Sèries: Better Call Saul (segona temporada)

Com a bon fan de Breaking Bad, em vaig interessar per l'spin-off protagonitzat pel seu únic personatge més aviat de comèdia. No sé si va ser generalitzat, però abans de veure'n el primer episodi em preocupava que es fes malbé el llegat de l'obra mestra creada per en Vince Gilligan, una preocupació que va desaparèixer abans que s'acabés aquell capítol pilot. 

Em va agradar moltíssim la primera temporada de Better Call Saul, i en vaig parlar, però el cas és que ja se n'ha emès la segona temporada i també la vull comentar, perquè ha estat igualment interessant, potser més i tot. 

Si a la primera temporada vèiem en James McGill (Bob Odenkirk) intentar guanyar-se la vida i alhora el respecte com a advocat, a la segona les coses comencen força bé per a ell, ja lluny dels miserables casos d'advocat defensor que el feien malviure al despatx que tenia al fons d'un saló de bellesa regentat per una vietnamita. 

Però no s'arriba a transformar mai en un advocat seriós. El futur Saul Goodman és un trapella, un barrut, té una picardia sensacional i tot sovint força les coses, i fa trampes que directament es podrien qualificar de delictes, per tal d'agafar dreceres en els seus objectius, d'altra banda sempre nobles. Es podria dir, doncs, que és un justicier dins el món de la Justícia. Tècnicament un advocat corrupte, però amb bon cor.

El cas és que les coses li van bé durant tota aquesta temporada i en tots els aspectes. L'únic problema que té és que li costa adaptar-se al camí de l'honradesa i necessita vies d'escapament que li permetin ser ell mateix, per bé o per mal. En qualsevol cas, el veiem feliç.

Una d'aquestes coses que li van bé és la seva relació amb la Kim Wexler (Rhea Seehorn), personatge en què la segona temporada aprofundeix i que certament ens fa patir perquè es deixa absorbir per un protagonista que ens cau simpàtic sí, però que també sabem que farà que ella acabi malament. 

Continuant la tendència dels primers 10 episodis, anem coneixent la història d'en Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), l'expolicia convertit en esbirro del temible senyor Frings de Breaking Bad. Si a la primera temporada entràvem en contacte amb el seu vessant humà, tot i que malcarat, en aquesta esdevé un personatge encara més interessant i no podem evitar fer-li costat, perquè ell també és un justicier, però d'aquells que podríem considerar antiherois, atès que es veu obligat a fer el que fa per tal de protegir la seva família malgrat que podria gaudir de la seva jubilació sense més preocupacions.

En aquesta temporada el seu personatge és el que enllaça amb la sèrie original, perquè hi torna a aparèixer en Tuco Salamanca (Raymond Cruz), però també hi veiem un Héctor Salamanca (Mark Margolis) encara no convertit en vegetal -per tant, se suposa que sabrem com va acabar en aquella cadira de rodes-. A través d'ell també ens cau més aviat simpàtic el personatge d'en Nacho (Michael Mando), que debutava a la primera temporada.

Novament amb uns estàndards de producció excel·lents i un estil visual i narratiu ja vistos a Breaking Bad, la segona temporada de Better Call Saul esdevé imprescindible i no decep les expectatives dels seus fans, que esperem amb moltes ganes la tercera temporada, ja confirmada, que segurament s'emetrà a principis de l'any que ve. El millor de tot, però, és que ja no pensem tant en la sèrie original, sinó que comencem a valorar i estimar aquesta pels seus mèrits. Suposo que és l'objectiu màxim d'un spin-off, i amb aquest tot ha anat rodat.

El final de Breaking Bad

Fa gairebé 2 anys, a finals d'octubre de 2011, vaig dedicar una entrada a Breaking Bad, sèrie de l'AMC de la qual he vist l'últim episodi unes hores abans d'escriure això, encara que ho programi per a un altre dia. 

Llavors ja vaig dir què em semblava, vaig presentar els personatges i vaig dir que se n'havien emès 4 temporades, però que deien que la 5a potser estaria dividida en dues parts de 8 episodis, una l'estiu de 2012 i l'altra l'estiu de 2013, i així ha estat. I ara que n'he vist el final diré el que penso d'aquesta recta final, com sempre en aquests casos amb spoilers, de manera que esteu avisats.

Aquella primera part de la cinquena temporada, 8 episodis emesos el 2012, narrava les conseqüències de l'impactant assassinat d'en Gus Fring (Giancarlo Esposito) al final de la 4a temporada: en Walt (sense diners després que la seva dona s'ho gastés tot en pagar els deutes amb Hisenda del seu excap, en Ted Beneke) i en Jesse necessitaven un soci per a la distribució de la metamfetamina blava que fabricaven i l'escollit era en Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), l'associat d'en Gus que fins llavors els havia estat tocant els nassos.

Al seu torn aquest s'associava a la pija i repel·lent Lydia Rodarte-Quayle (Laura Fraser), que era qui distribuïa la droga a l'Europa de l'Est i qui proporcionava un dels ingredients imprescindibles per a la fabricació del producte. 

Però els esdeveniments d'aquells 8 episodis, que incloïen l'assassinat d'un nen per haver estat testimoni d'una de les operacions del trio, van acabar de destruir la societat Walt-Jesse perquè el segon, profundament torturat per la mort del nen, decideix plegar. El mateix passa amb en Mike, que té a sobre la DEA, l'agència antidroga dels Estats Units, liderada precisament pel cunyat del protagonista, en Hank Schrader (Dean Norris).

Si a la "feina" les coses no li van bé, a casa en Walt té un petit problema, i és que la Skyler (la recentment premiada com a millor actriu secundària en una sèrie dramàtica als Emmy de 2013, l'Anna Gunn) no porta gaire bé les activitats del seu encara marit, i intenta convèncer-lo per deixar-ho córrer i dur una vida normal tot blanquejant al negoci de rentat de cotxes els diners guanyats fins ara. El matrimoni, però, tira endavant malgrat que és una claríssima farsa.

I també tenim el cunyat, que durant la sèrie ha patit una espectacular transformació de l'inicial paio bromista i alegre (i una mica pesat) al persistent i bon (però no necessàriament honrat i honest) policia que persegueix en Heisenberg, amb el caràcter agrat sens dubte per haver-se enfrontat a la mort després que atemptessin sense èxit contra la seva vida i el deixessin paralític durant una bona temporada.

Doncs bé, s'ha passat 4 temporades i mitja sense ni tan sols sospitar que el marit de la germana de la seva dona era el rei de la metamfetamina blava, però tot això canvia al final de la primera part d'aquesta 5a temporada, quan assegut a la tassa del vàter de casa del seu cunyat agafa un llibre que casualment era per allà sobre i lliga caps gràcies a una dedicatòria que havia passat per alt al meticulós Walter White. 

Així ens han deixat durant un any, amb aquell cliffhanger que anunciava el que ens hem trobat a la recta final de la sèrie: l'enfrontament directe entre en Hank i en Walt que esperàvem des de la primera temporada, amb un Dean Norris més prim i demacrat que al principi i amb el potencial dramàtic al màxim, sens dubte la revelació de la segona meitat de la temporada.

Però l'home es troba en un dilema: ara que és un peix gros de la DEA, si se sap que en Heisenberg era el seu cunyat i que ell no se n'havia adonat la seva carrera perilla, de manera que decideix encarregar-se'n ell tot sol i entregar-lo a l'agència només quan el tingui ben lligat, missió que ocupa bona part d'aquests últims 8 episodis i que provoca moments d'altíssima tensió quan tant ell com la seva dona s'han de trobar amb el matrimoni White sabent el que ha amagat durant tant de temps.   

Qui no és cap revelació, perquè hem gaudit de la seva magnífica interpretació des del principi, és l'Aaron Paul, que fa de Jesse, el soci d'en Walt que en aquesta cinquena temporada s'ha enfonsat en la desesperació i el penediment fins al punt de perdre no només l'interès pels diners que ha guanyat (que fins i tot regala), sinó també les ganes de viure.

