El temps no perdona: Breaking Bad

Ara feia temps que no escrivia una entrada de les que faig per veure quina fila fan, ara, els actors i les actrius de Breaking Bad, una sèrie que es va acabar fa any, i m'adono que una de les meves preferides de les que he vist fins ara, per a molts la millor que s'ha fet mai, es va acabar ja fa 11 anys, i passat el fervor del moment encara es manté al capdamunt en el rànquing de valoracions.

El temps, doncs, ha respectat la sèrie, però veurem si ha estat benèvol amb els seus personatges més importants, que és la gràcia d'aquestes esporàdiques entrades. Prepareu-vos, perquè hi havia tants personatges memorables que aquesta vegada no ens limitarem a veure la trajectòria recent de 4 o 5 intèrprets.

 

Comencem, és clar, per en Bryan Cranston, l'inoblidable, premiat i lloat protagonista, que abans de la sèrie ja havia fet coses tant a la televisió (Malcolm in the Middle, 2000-2006) com al cinema, i també força doblatge d'animació, però després de Breaking Bad la feina se li va multiplicar, amb pel·lícules com Trumbo (2015), per la qual va rebre una nominació a l'Oscar al millor actor, o Asteroid City (2023), en què va coincidir amb un repartiment espectacular. 

En televisió, després de la sèrie que li va disparar la fama se l'ha pogut veure en molts papers petits i també alguns de més recurrents, com 10 episodis de Sneaky Pete (2015-2019), 20 de Your Honor (2020-2023) o, curiosament, en un episodi recent de la longeva It's Always Sunny in Philadelphia fent d'ell mateix al costat de l'Aaron Paul, el seu involuntàriament inseparable ajudant a Breaking Bad. 

Ara té 68 anys i properament el veurem a Everything's Going to Be Great, però ja ha anunciat que l'any 2026, als 70, es retirarà uns quants mesos de l'actuació per dedicar temps com cal a la seva dona.

A la sèrie, la seva dona estava interpretada per l'Anna Gunn, que igual que ell tampoc no era una novella en l'ofici quan va aconseguir el paper de Skyler White, però després de la sèrie va aconseguir molts altres papers, i particularment jo me l'he trobat més vegades que no pas a ell.

A banda de petits papers en múltiples sèries, va protagonitzar Gracepoint (2014) i va tenir 10 episodis a la sèrie Shades of Blue el 2017, a més de reprendre el seu paper de Martha Bullock a la pel·lícula de 2019 de Deadwood, sèrie en què ja havia aparegut en 21 episodis entre 2005 i 2006. En els darrers anys ha tingut aparicions de pocs (però no únics) capítols a Physical (2022-2023), Most Dangerous Game (2023) i Sugar (2024), i en cinema no s'ha prodigat especialment, però alguna cosa ha fet. Ara té 55 anys.

L'altre protagonista de Breaking Bad era en Jesse Pinkman, interpretat per l'Aaron Paul, que just abans havia començat un paper recurrent a Big Love entre 2007 i 2011, que se solapava amb la seva feina a la sèrie que li va donar la fama, i després va aconseguir un doblatge d'animació, concretament del personatge d'en Todd Chávez a Bojack Horseman, entre 2014 i 2020.

A banda d'això va protagonitzar The Path (2016-2018, 36 episodis), va sortir en un parell d'episodis de Black Mirror fent-hi papers diferents i, potser el més destacat, va sortir a les temporades 3 i 4 de la coral Westworld. En televisió, quan escric això se l'ha vist per última vegada a l'esmentat episodi d'It's Always Sunny in Philadelphia amb en Bryan Cranston, amb qui també va coincidir reprenent el paper de Jesse Pinkman el 2022 en un episodi de la preqüela Better Call Saul. En cinema ha fet també unes quantes coses des del final de la sèrie. Ara té 44 anys.

El cunyat d'en Walter "Heisenberg" White, en Hank Schrader (Dean Norris), un cunyat en el sentit literal i en el figurat, també tenia experiència prèvia a la televisió i el cinema, però en papers no especialment destacats. Després de Breaking Bad, els petits papers en televisió i cinema van continuar i es manté el de Hank Schrader com el més destacat i memorable de la seva carrera.

Tanmateix, just després de la sèrie va tenir un dels papers principals de la sèrie Under the Dome, entre 2013 i 2015, entre 2016 i 2018 va aparèixer 6 vegades a The Big Bang Theory, va obtenir un altre paper important a Claws (2017-2022) amb 40 episodis i un altre a United States of AI (2021-2022) com a feines més destacades, que no està malament. En cinema ha anat fent cosetes, com per exemple de l'antic secretari general de la Unió Soviètica Nikita Khruschev a Unfrosted, que s'ha estrenat aquest mes de maig als Estats Units. Ara té 61 anys.

La dona d'en Hank era la germana de la Skyler, per tant també cunyada del protagonista, i la feia la Betsy Brandt. Amb algunes experiències prèvies en televisió i cinema, però res de gaire destacat, quan encara sortia a Breaking Bad va començar a rebre encàrrecs més sucosos, amb presències de més d'un episodi, i quan la sèrie ja havia acabat la vam poder veure, de manera destacada, en 22 episodis de The Michael J. Fox Show (2013-2014), Master of Sex (2014) o la sitcom Life in Pieces (2015-2019), on era una de les protagonistes del seu coral grup de personatges.

Després se l'ha vist a Pearson (2019), The Unicorn (2019-2021), Soulmates (2020) o Love, Victor (2022). En cinema, en general, ha fet pocs papers. Ara té 51 anys.

Tornem a la família White, perquè tenia un fill, en Walter White Jr., interpretat per l'RJ Mitte, un actor amb paràlisi cerebral, com el personatge, que després de la sèrie es va poder veure el 2014 en 9 episodis de Switched at Birth i, en un altre paper destacat, als 7 episodis de The Guardians of Justice, el 2022.

A diferència d'alguns dels seus companys de repartiment, ha fet relativament força cinema un cop es va fer famós amb Breaking Bad, tot i que res superconegut. Actualment té 31 anys.

Qui no necessitava la sèrie per trobar feina era en Giancarlo Esposito, l'inoblidable i implacable Gus Fring, perquè ja tenia un currículum considerable abans, però sí que va ser el seu primer paper d'aquest nivell d'importància i repercussió.

Tanmateix, no el va encasellar: de 2011 a 2017 el vam veure en 14 episodis de Once Upon a Time, va sortir en 42 episodis de Revolution (2012-2014), en 10 de The Get Down (2016-2017), en 23 de Dear White People (2017-2019), va ser un dels personatges fixos de la preqüela Better Call Saul (2017-2022), ha sortit en 9 episodis de The Mandalorian (2019-2023), surt a The Boys des de 2019 i ja paro, perquè Déu n'hi do. També ha fet feines de veu, i al videojoc Far Cry 6 (2021) va posar la veu i la imatge a un personatge que, a més, apareix a la portada. Ara té 66 anys.

El més veterà del repartiment era en Jonathan Banks, que feia de Mike Ehrmantraut, la mà dreta d'en Gus, i la seva veterania també es veu reflectida en una extensa carrera prèvia. Després el vam veure, entre altres coses, en 11 capítols de Community (2014) i en moltes feines de veu, incloent-hi la del comissari James Gordon al videojoc Batman: Arkham Knight (2015).

Però, sens dubte, on més ha destacat en aquests anys ha estat en la represa del paper de Mike a Better Call Saul (2015-2022), que ha donat una nova dimensió al personatge i l'ha convertit en un dels meus preferits de tots els que he vist a la ficció en general.

I acabem amb en Bob Odenkirk, que va començar la seva carrera com a còmic i guionista al mític programa Saturday Night Live el 1987, papers que va repetir en altres programes de la petita pantalla, el mitjà en què més se l'ha pogut veure, i amb diferència.

Però a banda d'aparicions d'un episodi o dos, és veritat que el seu primer gran paper, a més dramàtic -tot i que en el cas del personatge d'en Saul Goodman estem parlant més aviat de contrapunt humorístic d'un drama-, el trobem a Breaking Bad, i el personatge va resultar prou interessant com perquè protagonitzés la seva preqüela / spin-off entre 2015 i 2022, Better Call Saul, on se l'ha reconegut com cal i ha demostrat que és perfectament capaç de fer drama. En tots aquests anys, a més, ha compaginat aquests papers grans amb molts altres de més petits, com el d'un emblemàtic episodi de The Bear al qual pertany la imatge. Ara té 61 anys.

I m'aturaré aquí, que no ha estat poca cosa. Queda clar que la majoria d'intèrprets que van participar en la que tanta gent considera la millor sèrie de la història -i si no ho és, és de les millors amb total seguretat- han tingut una bona carrera posterior, no han quedat excessivament eclipsats ni encasellats pels papers que fan que en parlem avui -llevat de quan ha estat amb coneixement de causa, com en el cas dels senyors Odenkirk i Banks, i els ha sortit bé-, i això sempre és una bona notícia, perquè moltes vegades no és així.

Sèries: Better Call Saul (sisena temporada)

Havia d'arribar el moment. La que era la meva sèrie preferida dels últims anys ha arribat a la seva fi, i ho ha fet amb una temporada més llarga que de costum, amb 13 episodis i un tram final amb sorpreses també des del punt de vista narratiu.

