Els còmics més cars de la història

Sovint ens queixem dels preus dels còmics, tenint en compte factors com el nombre de pàgines, la qualitat de l'edició o senzillament els preus que tenien aquells mateixos còmics fa uns anys. 

Però aquí tenim aquesta cultura (la de la queixa, i la dels còmics), diferent de la dels Estats Units, on una primera edició, encara que sigui només per col·leccionar i no llegir de debò -en aquest cas seria preferible una reedició moderna i amb uns materials que es conserven millor-, és un tresor per als amants dels còmics, quelcom que sovint només els més adinerats es poden permetre.

Al reality show que hauria de seguir qualsevol interessat en els còmics, però també la cultura popular, Comic Book Men, ho veiem en cada episodi: algú entra a demanar un còmic concret i té un preu de portada moltíssimes vegades superior a l'original o al de la seva versió moderna reeditada. Centenars de dòlars, fins i tot passant del miler.  

Sí, per un còmic vell. Aquí no donem -i segurament no el té- el mateix valor a un còmic si ha estat reeditat múltiples vegades per diverses editorials, i com a màxim trobem algun cas excepcional en què demanen el doble del que valia originalment. De fet, que un còmic sigui una edició antiga ho acostumem a considerar una qualitat negativa.

En qualsevol cas, avui volia fer un recull dels casos més extrems en aquest sentit, els còmics que han assolit els preus més alts en acords més o menys recents. N'hi ha per caure de cul.

Per tal d'establir-ne el preu, o més aviat el valor potencial, es té en compte l'estat de conservació en què es troba aquell còmic específic -sobretot si el blanc de les pàgines encara és blanc o no- i la dificultat per trobar-ne una còpia en bones condicions, i això ho fa la Certified Guaranty Company, fundada el 2008. Doncs bé, amb una puntuació de 9, comencem el Top 10 per sota de tot.

El número 1 de Marvel Comics, amb la primera aparició de la Torxa Humana (versió antiga) i en Namor, d'octubre de 1939, faria canviar el nom de l'editorial que el va publicar llavors i que es deia Timely Comics. Endevineu com es va rebatejar?

Bé, doncs aquesta còpia es va vendre el 2003 per 350.000 dòlars. Suposo que el van taxar després, perquè no es fundaria la CGC fins al 2008, com he dit dos paràgrafs més amunt.

La primera aparició de l'Iron Man, al Tales of Suspense número 39, es va vendre el 2012 per 375.000 dòlars, i com podem veure té una puntuació elevadíssima, de 9,6.

Tot i que és de març de 1963 i per tant té més possibilitats d'estar més ben conservat que els dels anys 30 i 40, el cert és que, tal com apunta el text del que estic traient la informació, una puntuació tan alta de vegades (o sovint) té en compte factors externs, com ara si el personatge està de moda o no, i en aquell moment, gràcies a les pel·lícules, l'Home de Ferro ho estava.

Com que sembla que, a partir d'una puntuació de 9, cada 0,2 es duplica el preu d'un còmic, si fem l'operació inversa segurament un Tales of Suspense 39 amb un 9 clavat valdria moltíssim menys.

En vuitena posició tenim el número 1 de Sensation Comics, de gener de 1942, on es produïa la segona aparició de la Wonder Woman, però la primera en portada i el primer cop que tenia un còmic en solitari.

Que una còpia d'aquest còmic rebés una qualificació de 9,4 també pot ser una mica sospitós, tenint en compte que es va vendre l'agost de 2017, i és que s'havia estrenat la pel·lícula de l'amazona i el personatge estava molt de moda. El còmic es va vendre per 399.100 dòlars a eBay.
 

És diferent el cas del setè classificat, un número 1 de Flash Comics, de gener de 1940, que té un 9,6 i que es va vendre per bastant més, concretament 450.000 dòlars. Parlem, per cert, de la primera aparició d'en Flash (versió original, Jay Garrick) i en Hawkman.