Segurament és el personatge pel que sentim més llàstima, perquè és el que més pateix, sobretot pel pes que duu a dins en ser responsable indirecte de la mort d'aquell nen. Aquest trauma té una extensió en l'intent d'assassinat d'en Brock, el fill de la seva xicota Andrea (Emily Ríos), per part d'en Walt, la implicació del qual confirma en aquesta recta final i el duu a voler-lo matar fins que l'enxampa la DEA. En Walt, encara que l'ha intentat protegir sempre, després d'això decideix que és una molèstia i n'encarrega l'execució als nazis que també li van treure del mig els presos a qui en Mike pagava regularment pel seu silenci.

Són els mateixos que, quan en Walt es troba acorralat per en Hank i el seu company Steve, el rescaten i maten en Hank (i l'Steve) malgrat les súpliques del protagonista de deixar-los vius, en una escena repartida entre dos episodis que probablement constitueix el clímax d'aquesta última temporada. 

Sabíem que era en Walt o en Hank, i que davant d'aquesta disjuntiva seria en Walt el supervivent, encara que no premés directament el gallet, però no per això deixa de ser menys impactant la mort d'un secundari estimat com aquest, la responsabilitat de la qual sens dubte és d'en Walt, que a partir de llavors perd l'amor de la seva família.

Cada cop més contra les cordes després que els nazis aprofitin l'avinentesa per trair-lo i endur-se la major part dels 80 milions de dòlars que havia acumulat, en Walt accepta la recomanació (allargada en el temps) del seu advocat Saul Goodman (Bob Odenkirk, el contrapunt humorístic de la sèrie, que aquesta temporada també ho ha passat molt malament) i desapareix amb una nova identitat per tal de reflexionar sobre els seus últims moviments ara que li queden pocs mesos de vida després que el càncer hagi tornat.  

I de quina manera, senyores i senyors, resolen l'últim episodi tant el protagonista com els responsables de la sèrie. En el seu 52è aniversari (anticipat al primer capítol de la temporada, l'any passat), en Walt ho deixa tot lligat, es va carregant tothom qui li fa nosa i estableix un sistema pel qual la seva família rebrà uns quants milions de dòlars sense que se'ls quedi la policia, i de pas té una última trobada amb en Jesse, a qui proporciona la llibertat (els nazis el tenien segrestat "cuinant" la meta blava) i la possibilitat de matar-lo, cosa que el jove refusa tot dient-li que, si vol morir, ho faci ell mateix. 

No és així com veiem abandonar aquest món en Walter White, que cau víctima d'una ferida de bala provocada per ell mateix en el brillantment executat assalt final al quarter general dels nazis. Després d'uns últims anys en què ha passat de professor de química d'institut a emperador de la droga d'Albuquerque i rodalies, en què s'enganyava dient-se a si mateix que produïa droga per tal de guanyar diners per a la seva família i solucionar-li la vida quan el càncer se l'endugués, però que en realitat era un estil de vida que li agradava, potser és cert que s'ha convertit en un criminal i un fill de puta, que no ha pogut gaudir dels diners que havia guanyat, que tot s'ha torçat, que s'ha fet públic el seu nom i que les coses han anat molt malament per al seu entorn, que ara el rebutja fent que es quedi sol, però ni l'ha mort el càncer ni l'ha atrapat la policia. 

En Walt mor acaronant un dels aparells d'una fàbrica de metamfetamina blava, l'única cosa per a la qual s'ha considerat realment bo a la vida. I només després la policia troba el seu cos. 

M'ha semblat un final perfecte per a aquesta sèrie que ara en calent és fàcil dir-ho, però que moltíssima gent considera si no la millor, una de les millors sèries de la història de la televisió. I hi estic d'acord. Relativament pocs episodis, unes interpretacions magnífiques en absolutament tots els casos, un realisme extrem, una manera de narrar que afavoreix la tensió, una història ben lligada on no hi ha res que sobri, esdeveniments lògics i un final versemblant i clar, que és una cosa que algunes de les sèries que surten al Top 10 de la majoria de la gent no acaben de resoldre bé. Trobarem a faltar, i molt, Breaking Bad. 

Sèries: The Killing

El que en ficció es coneix com a gènere negre, és a dir el de policies i delinqüents, m'interessa i força, tant des del punt de vista de la Llei com dels que acostumem a considerar criminals i que, al capdavall, també són humans. L'he seguit i el segueixo en literatura, còmics, cinema... però no tant en televisió, encara que sí que he vist —i ressenyat en aquest bloc— algunes sèries que hi pertanyen. 

El problema és que generalment les sèries policials tenen una estructura d'episodis autoconclusius, i a mi el que m'agrada és que m'enganxin i em deixin amb moltes ganes de veure el capítol següent, de manera que no em veureu seguint, per molt populars que siguin, produccions com ara Law & Order o CSI.

Però quan em van recomanar, des de diverses bandes, The Killing, el que em va acabar de convèncer va ser que per fi hi havia una història que durava, com a mínim, una temporada sencera. I en relativament poc temps he vist les 3 temporades que n'ha emès la cadena AMC, en el que és la versió nord-americana de la sèrie danesa d'èxit Forbrydelsen (sí, he fet una excepció a la meva norma de la versió original).

Emesa d'abril de 2011 a agost de 2013 i ambientada a Seattle (Washington) malgrat que està rodada a Vancouver (British Columbia, Canadà), The Killing s'ha dividit en 3 temporades, les dues primeres de les quals de 13 episodis cadascuna i la darrera de 12, i ja m'hauria estat bé que cada temporada hagués girat al voltant d'un cas, però encara millor: el primer cas ocupa 26 episodis, és a dir les dues primeres temporades. Però hem de parlar dels personatges, és clar:

La protagonista principal és la detectiu Sarah Linden (Mireille Enos, que fins aquesta sèrie havia tingut el seu paper més important a la producció de l'HBO Big Love i potser us sona perquè fa de dona d'en Brad Pitt a la pel·lícula Guerra Mundial Z), mare soltera d'un adolescent que es pren els casos massa seriosament i que veurem patir moltíssim, perquè no és capaç d'agafar-s'ho fredament ni de descansar quan toca, per molt que la gent del seu voltant insisteixi en què s'ha de cuidar. De fet, comença la sèrie a punt de retirar-se per tal d'anar a viure a Califòrnia i casar-se amb el seu xicot, però un cas que ella posa per davant de tot fa que ajorni la retirada i el trasllat.

És bona en la seva feina, però també és humana, comet errors i amb ells provoca una sèrie de conseqüències que complicaran les coses més del que cal. De seguida ens la fem nostra i ens desesperem, com ella, quan la investigació topa amb el mur de la incompetència de la pròpia policia i la influència dels polítics.

El seu company, novell al departament, és l'Stephen Holder (Joel Kinnaman, actor que ha dut a terme bona part de la seva carrera a Suècia, on va néixer i créixer), que prové d'Antivici i és un exionqui. En Holder aporta el contrast amb la Linden gràcies a la diferència d'alçada de tots dos, el seu humor i la seva manera de parlar més aviat propera als negres cantants de hip-hop. 

És el típic policia jove que va de "guai" i connecta fàcilment amb el jovent, però ell mateix és jove i la seva inexperiència en Homicidis serà un més dels obstacles a què s'enfronta la parella protagonista. 

El primer cas, basat en la primera temporada de la sèrie original danesa, comença quan es troba el cos de la Rosie Larsen (Katie Findlay) al maleter d'un cotxe enfonsat. Naturalment tot gira al voltant de qui va matar la Rosie, la mort de la qual deixa els Larsen (també a la versió original la família de la víctima es diu Larsen) totalment destrossats però amb l'obligació de tirar endavant per tal de tenir cura dels fills preadolescents que encara tenen. 