S'ha acabat l'spin-off d'una de les meves sèries preferides de sempre, que probablement m'ha agradat més i tot, i que al marge que formi part de la tendència de fa uns anys d'estirar el xiclet dels productes que funcionen, ha estat tot un encert creatiu i un autèntic èxit.

Better Call Saul ha anat construint una trama que estava limitada pel fet de ser una preqüela de Breaking Bad, en coses tan bàsiques com el fet que, passi el que passi, sabem que hi ha personatges que no moren perquè els vam veure a la història original, cronològicament posterior.

També s'havia d'anar amb compte amb possibles inconsistències, contradiccions respecte a la història posterior que ja coneixem, i en diverses pàgines està documentat que, malauradament, n'hi ha algunes, de vegades pel bé de l'interès del guió. 

Una de les incògnites de la sèrie era què passaria amb la Kim, que no apareix a Breaking Bad, i ens estranyava atesa la importància que té a la vida d'en Saul. 

En aquesta temporada la parella duu a terme l'última trapelleria, una venjança contra en Howard Hamlin, que acaba sortint de mare d'una manera que desencadenarà el final de la relació i serà un punt d'inflexió en la vida de tots dos.

També tenim el clímax de la trama de la guerra entre en Gus Fring i els Salamanca, amb moments de molta tensió, incrementada per l'estil de direcció marca de la casa ja des de la sèrie original, incloent-hi les emblemàtiques llargues escenes d'introducció sense diàleg que normalment se centren en processos o mecanismes en primer pla.

En aquest cas sabem que en Gus no mor en aquesta sèrie, la seva defunció a Breaking Bad és massa mítica com per oblidar-la ni tan sols temporalment, però la mestria dels guionistes fa que l'esmentada guerra sigui trepidant per a l'espectador de totes maneres.

Des del principi de la sèrie hem tingut algunes llambregades al futur d'en Jimmy McGill / Saul Goodman, escenes en blanc i negre de la seva vida com a Gene Takovic a Nebraska (curiosament vam poder veure en Bob Odenkirk a la pel·lícula Nebraska, en blanc i negre, fa uns anys) que només ens mostraven que hi duia una vida d'incògnit sense abandonar l'estat d'alerta.

Com no podia ser d'una altra manera, en aquesta temporada per fi veiem més metratge d'aquesta etapa, però segurament no esperàvem que tant, amb capítols gairebé sencers dedicats a això al tram final, juntament amb un efecte visual diferent a l'opening.

Són capítols en què veiem que el nostre protagonista, ple de grisos, no ha canviat i sempre s'està empescant alguna estafa. La seva set de diners i la necessitat de dissenyar plans per fer-ne alguna el condueixen al desenllaç final, per a mi prou satisfactori tot i que amb un episodi final que estilísticament es desmarca una mica del que havíem vist fins ara. 

Tot i el compromís que hi ha en aquest punt amb les escenes del futur -que d'altra banda representa que tenen lloc l'any 2010, dos després del final de Breaking Bad-, en tenim també alguna dels moments posteriors al clímax de les trames que s'havien vist al llarg de les 6 temporades, on ja estem cronològicament dins de l'època de la sèrie original.

Són escenes en color en què de vegades ens preguntem si ja es connecta amb la sèrie on en Saul era el secundari que introduïa l'element humorístic d'aquell drama, i la resposta la tenim en les esperades aparicions estel·lars que a aquestes altures no haurien de sorprendre, i és que tothom s'ha volgut apuntar a la festa de comiat de Better Call Saul, per a mi una de les millors sèries que s'han fet mai, per mèrits propis.

Sèries: Better Call Saul (cinquena temporada)

Hom diria que, tractant-se de la que és probablement la meva sèrie preferida de les que s'emeten actualment, faria la crítica de la seva temporada més recent el dia després que se'n llancés l'últim episodi, oi?

Però no, enguany hi ha hagut un esdeveniment mundial que no cal que tornem a esmentar, i que ha repercutit directament en el meu consum de sèries. En no anar a treballar a Barcelona durant mesos, l'estona que dedicava al meu oci es va veure notablement reduït, ja que en podia gaudir en els desplaçaments, i les sèries van ser les sacrificades. Ara, però, m'he pogut posar força al dia i, per fi, he vist la segona meitat dels sempre insuficients 10 episodis de la darrera temporada d'aquesta obra mestra televisiva.

La quarta temporada de Better Call Saul acabava amb un Jimmy que, després de lluitar perquè el tornessin a habilitar com a advocat, començava una nova vida amb el "nom artístic" de Saul Goodman, nom amb què el vam conèixer a Breaking Bad i que ja va adoptar a la quarta temporada per fer negocis quan estava suspès.

Un d'aquells negocis, la revenda de mòbils no rastrejables, el va posar en contacte amb una quantitat respectable de petits delinqüents, i és portant els seus casos que vol reorientar la seva carrera, després d'haver estat menyspreat durant anys pels seus col·legues.

Són casos que l'allunyen molt de la mena de feina que fa la Kim, amb qui, sorprenentment, continua tenint una relació sentimental, i no és que ella el menystingui per acceptar casos poc "glamurosos" -al contrari, ella sovint pensa en tornar a defensar els més petits en comptes de fer feina avorrida per al banc que la té contractada-, sinó que els mètodes d'ell són els que són, amb trampes i estafes la majoria de vegades, i això a ella l'inquieta... i alhora l'atrau, i segur que bona part de l'atracció que sent per en Jimmy es deu als seus negocis benintencionats, però gens ortodoxos. O més aviat a la inventiva i l'astúcia que demostra en sortir-se'n sempre. I veurem com cada cop està més "corrompuda" pel seu company, fins al punt que ell s'espanta una mica del "monstre" que està creant.

El cas és que com a parella van tirant endavant, però arriba un moment que, en un cas que la Kim ha  de portar però que prefereix perdre perquè moralment hi està en contra, li suggereix a ell que representi l'altra part i, mètodes qüestionables i tot, fa una gran feina i fins i tot la fa quedar en ridícul amb una estratègia de la qual ella no tenia ni idea, cosa que per una banda dona credibilitat a la reacció de sorpresa d'ella, que s'enfronta al que -no és cap secret- és el seu company, i per l'altra la fa enfadar moltíssim.

Així, suggereix a en Jimmy que deixin estar la relació o bé que es casin, de manera que ell podrà ser sincer amb ella i explicar-li qualsevol cosa sense que la puguin obligar a donar aquesta informació, perquè entraria en el privilegi matrimonial.

Evidentment, ell accepta, i passen a ser el senyor i la senyora... McGill? Goodman? En fi, que la seva relació passa d'estar en el seu pitjor moment a tot el contrari, i els veiem cada cop més estables i feliços, amb plans de futur i tot.

Els mètodes i els clients d'en Saul Goodman són encara, però, un gran motiu de preocupació per a la Kim, i és que a través d'en Nacho, que al tram final de la cinquena temporada recupera una mica el protagonisme que havia tingut a les primeres, l'advocat passa a treballar, sota coacció, per al càrtel mexicà dels Salamanca, que l'anirà trucant per a allò que calgui i quan calgui. I, evidentment, ell no podrà penjar el telèfon.

I una de les coses que calen, cap a la segona meitat de la temporada, és treure de la presó en Lalo Salamanca (Tony Dalton), l'home que ha substituït el vell i ja incapacitat Héctor al capdavant de l'operació en territori nord-americà del càrtel.

És un personatge inquietant, un dolent d'aquells que mantenen sempre la calma i un fals somriure, però que amb la seva simple presència provoquen basarda, i les coses se li complicaran moltíssim, al protagonista -i a algun altre personatge-, que per no amoïnar la seva dona no li explicarà tot el que arriba a experimentar, però la situació desencadenarà un clímax brutal al tram final de la temporada.

I això que sabem que en Jimmy/Saul no mor, perquè Better Call Saul no deixa de ser una preqüela, i perquè n'hem vist escenes de flashforward (en aquesta temporada, només una, al primer episodi. Molt angoixant, per cert), però ens mantenen amb l'ai al cor igualment, amb aquella tensió que els responsables d'aquesta i l'anterior sèrie saben construir com ningú.

En l'embolic en què es fica en Saul hi participa l'altre gran personatge de la sèrie, també rescatat de l'original, que és en Mike Ehrmantraut, aquí destrossat pel que va haver de fer al final de la quarta temporada i, malgrat tot, home de confiança d'en Gus, que li fa fer una estada obligatòria en un poblet mexicà que ell té protegit per convèncer-lo que, si de tota manera hi ha d'haver tràfic de drogues, almenys el propietari de Los Pollos Hermanos té un codi ètic que en Mike pot compartir.

Ho arriben a passar molt malament, en Jimmy i la Kim, per culpa dels nous contactes d'ell, però tot plegat ens apropa al punt en què va començar tot, i és que recordem que el vam conèixer per les seves connexions amb en Gus Fring, que aquí continua escalant posicions al càrtel, sabem que amb l'objectiu de destruir-lo.

