El temps no perdona: Breaking Bad

Ara feia temps que no escrivia una entrada de les que faig per veure quina fila fan, ara, els actors i les actrius de Breaking Bad, una sèrie que es va acabar fa any, i m'adono que una de les meves preferides de les que he vist fins ara, per a molts la millor que s'ha fet mai, es va acabar ja fa 11 anys, i passat el fervor del moment encara es manté al capdamunt en el rànquing de valoracions.

El temps, doncs, ha respectat la sèrie, però veurem si ha estat benèvol amb els seus personatges més importants, que és la gràcia d'aquestes esporàdiques entrades. Prepareu-vos, perquè hi havia tants personatges memorables que aquesta vegada no ens limitarem a veure la trajectòria recent de 4 o 5 intèrprets.

 

Comencem, és clar, per en Bryan Cranston, l'inoblidable, premiat i lloat protagonista, que abans de la sèrie ja havia fet coses tant a la televisió (Malcolm in the Middle, 2000-2006) com al cinema, i també força doblatge d'animació, però després de Breaking Bad la feina se li va multiplicar, amb pel·lícules com Trumbo (2015), per la qual va rebre una nominació a l'Oscar al millor actor, o Asteroid City (2023), en què va coincidir amb un repartiment espectacular. 

En televisió, després de la sèrie que li va disparar la fama se l'ha pogut veure en molts papers petits i també alguns de més recurrents, com 10 episodis de Sneaky Pete (2015-2019), 20 de Your Honor (2020-2023) o, curiosament, en un episodi recent de la longeva It's Always Sunny in Philadelphia fent d'ell mateix al costat de l'Aaron Paul, el seu involuntàriament inseparable ajudant a Breaking Bad. 

Ara té 68 anys i properament el veurem a Everything's Going to Be Great, però ja ha anunciat que l'any 2026, als 70, es retirarà uns quants mesos de l'actuació per dedicar temps com cal a la seva dona.

A la sèrie, la seva dona estava interpretada per l'Anna Gunn, que igual que ell tampoc no era una novella en l'ofici quan va aconseguir el paper de Skyler White, però després de la sèrie va aconseguir molts altres papers, i particularment jo me l'he trobat més vegades que no pas a ell.

A banda de petits papers en múltiples sèries, va protagonitzar Gracepoint (2014) i va tenir 10 episodis a la sèrie Shades of Blue el 2017, a més de reprendre el seu paper de Martha Bullock a la pel·lícula de 2019 de Deadwood, sèrie en què ja havia aparegut en 21 episodis entre 2005 i 2006. En els darrers anys ha tingut aparicions de pocs (però no únics) capítols a Physical (2022-2023), Most Dangerous Game (2023) i Sugar (2024), i en cinema no s'ha prodigat especialment, però alguna cosa ha fet. Ara té 55 anys.

L'altre protagonista de Breaking Bad era en Jesse Pinkman, interpretat per l'Aaron Paul, que just abans havia començat un paper recurrent a Big Love entre 2007 i 2011, que se solapava amb la seva feina a la sèrie que li va donar la fama, i després va aconseguir un doblatge d'animació, concretament del personatge d'en Todd Chávez a Bojack Horseman, entre 2014 i 2020.

A banda d'això va protagonitzar The Path (2016-2018, 36 episodis), va sortir en un parell d'episodis de Black Mirror fent-hi papers diferents i, potser el més destacat, va sortir a les temporades 3 i 4 de la coral Westworld. En televisió, quan escric això se l'ha vist per última vegada a l'esmentat episodi d'It's Always Sunny in Philadelphia amb en Bryan Cranston, amb qui també va coincidir reprenent el paper de Jesse Pinkman el 2022 en un episodi de la preqüela Better Call Saul. En cinema ha fet també unes quantes coses des del final de la sèrie. Ara té 44 anys.

El cunyat d'en Walter "Heisenberg" White, en Hank Schrader (Dean Norris), un cunyat en el sentit literal i en el figurat, també tenia experiència prèvia a la televisió i el cinema, però en papers no especialment destacats. Després de Breaking Bad, els petits papers en televisió i cinema van continuar i es manté el de Hank Schrader com el més destacat i memorable de la seva carrera.

Tanmateix, just després de la sèrie va tenir un dels papers principals de la sèrie Under the Dome, entre 2013 i 2015, entre 2016 i 2018 va aparèixer 6 vegades a The Big Bang Theory, va obtenir un altre paper important a Claws (2017-2022) amb 40 episodis i un altre a United States of AI (2021-2022) com a feines més destacades, que no està malament. En cinema ha anat fent cosetes, com per exemple de l'antic secretari general de la Unió Soviètica Nikita Khruschev a Unfrosted, que s'ha estrenat aquest mes de maig als Estats Units. Ara té 61 anys.

La dona d'en Hank era la germana de la Skyler, per tant també cunyada del protagonista, i la feia la Betsy Brandt. Amb algunes experiències prèvies en televisió i cinema, però res de gaire destacat, quan encara sortia a Breaking Bad va començar a rebre encàrrecs més sucosos, amb presències de més d'un episodi, i quan la sèrie ja havia acabat la vam poder veure, de manera destacada, en 22 episodis de The Michael J. Fox Show (2013-2014), Master of Sex (2014) o la sitcom Life in Pieces (2015-2019), on era una de les protagonistes del seu coral grup de personatges.

Després se l'ha vist a Pearson (2019), The Unicorn (2019-2021), Soulmates (2020) o Love, Victor (2022). En cinema, en general, ha fet pocs papers. Ara té 51 anys.

Tornem a la família White, perquè tenia un fill, en Walter White Jr., interpretat per l'RJ Mitte, un actor amb paràlisi cerebral, com el personatge, que després de la sèrie es va poder veure el 2014 en 9 episodis de Switched at Birth i, en un altre paper destacat, als 7 episodis de The Guardians of Justice, el 2022.

A diferència d'alguns dels seus companys de repartiment, ha fet relativament força cinema un cop es va fer famós amb Breaking Bad, tot i que res superconegut. Actualment té 31 anys.

Qui no necessitava la sèrie per trobar feina era en Giancarlo Esposito, l'inoblidable i implacable Gus Fring, perquè ja tenia un currículum considerable abans, però sí que va ser el seu primer paper d'aquest nivell d'importància i repercussió.

Tanmateix, no el va encasellar: de 2011 a 2017 el vam veure en 14 episodis de Once Upon a Time, va sortir en 42 episodis de Revolution (2012-2014), en 10 de The Get Down (2016-2017), en 23 de Dear White People (2017-2019), va ser un dels personatges fixos de la preqüela Better Call Saul (2017-2022), ha sortit en 9 episodis de The Mandalorian (2019-2023), surt a The Boys des de 2019 i ja paro, perquè Déu n'hi do. També ha fet feines de veu, i al videojoc Far Cry 6 (2021) va posar la veu i la imatge a un personatge que, a més, apareix a la portada. Ara té 66 anys.

El més veterà del repartiment era en Jonathan Banks, que feia de Mike Ehrmantraut, la mà dreta d'en Gus, i la seva veterania també es veu reflectida en una extensa carrera prèvia. Després el vam veure, entre altres coses, en 11 capítols de Community (2014) i en moltes feines de veu, incloent-hi la del comissari James Gordon al videojoc Batman: Arkham Knight (2015).

Però, sens dubte, on més ha destacat en aquests anys ha estat en la represa del paper de Mike a Better Call Saul (2015-2022), que ha donat una nova dimensió al personatge i l'ha convertit en un dels meus preferits de tots els que he vist a la ficció en general.

I acabem amb en Bob Odenkirk, que va començar la seva carrera com a còmic i guionista al mític programa Saturday Night Live el 1987, papers que va repetir en altres programes de la petita pantalla, el mitjà en què més se l'ha pogut veure, i amb diferència.

Però a banda d'aparicions d'un episodi o dos, és veritat que el seu primer gran paper, a més dramàtic -tot i que en el cas del personatge d'en Saul Goodman estem parlant més aviat de contrapunt humorístic d'un drama-, el trobem a Breaking Bad, i el personatge va resultar prou interessant com perquè protagonitzés la seva preqüela / spin-off entre 2015 i 2022, Better Call Saul, on se l'ha reconegut com cal i ha demostrat que és perfectament capaç de fer drama. En tots aquests anys, a més, ha compaginat aquests papers grans amb molts altres de més petits, com el d'un emblemàtic episodi de The Bear al qual pertany la imatge. Ara té 61 anys.

I m'aturaré aquí, que no ha estat poca cosa. Queda clar que la majoria d'intèrprets que van participar en la que tanta gent considera la millor sèrie de la història -i si no ho és, és de les millors amb total seguretat- han tingut una bona carrera posterior, no han quedat excessivament eclipsats ni encasellats pels papers que fan que en parlem avui -llevat de quan ha estat amb coneixement de causa, com en el cas dels senyors Odenkirk i Banks, i els ha sortit bé-, i això sempre és una bona notícia, perquè moltes vegades no és així.

Sèries: Better Call Saul (sisena temporada)

Havia d'arribar el moment. La que era la meva sèrie preferida dels últims anys ha arribat a la seva fi, i ho ha fet amb una temporada més llarga que de costum, amb 13 episodis i un tram final amb sorpreses també des del punt de vista narratiu.

S'ha acabat l'spin-off d'una de les meves sèries preferides de sempre, que probablement m'ha agradat més i tot, i que al marge que formi part de la tendència de fa uns anys d'estirar el xiclet dels productes que funcionen, ha estat tot un encert creatiu i un autèntic èxit.

Better Call Saul ha anat construint una trama que estava limitada pel fet de ser una preqüela de Breaking Bad, en coses tan bàsiques com el fet que, passi el que passi, sabem que hi ha personatges que no moren perquè els vam veure a la història original, cronològicament posterior.

També s'havia d'anar amb compte amb possibles inconsistències, contradiccions respecte a la història posterior que ja coneixem, i en diverses pàgines està documentat que, malauradament, n'hi ha algunes, de vegades pel bé de l'interès del guió. 

Una de les incògnites de la sèrie era què passaria amb la Kim, que no apareix a Breaking Bad, i ens estranyava atesa la importància que té a la vida d'en Saul. 

En aquesta temporada la parella duu a terme l'última trapelleria, una venjança contra en Howard Hamlin, que acaba sortint de mare d'una manera que desencadenarà el final de la relació i serà un punt d'inflexió en la vida de tots dos.

També tenim el clímax de la trama de la guerra entre en Gus Fring i els Salamanca, amb moments de molta tensió, incrementada per l'estil de direcció marca de la casa ja des de la sèrie original, incloent-hi les emblemàtiques llargues escenes d'introducció sense diàleg que normalment se centren en processos o mecanismes en primer pla.

En aquest cas sabem que en Gus no mor en aquesta sèrie, la seva defunció a Breaking Bad és massa mítica com per oblidar-la ni tan sols temporalment, però la mestria dels guionistes fa que l'esmentada guerra sigui trepidant per a l'espectador de totes maneres.

Des del principi de la sèrie hem tingut algunes llambregades al futur d'en Jimmy McGill / Saul Goodman, escenes en blanc i negre de la seva vida com a Gene Takovic a Nebraska (curiosament vam poder veure en Bob Odenkirk a la pel·lícula Nebraska, en blanc i negre, fa uns anys) que només ens mostraven que hi duia una vida d'incògnit sense abandonar l'estat d'alerta.

Com no podia ser d'una altra manera, en aquesta temporada per fi veiem més metratge d'aquesta etapa, però segurament no esperàvem que tant, amb capítols gairebé sencers dedicats a això al tram final, juntament amb un efecte visual diferent a l'opening.

Són capítols en què veiem que el nostre protagonista, ple de grisos, no ha canviat i sempre s'està empescant alguna estafa. La seva set de diners i la necessitat de dissenyar plans per fer-ne alguna el condueixen al desenllaç final, per a mi prou satisfactori tot i que amb un episodi final que estilísticament es desmarca una mica del que havíem vist fins ara. 

Tot i el compromís que hi ha en aquest punt amb les escenes del futur -que d'altra banda representa que tenen lloc l'any 2010, dos després del final de Breaking Bad-, en tenim també alguna dels moments posteriors al clímax de les trames que s'havien vist al llarg de les 6 temporades, on ja estem cronològicament dins de l'època de la sèrie original.

Són escenes en color en què de vegades ens preguntem si ja es connecta amb la sèrie on en Saul era el secundari que introduïa l'element humorístic d'aquell drama, i la resposta la tenim en les esperades aparicions estel·lars que a aquestes altures no haurien de sorprendre, i és que tothom s'ha volgut apuntar a la festa de comiat de Better Call Saul, per a mi una de les millors sèries que s'han fet mai, per mèrits propis.

Sèries: Philip K. Dick's Electric Dreams

El nom del mestre de la literatura de ciència-ficció Philip K. Dick (1928-1982) és prou conegut, evidentment per l'èxit de les seves obres, però és obvi que l'elevat nombre d'adaptacions de la seva bibliografia al format sobretot cinematogràfic, però també televisiu, hi tenen força a veure.

A la gran pantalla tenim, és clar, la llegendària Blade Runner (1982), basada en el seu llibre Els androides somien xais elèctrics?, Total Recall (1990), Minority Report (2002), Paycheck (2003) o A Scanner Darkly (2006), per dir només les adaptacions de novel·les i d'històries curtes de la seva bibliografia, però a la televisió també s'ha començat a versionar, amb The Man in the High Castle (2015-2019) i la fallida versió televisiva de Minority Report (2015), però la més recent és la sèrie de què parlo avui.

Es tracta de Philip K. Dick's Electric Dreams, o senzillament Electric Dreams, una referència clara a la novel·la que va originar la pel·lícula protagonitzada per en Harrison Ford, però en realitat aquella història no s'adapta en aquesta sèrie antològica de 10 episodis, ni tampoc calia.

Al capdavall, un dels temes que s'hi tracten és el de la intel·ligència artificial i els dilemes ètics que suposa el mateix concepte, de manera que el títol es podria considerar un "ham", sí, però no necessàriament trampós.

Desenvolupada per Ronald D. Moore i Michael Dinner, la sèrie va ser emesa originalment al Channel 4 britànic, però als Estats Units i a l'estat espanyol es pot veure a Amazon Video, on l'ordre dels episodis és diferent de l'original, però com que és -ho deia més amunt- una antologia, això no té cap importància.

Amb una estructura, doncs, autoconclusiva, i pel fet de pertànyer al gènere de la ciència-ficció, és inevitable que ens recordi Black Mirror, però a banda d'esmentar aquesta comparació òbvia no m'hi estendré més, perquè no es tracta d'això.

Pel que fa a l'argument dels episodis, tenim, per exemple, Real Life, en què la policia futurista interpretada per l'Anna Paquin (saga X-Men, antigament "la nena de El piano") i el dissenyador de videojocs del nostre present amb cara i veu d'en Terrence Howard (Empire) s'endinsen en un món de realitat virtual en què l'un viu la vida de l'altre fins que ja no saben (tampoc l'espectador) quin és l'autèntic i quin el virtual. Realment angoixant.

En un altre, Impossible Planet, dos guies turístics espacials accedeixen, pels calés que els paguen, a dur una dona de 342 anys, interpretada per la Geraldine Chaplin, a veure la Terra per últim cop, sense dir-li que el planeta ja fa temps que no existeix, en el que acaba sent una història força emotiva.

A Crazy Diamond tenim l'Steve Buscemi fent de treballador d'una empresa que crea éssers humans artificials i els dota de sentiments i emocions, i el bon home es fica en un considerable embolic en accedir a la petició d'una dona creada mitjançant aquest mètode.

El meu preferit, però, és The Hood Maker, situada en una Anglaterra dictatorial ambientada en algun moment de la primera meitat del segle XX difícil de determinar amb exactitud... o això és el que sembla. En tot cas, la història té com a protagonistes un agent de policia (Richard Madden, en Robb Stark de Game of Thrones), a qui assignen una telèpata (Holliday Grainger), que és una de les humanes mutants discriminades de la societat que apareix en aquest relat, perquè amb el seu poder de llegir la ment l'ajudi en la seva feina policial, especialment als interrogatoris.

La trama és més complexa, evidentment els sentiments es transformen de la fredor i desconfiança inicial a una intimitat inesperada pels seus protagonistes, i tot plegat té un to depriment que hauria estat bé veure en forma de llargmetratge.

No em vull dedicar a repassar cadascun dels 10 episodis, he parlat dels que més m'han agradat, però en tots veiem cares conegudes, com les que he esmentat i també d'altres com en Bryan Cranston, la Tuppence Middleton (Sense8), en Liam Cunningham (Ser Davos a Game of Thrones), en Greg Kinnear, la Mireille Enos (The Killing, Big Love, The Catch...), la Juno Temple (Vinyl), la Janelle  Monáe o en Mel Rodríguez (The Last Man on Earth).

Els seus temes, com és lògic en basar-se en obres del mestre Philip K. Dick -tot i que els episodis són adaptacions amb diferents graus de fidelitat al material original (pel que tinc entès)-, són els que ell tocava als seus relats, com ara els règims autoritaris i la manca de llibertats, la ja esmentada intel·ligència artificial i de retop el que ens fa humans, les simulacions i les diverses realitats, entre altres. 

D'interès desigual, per a mi, segons l'episodi, trobo que en conjunt Electric Dreams és una sèrie força interessant per als amants de la ciència-ficció, i la seva naturalesa antològica ens permet gaudir-ne al ritme i en l'ordre que vulguem. De moment, però, sembla que no se'n faran més temporades.

El final de Breaking Bad

Fa gairebé 2 anys, a finals d'octubre de 2011, vaig dedicar una entrada a Breaking Bad, sèrie de l'AMC de la qual he vist l'últim episodi unes hores abans d'escriure això, encara que ho programi per a un altre dia. 

Llavors ja vaig dir què em semblava, vaig presentar els personatges i vaig dir que se n'havien emès 4 temporades, però que deien que la 5a potser estaria dividida en dues parts de 8 episodis, una l'estiu de 2012 i l'altra l'estiu de 2013, i així ha estat. I ara que n'he vist el final diré el que penso d'aquesta recta final, com sempre en aquests casos amb spoilers, de manera que esteu avisats.

Aquella primera part de la cinquena temporada, 8 episodis emesos el 2012, narrava les conseqüències de l'impactant assassinat d'en Gus Fring (Giancarlo Esposito) al final de la 4a temporada: en Walt (sense diners després que la seva dona s'ho gastés tot en pagar els deutes amb Hisenda del seu excap, en Ted Beneke) i en Jesse necessitaven un soci per a la distribució de la metamfetamina blava que fabricaven i l'escollit era en Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), l'associat d'en Gus que fins llavors els havia estat tocant els nassos.

Al seu torn aquest s'associava a la pija i repel·lent Lydia Rodarte-Quayle (Laura Fraser), que era qui distribuïa la droga a l'Europa de l'Est i qui proporcionava un dels ingredients imprescindibles per a la fabricació del producte. 

Però els esdeveniments d'aquells 8 episodis, que incloïen l'assassinat d'un nen per haver estat testimoni d'una de les operacions del trio, van acabar de destruir la societat Walt-Jesse perquè el segon, profundament torturat per la mort del nen, decideix plegar. El mateix passa amb en Mike, que té a sobre la DEA, l'agència antidroga dels Estats Units, liderada precisament pel cunyat del protagonista, en Hank Schrader (Dean Norris).

