diumenge, 22 de setembre de 2013

Sèries: The Killing

El que en ficció es coneix com a gènere negre, és a dir el de policies i delinqüents, m'interessa i força, tant des del punt de vista de la Llei com dels que acostumem a considerar criminals i que, al capdavall, també són humans. L'he seguit i el segueixo en literatura, còmics, cinema... però no tant en televisió, encara que sí que he vist —i ressenyat en aquest bloc— algunes sèries que hi pertanyen. 

El problema és que generalment les sèries policials tenen una estructura d'episodis autoconclusius, i a mi el que m'agrada és que m'enganxin i em deixin amb moltes ganes de veure el capítol següent, de manera que no em veureu seguint, per molt populars que siguin, produccions com ara Law & Order o CSI.


Però quan em van recomanar, des de diverses bandes, The Killing, el que em va acabar de convèncer va ser que per fi hi havia una història que durava, com a mínim, una temporada sencera. I en relativament poc temps he vist les 3 temporades que n'ha emès la cadena AMC, en el que és la versió nord-americana de la sèrie danesa d'èxit Forbrydelsen (sí, he fet una excepció a la meva norma de la versió original).

Emesa d'abril de 2011 a agost de 2013 i ambientada a Seattle (Washington) malgrat que està rodada a Vancouver (British Columbia, Canadà), The Killing s'ha dividit en 3 temporades, les dues primeres de les quals de 13 episodis cadascuna i la darrera de 12, i ja m'hauria estat bé que cada temporada hagués girat al voltant d'un cas, però encara millor: el primer cas ocupa 26 episodis, és a dir les dues primeres temporades. Però hem de parlar dels personatges, és clar:


La protagonista principal és la detectiu Sarah Linden (Mireille Enos, que fins aquesta sèrie havia tingut el seu paper més important a la producció de l'HBO Big Love i potser us sona perquè fa de dona d'en Brad Pitt a la pel·lícula Guerra Mundial Z), mare soltera d'un adolescent que es pren els casos massa seriosament i que veurem patir moltíssim, perquè no és capaç d'agafar-s'ho fredament ni de descansar quan toca, per molt que la gent del seu voltant insisteixi en què s'ha de cuidar. De fet, comença la sèrie a punt de retirar-se per tal d'anar a viure a Califòrnia i casar-se amb el seu xicot, però un cas que ella posa per davant de tot fa que ajorni la retirada i el trasllat.

És bona en la seva feina, però també és humana, comet errors i amb ells provoca una sèrie de conseqüències que complicaran les coses més del que cal. De seguida ens la fem nostra i ens desesperem, com ella, quan la investigació topa amb el mur de la incompetència de la pròpia policia i la influència dels polítics.


El seu company, novell al departament, és l'Stephen Holder (Joel Kinnaman, actor que ha dut a terme bona part de la seva carrera a Suècia, on va néixer i créixer), que prové d'Antivici i és un exionqui. En Holder aporta el contrast amb la Linden gràcies a la diferència d'alçada de tots dos, el seu humor i la seva manera de parlar més aviat propera als negres cantants de hip-hop. 

És el típic policia jove que va de "guai" i connecta fàcilment amb el jovent, però ell mateix és jove i la seva inexperiència en Homicidis serà un més dels obstacles a què s'enfronta la parella protagonista. 


El primer cas, basat en la primera temporada de la sèrie original danesa, comença quan es troba el cos de la Rosie Larsen (Katie Findlay) al maleter d'un cotxe enfonsat. Naturalment tot gira al voltant de qui va matar la Rosie, la mort de la qual deixa els Larsen (també a la versió original la família de la víctima es diu Larsen) totalment destrossats però amb l'obligació de tirar endavant per tal de tenir cura dels fills preadolescents que encara tenen. 

La formen el pare, Stan (Brent Sexton), la mare, Mitch (Michelle Forbes), en Tom (Evan Bird) i en Denny (Seth Isaac Johnson), a més de la tieta, la Terry (Jamie Anne Allman, vista a The Shield), que representa un suport fonamental després de la desgràcia.


Resulta que el cotxe on es va trobar la Rosie pertany a la campanya del popular candidat a alcalde de Seattle Darren Richmond (Billy Campbell, vist a The 4400), que acompanyat pels seus assessors Jamie Wright (Eric Ladin, ara a la quarta temporada de Boardwalk Empire) i Gwen Eaton (Kristin Lehman) intenta fer que l'alcalde actual perdi les eleccions alhora que esquiva com pot les pistes de la investigació que apunten al seu entorn.