Acabo aquest extens repàs de la temporada -i tot i així he deixat fora alguna subtrama per no allargar-me massa- amb la menció especial a l'aparició estel·lar de dos personatges més de Breaking Bad, el cunyadíssim -en més d'un sentit- Hank Schrader (Dean Norris) i el seu company Steven Gómez (Steven Michael Quezada), que arriben de la DEA tot investigant un cas de drogues, el primer del càrtel que li encarreguen a en Saul Goodman.

La trama que se'n deriva no té grans conseqüències, però és una manera de connectar amb la sèrie original. Tot i així, tot i que gairebé només falta que surti en Walter White, àlies Heisenberg, Better Call Saul cada cop funciona millor com a sèrie independent, de fet ja es notava a la primera temporada, i amb aquesta cinquena tongada d'episodis m'he adonat que, tot i els personatges compartits, penso menys que mai en la sèrie d'on va sorgir. I això és bo. Molt bo. Com la sèrie en si.






 

Sèries: Better Call Saul (quarta temporada)

Repassant el que vaig escriure sobre la tercera temporada de la sèrie veig dues coses. Una és que van passar mesos entre que la vaig veure i en vaig parlar, i una altra, que em continuava meravellant la seva qualitat.

Això ha anat a més, i ho explicaré en aquesta entrada que publico només dos dies després del final de la quarta temporada d'aquesta genial Better Call Saul que ens explica com es va arribar a Breaking Bad, però que funciona sola i ens té en tensió amb les trames dels seus personatges, que en el futur convergiran.

La quarta és una temporada de transformacions, o més ben dit, de culminació d'unes transformacions que s'estaven gestant des del principi de la sèrie, i que sabem com acaben perquè hem vist la sèrie original. 

Així com Breaking Bad, ja ho diu el títol, el protagonista es tornava dolent, a Better Call Saul veiem el mateix amb els seus personatges principals, però d'una manera molt més gradual que en aquella sèrie. Més treballada, amb més matisos. I potser és per això que no seria exagerat afirmar que és encara millor.

Comencem amb en Mike Ehrmantraut, l'esbirro d'en Gustavo Fring que aquí hem conegut com un expolicia antipàtic, sorrut i extremament astut però bona persona. 

A la temporada anterior s'involucrava del tot, encara que a contracor, amb l'esmentat Gus, però en aquesta esdevé un dels seus homes més importants després de -segurament perquè s'avorria- negar-se a descansar a casa mentre cobrava una nòmina falsa pels diners en efectiu que havia aconseguit i que havia demanat a en Gus de blanquejar. 

En demostrar les seves habilitats impressiona el cap i aquest li dona feina supervisant la construcció de l'immens laboratori on a Breaking Bad es fabricaria la famosa droga, però tot el procés desemboca en una acció que el converteix en l'assassí que coneixíem, sense marxa enrere, i tanmateix continua sent un personatge molt humà -la seva relació amb l'enginyer, l'alemany Werner Ziegler (Rainer Bock), n'és una mostra- i que volem que se'n surti.

La tercera temporada s'acabava, entre altres coses, amb l'escena de l'Héctor Salamanca tenint l'atac de cor que el deixaria vegetal, que és com el vam conèixer a la sèrie original, però és a la quarta quan veiem exactament com hi va arribar, amb la intervenció d'en Gus, el seu rival.

Un dels seus homes, en Nacho, que era un dels tres fils conductors de les primeres temporades, perd en aquesta protagonisme tot i convertir-se en un talp d'en Gus, que l'obliga a dur a terme aquest paper després de descobrir que ha estat ell qui ha provocat l'atac de cor de l'Héctor. Ho havia fet per viure amb més tranquil·litat, però la seva situació ara és molt pitjor.

I, és clar, tenim el protagonista, en Jimmy, que es passa la temporada intentant que el tornin a habilitar com a advocat després de l'embolic amb en Chuck, que el primer episodi revela que va morir en l'incendi, sembla que provocat per ell mateix, de casa seva amb què acabava la tercera temporada.

El dol li dura poc, a en Jimmy. No és cap secret que la relació entre els germans McGill era dolenta, i la inhabilitació la conseqüència d'una guerra fratricida. Però sorprèn la fredor amb què encara la notícia i la ràpida recuperació que experimenta. Concentrat en l'objectiu de recuperar la seva feina vocacional, es veu obligat a fer-ne d'altres per poder posar un plat a taula, però aviat troba maneres de fer diners amb mètodes il·legals, i tornem a veure el Jimmy estafador que ens fa somriure amb una barreja de culpabilitat i admiració. 

El mateix li passa a la Kim, amb qui la relació sentimental tira endavant en aquests episodis, però que tot perseguint el seu èxit professional s'allunya poc a poc del futur Saul Goodman, tot i les esporàdiques ocasions en què deixa de banda la seva seriositat professional per embrancar-se en alguna estafa en tàndem amb el seu company (sempre amb bones finalitats, és clar). 

Sabem que tard o d'hora la perdrà, ja que no surt a Breaking Bad, i per això ho esperem cada vegada que la vessa, però em penso que el final de la quarta temporada és el moment decisiu, perquè és quan es produeix el final de la transformació d'un James McGill que, en veure com se li negaven oportunitats en un món inclement, i davant l'allargadíssima ombra del seu germà, tota la vida ha optat per la via fàcil, flirtejant amb el crim i duent a terme tota mena d'actes deshonestos, i ara, tot i que sigui advocat, és incapaç de canviar.

 

Sèries: Better Call Saul (3a temporada)

Han passat mesos des que vaig acabar de veure la tercera temporada de Better Call Saul, l'aclamat spin-off de Breaking Bad, però no ha estat fins ara que n'he fet una entrada perquè, senzillament, m'havia estimat més parlar d'altres coses, abans. 

Però la vaig veure al dia, setmana rere setmana, com sempre, i és que es tracta d'una de les meves sèries preferides de l'actualitat. Al capdavall, continuo considerant la sèrie "mare" la meva preferida i aquesta no només n'és una digna successora, sinó que algunes veus ja consideren que podria superar-la i tot.

La tercera és una temporada en què veiem la destrucció definitiva de la relació entre el protagonista, el futur Saul Goodman, i el seu germà, en Charles McGill, una batalla legal d'astúcia que, coneixent en Jimmy, i per més que els "grans" el menyspreïn com a advocat, per força havia de ser apassionant. 

El combat té lloc amb males arts i moltíssima picardia per totes dues bandes, però és un terreny en què en Jimmy es mou com peix a l'aigua, com anirem veient durant aquesta temporada en què potser perd una batalla, sí, però la guerra és més llarga.

Com que es veu obligat a prendre's un descans ha d'estudiar maneres de guanyar-se la vida, i és llavors quan entra en contacte amb el món de la publicitat i pot alliberar el showman que té dins. També és en aquest moment que neix el personatge d'en Saul Goodman, i quan el lema de "tot s'hi val" adquireix la seva màxima expressió.

Televisió a banda, però, en Jimmy també reprèn el contacte amb les ancianes a qui havia ajudat a portar una demanda -una de les poques bones accions amb què ens havia entendrit aquest bandit- i se les empesca per embrutar la bona imatge que s'hi havia guanyat. 

Pel que fa a la seva vida personal, continua la relació amb la Kim, a qui va convèncer per muntar una oficina conjunta tot i tenir clients per separat, ben allunyats ja de l'enorme bufet Hamlin, Hamlin & McGill. 

És una relació que té el seu ritme, ja es veu que ella no n'està 100% convençuda i que no és del tot formal, però també, i des de la primera temporada, patim per ella perquè, per culpa de la seva bondat i la seva debilitat per en Jimmy, acabarà prenent mal, tard o d'hora.

Pel que fa als més criminals del repartiment, en aquesta tercera temporada es produeix l'esperada trobada entre en Gus Frink (Giancarlo Esposito), el gran dolent de Breaking Bad i propietari de la cadena de menjar ràpid Los Pollos Hermanos, i el "justicier" o antiheroi Mike Ehrmantraut, un dels seus esbirros més importants a la sèrie original i que està brillant en aquesta com a personatge més entranyable. 

Aquí veiem com entren en contacte i de quina manera l'ancià, que s'havia emmerdat en una guerra solitària contra el narcotraficant Héctor Salamanca, es veu mig obligat a treballar per al rival d'aquest. Les desventures d'en Nacho, per altra banda, es continuen enduent bona part del metratge dels episodis amb més interès i tensió que mai, tret característic d'aquesta sèrie i la que la va originar.

La tercera temporada de Better Call Saul continua reafirmant una sèrie que cada cop queda més clar que és un encert, i que, encara que sembli paradoxal, mentre s'acosta argumentalment -i pel que fa a aparició de personatges- a la sèrie original, alhora va prenent més personalitat.

Les peces per a la connexió total amb Breaking Bad ja estan gairebé totes posades, però jo almenys tinc ganes que em continuïn explicant coses d'aquests personatges i el seu rerefons, i trobo que com a mínim no hauríem de veure aparèixer en Walter White (Bryan Cranston) fins a la cinquena temporada o, per crear un cop d'efecte, al final de la quarta. Ja ho veurem.

 

Sèries: Better Call Saul (segona temporada)

Com a bon fan de Breaking Bad, em vaig interessar per l'spin-off protagonitzat pel seu únic personatge més aviat de comèdia. No sé si va ser generalitzat, però abans de veure'n el primer episodi em preocupava que es fes malbé el llegat de l'obra mestra creada per en Vince Gilligan, una preocupació que va desaparèixer abans que s'acabés aquell capítol pilot. 

Em va agradar moltíssim la primera temporada de Better Call Saul, i en vaig parlar, però el cas és que ja se n'ha emès la segona temporada i també la vull comentar, perquè ha estat igualment interessant, potser més i tot. 

Si a la primera temporada vèiem en James McGill (Bob Odenkirk) intentar guanyar-se la vida i alhora el respecte com a advocat, a la segona les coses comencen força bé per a ell, ja lluny dels miserables casos d'advocat defensor que el feien malviure al despatx que tenia al fons d'un saló de bellesa regentat per una vietnamita. 

Però no s'arriba a transformar mai en un advocat seriós. El futur Saul Goodman és un trapella, un barrut, té una picardia sensacional i tot sovint força les coses, i fa trampes que directament es podrien qualificar de delictes, per tal d'agafar dreceres en els seus objectius, d'altra banda sempre nobles. Es podria dir, doncs, que és un justicier dins el món de la Justícia. Tècnicament un advocat corrupte, però amb bon cor.

El cas és que les coses li van bé durant tota aquesta temporada i en tots els aspectes. L'únic problema que té és que li costa adaptar-se al camí de l'honradesa i necessita vies d'escapament que li permetin ser ell mateix, per bé o per mal. En qualsevol cas, el veiem feliç.

Una d'aquestes coses que li van bé és la seva relació amb la Kim Wexler (Rhea Seehorn), personatge en què la segona temporada aprofundeix i que certament ens fa patir perquè es deixa absorbir per un protagonista que ens cau simpàtic sí, però que també sabem que farà que ella acabi malament. 

Continuant la tendència dels primers 10 episodis, anem coneixent la història d'en Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), l'expolicia convertit en esbirro del temible senyor Frings de Breaking Bad. Si a la primera temporada entràvem en contacte amb el seu vessant humà, tot i que malcarat, en aquesta esdevé un personatge encara més interessant i no podem evitar fer-li costat, perquè ell també és un justicier, però d'aquells que podríem considerar antiherois, atès que es veu obligat a fer el que fa per tal de protegir la seva família malgrat que podria gaudir de la seva jubilació sense més preocupacions.

En aquesta temporada el seu personatge és el que enllaça amb la sèrie original, perquè hi torna a aparèixer en Tuco Salamanca (Raymond Cruz), però també hi veiem un Héctor Salamanca (Mark Margolis) encara no convertit en vegetal -per tant, se suposa que sabrem com va acabar en aquella cadira de rodes-. A través d'ell també ens cau més aviat simpàtic el personatge d'en Nacho (Michael Mando), que debutava a la primera temporada.

Novament amb uns estàndards de producció excel·lents i un estil visual i narratiu ja vistos a Breaking Bad, la segona temporada de Better Call Saul esdevé imprescindible i no decep les expectatives dels seus fans, que esperem amb moltes ganes la tercera temporada, ja confirmada, que segurament s'emetrà a principis de l'any que ve. El millor de tot, però, és que ja no pensem tant en la sèrie original, sinó que comencem a valorar i estimar aquesta pels seus mèrits. Suposo que és l'objectiu màxim d'un spin-off, i amb aquest tot ha anat rodat.

Sèries: Better Call Saul

Quan un producte ha tingut l'èxit de crítica i públic de Breaking Bad, sèrie que em va impactar fins al punt que gairebé 2 anys després del seu final encara em sembla la millor que he vist mai, és normal que es vulgui mantenir viva la gallina dels ous d'or. 

Tanmateix, encara que comprenguem aquestes coses, quan es va saber que hi hauria un spin-off de la sèrie centrat en el personatge secundari d'en Saul Goodman no sé vosaltres, però a mi em va agafar un atac d'escepticisme. Perquè Breaking Bad és un drama i en Saul el personatge que li dóna el contrapunt humorístic. No va durar gaire, però, ja que hi estava ficat en Vince Gilligan, el creador de la sèrie original, i encara que això no és cap garantia tenint en compte exemples del passat, vaig decidir ser optimista. 

Si me'n quedava cap dubte, en veure el primer dels 10 episodis que han format la primera temporada (mesos abans que s'estrenés ja s'havia renovat per a una segona de 13 capítols), que va trencar rècords pel que fa a estrenes de sèries en televisió per cable, em va quedar clar que Better Call Saul era una altra meravella.

Era com si Breaking Bad no s'hagués acabat. O dit d'una altra manera, com si em donessin una mica més d'aquella droga que em van retirar al setembre de 2013, i ja em perdonareu el símil, però en aquest cas és del tot encertat.

També és encertada la premissa de la sèrie: situada l'any 2002, 6 anys abans dels fets de la sèrie mare, té l'objectiu d'explicar-nos com en Saul Goodman va arribar a ser l'advocat de les pàgines grogues, anuncis de televisió de baix pressupost i criminals per clients que vam conèixer a Breaking Bad. 

Interpretat, com no podia ser d'una altra manera, pel genial Bob Odenkirk, aquí sabem que es diu James McGill i que s'ha tret el títol d'advocat a distància després d'anys de treballar com a noi dels encàrrecs al poderós bufet on el seu germà gran és un dels socis. 

El problema és que només aconsegueix casos de defensor que se li assignen, és a dir que fa d'advocat d'ofici, i els acostuma a perdre, cosa que no l'ajuda precisament a pair els discrets pagaments que en treu.

El germà és en Charles "Chuck" McGill (Michael McKean), en el present de la sèrie de baixa i tancat a casa com un ermità per culpa d'una hipersensibilitat electromagnètica, malaltia oficialment no reconeguda, que ell assegura que té i que el protagonista reconeix com a real o, com a mínim, té prou seny com per no posar-ho en dubte davant de l'afectat.

Considerat un advocat de primera i respectat pels seus socis i subordinats, depèn d'en Jimmy per als subministraments de tota mena de productes de primera (i segona) necessitat en un entorn sense electricitat. Tanmateix, el mira de dalt a baix i menysprea els seus vacil·lants intents de forjar-se una carrera com a advocat. 

A les oficines de Hamlin, Hamlin & McGill en Jimmy hi té una única aliada, la Kim Wexler (Rhea Seehorn), de qui està enamorat. Fa anys que espera rebre un ascens i ser més respectada com a advocada, però un altre dels socis, en Howard (Patrick Fabian), la menysprea gairebé tant com fa amb el protagonista. 

Però així com ella aguanta la situació amb resignació i esforç, el futur Saul Goodman intenta trobar dreceres i guanyar-se bé les garrofes des del primer minut. Basant-se en les ensarronades que se li acudien quan era jove, estafes que li van proporcionar tants diners com desprestigi de cara al seu germà, aviat acaba establint indesitjades connexions amb els baixos fons d'Albuquerque, Nou Mèxic. 

Aquesta és la primera connexió amb Breaking Bad, i també alguna cara que torna, com la d'en Tuco Salamanca (Raymond Cruz). 

També torna l'entranyable (?) Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), el temible assassí a les ordres del senyor Fring, que aquí fa de l'implacable vigilant del pàrquing dels jutjats en què el protagonista aparca el cotxe cada dia. 

Secundari a Breaking Bad i secundari a Better Call Saul, és en aquest spin-off que el personatge brilla. Fins ara sabíem que era un expolicia convertit en l'esbirro d'un traficant de drogues, però ara els seus creadors (i el seu magnífic intèrpret) li han donat diverses capes de profunditat i humanitat, que és una cosa que a Breaking Bad només intuïem, en el millor dels casos. Sens dubte és un dels punts més forts de la sèrie.

Ens feia por que Better Call Saul fos una comèdia (ja que el seu protagonista era el pallasso de la sèrie original) i desprestigiés la franquícia? Estàvem molt equivocats, doncs. La nova sèrie és també un drama, el drama d'un personatge que combat amb el seu humor, la seva astúcia i la seva vèrbola les dificultats amb què es troba.

El veurem lluitar per fer les coses bé, buscar casos dignes de defensar com a advocat, i també com no paren de trepitjar-lo i empènyer-lo a acostar-se més al seu jo anterior, l'estafador, que no pas al seu admirat germà. I, és clar, se suposa que amb els futurs nous episodis el veurem convertir-se en el Saul Goodman que coneixíem. 

De moment, amb els 10 episodis de la seva sèrie, i igual que passa amb el vell Ehrmantraut, veiem com ens l'humanitzen i fan infinitament interessant un personatge que, a Breaking Bad, no passava de ser el que deia abans, el contrapunt humorístic. Amb Better Call Saul la franquícia creix i ho fa d'una manera impecable. Absolutament recomanable. Llevat que sigueu dels que no han pogut amb el ritme pausat, de tensió creixent i explosiva de la sèrie original, que cada cop em trobo més persones decebudes per aquella sèrie tan recomanada i les expectatives que els seus fans els hem anat creant.