I és així perquè la venda es va produir el 2010, molt abans que s'estrenés la sèrie de televisió que tornaria a posar el personatge de moda. Per tant, era un 9,6 real. El motiu d'una conservació tan bona, malgrat l'extrema antiguitat de la còpia, és que abans de canviar de mans pertanyia a la col·lecció del senyor Edward Church, un col·leccionista de còmics i revistes que conservaba el material en un soterrani amb un nivell d'humitat que s'ha demostrat que era perfecte per a aquesta tasca.

Amb el sisè classificat tornem a un cas com el de l'Iron Man: el número 1 de The X-Men, de setembre de 1963, va tenir una puntuació gairebé perfecta (i serà la més alta de la llista) de 9,8 el 2012.

Casualitat, que els personatges estiguessin tan de moda gràcies al cinema? Segur que no, i qui el va voler el va haver de pagar a 492.937,50 dòlars.

En cinquena posició hi ha el número 1 de Batman, de la primavera de 1940, on es produeix la primera aparició d'en Joker i la Catwoman. El protagonista, però, havia debutat en una altra col·lecció.

Sembla que hi va haver una "guerra" en la licitació per aquesta còpia de 9,2, i la cosa va acabar amb la venda del còmic per 567.625 dòlars, l'any 2013, fent que per primer cop un còmic es vengués per més de mig milió.

A un pas del pòdium, amb una puntuació de 9,4 i data de portada de desembre de 1941, hi ha el número 8 d'All-Star Comics, que com a cosa especial té, ara sí, la primera aparició de la Wonder Woman, i sens dubte es va beneficiar també de la seva estrena cinematogràfica, perquè va assolir l'agost de 2017 un preu en subhasta de 936.223 dòlars.

El mateix còmic, però en un estat de 9, s'havia venut per 411.001 dòlars el març de 2016, cosa que el situaria en setena posició, però potser no cal que es repeteixi a la llista, que faig de 10 còmics diferents.

Comencem el pòdium des de baix i veiem que es comença a notar la importància dels personatges, perquè aquest sí que és el debut del Cavaller Fosc. Es tracta del número 27 de Detective Comics, de maig de 1939, que amb una puntuació de només 8.0 es va vendre l'any 2010 per -agafeu-vos fort- 1.075.000 dòlars.

Era el primer cop que se superava el milió, i com a curiositat resulta que es coneix l'existència de còpies en més bon estat de conservació, una de les quals de l'esmentada col·lecció del senyor Church, amb un 8,5. Però resulta que s'havia venut el 1994 per "només" 125.000 dòlars, i per tant també s'entén que es va valorar amb posterioritat.

El cas és que se suposa que hi ha còpies en encara més bon estat, però no s'han posat a la venda. Si amb un 8 es va vendre per més d'un milió de dòlars el 2010, què passaria ara si el propietari no ja d'aquella còpia de 8,5 -que faria un increïble benefici, segur, respecte a la inversió inicial-, sinó els de les còpies de 9, el posessin a la venda? Doncs que es calcula que passarien a ser el número 1 de la llista sense cap mena de dubte, perquè sembla que serien els còmics més valorats de la història.

La força dels personatges torna a quedar clara amb aquest número 15 d'Amazing Fantasy, la primera aparició de l'Spider-man, d'agost de 1962.

No cal discutir ara sobre aquest 9,6 atorgat el 2011, però tenia l'avantatge de ser de l'anomenada Edat de Plata dels còmics, la que va començar als anys 60. Per tant, pot ser que la seva conservació es mereixi aquesta puntuació. De tota manera, si volem saber el preu d'aquest còmic que s'endú la plata -mira-la, torna a sortir!-, es va vendre en una subhasta per 1,1 milions de dòlars.

L'antiguitat d'un còmic respecte a la seva conservació es té en compte en donar-li el valor, com podem veure en les dues posicions immediatament posteriors, de més de mig milió de dòlars i de més d'un milió, que pertanyien a l'Edat d'Or. Així, que un còmic de tants anys després -i per tant amb aquest avantatge en la conservació- estigui en segona posició té un mèrit brutal.

I com ja devíeu esperar, el còmic més car de la història és el número 1 d'Action Comics, de juny de 1938, amb el debut d'en Superman. És el còmic més antic dels que hem vist, també. I per això és aquí, si apliquem la lògica.