Per tot plegat The Killing em va semblar de seguida una sèrie policial d'allò més interessant, ja que aprofundeix amb gran detall en les conseqüències que pot tenir un assassinat, les vides que pot arribar a destrossar directa o indirectament i sobretot el dolor que causa a la família de la persona assassinada, que en aquest cas dóna lloc a unes interpretacions magnífiques per part dels actors que fan de pares de la noia morta.


Després de dues temporades de tensió i una resolució prou satisfactòria, la sèrie va estar a punt de ser cancel·lada i el públic no estava massa content amb el fet que el cas no es resolgués a la primera temporada, ni van agradar els canvis de sospitós que es produïen gairebé a cada episodi (llegeixo que és perquè es va voler fer igual que la primera temporada danesa, que s'anava escrivint sobre la marxa).

De fet, AMC va anunciar que no hi hauria una tercera temporada, fins que la plataforma online Netflix hi va mostrar interès i va originar unes negociacions en les quals AMC al final es va poder treure de sobre part de les despeses i a més podria emetre abans que ningú la futura tercera temporada.


Emesa el 2013, ens presenta una història totalment diferent de l'anterior: aquest cop la trama segueix una sèrie de desaparicions i assassinats de prostitutes menors d'edat, fet que rejoveneix dràsticament els personatges secundaris de la nova tongada d'episodis de la sèrie. Cal destacar el paper de la "Bullet" (Bex Taylor-Klaus), d'allò més entranyable.


Tot i que el nou cas fa que The Killing adopti un to més típic de sèrie policial, on la importància radica en trobar una noia que desapareix en comptes de tenir un punt de vista centrat en la investigació posterior a l'assassinat i en el dolor de les persones afectades, els guionistes van tenir l'encert de lligar el cas amb el que la Sarah Linden va estar investigant just abans del de la Rosie Larsen, i que s'havia esmentat breument a la primera i la segona temporades. 

Això esdevé una excusa per a l'aparició de l'antic company de la Linden, l'ara tinent Jimmy Skinner (el conegut Elias Koteas), que atesa la seva història personal recolza molt més els instints de la detectiu que no pas els caps que havia tingut anteriorment. 


Precisament d'aquell cas que van resoldre 3 anys abans dels fets de la tercera temporada surt un altre interessant personatge, en Ray Seward (Peter Sarsgaard), condemnat a mort per l'assassinat de la seva dona amb un modus operandi idèntic al que s'ha dut a terme darrerament amb les noies que han estat desapareixent i reapareixent com a cadàvers.

Evidentment la Sarah Linden hi veu una connexió, i a banda d'encarregar-se d'aturar aquests assassinats i atrapar el culpable vol que, a més, es faci justícia i s'eviti l'execució d'aquest home que ella i el seu company van empresonar per error

La tensió de la tercera temporada en aquest sentit és innegable i es manté el to fosc (no tan plujós, però) i pausat de les dues primeres, però crec que en voler acabar-la amb un cop d'efecte els guionistes es van descontrolar i van crear un final una mica inversemblant. El pitjor de tot és que, si bé el cas queda resolt, cosa que permet que recomani la sèrie, el darrer episodi acaba de manera abrupta, amb una fosa a negre després d'un esdeveniment que sens dubte ha de tenir conseqüències per als protagonistes, però que no coneixerem perquè, ara sembla que sí, The Killing ha estat cancel·lada.


3 comentaris:

  1. "Yo"!

    Aquesta sèrie ens la van recomanar vàries persones i realment val la pena.

    El primer cas realment està més ben buscat, més dedicat i planejat, però la tercera temporada suposo que la van haver de fer amb més pressa i mig inacabada ja que ho treien ells la sèrie o se la quedava uns altres.

    Tot i això, recomano aquesta sèrie, almenys fins la segona si algú no vol quedar-se a mitges, tot i que la tercera també val la pena, sobretot en quant a evolució dels personatges, per exemple.

    Bona entrada! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yo! xD

      Doncs mira, es veu que és a l'inrevés del que dius tu: encara que a mi m'agradi més, el primer cas es va allargar excessivament perquè es va voler fer allò de canviar de sospitós gairebé a cada capítol, herència de la versió danesa, que sí que s'anava fent a mesura que es rodava. I la gent es queixa que la versió nord-americana no tenia necessitat de fer-ho així perquè ja sabia que comptava amb 13 episodis segurs.

      Per a la tercera, que a la gent li ha agradat més i a mi no tant, no és ben bé el que dius: sospitaven que no tindrien més de 13 episodis per a explicar el cas, però es feien segur, independentment de quina cadena s'endugués més part del pastís.

      Elimina
    2. Vaja, doncs a mi que canviessin cada poc de sospitós no em desagrada, creava més trama i més intriga xD
      ganes de veure el segon al moment, per saber com continua...

      Doncs si tenien clars només 13 capis per la 3a temporada podrien no haver-ho tancat així!!! u.u

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails