Coneixa el concepte de "plaer culpable" des de fa temps, sobretot per la seva versió anglosaxona, "guilty pleasure", d'on segurament ve. Sabia més o menys de què es tractava, però quan fa poc em vaig posar a mirar una sèrie i en vaig buscar informació vaig veure que la qualificaven, a tot arreu, de plaer culpable, i vaig trobar que n'era la descripció perfecta.
Un plaer culpable, almenys en el context de la televisió i el cinema, és un producte que objectivament i des del punt de vista artístic, interpretatiu i/o literari és de baixa qualitat, per la raó que sigui, però que resulta que gràcies a uns determinats elements, que varien segons el cas, aconsegueix captar i mantenir l'atenció del públic. Una porqueria, si ens posem durs, que ens enganxa i ho admetem públicament.
Perquè per una vegada -o potser no, potser sempre mirem sèries i pel·lis d'aquesta mena i ja ens està bé- deixem estar la televisió o el cinema amb majúscules, la qualitat reconeguda per la crítica i el públic, i ens delectem amb productes mediocres que ens ho fan passar d'allò més bé. Com que la decisió de què és bo i què no, o què és un exemple concret de plaer culpable, no és universal, avui el que faré serà parlar d'alguns dels meus plaers culpables.
Un d'ells és la sèrie que deia més amunt, Quantico: l'havíem començat a descarregar per tal de veure-la quan tinguéssim temps, i pel que en sabia girava al voltant del pitjor atemptat terrorista a Nova York des de l'11-S, la principal sospitosa del qual és la seva protagonista.
Em pensava que seria una altra sèrie de l'estil de Homeland, 24 i d'altres que, tot i la seva indiscutible qualitat, acaben parlant sempre dels mateixos temes. Doncs bé, quan la vaig començar a veure em pensava que era una sèrie de la Shonda Rhimes (Grey's Anatomy, Scandal, How to get away with murder...), i fins i tot ho vaig voler comprovar. No ho era, però tothom coincidia a dir que la podria haver signat perfectament, perquè té un estil similar: repartiment jove i atractiu, èmfasi en el vessant sentimental farcit de tòpics, situacions poc versemblants... tot plegat conformant una sèrie d'entreteniment pur i addictiu.
Precisament Grey's Anatomy és un altre d'aquests vicis que admeto que tinc. Desconec la precisió amb què s'hi retraten els procediments mèdics i quirúrgics, però em fa l'efecte que les relacions de promiscuïtat i la disbauxa que es respira als passadissos de l'hospital en què tenen lloc les històries que ens expliquen no són en absolut un reflex de la realitat.
A banda d'això, la sèrie és previsible, a cada temporada hi ha d'haver com a mínim una catàstrofe natural amb desenes de ferits i en general ens burxa per tal de tenir-nos amb l'ai al cor i, força sovint, clavar-nos una clatellada. Però m'encanten els seus personatges i moltes de les històries d'amor que explica. Per a mi, una sèrie per mirar amb un cubell de gelat. I ho continuo pensant en plena 12a temporada d'aquesta sèrie que ja fa temps que és la més llarga d'imatge real que he seguit mai.
Un clàssic en aquest sentit: Beverly Hills 90210 (1990-2000), amb aquell horrible rebateig de Tele 5 com a Sensación de vivir, era una sèrie típica de la meva germana, i jo la menyspreava com a tal. Quan es va emetre originalment no tenia cap mena d'interès, com a preadolescent, en res que no fossin combats, acció, esport o coses d'aquestes, però la sèrie es va allargar tant que m'hi vaig enganxar en algunes de les temporades finals, ja a punt d'entrar a l'edat adulta i amb la sensibilitat molt més desenvolupada, i me'n va quedar una bona impressió.
Anys després, per motius que encara no m'explico -com amb tantes altres coses que fa Televisió de Catalunya- es va emetre en català i vaig aprofitar per a veure-la sencera, repassar moments dels quals només tenia referències o recordava vagament, i conèixer per fi tota la història. Que és plena de tòpics, situacions inversemblants i propaganda cultural del somni americà, però altre cop els personatges m'encanten, aquells amors èpics i gairebé impossibles m'arribaven al cor i la música d'entrada encara em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto a l'iPod. Fins i tot li vaig dedicar algunes entrades, com aquesta.
Però no tot són sèries. També hi ha pel·lícules o sagues que objectivament no sortiran mai en cap llista de les millors de cap gènere, ni com una de les x pel·lícules que cal veure abans de morir. Per exemple, la saga The Expendables, adrenalina pura i reunió de velles glòries per tal de fer-se un autohomenatge i, de pas, als tòpics del cinema d'acció.
O films com Kingpin (Quin parell d'idiotes, em penso que es va dir en català, tot i que la Viquipèdia diu Un parell de sonats), de 1996, en què en Woody Harrelson i en Randy Quaid interpreten respectivament un excampió de bitlles amb una mà de goma i un amish babau. La pel·lícula no és gaire bona, però em diverteix i no em fa res mirar-la de tant en tant. És només un exemple.
Tornem a la televisió, perquè no tots els plaers culpables són sèries. Un en què reconec que he caigut més d'una vegada són els reality shows, o l'anomenada "telerealitat", que de realitat no en té gaire cosa perquè si bé es tracta de persones normals, l'equip de producció sempre hi fica cullerada, prepara situacions i fins i tot escriu guions.
N'hi ha de diverses menes, però: alguns són inofensius, com Comic Book Men, que és una delícia per als aficionats als còmics i el més perjudicial que fa és provocar unes ganes enormes de ser col·leccionista i tenir molts calés. D'altres són per passar l'estona però se'ls veu el llautó del dramatisme i la preparació de situacions, com els programes de botigues d'empenyorament. A sobre, les versions doblades que ens arriben, amb uns intèrprets molt mediocres i la curiosa decisió del doblatge en voice-over -en què se sent la veu original i de seguida comença la traducció per sobre-, donen a aquests productes un acabat de poca qualitat.
Un graó per sota hi ha els programes de talents, generalment musicals. I, finalment, l'autèntica porqueria com Gran Hermano i derivats, o Mujeres y hombres y viceversa, que entronitzen -joc de paraules intencionat- gent normal i corrent però culturalment limitada i fan apologia de coses com el masclisme o la llei del mínim esforç, i demostren que el públic que tenen tampoc no se salva d'aquest retrat.
No sé si és millor o pitjor quan els protagonistes són gent de la faràndula en hores baixes que s'avorreix i participa en aquestes coses per tal de reomplir les arques i recuperar la fama per la fama. La paradoxa es produeix quan gent normal que s'ha fet famosa d'aquesta manera adquireix condició de VIP i llavors participa a les versions VIP d'aquests realities. Els esmento perquè, a banda dels pobres desgraciats que miren aquestes coses com si els en depengués la vida, sé que moltíssima gent ho fa com a plaer culpable. I ho sé perquè jo també els he tastat.
La qüestió és que de vegades no cal que tot el que mirem siguin sèries premiades als Emmy i als Globus d'Or, ni produccions magistrals de Netflix, HBO o AMC. De vegades volem sèries (i pel·lícules, i programes) que ens entretinguin i prou, i algunes d'aquestes no passaran a la història com a productes que van marcar positivament una època, però ens resulten addictives i en general no fan mal a ningú. Això és, doncs, un plaer culpable.
Precisament Grey's Anatomy és un altre d'aquests vicis que admeto que tinc. Desconec la precisió amb què s'hi retraten els procediments mèdics i quirúrgics, però em fa l'efecte que les relacions de promiscuïtat i la disbauxa que es respira als passadissos de l'hospital en què tenen lloc les històries que ens expliquen no són en absolut un reflex de la realitat.
A banda d'això, la sèrie és previsible, a cada temporada hi ha d'haver com a mínim una catàstrofe natural amb desenes de ferits i en general ens burxa per tal de tenir-nos amb l'ai al cor i, força sovint, clavar-nos una clatellada. Però m'encanten els seus personatges i moltes de les històries d'amor que explica. Per a mi, una sèrie per mirar amb un cubell de gelat. I ho continuo pensant en plena 12a temporada d'aquesta sèrie que ja fa temps que és la més llarga d'imatge real que he seguit mai.
Un clàssic en aquest sentit: Beverly Hills 90210 (1990-2000), amb aquell horrible rebateig de Tele 5 com a Sensación de vivir, era una sèrie típica de la meva germana, i jo la menyspreava com a tal. Quan es va emetre originalment no tenia cap mena d'interès, com a preadolescent, en res que no fossin combats, acció, esport o coses d'aquestes, però la sèrie es va allargar tant que m'hi vaig enganxar en algunes de les temporades finals, ja a punt d'entrar a l'edat adulta i amb la sensibilitat molt més desenvolupada, i me'n va quedar una bona impressió.
Anys després, per motius que encara no m'explico -com amb tantes altres coses que fa Televisió de Catalunya- es va emetre en català i vaig aprofitar per a veure-la sencera, repassar moments dels quals només tenia referències o recordava vagament, i conèixer per fi tota la història. Que és plena de tòpics, situacions inversemblants i propaganda cultural del somni americà, però altre cop els personatges m'encanten, aquells amors èpics i gairebé impossibles m'arribaven al cor i la música d'entrada encara em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto a l'iPod. Fins i tot li vaig dedicar algunes entrades, com aquesta.
Però no tot són sèries. També hi ha pel·lícules o sagues que objectivament no sortiran mai en cap llista de les millors de cap gènere, ni com una de les x pel·lícules que cal veure abans de morir. Per exemple, la saga The Expendables, adrenalina pura i reunió de velles glòries per tal de fer-se un autohomenatge i, de pas, als tòpics del cinema d'acció.
O films com Kingpin (Quin parell d'idiotes, em penso que es va dir en català, tot i que la Viquipèdia diu Un parell de sonats), de 1996, en què en Woody Harrelson i en Randy Quaid interpreten respectivament un excampió de bitlles amb una mà de goma i un amish babau. La pel·lícula no és gaire bona, però em diverteix i no em fa res mirar-la de tant en tant. És només un exemple.
Tornem a la televisió, perquè no tots els plaers culpables són sèries. Un en què reconec que he caigut més d'una vegada són els reality shows, o l'anomenada "telerealitat", que de realitat no en té gaire cosa perquè si bé es tracta de persones normals, l'equip de producció sempre hi fica cullerada, prepara situacions i fins i tot escriu guions.
N'hi ha de diverses menes, però: alguns són inofensius, com Comic Book Men, que és una delícia per als aficionats als còmics i el més perjudicial que fa és provocar unes ganes enormes de ser col·leccionista i tenir molts calés. D'altres són per passar l'estona però se'ls veu el llautó del dramatisme i la preparació de situacions, com els programes de botigues d'empenyorament. A sobre, les versions doblades que ens arriben, amb uns intèrprets molt mediocres i la curiosa decisió del doblatge en voice-over -en què se sent la veu original i de seguida comença la traducció per sobre-, donen a aquests productes un acabat de poca qualitat.
Un graó per sota hi ha els programes de talents, generalment musicals. I, finalment, l'autèntica porqueria com Gran Hermano i derivats, o Mujeres y hombres y viceversa, que entronitzen -joc de paraules intencionat- gent normal i corrent però culturalment limitada i fan apologia de coses com el masclisme o la llei del mínim esforç, i demostren que el públic que tenen tampoc no se salva d'aquest retrat.
No sé si és millor o pitjor quan els protagonistes són gent de la faràndula en hores baixes que s'avorreix i participa en aquestes coses per tal de reomplir les arques i recuperar la fama per la fama. La paradoxa es produeix quan gent normal que s'ha fet famosa d'aquesta manera adquireix condició de VIP i llavors participa a les versions VIP d'aquests realities. Els esmento perquè, a banda dels pobres desgraciats que miren aquestes coses com si els en depengués la vida, sé que moltíssima gent ho fa com a plaer culpable. I ho sé perquè jo també els he tastat.
La qüestió és que de vegades no cal que tot el que mirem siguin sèries premiades als Emmy i als Globus d'Or, ni produccions magistrals de Netflix, HBO o AMC. De vegades volem sèries (i pel·lícules, i programes) que ens entretinguin i prou, i algunes d'aquestes no passaran a la història com a productes que van marcar positivament una època, però ens resulten addictives i en general no fan mal a ningú. Això és, doncs, un plaer culpable.