Amb una puntuació de 9, es va vendre el 2014 per -ara sí, agafeu-vos fort- 3.207.852 dòlars a eBay. Deixa en gairebé res els 2.161.000 dòlars que es van aconseguir el 2011 per una altra còpia de 9, i en total consta que se n'han venut, comptant aquestes dues, quatre d'aquests còmics per més d'un milió.

Per cert, sembla que existeix una còpia del primer número d'Action Comics que pertanyia originalment a l'esmentat Church, però que el seu propietari no l'ha fet valorar. Se li atorga simbòlicament un 9,2, i si hem de fer cas dels càlculs sobre la duplicació del preu cada 0,2 punts estaríem parlant de més de 6 milions de dòlars.

Font principal: Cbr.com

Font secundària (amb noves informacions que modificaven la llista): Bleedingcool.com

Plaers culpables, aquelles merdes que ens agraden

Coneixa el concepte de "plaer culpable" des de fa temps, sobretot per la seva versió anglosaxona, "guilty pleasure", d'on segurament ve. Sabia més o menys de què es tractava, però quan fa poc em vaig posar a mirar una sèrie i en vaig buscar informació vaig veure que la qualificaven, a tot arreu, de plaer culpable, i vaig trobar que n'era la descripció perfecta.

Un plaer culpable, almenys en el context de la televisió i el cinema, és un producte que objectivament i des del punt de vista artístic, interpretatiu i/o literari és de baixa qualitat, per la raó que sigui, però que resulta que gràcies a uns determinats elements, que varien segons el cas, aconsegueix captar i mantenir l'atenció del públic. Una porqueria, si ens posem durs, que ens enganxa i ho admetem públicament. 

Perquè per una vegada -o potser no, potser sempre mirem sèries i pel·lis d'aquesta mena i ja ens està bé- deixem estar la televisió o el cinema amb majúscules, la qualitat reconeguda per la crítica i el públic, i ens delectem amb productes mediocres que ens ho fan passar d'allò més bé. Com que la decisió de què és bo i què no, o què és un exemple concret de plaer culpable, no és universal, avui el que faré serà parlar d'alguns dels meus plaers culpables. 

Un d'ells és la sèrie que deia més amunt, Quantico: l'havíem començat a descarregar per tal de veure-la quan tinguéssim temps, i pel que en sabia girava al voltant del pitjor atemptat terrorista a Nova York des de l'11-S, la principal sospitosa del qual és la seva protagonista.

Em pensava que seria una altra sèrie de l'estil de Homeland, 24 i d'altres que, tot i la seva indiscutible qualitat, acaben parlant sempre dels mateixos temes. Doncs bé, quan la vaig començar a veure em pensava que era una sèrie de la Shonda Rhimes (Grey's Anatomy, Scandal, How to get away with murder...), i fins i tot ho vaig voler comprovar. No ho era, però tothom coincidia a dir que la podria haver signat perfectament, perquè té un estil similar: repartiment jove i atractiu, èmfasi en el vessant sentimental farcit de tòpics, situacions poc versemblants... tot plegat conformant una sèrie d'entreteniment pur i addictiu.

Precisament Grey's Anatomy és un altre d'aquests vicis que admeto que tinc. Desconec la precisió amb què s'hi retraten els procediments mèdics i quirúrgics, però em fa l'efecte que les relacions de promiscuïtat i la disbauxa que es respira als passadissos de l'hospital en què tenen lloc les històries que ens expliquen no són en absolut un reflex de la realitat.

A banda d'això, la sèrie és previsible, a cada temporada hi ha d'haver com a mínim una catàstrofe natural amb desenes de ferits i en general ens burxa per tal de tenir-nos amb l'ai al cor i, força sovint, clavar-nos una clatellada. Però m'encanten els seus personatges i moltes de les històries d'amor que explica. Per a mi, una sèrie per mirar amb un cubell de gelat. I ho continuo pensant en plena 12a temporada d'aquesta sèrie que ja fa temps que és la més llarga d'imatge real que he seguit mai.

Un clàssic en aquest sentit: Beverly Hills 90210 (1990-2000), amb aquell horrible rebateig de Tele 5 com a Sensación de vivir, era una sèrie típica de la meva germana, i jo la menyspreava com a tal. Quan es va emetre originalment no tenia cap mena d'interès, com a preadolescent, en res que no fossin combats, acció, esport o coses d'aquestes, però la sèrie es va allargar tant que m'hi vaig enganxar en algunes de les temporades finals, ja a punt d'entrar a l'edat adulta i amb la sensibilitat molt més desenvolupada, i me'n va quedar una bona impressió.

Anys després, per motius que encara no m'explico -com amb tantes altres coses que fa Televisió de Catalunya- es va emetre en català i vaig aprofitar per a veure-la sencera, repassar moments dels quals només tenia referències o recordava vagament, i conèixer per fi tota la història. Que és plena de tòpics, situacions inversemblants i propaganda cultural del somni americà, però altre cop els personatges m'encanten, aquells amors èpics i gairebé impossibles m'arribaven al cor i la música d'entrada encara em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto a l'iPod. Fins i tot li vaig dedicar algunes entrades, com aquesta.

Però no tot són sèries. També hi ha pel·lícules o sagues que objectivament no sortiran mai en cap llista de les millors de cap gènere, ni com una de les x pel·lícules que cal veure abans de morir. Per exemple, la saga The Expendables, adrenalina pura i reunió de velles glòries per tal de fer-se un autohomenatge i, de pas, als tòpics del cinema d'acció.

O films com Kingpin (Quin parell d'idiotes, em penso que es va dir en català, tot i que la Viquipèdia diu Un parell de sonats), de 1996, en què en Woody Harrelson i en Randy Quaid interpreten respectivament un excampió de bitlles amb una mà de goma i un amish babau. La pel·lícula no és gaire bona, però em diverteix i no em fa res mirar-la de tant en tant. És només un exemple.

Tornem a la televisió, perquè no tots els plaers culpables són sèries. Un en què reconec que he caigut més d'una vegada són els reality shows, o l'anomenada "telerealitat", que de realitat no en té gaire cosa perquè si bé es tracta de persones normals, l'equip de producció sempre hi fica cullerada, prepara situacions i fins i tot escriu guions.

N'hi ha de diverses menes, però: alguns són inofensius, com Comic Book Men, que és una delícia per als aficionats als còmics i el més perjudicial que fa és provocar unes ganes enormes de ser col·leccionista i tenir molts calés. D'altres són per passar l'estona però se'ls veu el llautó del dramatisme i la preparació de situacions, com els programes de botigues d'empenyorament. A sobre, les versions doblades que ens arriben, amb uns intèrprets molt mediocres i la curiosa decisió del doblatge en voice-over -en què se sent la veu original i de seguida comença la traducció per sobre-, donen a aquests productes un acabat de poca qualitat.



Un graó per sota hi ha els programes de talents, generalment musicals. I, finalment, l'autèntica porqueria com Gran Hermano i derivats, o Mujeres y hombres y viceversa, que entronitzen -joc de paraules intencionat- gent normal i corrent però culturalment limitada i fan apologia de coses com el masclisme o la llei del mínim esforç, i demostren que el públic que tenen tampoc no se salva d'aquest retrat.

No sé si és millor o pitjor quan els protagonistes són gent de la faràndula en hores baixes que s'avorreix i participa en aquestes coses per tal de reomplir les arques i recuperar la fama per la fama. La paradoxa es produeix quan gent normal que s'ha fet famosa d'aquesta manera adquireix condició de VIP i llavors participa a les versions VIP d'aquests realities. Els esmento perquè, a banda dels pobres desgraciats que miren aquestes coses com si els en depengués la vida, sé que moltíssima gent ho fa com a plaer culpable. I ho sé perquè jo també els he tastat.

La qüestió és que de vegades no cal que tot el que mirem siguin sèries premiades als Emmy i als Globus d'Or, ni produccions magistrals de Netflix, HBO o AMC. De vegades volem sèries (i pel·lícules, i programes) que ens entretinguin i prou, i algunes d'aquestes no passaran a la història com a productes que van marcar positivament una època, però ens resulten addictives i en general no fan mal a ningú. Això és, doncs, un plaer culpable.

Comic Book Men

Fa una mica més d'un mes vaig començar a veure el programa de què parlaré avui i va originar una entrada sobre el col·leccionisme al bloc Compte Enrere, però ara que ja he vist tots els episodis que se n'han fet de moment toca parlar del programa en si.

Es tracta de Comic Book Men, un reality show que recorda els que es poden veure al canal Xplora, sobretot els d'empenyoraments, però que està especialitzat en còmics. Hi veurem gent que va a vendre-hi coses, també gent que les vol comprar i naturalment les negociacions que això provoca.

En aquest sentit si sou lectors de còmics us passarà com a mi: voldreu tenir les coses que apareixen al programa i tard o d'hora us adonareu que ni podreu ni en teniu cap que es pugui vendre a aquests preus, ja que el col·leccionisme de còmics que mou diners de debò és el dels originals, no pas el de les versions traduïdes. 

En aquest tràiler de la segona temporada, que és un dels pocs vídeos que hi ha a Youtube on es poden apreciar moments del programa (trobareu també un munt d'escenes inèdites, que permeten veure millor l'esperit del programa encara que no s'emetessin, però del metratge emès no hi ha res penjat), ens ho expliquen, però ho resumiré.

El conegut director de cinema i guionista de còmics Kevin Smith (Clerks, Mallrats, Chasing Amy, Dogma...) és propietari d'una botiga de còmics a Redbank, Nova Jersey, que duu el nom dels dos personatges més coneguts del seu particular univers, Jay & Silent Bob's Secret Stash, i és on té lloc Comic Book Men.

Aquí tenim precisament una d'aquestes escenes inèdites, que curiosament és bastant diferent del que acostuma a mostrar el programa: un client comprant (normalment vénen a vendre coses) i l'absència d'en Walt Flanagan, dibuixant de còmics i millor amic d'en Kevin Smith que és qui porta realment la botiga i que segurament heu vist fent petitíssims papers en més d'una de les seves pel·lícules.

A banda d'ell, que és el cap i el millor negociador que tenen, hi veiem en Mike Zapcic, en Ming Chen i en Bryan Johnson, aquest darrer també director de cinema, que en realitat no treballa a la botiga, sinó que hi passa el dia amb els seus amics tot fent comentaris sarcàstics. 

I la gent que hi va no només intenta vendre còmics, sinó també marxandatge de tota mena relacionat amb els còmics, sí, però també amb pel·lícules i sèries de televisió. En el cas que acabem de veure, una altra escena inèdita, el paio se'n va sense aconseguir treure ni un dòlar.

Comic Book Men, que es va estrenar el 2012 i fins ara ha tingut una primera temporada de 6 episodis de 45 minuts i una segona de 16 entregues de 20 minuts (i que acaba de renovar per a la tercera temporada), s'estructura al voltant d'un podcast on els 4 paios abans esmentats i en Kevin Smith (que només s'ha vist, fins ara, en un sol capítol a la seva botiga) parlen de com ha anat la setmana, cosa que condueix a les escenes de la vida a la botiga, on a banda de la compravenda de còmics tenen lloc converses típiques de frikis i algunes visites de personatges coneguts de l'univers Kevin Smith i també d'alguna gran estrella del món del còmic.

Tot té el seu origen a la web Smodcast, d'en Kevin Smith, on també es poden escoltar els podcast I Sell Comics, que porten en Mike Zapcic i en Ming Chen, i Tell'em Steve-Dave!, conduïts per en Walt Flanagan i en Bryan Johnson. Doncs bé, quan el senyor Smith va voler crear Comic Book Men la cadena AMC (The Walking Dead, Mad Men, Breaking Bad...) l'hi va comprar i el resultat és el reality show de què hem parlat avui. 

Si sou frikis us agradarà, si seguiu els programes d'empenyoraments d'Xplora (l'AMC anomena Comic Book Men la versió friki del que a l'estat espanyol es coneix com a "La casa de empeños") també, i si us agraden les dues coses... l'heu de veure.