Quan t'assabentes que s'estrena una sèrie protagonitzada per la Jennifer López i en Ray Liotta decideixes que la miraràs. No questions asked.
Si a la imatge promocional hi afegeixen la Drea de Matteo, secundària de luxe a Desperate Housewives, Joey, Sons of Anarchy o The Sopranos, i també aquí, no cal pensar-s'ho gaire més. I, a sobre, és de policies. Corruptes. Què més podem demanar?
Shades of Blue va començar el 2016 i s'ha acabat aquest 2018 després de tres temporades que ens han presentat una història completa formada per diverses subtrames, amb un final relativament -i intencionadament- obert que no ens deixa amb l'ai al cor, però que tampoc no és feliç.
Començava, deia, el 2016, i malgrat el que podria semblar veient imatges promocionals com la que he posat, no es tracta de l'enèsima sèrie policíaca procedimental, carn de moltes temporades i típica de tenir posada de fons, a sobre en versió doblada, un diumenge a l'hora de dinar.
Tampoc no és una gran producció d'estàndards cinematogràfics, no és una sèrie de l'HBO ni l'AMC ni Netflix. És una sèrie de l'NBC creada per Adi Hasak amb un repartiment encapçalat per un parell de grans figures, ja esmentades, i que ens enganxa si entrem en el seu joc de diàlegs encarcarats i farcits de frases lapidàries i tòpics del gènere policíac, subgènere dels policies corruptes.
En aquest sentit recorda The Shield, i és que des dels primers moments se'ns explica que aquest grup de la policia de Nova York és corrupte, però també que segons el seu codi moral no fa res mal fet o, si més no, ho fa per evitar un mal major o per compensar altres coses.
El que se'n diu, vaja, agafar-se la justícia pel seu compte, sigui manipulant proves o escenaris de crims -molt habitual- o esdevenint, si cal, botxins.
La protagonista, per si no havia quedat clar, és la Jennifer López, artista que fa molts anys que compagina la interpretació amb la música amb excel·lència en les dues facetes, i aquí fa de la detectiu Harlee Santos, mare soltera (separada) de la Cristina (Sarah Jeffery), una prometedora estudiant de 16 anys que no sap en quins merders està ficada la seva mare.
Al principi de la sèrie la veiem fent de mentora d'un detectiu novell, en Loman (en parlarem més avall), i enxampada per l'FBI es veu obligada a col·laborar-hi en la investigació per corrupció del grup al qual pertany, cosa que la posa entre l'espasa i la paret durant molt de temps.
Perquè ella és lleial, com tota la colla, al tinent Matt Wozniak, interpretat per un Ray Liotta excessivament envellit que fa una interpretació per al meu gust estel·lar del seu personatge.
Ell és com un pare per a tots els altres, especialment per a la Harlee. El pare que no ha sabut ser per als seus fills. Líder implacable quan cal (és difícil que perdoni una traïció, o el que ell cregui que és una traïció), però també amable i afectuós, els altres hi poden comptar perquè els traurà de qualsevol embolic, encara que sovint els amagui informació sobre els seus retorçats plans i en realitat sigui un policia extremament corrupte que cobra per protecció i per mantenir la pau entre els traficants de drogues, entre altres negocis extra amb què es complementa el sou.
Els detectius Carlos Espada (Vincent Laresca) i Tess Nazario (Drea de Matteo) són dos dels membres del grup d'en Woz, i tenen entre ells una relació força propera.
Són, com tots els deixebles del tinent, personatges amb què ens podem identificar malgrat que no es qüestionin gaire la moralitat del que fan seguint les ordres del seu superior.
Aquí tenim, d'esquerra a dreta, els detectius Michael Loman (Dayo Okeniyi) i Marcus Tufo (Hampton Fluker), el primer dels quals és el detectiu novell que va amb la Harlee.
Al primer episodi comet un error que és ràpidament encobert per ella i per en Wozniak, i és quan comença a descobrir que el seu esquadró està podrit de corrupció, cosa que anirà confirmant a mesura que passin els episodis i que l'anirà xuclant a ell també, malgrat la seva honradesa innata. En el detectiu Tufo, en canvi, la sèrie no arriba a aprofundir gaire.
Com a personatges destacables podem acabar amb l'agent especial de l'FBI Robert Stahl (Warren Kole), que investiga la corrupció de l'esmentat esquadró i enxampa la Harlee, de manera que l'obliga a convertir-se en col·laboradora i espiar els seus companys.
Però l'obsessió de l'agent és tan gran que arriba al terreny personal i esdevé un autèntic maldecap per a la protagonista, i podríem dir que és el "dolent" d'una sèrie protagonitzada, tècnicament, per dolents.
Aficionat com soc a l'imaginari mafiós, i en aquest sentit no em poden passar per alt les presències d'en Ray Liotta (Un dels nostres) i la Drea de Matteo (The Sopranos), Shades of Blue és una sèrie sobre un tipus de família no de sang, sinó unida per la lleialtat en el fons imposada, com les famílies de la Màfia.
Unes persones que fan pinya pel que consideren les millors intencions, si es vol fins i tot el mal menor, però que en realitat cometen delictes en pervertir el sistema i aprofitar-se de la seva posició de servidors públics, tot interpretant la Llei (amb majúscules) a la seva manera.
Malgrat el que deia més amunt sobre els diàlegs poc naturals i els tòpics que abunden en aquesta sèrie, Shades of Blue és una producció que particularment m'ha agradat força, i que pot agradar qualsevol que vulgui un entreteniment policíac que, de fet, ens pot fer reflexionar sobre la mateixa corrupció i el nostre posicionament davant de decisions morals amb què ens podríem trobar nosaltres mateixos en algun moment de la nostra vida.
Shades of Blue va començar el 2016 i s'ha acabat aquest 2018 després de tres temporades que ens han presentat una història completa formada per diverses subtrames, amb un final relativament -i intencionadament- obert que no ens deixa amb l'ai al cor, però que tampoc no és feliç.
Començava, deia, el 2016, i malgrat el que podria semblar veient imatges promocionals com la que he posat, no es tracta de l'enèsima sèrie policíaca procedimental, carn de moltes temporades i típica de tenir posada de fons, a sobre en versió doblada, un diumenge a l'hora de dinar.
Tampoc no és una gran producció d'estàndards cinematogràfics, no és una sèrie de l'HBO ni l'AMC ni Netflix. És una sèrie de l'NBC creada per Adi Hasak amb un repartiment encapçalat per un parell de grans figures, ja esmentades, i que ens enganxa si entrem en el seu joc de diàlegs encarcarats i farcits de frases lapidàries i tòpics del gènere policíac, subgènere dels policies corruptes.
En aquest sentit recorda The Shield, i és que des dels primers moments se'ns explica que aquest grup de la policia de Nova York és corrupte, però també que segons el seu codi moral no fa res mal fet o, si més no, ho fa per evitar un mal major o per compensar altres coses.
El que se'n diu, vaja, agafar-se la justícia pel seu compte, sigui manipulant proves o escenaris de crims -molt habitual- o esdevenint, si cal, botxins.
La protagonista, per si no havia quedat clar, és la Jennifer López, artista que fa molts anys que compagina la interpretació amb la música amb excel·lència en les dues facetes, i aquí fa de la detectiu Harlee Santos, mare soltera (separada) de la Cristina (Sarah Jeffery), una prometedora estudiant de 16 anys que no sap en quins merders està ficada la seva mare.
Al principi de la sèrie la veiem fent de mentora d'un detectiu novell, en Loman (en parlarem més avall), i enxampada per l'FBI es veu obligada a col·laborar-hi en la investigació per corrupció del grup al qual pertany, cosa que la posa entre l'espasa i la paret durant molt de temps.
Perquè ella és lleial, com tota la colla, al tinent Matt Wozniak, interpretat per un Ray Liotta excessivament envellit que fa una interpretació per al meu gust estel·lar del seu personatge.
Ell és com un pare per a tots els altres, especialment per a la Harlee. El pare que no ha sabut ser per als seus fills. Líder implacable quan cal (és difícil que perdoni una traïció, o el que ell cregui que és una traïció), però també amable i afectuós, els altres hi poden comptar perquè els traurà de qualsevol embolic, encara que sovint els amagui informació sobre els seus retorçats plans i en realitat sigui un policia extremament corrupte que cobra per protecció i per mantenir la pau entre els traficants de drogues, entre altres negocis extra amb què es complementa el sou.
Els detectius Carlos Espada (Vincent Laresca) i Tess Nazario (Drea de Matteo) són dos dels membres del grup d'en Woz, i tenen entre ells una relació força propera.
Són, com tots els deixebles del tinent, personatges amb què ens podem identificar malgrat que no es qüestionin gaire la moralitat del que fan seguint les ordres del seu superior.
Aquí tenim, d'esquerra a dreta, els detectius Michael Loman (Dayo Okeniyi) i Marcus Tufo (Hampton Fluker), el primer dels quals és el detectiu novell que va amb la Harlee.
Al primer episodi comet un error que és ràpidament encobert per ella i per en Wozniak, i és quan comença a descobrir que el seu esquadró està podrit de corrupció, cosa que anirà confirmant a mesura que passin els episodis i que l'anirà xuclant a ell també, malgrat la seva honradesa innata. En el detectiu Tufo, en canvi, la sèrie no arriba a aprofundir gaire.
Com a personatges destacables podem acabar amb l'agent especial de l'FBI Robert Stahl (Warren Kole), que investiga la corrupció de l'esmentat esquadró i enxampa la Harlee, de manera que l'obliga a convertir-se en col·laboradora i espiar els seus companys.
Però l'obsessió de l'agent és tan gran que arriba al terreny personal i esdevé un autèntic maldecap per a la protagonista, i podríem dir que és el "dolent" d'una sèrie protagonitzada, tècnicament, per dolents.
Aficionat com soc a l'imaginari mafiós, i en aquest sentit no em poden passar per alt les presències d'en Ray Liotta (Un dels nostres) i la Drea de Matteo (The Sopranos), Shades of Blue és una sèrie sobre un tipus de família no de sang, sinó unida per la lleialtat en el fons imposada, com les famílies de la Màfia.
Unes persones que fan pinya pel que consideren les millors intencions, si es vol fins i tot el mal menor, però que en realitat cometen delictes en pervertir el sistema i aprofitar-se de la seva posició de servidors públics, tot interpretant la Llei (amb majúscules) a la seva manera.
Malgrat el que deia més amunt sobre els diàlegs poc naturals i els tòpics que abunden en aquesta sèrie, Shades of Blue és una producció que particularment m'ha agradat força, i que pot agradar qualsevol que vulgui un entreteniment policíac que, de fet, ens pot fer reflexionar sobre la mateixa corrupció i el nostre posicionament davant de decisions morals amb què ens podríem trobar nosaltres mateixos en algun moment de la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada