sobre una família poligàmica, i es va emetre originalment entre 2006 i 2011.

Com que han passat més de 7 anys des del seu final, i al seu planter hi havia cares que ja eren força conegudes, però que després en alguns casos ho han estat encara més, em preguntava què se n'havia fet, i vaig veure que era una candidata més que adequada per a una nova entrada d'aquesta secció.

El protagonista de la sèrie era en Bill Henrickson, un polígam integrat a la societat després de marxar de la comuna/secta on s'havia criat, i interpretat per en Bill Paxton, vist en papers a The Terminator (1984), Weird Science (1985), Aliens (1986), Apollo 13 (1995) o Edge of Tomorrow (2014).

Després de la sèrie va coprotagonitzar la minisèrie Hatfields & McCoys (2012) amb en Kevin Costner, va sortir en 6 episodis de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. (2014) i protagonitzava la versió televisiva de Training Day l'any 2017... però va morir als 61 anys per complicacions després d'una operació coronària. En cinema es va estrenar aquell any, de manera pòstuma, The Circle. 

Pel que fa a les seves dones comencem amb la Jeanne Tripplehorn, que feia de Barbara Henrickson i era la més gran de les tres dones del protagonista, i que ara té 55 anys.

L'havíem vist ja a Instint Bàsic (1992) i a Waterworld (1995), per exemple, però Big Love va ser el paper que li va proporcionar més metratge en pantalla, i tornaria a tocar la televisió a Criminal Minds entre 2012 i 2014, però en general no ha treballat gaire més, tot i que el 2017 es va poder veure a Little Pink House (a la foto) i aquest any ha sortit a Gloria Bell, estrenada al Festival Internacional de Cinema de Toronto, però que arribarà als cinemes l'any vinent. 

Segurament la cara més coneguda del repartiment era la de la Chloë Sevigny (44 anys), habitual de moltes pel·lícules independents -i per això li esqueia aquesta producció de l'HBO que tampoc no era de les sèries més conegudes de la cadena- que podem veure en títols com Kids (1995), Boys don't cry (1999), American Psycho (2000), Dogville (2003), la polèmica The Brown Bunny (2003), Zodiac (2007)...

A Big Love feia de la segona dona d'en Bill, la Nicky Grant (sembla que no es va canviar el cognom en casar-se), i en televisió després d'allò va fer coses com dues temporades d'American Horror Story (2012 i 2015-2016) o 24 episodis de Bloodline (2015-2017), mentre que al cine s'ha inflat a participar en diversos projectes, un dels més recents dels quals aquesta Lizzie (2018) de la foto.

La tercera dona del protagonista era la Margene, interpretada per la Ginnifer Goodwin, ara amb 40 anys, que ja havia fet un paper important a la televisió, a la comèdia Ed (2001-2003), i tant a la petita pantalla com a la gran havia dut a terme diversos rols petits, però sens dubte aquest va ser el més important que havia interpretat fins llavors.

El mateix 2011 va participar en una minisèrie de 5 episodis anomenada Margene's Blog, però el més important que va fer aquell any, el mateix en què va acabar Big Love, va ser entrar com a protagonista a Once Upon a Time, on va fer 135 episodis entre 2011 i 2017, i hi ha tornat com a convidada aquest mateix 2018 per al final de la sèrie (a la dreta de la foto). 

El 2012 va fer també 20 episodis a Electric City, sèrie d'animació en què va proporcionar la veu, cosa que tornaria a fer el 2016 amb Zootopia, al cinema, fent de protagonista femenina. Curiosament, des de llavors no ha tornat a fer cine, i a la televisió després de Once Upon a Time tampoc, però el 2017 es va poder veure al teatre amb Constellation. 

La filla gran d'en Bill, la Sarah, hi feia un paper secundari que després es va anar diluint, però perquè l'actriu que la interpretava es va convertir ràpidament en una estrella de cine. L'Amanda Seyfried, ara amb 33 anys, ja s'havia pogut veure, per exemple, al seu debut cinematogràfic amb Mean Girls (2004), però el 2008 va esclatar amb Mamma Mia!, la seqüela de la qual, Mamma Mia! Here we go again ha fet precisament 10 anys després, aquest 2018 (a la foto).

En televisió ja havia fet, entre 1999 i 2001, As the World Turns, 11 episodis de Veronica Mars entre 2004 i 2006, i hi tornaria després de Big Love per fer Twin Peaks, la seqüela de 2017 de la mítica sèrie dels 90, però sobretot ha fet cine, amb papers tan destacats com Dear John (2010, que és on jo la vaig conèixer, per cert), In Time (2011) o Les Misérables (2012), entre molts altres.

El fill gran del protagonista era en Ben Henrickson, un Douglas Smith que ara té també 33 anys i que no cal dir que no ha adquirit, ni de bon tros, la fama i la influència de la seva germana televisiva, i encara que tenia força experiència en papers en produccions poc conegudes, i després de la sèrie en petits papers en coses de més renom, es podria dir que, tot i treballar força, la seva carrera no ha esclatat com la de l'Amanda.

El més recent és la sèrie The Alienist (a la foto), d'aquest mateix 2018, en què comparteix repartiment amb gent com ara la Dakota Fanning (també a la foto), en Daniel Brühl o en Luke Evans, però abans també se'l va poder a veure a la gran però cancel·lada Vinyl (2015).

El xicot de la Sarah, i un paper força petit però que va aparèixer en 14 episodis, era interpretat per un Aaron Paul que dos anys després de començar Big Love es va fer molt famós de cop com a pràcticament coprotagonista de Breaking Bad, poca broma, on s'hi va estar durant tota la sèrie i, sens dubte, el seu paper més conegut.

Ara té 39 anys i al cinema va veure incrementada la seva feina, amb coses com un paper secundari també a Fathers and Daughters (2015), que esmento perquè va tornar a fer de parella de l'Amanda Seyfried, però en televisió ha continuat fent coses, com la veu del personatge Todd Chávez a BoJack Horseman o l'aparició a la sèrie The Path (a la foto) durant les tres temporades que ha durat des de 2016 fins a aquest 2018. L'any que ve segurament el veurem a la pel·lícula que farà de seqüela de Breaking Bad.

El veterà Bruce Dern, que ara té 82 anys, i que a Big Love feia de Frank, pare d'en Bill, ja tenia una àmplia carrera televisiva, però la sèrie va ser de les últimes coses que va fer a la petita pantalla. En canvi, en cinema, on també tenia una dilatada experiència, li va arribar força més feina.

Se l'ha pogut veure en petits papers de pel·lícules d'en Quentin Tarantino, concretament a Django Unchained (2012) i The Hateful Eight (2015), i hi torna a col·laborar l'any vinent amb Once Upon a Time in Hollywood, però segurament el seu paper més destacat va ser el del protagonista de Nebraska (2013), que li va proporcionar una nominació a l'Oscar al millor actor, entre molts altres reconeixements.

La mare del protagonista es deia Lois i la interpretava la Grace Zabriskie, que ara té 77 anys i que, amb també una llarguíssima carrera, és recordada entre altres coses pel seu paper de mare de l'assassinada Laura Palmer a Twin Peaks, tant a la sèrie original de 1990-91 com a la seqüela de 2017, on va tornar a compartir repartiment amb l'Amanda Seyfried.

I si allà hi va retrobar la neta, actualment es torna a veure les cares amb el net a The Alienist. A banda d'això, en els anys des que va acabar Big Love també ha fet petites estades en sèries com The Killing (2013), Ray Donovan (2015) o Santa Clarita Diet (2017).

La seva candidata a segona nora per part del germà d'en Bill es deia Kathy i la interpretava la Mireille Enos (43 anys), que després va aconseguir un paper protagonista a The Killing (2011-2014), on sortia també la senyora Zabriskie, i a The Catch (2016-17), que només va durar dues temporades però era força entretinguda.

El sogre d'en Bill per part de la seva segona dona, la Nicky, era en Roman Grant, l'autoproclamat profeta de la secta que apareixia a la sèrie i el dolent d'aquesta, podríem dir. La seva inconfusible cara era la d'en Harry Dean Stanton.

Ja tenia una dilatadíssima carrera cinematogràfica i televisiva (on també va fer Twin Peaks), sobretot a la pantalla gran, amb papers en produccions com The Godfather Part II (1974), Alien (1979), Paris, Texas (1984), The Last Temptation of Christ (1988), Fear and Loathing in Las Vegas (1998), entres moltes altres, però cal destacar Lucky (2017), a la foto, l'última estrenada en vida, perquè va morir aquell any a l'edat de 91 anys. Aquest 2018 s'estrenava Frank and Ava, paper pòstum d'aquest senyor.

 
Acabem amb el seu fill, l'Alby Grant, destinat a liderar la comuna poligàmica i amb el rostre i la veu d'en Matt Ross, que ara té 48 anys.

Amb feines esporàdiques i no gaire destacades en cinema, llevat d'alguna excepció com ara el seu paper a Good Night, and Good Luck (2005), va tenir més sort com a director amb la premiada Captain Fantastic (2016) i ha triomfat una mica més a la televisió, amb Big Love, però també Magic City (2013-14), aparicions a American Horror Story el 2011 i el 2015 i, des de 2014, com a "dolent" també de Silicon Valley.

Hem repassat les cares principals d'aquella sèrie que vaig veure quan alguns dels seus intèrprets ja eren coneguts, però trobo que és igualment interessant veure com els va anar, a tots plegats, després d'aquell punt d'inflexió.




 

El final de Breaking Bad

Fa gairebé 2 anys, a finals d'octubre de 2011, vaig dedicar una entrada a Breaking Bad, sèrie de l'AMC de la qual he vist l'últim episodi unes hores abans d'escriure això, encara que ho programi per a un altre dia. 

Llavors ja vaig dir què em semblava, vaig presentar els personatges i vaig dir que se n'havien emès 4 temporades, però que deien que la 5a potser estaria dividida en dues parts de 8 episodis, una l'estiu de 2012 i l'altra l'estiu de 2013, i així ha estat. I ara que n'he vist el final diré el que penso d'aquesta recta final, com sempre en aquests casos amb spoilers, de manera que esteu avisats.

Aquella primera part de la cinquena temporada, 8 episodis emesos el 2012, narrava les conseqüències de l'impactant assassinat d'en Gus Fring (Giancarlo Esposito) al final de la 4a temporada: en Walt (sense diners després que la seva dona s'ho gastés tot en pagar els deutes amb Hisenda del seu excap, en Ted Beneke) i en Jesse necessitaven un soci per a la distribució de la metamfetamina blava que fabricaven i l'escollit era en Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), l'associat d'en Gus que fins llavors els havia estat tocant els nassos.

Al seu torn aquest s'associava a la pija i repel·lent Lydia Rodarte-Quayle (Laura Fraser), que era qui distribuïa la droga a l'Europa de l'Est i qui proporcionava un dels ingredients imprescindibles per a la fabricació del producte. 

Però els esdeveniments d'aquells 8 episodis, que incloïen l'assassinat d'un nen per haver estat testimoni d'una de les operacions del trio, van acabar de destruir la societat Walt-Jesse perquè el segon, profundament torturat per la mort del nen, decideix plegar. El mateix passa amb en Mike, que té a sobre la DEA, l'agència antidroga dels Estats Units, liderada precisament pel cunyat del protagonista, en Hank Schrader (Dean Norris).

Si a la "feina" les coses no li van bé, a casa en Walt té un petit problema, i és que la Skyler (la recentment premiada com a millor actriu secundària en una sèrie dramàtica als Emmy de 2013, l'Anna Gunn) no porta gaire bé les activitats del seu encara marit, i intenta convèncer-lo per deixar-ho córrer i dur una vida normal tot blanquejant al negoci de rentat de cotxes els diners guanyats fins ara. El matrimoni, però, tira endavant malgrat que és una claríssima farsa.

I també tenim el cunyat, que durant la sèrie ha patit una espectacular transformació de l'inicial paio bromista i alegre (i una mica pesat) al persistent i bon (però no necessàriament honrat i honest) policia que persegueix en Heisenberg, amb el caràcter agrat sens dubte per haver-se enfrontat a la mort després que atemptessin sense èxit contra la seva vida i el deixessin paralític durant una bona temporada.

Doncs bé, s'ha passat 4 temporades i mitja sense ni tan sols sospitar que el marit de la germana de la seva dona era el rei de la metamfetamina blava, però tot això canvia al final de la primera part d'aquesta 5a temporada, quan assegut a la tassa del vàter de casa del seu cunyat agafa un llibre que casualment era per allà sobre i lliga caps gràcies a una dedicatòria que havia passat per alt al meticulós Walter White. 

Així ens han deixat durant un any, amb aquell cliffhanger que anunciava el que ens hem trobat a la recta final de la sèrie: l'enfrontament directe entre en Hank i en Walt que esperàvem des de la primera temporada, amb un Dean Norris més prim i demacrat que al principi i amb el potencial dramàtic al màxim, sens dubte la revelació de la segona meitat de la temporada.

Però l'home es troba en un dilema: ara que és un peix gros de la DEA, si se sap que en Heisenberg era el seu cunyat i que ell no se n'havia adonat la seva carrera perilla, de manera que decideix encarregar-se'n ell tot sol i entregar-lo a l'agència només quan el tingui ben lligat, missió que ocupa bona part d'aquests últims 8 episodis i que provoca moments d'altíssima tensió quan tant ell com la seva dona s'han de trobar amb el matrimoni White sabent el que ha amagat durant tant de temps.   

