Lectures: De què parlo quan parlo de córrer

No és la primera vegada que parlo d'una obra del meu admirat Haruki Murakami i espero que no serà l'última, però en aquest cas, abans de llegir-la, no esperava pas que n'acabaria parlant al bloc. Perquè no és una de les seves novel·les realistes, ni una d'aquelles més aviat fantàstiques i surrealistes, sinó cap de les dues coses: és una mena d'autobiografia però centrant-se en un tema extremament concret.

Confesso que me'l vaig demanar perquè llegeixo tot el que es publica en català d'aquest senyor, però que no n'esperava gaire. Només el volia conèixer una mica millor. El tema, córrer, no em semblava el més apassionant a què es podia dedicar un llibre, però el volia igualment. I m'ha agradat molt.

Publicat al Japó el 2007, i aquí uns quants anys més tard, De què parlo quan parlo de córrer (Hashiru koto nitsuite kataru toki ni boku no kataru koto) és un recull curtet de textos en què Murakami ens parla del que ha significat per a ell sortir a córrer gairebé cada dia des de fa més de 25 anys, un exercici orientat a mantenir-se en forma física i mentalment per tal de rendir millor com a escriptor, una relació causa-efecte que ens intenta explicar al llibre.

També conté algunes fotografies d'ell corrent, i cadascun dels capítols gira al voltant d'una cursa per a la qual s'està preparant, especialment la Marató de Nova York de 2006, o d'alguna del seu passat que recorda per algun motiu i que serveix per a exemplificar l'afirmació amb què comença un capítol.

Encara que el tema pugui semblar avorrit —i és normal que ho pensem en un primer moment— Murakami hi imprimeix el seu característic estil ameníssim i ens fa interessar-nos pels seus moments bons i dolents en la seva carrera com a corredor aficionat, les sensacions que ha anat experimentant al llarg dels anys en voler continuar corrent tot i fer-se gran, les coses que li passen pel cap quan és en una marató o tot el que li ha aportat com a persona el fet de sortir a córrer.

Principalment ens parla de córrer, el títol no menteix, però també hi ha algunes pinzellades sobre els seus mètodes com a escriptor i alguns detalls de la seva vida privada que a les novel·les, per molt que no ens abandoni la sensació que contenen moltes coses autobiogràfiques, no podem veure. 

Fins i tot en aquest sentit és interessant, De què parlo quan parlo de córrer, encara que això sigui un al·licient més aviat per als seus lectors habituals com ara jo, que volem conèixer millor l'autor, però el llibre és especialment esperonador per a tots aquells que correm, hem corregut o volem posar-nos (o tornar) a córrer. 

Com a mínim a mi, i no vull treure importància al pes que ha tingut en la decisió la decadència física que he observat en mi en el darrer any i mig, m'ha motivat a tornar a sortir a córrer i ara ja fa uns quants dies que ho faig. No al nivell d'aquest senyor que als seus 64 anys sospito que encara corre (no pretenc, per exemple, córrer mai una marató), però val més poc que res.