Sèries: Better Call Saul (sisena temporada)

Havia d'arribar el moment. La que era la meva sèrie preferida dels últims anys ha arribat a la seva fi, i ho ha fet amb una temporada més llarga que de costum, amb 13 episodis i un tram final amb sorpreses també des del punt de vista narratiu.

S'ha acabat l'spin-off d'una de les meves sèries preferides de sempre, que probablement m'ha agradat més i tot, i que al marge que formi part de la tendència de fa uns anys d'estirar el xiclet dels productes que funcionen, ha estat tot un encert creatiu i un autèntic èxit.

Better Call Saul ha anat construint una trama que estava limitada pel fet de ser una preqüela de Breaking Bad, en coses tan bàsiques com el fet que, passi el que passi, sabem que hi ha personatges que no moren perquè els vam veure a la història original, cronològicament posterior.

També s'havia d'anar amb compte amb possibles inconsistències, contradiccions respecte a la història posterior que ja coneixem, i en diverses pàgines està documentat que, malauradament, n'hi ha algunes, de vegades pel bé de l'interès del guió. 

Una de les incògnites de la sèrie era què passaria amb la Kim, que no apareix a Breaking Bad, i ens estranyava atesa la importància que té a la vida d'en Saul. 

En aquesta temporada la parella duu a terme l'última trapelleria, una venjança contra en Howard Hamlin, que acaba sortint de mare d'una manera que desencadenarà el final de la relació i serà un punt d'inflexió en la vida de tots dos.

També tenim el clímax de la trama de la guerra entre en Gus Fring i els Salamanca, amb moments de molta tensió, incrementada per l'estil de direcció marca de la casa ja des de la sèrie original, incloent-hi les emblemàtiques llargues escenes d'introducció sense diàleg que normalment se centren en processos o mecanismes en primer pla.

En aquest cas sabem que en Gus no mor en aquesta sèrie, la seva defunció a Breaking Bad és massa mítica com per oblidar-la ni tan sols temporalment, però la mestria dels guionistes fa que l'esmentada guerra sigui trepidant per a l'espectador de totes maneres.

Des del principi de la sèrie hem tingut algunes llambregades al futur d'en Jimmy McGill / Saul Goodman, escenes en blanc i negre de la seva vida com a Gene Takovic a Nebraska (curiosament vam poder veure en Bob Odenkirk a la pel·lícula Nebraska, en blanc i negre, fa uns anys) que només ens mostraven que hi duia una vida d'incògnit sense abandonar l'estat d'alerta.

Com no podia ser d'una altra manera, en aquesta temporada per fi veiem més metratge d'aquesta etapa, però segurament no esperàvem que tant, amb capítols gairebé sencers dedicats a això al tram final, juntament amb un efecte visual diferent a l'opening.

Són capítols en què veiem que el nostre protagonista, ple de grisos, no ha canviat i sempre s'està empescant alguna estafa. La seva set de diners i la necessitat de dissenyar plans per fer-ne alguna el condueixen al desenllaç final, per a mi prou satisfactori tot i que amb un episodi final que estilísticament es desmarca una mica del que havíem vist fins ara. 

Tot i el compromís que hi ha en aquest punt amb les escenes del futur -que d'altra banda representa que tenen lloc l'any 2010, dos després del final de Breaking Bad-, en tenim també alguna dels moments posteriors al clímax de les trames que s'havien vist al llarg de les 6 temporades, on ja estem cronològicament dins de l'època de la sèrie original.

Són escenes en color en què de vegades ens preguntem si ja es connecta amb la sèrie on en Saul era el secundari que introduïa l'element humorístic d'aquell drama, i la resposta la tenim en les esperades aparicions estel·lars que a aquestes altures no haurien de sorprendre, i és que tothom s'ha volgut apuntar a la festa de comiat de Better Call Saul, per a mi una de les millors sèries que s'han fet mai, per mèrits propis.

Sèries: Better Call Saul (cinquena temporada)

Hom diria que, tractant-se de la que és probablement la meva sèrie preferida de les que s'emeten actualment, faria la crítica de la seva temporada més recent el dia després que se'n llancés l'últim episodi, oi?

Però no, enguany hi ha hagut un esdeveniment mundial que no cal que tornem a esmentar, i que ha repercutit directament en el meu consum de sèries. En no anar a treballar a Barcelona durant mesos, l'estona que dedicava al meu oci es va veure notablement reduït, ja que en podia gaudir en els desplaçaments, i les sèries van ser les sacrificades. Ara, però, m'he pogut posar força al dia i, per fi, he vist la segona meitat dels sempre insuficients 10 episodis de la darrera temporada d'aquesta obra mestra televisiva.

La quarta temporada de Better Call Saul acabava amb un Jimmy que, després de lluitar perquè el tornessin a habilitar com a advocat, començava una nova vida amb el "nom artístic" de Saul Goodman, nom amb què el vam conèixer a Breaking Bad i que ja va adoptar a la quarta temporada per fer negocis quan estava suspès.

Un d'aquells negocis, la revenda de mòbils no rastrejables, el va posar en contacte amb una quantitat respectable de petits delinqüents, i és portant els seus casos que vol reorientar la seva carrera, després d'haver estat menyspreat durant anys pels seus col·legues.

