dimarts, 25 d’agost de 2020

Sèries: Philip K. Dick's Electric Dreams

El nom del mestre de la literatura de ciència-ficció Philip K. Dick (1928-1982) és prou conegut, evidentment per l'èxit de les seves obres, però és obvi que l'elevat nombre d'adaptacions de la seva bibliografia al format sobretot cinematogràfic, però també televisiu, hi tenen força a veure.

A la gran pantalla tenim, és clar, la llegendària Blade Runner (1982), basada en el seu llibre Els androides somien xais elèctrics?, Total Recall (1990), Minority Report (2002), Paycheck (2003) o A Scanner Darkly (2006), per dir només les adaptacions de novel·les i d'històries curtes de la seva bibliografia, però a la televisió també s'ha començat a versionar, amb The Man in the High Castle (2015-2019) i la fallida versió televisiva de Minority Report (2015), però la més recent és la sèrie de què parlo avui.
Es tracta de Philip K. Dick's Electric Dreams, o senzillament Electric Dreams, una referència clara a la novel·la que va originar la pel·lícula protagonitzada per en Harrison Ford, però en realitat aquella història no s'adapta en aquesta sèrie antològica de 10 episodis, ni tampoc calia.

Al capdavall, un dels temes que s'hi tracten és el de la intel·ligència artificial i els dilemes ètics que suposa el mateix concepte, de manera que el títol es podria considerar un "ham", sí, però no necessàriament trampós.


Desenvolupada per Ronald D. Moore i Michael Dinner, la sèrie va ser emesa originalment al Channel 4 britànic, però als Estats Units i a l'estat espanyol es pot veure a Amazon Video, on l'ordre dels episodis és diferent de l'original, però com que és -ho deia més amunt- una antologia, això no té cap importància.

Amb una estructura, doncs, autoconclusiva, i pel fet de pertànyer al gènere de la ciència-ficció, és inevitable que ens recordi Black Mirror, però a banda d'esmentar aquesta comparació òbvia no m'hi estendré més, perquè no es tracta d'això.


Pel que fa a l'argument dels episodis, tenim, per exemple, Real Life, en què la policia futurista interpretada per l'Anna Paquin (saga X-Men, antigament "la nena de El piano") i el dissenyador de videojocs del nostre present amb cara i veu d'en Terrence Howard (Empire) s'endinsen en un món de realitat virtual en què l'un viu la vida de l'altre fins que ja no saben (tampoc l'espectador) quin és l'autèntic i quin el virtual. Realment angoixant.


En un altre, Impossible Planet, dos guies turístics espacials accedeixen, pels calés que els paguen, a dur una dona de 342 anys, interpretada per la Geraldine Chaplin, a veure la Terra per últim cop, sense dir-li que el planeta ja fa temps que no existeix, en el que acaba sent una història força emotiva.


A Crazy Diamond tenim l'Steve Buscemi fent de treballador d'una empresa que crea éssers humans artificials i els dota de sentiments i emocions, i el bon home es fica en un considerable embolic en accedir a la petició d'una dona creada mitjançant aquest mètode.


El meu preferit, però, és The Hood Maker, situada en una Anglaterra dictatorial ambientada en algun moment de la primera meitat del segle XX difícil de determinar amb exactitud... o això és el que sembla. En tot cas, la història té com a protagonistes un agent de policia (Richard Madden, en Robb Stark de Game of Thrones), a qui assignen una telèpata (Holliday Grainger), que és una de les humanes mutants discriminades de la societat que apareix en aquest relat, perquè amb el seu poder de llegir la ment l'ajudi en la seva feina policial, especialment als interrogatoris.

La trama és més complexa, evidentment els sentiments es transformen de la fredor i desconfiança inicial a una intimitat inesperada pels seus protagonistes, i tot plegat té un to depriment que hauria estat bé veure en forma de llargmetratge.


No em vull dedicar a repassar cadascun dels 10 episodis, he parlat dels que més m'han agradat, però en tots veiem cares conegudes, com les que he esmentat i també d'altres com en Bryan Cranston, la Tuppence Middleton (Sense8), en Liam Cunningham (Ser Davos a Game of Thrones), en Greg Kinnear, la Mireille Enos (The Killing, Big Love, The Catch...), la Juno Temple (Vinyl), la Janelle  Monáe o en Mel Rodríguez (The Last Man on Earth).

Els seus temes, com és lògic en basar-se en obres del mestre Philip K. Dick -tot i que els episodis són adaptacions amb diferents graus de fidelitat al material original (pel que tinc entès)-, són els que ell tocava als seus relats, com ara els règims autoritaris i la manca de llibertats, la ja esmentada intel·ligència artificial i de retop el que ens fa humans, les simulacions i les diverses realitats, entre altres. 

D'interès desigual, per a mi, segons l'episodi, trobo que en conjunt Electric Dreams és una sèrie força interessant per als amants de la ciència-ficció, i la seva naturalesa antològica ens permet gaudir-ne al ritme i en l'ordre que vulguem. De moment, però, sembla que no se'n faran més temporades.




Cap comentari:

Publica un comentari

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails