Final de LOST

Amb aquest títol que no té res d'original i que toca un tema que avui tocaran milers de blocs a tot el món pretenc donar la meva visió del que ha representat per a mi aquesta sèrie que he seguit durant gairebé sis anys. I com que fa poc vaig inaugurar la secció de sèries, avui al bloc no podia parlar d'una altra cosa que no fos LOST. 

He de dir, abans de res, que al contrari que molta gent jo sóc dels que miraven la sèrie des que es va estrenar. En el meu cas la vaig començar a veure quan la va estrenar la FOX, canal de pagament que tenia a casa dels meus pares. Amb el temps la sèrie va passar a TVE, que la va maltractar, i una enorme onada de gent s'hi va enganxar i es va posar al dia. Després va arribar la febre de veure-la en versió original subtitulada gràcies a les descàrregues de la xarxa, veure els capítols unes hores després que els americans, i la resta és història. A continuació faré un repàs d'alguns dels personatges tot donant la meva impressió. 

En John Locke (Terry O'Quinn), un dels personatges més misteriosos de la sèrie. A la primera temporada era el meu preferit, precisament per aquest aire misteriós que mantenia mentre demostrava que era un crack que sabia com sortir de qualsevol situació. A la segona temporada, però, tant de misteri em va començar a cansar i fins al final he seguit el personatge amb interès però ja sense fascinació. 

En Sayid Jarrah (Naveen Andrews), el personatge més patidor de tots. Tant pel seu passat, com pel que veiem a l'illa i el que se'ns mostra a la seva vida "alternativa" a la sisena temporada. Sempre m'ha agradat, però no va arribar a ser el meu preferit, sinó que es va quedar en un etern segon lloc. Al final de la sèrie trobo que, malgrat que fa un paper importantíssim, el personatge en sí perd molt d'interès. 

El matrimoni Kwon, format per la Sun (Yunjin Kim) i en Jin (Daniel Dae Kim). Com a amant de la cultura asiàtica que sóc, aquests dos coreans em van caure bé des del principi, i trobo que la seva evolució, la de cadascun d'ells i també com a parella, ha estat molt ben treballada. Es veu que el personatge de la Sun es va ficar amb calçador a la història perquè va fer el càsting per al paper de la Kate i no la van acceptar, però els va agradar i es van inventar la trama dels coreans, com també van fer amb en Hugo "Hurley" Reyes (Jorge García). 

Si ho analitzem fredament no són personatges que hagin influït d'una manera imprescindible en el desenvolupament de la sèrie, però els veig molt més importants i carismàtics que la Rose i en Bernard, això ho tinc claríssim. Com a parella, si més no, són els meus preferits, i segurament també de bona part del públic. I els que m'han donat els moments més emocionants, de pell de gallina i alguna llàgrima, per què no dir-ho.

En Jack Shephard (Matthew Fox). Com es podria parlar de Lost sense esmentar-lo? I no ho dic només pel tram final, sinó en general. No sé si el van inventar com a protagonista amb el qual la gent s'havia d'identificar, però si és així no crec que ho hagin aconseguit. És un tio negatiu, ranci, amargat... potser ja és aquest el paper que havia de fer, però no em va arribar a convèncer mai i no va optar en cap moment al número 1 de la meva llista.

Per petició popular parlo també d'aquest personatge, en James "Sawyer" Ford (Josh Holloway), que he de reconèixer que al principi cau molt malament, perquè és el típic guaperes que fa el fanfarró, però després va mostrant les seves debilitats i queda clar que té bon cor i que quan s'enamora, s'enamora de veritat. El meu no, però el preferit de les noies sí que és. 

Tampoc no és el meu preferit en Benjamin Linus (Michael Emerson), tot i que és un personatge molt interessant i odiós, sentiment que provoca en bona part per mèrit d'aquest grandíssim actor. Però com a personatge crec que perd pistonada cap al final i arribes a pensar que més aviat sobra. 