Són casos que l'allunyen molt de la mena de feina que fa la Kim, amb qui, sorprenentment, continua tenint una relació sentimental, i no és que ella el menystingui per acceptar casos poc "glamurosos" -al contrari, ella sovint pensa en tornar a defensar els més petits en comptes de fer feina avorrida per al banc que la té contractada-, sinó que els mètodes d'ell són els que són, amb trampes i estafes la majoria de vegades, i això a ella l'inquieta... i alhora l'atrau, i segur que bona part de l'atracció que sent per en Jimmy es deu als seus negocis benintencionats, però gens ortodoxos. O més aviat a la inventiva i l'astúcia que demostra en sortir-se'n sempre. I veurem com cada cop està més "corrompuda" pel seu company, fins al punt que ell s'espanta una mica del "monstre" que està creant.

El cas és que com a parella van tirant endavant, però arriba un moment que, en un cas que la Kim ha  de portar però que prefereix perdre perquè moralment hi està en contra, li suggereix a ell que representi l'altra part i, mètodes qüestionables i tot, fa una gran feina i fins i tot la fa quedar en ridícul amb una estratègia de la qual ella no tenia ni idea, cosa que per una banda dona credibilitat a la reacció de sorpresa d'ella, que s'enfronta al que -no és cap secret- és el seu company, i per l'altra la fa enfadar moltíssim.

Així, suggereix a en Jimmy que deixin estar la relació o bé que es casin, de manera que ell podrà ser sincer amb ella i explicar-li qualsevol cosa sense que la puguin obligar a donar aquesta informació, perquè entraria en el privilegi matrimonial.

Evidentment, ell accepta, i passen a ser el senyor i la senyora... McGill? Goodman? En fi, que la seva relació passa d'estar en el seu pitjor moment a tot el contrari, i els veiem cada cop més estables i feliços, amb plans de futur i tot.

Els mètodes i els clients d'en Saul Goodman són encara, però, un gran motiu de preocupació per a la Kim, i és que a través d'en Nacho, que al tram final de la cinquena temporada recupera una mica el protagonisme que havia tingut a les primeres, l'advocat passa a treballar, sota coacció, per al càrtel mexicà dels Salamanca, que l'anirà trucant per a allò que calgui i quan calgui. I, evidentment, ell no podrà penjar el telèfon.

I una de les coses que calen, cap a la segona meitat de la temporada, és treure de la presó en Lalo Salamanca (Tony Dalton), l'home que ha substituït el vell i ja incapacitat Héctor al capdavant de l'operació en territori nord-americà del càrtel.

És un personatge inquietant, un dolent d'aquells que mantenen sempre la calma i un fals somriure, però que amb la seva simple presència provoquen basarda, i les coses se li complicaran moltíssim, al protagonista -i a algun altre personatge-, que per no amoïnar la seva dona no li explicarà tot el que arriba a experimentar, però la situació desencadenarà un clímax brutal al tram final de la temporada.

I això que sabem que en Jimmy/Saul no mor, perquè Better Call Saul no deixa de ser una preqüela, i perquè n'hem vist escenes de flashforward (en aquesta temporada, només una, al primer episodi. Molt angoixant, per cert), però ens mantenen amb l'ai al cor igualment, amb aquella tensió que els responsables d'aquesta i l'anterior sèrie saben construir com ningú.

En l'embolic en què es fica en Saul hi participa l'altre gran personatge de la sèrie, també rescatat de l'original, que és en Mike Ehrmantraut, aquí destrossat pel que va haver de fer al final de la quarta temporada i, malgrat tot, home de confiança d'en Gus, que li fa fer una estada obligatòria en un poblet mexicà que ell té protegit per convèncer-lo que, si de tota manera hi ha d'haver tràfic de drogues, almenys el propietari de Los Pollos Hermanos té un codi ètic que en Mike pot compartir.

Ho arriben a passar molt malament, en Jimmy i la Kim, per culpa dels nous contactes d'ell, però tot plegat ens apropa al punt en què va començar tot, i és que recordem que el vam conèixer per les seves connexions amb en Gus Fring, que aquí continua escalant posicions al càrtel, sabem que amb l'objectiu de destruir-lo.

Acabo aquest extens repàs de la temporada -i tot i així he deixat fora alguna subtrama per no allargar-me massa- amb la menció especial a l'aparició estel·lar de dos personatges més de Breaking Bad, el cunyadíssim -en més d'un sentit- Hank Schrader (Dean Norris) i el seu company Steven Gómez (Steven Michael Quezada), que arriben de la DEA tot investigant un cas de drogues, el primer del càrtel que li encarreguen a en Saul Goodman.

La trama que se'n deriva no té grans conseqüències, però és una manera de connectar amb la sèrie original. Tot i així, tot i que gairebé només falta que surti en Walter White, àlies Heisenberg, Better Call Saul cada cop funciona millor com a sèrie independent, de fet ja es notava a la primera temporada, i amb aquesta cinquena tongada d'episodis m'he adonat que, tot i els personatges compartits, penso menys que mai en la sèrie d'on va sorgir. I això és bo. Molt bo. Com la sèrie en si.