La formen el pare, Stan (Brent Sexton), la mare, Mitch (Michelle Forbes), en Tom (Evan Bird) i en Denny (Seth Isaac Johnson), a més de la tieta, la Terry (Jamie Anne Allman, vista a The Shield), que representa un suport fonamental després de la desgràcia.

Resulta que el cotxe on es va trobar la Rosie pertany a la campanya del popular candidat a alcalde de Seattle Darren Richmond (Billy Campbell, vist a The 4400), que acompanyat pels seus assessors Jamie Wright (Eric Ladin, ara a la quarta temporada de Boardwalk Empire) i Gwen Eaton (Kristin Lehman) intenta fer que l'alcalde actual perdi les eleccions alhora que esquiva com pot les pistes de la investigació que apunten al seu entorn.

Per tot plegat The Killing em va semblar de seguida una sèrie policial d'allò més interessant, ja que aprofundeix amb gran detall en les conseqüències que pot tenir un assassinat, les vides que pot arribar a destrossar directa o indirectament i sobretot el dolor que causa a la família de la persona assassinada, que en aquest cas dóna lloc a unes interpretacions magnífiques per part dels actors que fan de pares de la noia morta.

Després de dues temporades de tensió i una resolució prou satisfactòria, la sèrie va estar a punt de ser cancel·lada i el públic no estava massa content amb el fet que el cas no es resolgués a la primera temporada, ni van agradar els canvis de sospitós que es produïen gairebé a cada episodi (llegeixo que és perquè es va voler fer igual que la primera temporada danesa, que s'anava escrivint sobre la marxa).

De fet, AMC va anunciar que no hi hauria una tercera temporada, fins que la plataforma online Netflix hi va mostrar interès i va originar unes negociacions en les quals AMC al final es va poder treure de sobre part de les despeses i a més podria emetre abans que ningú la futura tercera temporada.

Emesa el 2013, ens presenta una història totalment diferent de l'anterior: aquest cop la trama segueix una sèrie de desaparicions i assassinats de prostitutes menors d'edat, fet que rejoveneix dràsticament els personatges secundaris de la nova tongada d'episodis de la sèrie. Cal destacar el paper de la "Bullet" (Bex Taylor-Klaus), d'allò més entranyable.

Tot i que el nou cas fa que The Killing adopti un to més típic de sèrie policial, on la importància radica en trobar una noia que desapareix en comptes de tenir un punt de vista centrat en la investigació posterior a l'assassinat i en el dolor de les persones afectades, els guionistes van tenir l'encert de lligar el cas amb el que la Sarah Linden va estar investigant just abans del de la Rosie Larsen, i que s'havia esmentat breument a la primera i la segona temporades. 

Això esdevé una excusa per a l'aparició de l'antic company de la Linden, l'ara tinent Jimmy Skinner (el conegut Elias Koteas), que atesa la seva història personal recolza molt més els instints de la detectiu que no pas els caps que havia tingut anteriorment. 

Precisament d'aquell cas que van resoldre 3 anys abans dels fets de la tercera temporada surt un altre interessant personatge, en Ray Seward (Peter Sarsgaard), condemnat a mort per l'assassinat de la seva dona amb un modus operandi idèntic al que s'ha dut a terme darrerament amb les noies que han estat desapareixent i reapareixent com a cadàvers.

Evidentment la Sarah Linden hi veu una connexió, i a banda d'encarregar-se d'aturar aquests assassinats i atrapar el culpable vol que, a més, es faci justícia i s'eviti l'execució d'aquest home que ella i el seu company van empresonar per error. 

La tensió de la tercera temporada en aquest sentit és innegable i es manté el to fosc (no tan plujós, però) i pausat de les dues primeres, però crec que en voler acabar-la amb un cop d'efecte els guionistes es van descontrolar i van crear un final una mica inversemblant. El pitjor de tot és que, si bé el cas queda resolt, cosa que permet que recomani la sèrie, el darrer episodi acaba de manera abrupta, amb una fosa a negre després d'un esdeveniment que sens dubte ha de tenir conseqüències per als protagonistes, però que no coneixerem perquè, ara sembla que sí, The Killing ha estat cancel·lada.

Comic Book Men

Fa una mica més d'un mes vaig començar a veure el programa de què parlaré avui i va originar una entrada sobre el col·leccionisme al bloc Compte Enrere, però ara que ja he vist tots els episodis que se n'han fet de moment toca parlar del programa en si.

Es tracta de Comic Book Men, un reality show que recorda els que es poden veure al canal Xplora, sobretot els d'empenyoraments, però que està especialitzat en còmics. Hi veurem gent que va a vendre-hi coses, també gent que les vol comprar i naturalment les negociacions que això provoca.

En aquest sentit si sou lectors de còmics us passarà com a mi: voldreu tenir les coses que apareixen al programa i tard o d'hora us adonareu que ni podreu ni en teniu cap que es pugui vendre a aquests preus, ja que el col·leccionisme de còmics que mou diners de debò és el dels originals, no pas el de les versions traduïdes. 

En aquest tràiler de la segona temporada, que és un dels pocs vídeos que hi ha a Youtube on es poden apreciar moments del programa (trobareu també un munt d'escenes inèdites, que permeten veure millor l'esperit del programa encara que no s'emetessin, però del metratge emès no hi ha res penjat), ens ho expliquen, però ho resumiré.

El conegut director de cinema i guionista de còmics Kevin Smith (Clerks, Mallrats, Chasing Amy, Dogma...) és propietari d'una botiga de còmics a Redbank, Nova Jersey, que duu el nom dels dos personatges més coneguts del seu particular univers, Jay & Silent Bob's Secret Stash, i és on té lloc Comic Book Men.

Aquí tenim precisament una d'aquestes escenes inèdites, que curiosament és bastant diferent del que acostuma a mostrar el programa: un client comprant (normalment vénen a vendre coses) i l'absència d'en Walt Flanagan, dibuixant de còmics i millor amic d'en Kevin Smith que és qui porta realment la botiga i que segurament heu vist fent petitíssims papers en més d'una de les seves pel·lícules.

A banda d'ell, que és el cap i el millor negociador que tenen, hi veiem en Mike Zapcic, en Ming Chen i en Bryan Johnson, aquest darrer també director de cinema, que en realitat no treballa a la botiga, sinó que hi passa el dia amb els seus amics tot fent comentaris sarcàstics. 

I la gent que hi va no només intenta vendre còmics, sinó també marxandatge de tota mena relacionat amb els còmics, sí, però també amb pel·lícules i sèries de televisió. En el cas que acabem de veure, una altra escena inèdita, el paio se'n va sense aconseguir treure ni un dòlar.

Comic Book Men, que es va estrenar el 2012 i fins ara ha tingut una primera temporada de 6 episodis de 45 minuts i una segona de 16 entregues de 20 minuts (i que acaba de renovar per a la tercera temporada), s'estructura al voltant d'un podcast on els 4 paios abans esmentats i en Kevin Smith (que només s'ha vist, fins ara, en un sol capítol a la seva botiga) parlen de com ha anat la setmana, cosa que condueix a les escenes de la vida a la botiga, on a banda de la compravenda de còmics tenen lloc converses típiques de frikis i algunes visites de personatges coneguts de l'univers Kevin Smith i també d'alguna gran estrella del món del còmic.

Tot té el seu origen a la web Smodcast, d'en Kevin Smith, on també es poden escoltar els podcast I Sell Comics, que porten en Mike Zapcic i en Ming Chen, i Tell'em Steve-Dave!, conduïts per en Walt Flanagan i en Bryan Johnson. Doncs bé, quan el senyor Smith va voler crear Comic Book Men la cadena AMC (The Walking Dead, Mad Men, Breaking Bad...) l'hi va comprar i el resultat és el reality show de què hem parlat avui. 

Si sou frikis us agradarà, si seguiu els programes d'empenyoraments d'Xplora (l'AMC anomena Comic Book Men la versió friki del que a l'estat espanyol es coneix com a "La casa de empeños") també, i si us agraden les dues coses... l'heu de veure.