Qui no és cap revelació, perquè hem gaudit de la seva magnífica interpretació des del principi, és l'Aaron Paul, que fa de Jesse, el soci d'en Walt que en aquesta cinquena temporada s'ha enfonsat en la desesperació i el penediment fins al punt de perdre no només l'interès pels diners que ha guanyat (que fins i tot regala), sinó també les ganes de viure.

Segurament és el personatge pel que sentim més llàstima, perquè és el que més pateix, sobretot pel pes que duu a dins en ser responsable indirecte de la mort d'aquell nen. Aquest trauma té una extensió en l'intent d'assassinat d'en Brock, el fill de la seva xicota Andrea (Emily Ríos), per part d'en Walt, la implicació del qual confirma en aquesta recta final i el duu a voler-lo matar fins que l'enxampa la DEA. En Walt, encara que l'ha intentat protegir sempre, després d'això decideix que és una molèstia i n'encarrega l'execució als nazis que també li van treure del mig els presos a qui en Mike pagava regularment pel seu silenci.

Són els mateixos que, quan en Walt es troba acorralat per en Hank i el seu company Steve, el rescaten i maten en Hank (i l'Steve) malgrat les súpliques del protagonista de deixar-los vius, en una escena repartida entre dos episodis que probablement constitueix el clímax d'aquesta última temporada. 

Sabíem que era en Walt o en Hank, i que davant d'aquesta disjuntiva seria en Walt el supervivent, encara que no premés directament el gallet, però no per això deixa de ser menys impactant la mort d'un secundari estimat com aquest, la responsabilitat de la qual sens dubte és d'en Walt, que a partir de llavors perd l'amor de la seva família.

Cada cop més contra les cordes després que els nazis aprofitin l'avinentesa per trair-lo i endur-se la major part dels 80 milions de dòlars que havia acumulat, en Walt accepta la recomanació (allargada en el temps) del seu advocat Saul Goodman (Bob Odenkirk, el contrapunt humorístic de la sèrie, que aquesta temporada també ho ha passat molt malament) i desapareix amb una nova identitat per tal de reflexionar sobre els seus últims moviments ara que li queden pocs mesos de vida després que el càncer hagi tornat.  

I de quina manera, senyores i senyors, resolen l'últim episodi tant el protagonista com els responsables de la sèrie. En el seu 52è aniversari (anticipat al primer capítol de la temporada, l'any passat), en Walt ho deixa tot lligat, es va carregant tothom qui li fa nosa i estableix un sistema pel qual la seva família rebrà uns quants milions de dòlars sense que se'ls quedi la policia, i de pas té una última trobada amb en Jesse, a qui proporciona la llibertat (els nazis el tenien segrestat "cuinant" la meta blava) i la possibilitat de matar-lo, cosa que el jove refusa tot dient-li que, si vol morir, ho faci ell mateix. 

No és així com veiem abandonar aquest món en Walter White, que cau víctima d'una ferida de bala provocada per ell mateix en el brillantment executat assalt final al quarter general dels nazis. Després d'uns últims anys en què ha passat de professor de química d'institut a emperador de la droga d'Albuquerque i rodalies, en què s'enganyava dient-se a si mateix que produïa droga per tal de guanyar diners per a la seva família i solucionar-li la vida quan el càncer se l'endugués, però que en realitat era un estil de vida que li agradava, potser és cert que s'ha convertit en un criminal i un fill de puta, que no ha pogut gaudir dels diners que havia guanyat, que tot s'ha torçat, que s'ha fet públic el seu nom i que les coses han anat molt malament per al seu entorn, que ara el rebutja fent que es quedi sol, però ni l'ha mort el càncer ni l'ha atrapat la policia. 

En Walt mor acaronant un dels aparells d'una fàbrica de metamfetamina blava, l'única cosa per a la qual s'ha considerat realment bo a la vida. I només després la policia troba el seu cos. 

M'ha semblat un final perfecte per a aquesta sèrie que ara en calent és fàcil dir-ho, però que moltíssima gent considera si no la millor, una de les millors sèries de la història de la televisió. I hi estic d'acord. Relativament pocs episodis, unes interpretacions magnífiques en absolutament tots els casos, un realisme extrem, una manera de narrar que afavoreix la tensió, una història ben lligada on no hi ha res que sobri, esdeveniments lògics i un final versemblant i clar, que és una cosa que algunes de les sèries que surten al Top 10 de la majoria de la gent no acaben de resoldre bé. Trobarem a faltar, i molt, Breaking Bad.