I ara sí, aquí el tenim, el que sí que és el meu preferit. En Desmond Hume (Henry Ian Cusick), un personatge que durant molt de temps no se sabia ben bé quina funció tenia dins la història, però que se sap guanyar el públic. Un gran actor i un gran personatge, que fa patir perquè també les passa molt magres en alguns moments i, fidel a ell mateix, ens té amb l'ai al cor durant tota la sèrie. 

Podria parlar d'altres personatges, alguns d'ells amb poc paper en el sentit de poca importància, d'altres amb més paper però que personalment no m'han dit res, i podria esmentar també personatges que podrien haver donat més de si, d'altres que m'agradaven molt i que van durar poc temps, o la mala jugada que va fer en Harold Perrineau (el personatge d'en Michael) abandonant la sèrie i acabant malament amb els productors, i de retruc deixant inexplotat l'interessantíssim personatge del seu fill, en Walt. I bé, també es nota la seva absència a l'últim capítol, és evident. Tant, que són "representats" per un altre personatge.

Crec que es mereixen una menció especial alguns personatges que van arribar més tard però que també es van guanyar el favor del públic, com en Daniel Faraday (Jeremy Davies), la Charlotte Staples Lewis (Rebecca Mader), la Juliet Burke (Elizabeth Mitchell), en Miles Streum (Ken Leung) o en Frank Lapidus (Jeff Hayes). 

I bé, ara sí que parlaré de la sèrie pròpiament dita, sense allargar-me massa. Ja he dit molts cops que tinc un problema de memòria, em costa recordar els arguments de les obres de ficció i si a sobre he d'esperar mesos entre temporada i temporada... oblido moltes coses. Afortunadament, per a això hi ha els DVD. Però he de dir que Lost m'ha agradat moltíssim en gairebé tots els aspectes: la història, com ens han mantingut intrigats fins al final, les actuacions, la mitologia que s'ha creat al voltant de la sèrie, el sistema de flaixbacs per aprofundir en els personatges, els flashforwards després per tal d'intrigar-nos més sobre com s'arriba a aquelles situacions futures, i aquestes "vides alternatives" que hem vist a la sisena temporada i que al final més o menys s'ha entès què eren.

També el final és del tipus que jo esperava: una mica obert a la interpretació de cadascú, probablement per tal de satisfer en part tothom, i al mateix temps picant l'ullet a algunes teories que s'havien anat formant entre els espectadors durant els darrers anys. Hi haurà gent a qui no li agradarà, però una sèrie amb un percentatge tan alt de misteri no podia acabar donant resposta a tot. Per als petits detalls, els creadors prometen continguts extra a l'edició en DVD.

En fi, en aquests moments i des de fa anys, si bé segueixo moltes sèries de diferents tipus entenent que cadascuna té una manera de ser pròpia, Lost és la meva sèrie preferida i crec que ha valgut moltíssim la pena. Amb el temps podré oblidar la gran estafa de Cuatro, que amb bona intenció ha volgut emetre l'episodi final pseudosimultàniament amb els Estats Units, subtitolant a un ritme frenètic, i l'experiment ha estat un fracàs: subtítols massa grans (per tant, línies tallades), de vegades absents, d'altres mal coordinats, fins i tot repetits, imatges congelades en alguns moments, i el pitjor de tot,  uns quants minuts força importants s'han esfumat, cosa que ha deixat tots els espectadors amb cara de "però què foten aquests aquí? Com hi han arribat? Per què m'he llevat a les 6 de la matinada d'un dia festiu?".

Un desastre històric, un gran risc que Cuatro ha volgut córrer i que li ha sortit malament, però és el que tenen els riscos. A en Rivaldo li va sortir bé aquella xilena que va classificar el Barça per a la Champions a l'últim minut de l'últim partit d'una lliga, i si no hagués marcat l'haurien acusat de frivolitzar amb aquell xut. A Cuatro les bones intencions li han explotat a la cara. Però no és culpa d'aquesta magnífica i inoblidable sèrie.