Si a la "feina" les coses no li van bé, a casa en Walt té un petit problema, i és que la Skyler (la recentment premiada com a millor actriu secundària en una sèrie dramàtica als Emmy de 2013, l'Anna Gunn) no porta gaire bé les activitats del seu encara marit, i intenta convèncer-lo per deixar-ho córrer i dur una vida normal tot blanquejant al negoci de rentat de cotxes els diners guanyats fins ara. El matrimoni, però, tira endavant malgrat que és una claríssima farsa.

I també tenim el cunyat, que durant la sèrie ha patit una espectacular transformació de l'inicial paio bromista i alegre (i una mica pesat) al persistent i bon (però no necessàriament honrat i honest) policia que persegueix en Heisenberg, amb el caràcter agrat sens dubte per haver-se enfrontat a la mort després que atemptessin sense èxit contra la seva vida i el deixessin paralític durant una bona temporada.

Doncs bé, s'ha passat 4 temporades i mitja sense ni tan sols sospitar que el marit de la germana de la seva dona era el rei de la metamfetamina blava, però tot això canvia al final de la primera part d'aquesta 5a temporada, quan assegut a la tassa del vàter de casa del seu cunyat agafa un llibre que casualment era per allà sobre i lliga caps gràcies a una dedicatòria que havia passat per alt al meticulós Walter White. 

Així ens han deixat durant un any, amb aquell cliffhanger que anunciava el que ens hem trobat a la recta final de la sèrie: l'enfrontament directe entre en Hank i en Walt que esperàvem des de la primera temporada, amb un Dean Norris més prim i demacrat que al principi i amb el potencial dramàtic al màxim, sens dubte la revelació de la segona meitat de la temporada.

Però l'home es troba en un dilema: ara que és un peix gros de la DEA, si se sap que en Heisenberg era el seu cunyat i que ell no se n'havia adonat la seva carrera perilla, de manera que decideix encarregar-se'n ell tot sol i entregar-lo a l'agència només quan el tingui ben lligat, missió que ocupa bona part d'aquests últims 8 episodis i que provoca moments d'altíssima tensió quan tant ell com la seva dona s'han de trobar amb el matrimoni White sabent el que ha amagat durant tant de temps.   

Qui no és cap revelació, perquè hem gaudit de la seva magnífica interpretació des del principi, és l'Aaron Paul, que fa de Jesse, el soci d'en Walt que en aquesta cinquena temporada s'ha enfonsat en la desesperació i el penediment fins al punt de perdre no només l'interès pels diners que ha guanyat (que fins i tot regala), sinó també les ganes de viure.

Segurament és el personatge pel que sentim més llàstima, perquè és el que més pateix, sobretot pel pes que duu a dins en ser responsable indirecte de la mort d'aquell nen. Aquest trauma té una extensió en l'intent d'assassinat d'en Brock, el fill de la seva xicota Andrea (Emily Ríos), per part d'en Walt, la implicació del qual confirma en aquesta recta final i el duu a voler-lo matar fins que l'enxampa la DEA. En Walt, encara que l'ha intentat protegir sempre, després d'això decideix que és una molèstia i n'encarrega l'execució als nazis que també li van treure del mig els presos a qui en Mike pagava regularment pel seu silenci.

Són els mateixos que, quan en Walt es troba acorralat per en Hank i el seu company Steve, el rescaten i maten en Hank (i l'Steve) malgrat les súpliques del protagonista de deixar-los vius, en una escena repartida entre dos episodis que probablement constitueix el clímax d'aquesta última temporada. 

Sabíem que era en Walt o en Hank, i que davant d'aquesta disjuntiva seria en Walt el supervivent, encara que no premés directament el gallet, però no per això deixa de ser menys impactant la mort d'un secundari estimat com aquest, la responsabilitat de la qual sens dubte és d'en Walt, que a partir de llavors perd l'amor de la seva família.

Cada cop més contra les cordes després que els nazis aprofitin l'avinentesa per trair-lo i endur-se la major part dels 80 milions de dòlars que havia acumulat, en Walt accepta la recomanació (allargada en el temps) del seu advocat Saul Goodman (Bob Odenkirk, el contrapunt humorístic de la sèrie, que aquesta temporada també ho ha passat molt malament) i desapareix amb una nova identitat per tal de reflexionar sobre els seus últims moviments ara que li queden pocs mesos de vida després que el càncer hagi tornat.  

I de quina manera, senyores i senyors, resolen l'últim episodi tant el protagonista com els responsables de la sèrie. En el seu 52è aniversari (anticipat al primer capítol de la temporada, l'any passat), en Walt ho deixa tot lligat, es va carregant tothom qui li fa nosa i estableix un sistema pel qual la seva família rebrà uns quants milions de dòlars sense que se'ls quedi la policia, i de pas té una última trobada amb en Jesse, a qui proporciona la llibertat (els nazis el tenien segrestat "cuinant" la meta blava) i la possibilitat de matar-lo, cosa que el jove refusa tot dient-li que, si vol morir, ho faci ell mateix. 

No és així com veiem abandonar aquest món en Walter White, que cau víctima d'una ferida de bala provocada per ell mateix en el brillantment executat assalt final al quarter general dels nazis. Després d'uns últims anys en què ha passat de professor de química d'institut a emperador de la droga d'Albuquerque i rodalies, en què s'enganyava dient-se a si mateix que produïa droga per tal de guanyar diners per a la seva família i solucionar-li la vida quan el càncer se l'endugués, però que en realitat era un estil de vida que li agradava, potser és cert que s'ha convertit en un criminal i un fill de puta, que no ha pogut gaudir dels diners que havia guanyat, que tot s'ha torçat, que s'ha fet públic el seu nom i que les coses han anat molt malament per al seu entorn, que ara el rebutja fent que es quedi sol, però ni l'ha mort el càncer ni l'ha atrapat la policia. 

En Walt mor acaronant un dels aparells d'una fàbrica de metamfetamina blava, l'única cosa per a la qual s'ha considerat realment bo a la vida. I només després la policia troba el seu cos. 

M'ha semblat un final perfecte per a aquesta sèrie que ara en calent és fàcil dir-ho, però que moltíssima gent considera si no la millor, una de les millors sèries de la història de la televisió. I hi estic d'acord. Relativament pocs episodis, unes interpretacions magnífiques en absolutament tots els casos, un realisme extrem, una manera de narrar que afavoreix la tensió, una història ben lligada on no hi ha res que sobri, esdeveniments lògics i un final versemblant i clar, que és una cosa que algunes de les sèries que surten al Top 10 de la majoria de la gent no acaben de resoldre bé. Trobarem a faltar, i molt, Breaking Bad. 

Visionats: Batman - Year One

Pel meu aniversari una de les coses que em van regalar, la meva xicota concretament, va ser el DVD amb la pel·lícula animada Batman: Year One, que malgrat que sóc seguidor de DC des de fa anys considerava "en producció" fins que un dia ens la vam trobar ja editada en DVD en un Media Markt.

No vaig dir que la volgués, però la volia, i ella la va encertar regalant-me-la. La història la conec, l'he llegit potser 2 o 3 cops com a màxim i és el primer còmic d'en Batman que vaig llegir quan, el 2005, Planeta es va fer càrrec de DC Comics i per fi vaig poder comprar còmics de l'editorial americana a un preu decent. 

Però Batman: Year One, rellançament del Cavaller Fosc sorgit de la ment d'en Frank Miller, és prou profunda (i la meva memòria prou dolenta) com per merèixer diverses relectures o, en aquest cas, nous punts de vista com el que ofereix aquest film de la línia DC Universe Animated Original Movies, de la qual ja havia parlat en ressenyar Superman/Batman: Public Enemies i Batman: Under the Red Hood.

La vam veure per fi l'altre dia, i s'ha de dir que és una adaptació fidelíssima, en alguns moments fins i tot amb les frases exactes, d'aquell còmic considerat d'imprescindible lectura i presentat primer als números 404 a 407 de Batman (febrer a maig de 1987) i posteriorment com a novel·la gràfica en diversos formats, corresponents a també diverses reedicions. 

No es pot dir el mateix del disseny dels personatges, que no tenen gaire a veure amb els dibuixos d'en David Mazzucchelli, però sí de l'estructura narrativa que empra el film per tal d'explicar-nos aquesta història clàssica, aquest nou punt de partida d'en Batman que s'ha considerat canònic des de fa 25 anys i que funcionava com a rellançament del personatge tant per als que l'havien estat seguint fins a l'embolic de Crisis on Infinite Earths com per als neòfits, que hi tenen una excel·lent lectura introductòria.

I el mateix passa amb la pel·lícula. Més o menys tothom sap que en Batman és en Bruce Wayne, que li van matar els pares mentre tots tres sortien del teatre (o el cine, segons la versió i l'època en què ens expliquin aquesta història), i que la seva identitat civil és la d'un playboy milionari que es dedica a comportar-se d'una manera totalment oposada al que s'esperaria d'un justicier, per tal de desviar les sospites justificades que hi ha sobre ell.

El que no és tan conegut per als neòfits és el personatge d'en James Gordon, que a Year One comparteix protagonisme amb en Bruce Wayne/Batman, ja que ell també comença la seva particular lluita contra el crim en aquest punt. Ho farà amb l'ajuda de la detectiu Sarah Essen, important en el futur dels còmics del Cavaller Fosc, i amoïnat per una muller que espera un fill que, curiosament, després deixaria de formar part de les històries d'en Batman. Potser va ser l'única cosa proposada per en Frank Miller que es va descartar. 

En aquesta història se'ns explica amb detall i amb cert realisme com van ser els inicis de la carrera d'en Batman, que va créixer entrenant el cos i la ment per tal de venjar-se del mal en general, un mal que havia acabat amb els seus pares, la seva infantesa i la seva felicitat.

Uns inicis maldestres en què adopta la seva identitat superheroica gràcies a un encontre sobtat amb un ratpenat, i on demostra que sap el que es fa, però també que pateix un excés de confiança que el condueix a cometre errors. 

En aquest debut coneix també la Selina Kyle, que inspirada pel nou superheroi de Gotham canvia la seva carrera de prostituta per la de lladre disfressada/justiciera a la seva manera. És, evidentment, la Catwoman, que a més està acompanyada per una altra prostituta, menor d'edat, que es diu Holly Robinson i que també tindrà un paper en el futur de l'Univers Batman.

Batman: Year One, en definitiva, ens explica en 64 minuts (que es fan curts) i amb un repartiment de veus que no té res a veure amb les sèries animades però que inclou noms com el d'en Bryan Cranston (el protagonista de Breaking Bad, que és en James Gordon), l'Eliza Dushku (Buffy the Vampire Slayer i Tru Calling, fent de Selina/Catwoman) o la Katee Sackhoff (Battlestar Galactica, que fa de detectiu Essen), el naixement d'en Batman i les seves primeres i complicades interaccions amb el crim de Gotham i una policia desbordada i corrupta que no sap ben bé què fer amb ell. I el final... bé, penseu en Batman Begins i veureu per què sempre s'ha dit que en part el film de 2005 beu d'aquesta història.

Repetim imatge de la Catwoman, diferent però amb el mateix disseny, perquè el DVD també inclou un curt dedicat a ella, en la línia del que s'ha pogut veure en d'altres edicions de pel·lícules animades de DC (els anomenats DC Showcase), però en aquest cas encertadíssim perquè l'acabem de veure a la història principal del disc. Ple d'acció, també es fa curt (ja ho tenen, això, els curtmetratges) però dóna a aquest personatge tan important de Gotham un paper protagonista que sempre es mereix però que probablement no funcionaria comercialment en cas de ser l'objecte d'un llargmetratge.

Batman: Year One és una compra molt recomanada, i em refereixo tant al còmic (si no en trobeu alguna de les múltiples edicions que se n'han fet —cada cop més completes— és que sou cecs) com a la seva adaptació animada de 2011, fidel i respectuosa, que al cap i a la fi posa en moviment una història que narrativament ja tenia un estil força cinematogràfic en la seva versió de paper.

Breaking Bad

Quan em van recomanar la sèrie Breaking Bad, que s'emet des de 2008 a la cadena dels Estats Units AMC, no vaig posar la sèrie a la llista d'espera on acostumo a posar les recomanacions (i literalment, a més, perquè me les apunto en un Bloc de Notes de Windows), sinó que la vaig començar a veure pràcticament de seguida. I ja no he pogut parar. 

En parlar de l'argument de Breaking Bad em veig obligat a fer una petita quantitat d'spoilers que afecten sobretot el primer capítol, però no hi ha cap altra manera i, igualment, no li restarà interès si és que algú de vosaltres es deixa convèncer per mi i comença a veure la sèrie (que, per cert, també fan en català al 3XL). Som-hi, doncs: en Walter White és professor de química en un institut d'Albuquerque (Nou Mèxic) i té una segona feina en un túnel de rentat de cotxes. Té una dona considerablement més jove, que està embarassada, i un fill adolescent amb paràlisi cerebral.

No és feliç, i encara menys quan li diagnostiquen un càncer de pulmó (com molts dels diagnosticats, ell tampoc no fuma) molt avançat, de manera que decideix fer servir els seus coneixements en química per tal d'assegurar el futur financer de la seva família. I concretament el que fa és fabricar/cuinar/sintetitzar metamfetamina amb la col·laboració d'un exalumne, en Jesse Pinkman.

A partir d'aquí comença la primera temporada, de 7 episodis, seguida per tres més de 13 episodis i una cinquena, el 2012, que en tindrà 16 i que com que acaba de finalitzar la quarta temporada ens tindrà, als que anem al dia, almenys 9 mesos esperant. A més, diuen que aquests 16 capítols es podrien dividir en dues temporades, de manera que reunim tota la paciència que puguem.

Mirant el primer capítol la impressió que fa és que es tracta d'una sèrie d'humor negre, però a mida que van passant els minuts ens adonem que no, que és un drama com una catedral. Un drama de ritme lent, però amè i intens, que esdevé més interessant a cada episodi, com qualsevol bona sèrie però partint d'un nivell altíssim ja des de la primera temporada, de manera que estem davant de la que és, per a mi, la millor sèrie dels últims anys, si més no des de Lost. Cada cop la fan més grossa, els seus protagonistes, i quan miren de solucionar un problema que han creat en provoquen un altre de més greu, constantment, des del principi. És això el que ens té en tensió durant tota la sèrie.

Repassem els personatges principals, si us sembla bé. En primer lloc tenim en Walter White (Bryan Cranston), un dels millors protagonistes que he vist mai, i si em seguiu ja sabreu que acostumo a tirar més cap als secundaris. El seu paper evoluciona fent honor al títol, perquè amb el seu objectiu al cap no s'atura davant de res (té remordiments, això sí), encara que signifiqui anar contra la llei, mentir, cometre delictes greus i... bé, no dic res més en aquest sentit, només que veure com la foscor dins seu creix tant com la seva riquesa econòmica és indescriptiblement interessant.

La interpretació que en fa el senyor Cranston és magistral, i li va suposar durant tres anys seguits l'Emmy al millor actor principal en una sèrie dramàtica. Curiosament, també havia estat nominat tres cops com a millor actor secundari en una sèrie de comèdia per Malcolm in the Middle. Digne de veure i, sobretot, més que mai, en versió original.

En Jesse Pinkman (Aaron Paul) és un ionqui i alhora un narcotraficant de pa sucat amb oli que havia estat alumne d'en Walt. El destí els unirà, o més aviat hauríem de dir que la tossuderia d'en Walt els unirà. Dos personatges tan diferents que xoquen contínuament i ens proporcionen per això algunes de les millors escenes de la sèrie. L'Aaron Paul també va aconseguir un Emmy per la seva interpretació, el 2010 i com a millor actor secundari en una sèrie dramàtica, i se'l mereixia, perquè també és un tros d'actor.

En Hank Schrader (Dean Norris) és el cunyat d'en Walt, marit de la germana de la seva dona, concretament, i és un agent de la DEA, l'agència contra la droga dels Estats Units, especialment ocupat en un territori tan proper a Mèxic. Ironies de la vida, precisament un dia que en Walt l'acompanya en una detenció descobreix en Jesse i després li fa la proposta de treballar junts.

En Hank és el típic bromista, extremadament sarcàstic i de vegades torracollons (per pesat) que més o menys tots coneixem o hem conegut alguna vegada, amb un caràcter totalment oposat al d'en Walt, i també és una mica sapastre, però també és tossut i no s'aturarà davant de res en el seu objectiu d'acabar amb en Heisenberg, el misteriós narcotraficant que ha omplert la contrada de metamfetamina blava "de la bona" i que és, com us podeu imaginar, en Walt. 

La Skyler (Anna Gunn) és comptable de professió i la dona d'en Walt. Comença la sèrie embarassada i viu amb neguit tant la malaltia del seu marit com la transformació del seu caràcter. El comportament estrany del seu marit fa que sospiti que passa alguna cosa estranya amb en Walt i tot plegat acabarà afectant de diverses maneres la seva relació. En el cas de la Skyler no puc explicar gaire més sense rebentar l'argument, però hi afegiré que és la germana de la Marie, la dona d'en Hank.  

En Walter Jr. (RJ Mitte) és un adolescent amb paràlisi cerebral (l'actor també, a la vida real), que no vol dir que tingui les facultats mentals malmeses, i més d'un cop demostrarà que és un dels personatges més espavilats i madurs de la sèrie. Un bon nano que aporta a la resta de personatges calma però que també sap fúmer cops de puny a la taula per tal d'exigir explicacions.

Hi ha uns quants personatges secundaris més, però acabaré amb en Saul Goodman (Bob Odenkirk), precisament perquè és el personatge que aporta a la sèrie l'únic ingredient humorístic que té. En Saul és el típic advocat dels Estats Units que surt als anuncis de la tele i s'aprofita dels seus clients, però dut a l'extrem. La seva manera de parlar, també sarcàstica com la d'en Hank, arrenca més d'una rialla i ajuda a treure una mica de tensió en alguns moments. Curiosament, tant ell com en Bryan Cranston han aparegut en una sèrie totalment diferent com és How I met your mother. 

Canviant d'opinió, comento breument un altre personatge perquè és d'allò més interessant, però sense entrar en detalls. Aquest senyor és en Giancarlo Esposito i fa el personatge d'en Gustavo "Gus" Fring, el propietari de la cadena de restaurants de menjar ràpid Los Pollos Hermanos... i alguna cosa més. Apareix per primera vegada a la segona temporada i bé, no puc explicar-ne res més.

  
Els episodis de la sèrie acostumen a començar amb un flashforward, una escena del futur que no entendrem del tot fins que no avanci el capítol. De vegades, fins i tot, amb una modalitat encara més interessant que consisteix en mostrar-nos trossos d'una escena que no veurem fins al final de la temporada. És una de les característiques que criden més l'atenció de la narrativa d'aquesta sèrie, però també els seus alts estàndars de qualitat a nivell de producció i la mestria amb què tots els elements de la trama estan lligats, de manera que no en sobra ni un. No hi ha cap personatge (ni esdeveniment) que dugui a terme una funció purament decorativa. Amb més o menys importància, tots ells jugaran un paper clau com a mínim en un moment de la sèrie.

De debò, feu-me cas: si encara no la mireu, comenceu-ho a fer. No us en penedireu. No se n'ha penedit ningú dels que han seguit el meu consell. Per alguna cosa té tants premis i nominacions. I a més té aquell puntet tan interessant del dilema moral que suposa la nostra inevitable simpatia per uns protagonistes que fan coses que estan molt malament des del punt de vista legal i humà. No voldrem que enxampin en Walt, ni que li passi res al penjat d'en Jesse, però cap de nosaltres no està a favor del narcotràfic, oi que no?