Els còmics més cars de la història

Sovint ens queixem dels preus dels còmics, tenint en compte factors com el nombre de pàgines, la qualitat de l'edició o senzillament els preus que tenien aquells mateixos còmics fa uns anys. 

Però aquí tenim aquesta cultura (la de la queixa, i la dels còmics), diferent de la dels Estats Units, on una primera edició, encara que sigui només per col·leccionar i no llegir de debò -en aquest cas seria preferible una reedició moderna i amb uns materials que es conserven millor-, és un tresor per als amants dels còmics, quelcom que sovint només els més adinerats es poden permetre.

Al reality show que hauria de seguir qualsevol interessat en els còmics, però també la cultura popular, Comic Book Men, ho veiem en cada episodi: algú entra a demanar un còmic concret i té un preu de portada moltíssimes vegades superior a l'original o al de la seva versió moderna reeditada. Centenars de dòlars, fins i tot passant del miler.  

Sí, per un còmic vell. Aquí no donem -i segurament no el té- el mateix valor a un còmic si ha estat reeditat múltiples vegades per diverses editorials, i com a màxim trobem algun cas excepcional en què demanen el doble del que valia originalment. De fet, que un còmic sigui una edició antiga ho acostumem a considerar una qualitat negativa.

En qualsevol cas, avui volia fer un recull dels casos més extrems en aquest sentit, els còmics que han assolit els preus més alts en acords més o menys recents. N'hi ha per caure de cul.

Per tal d'establir-ne el preu, o més aviat el valor potencial, es té en compte l'estat de conservació en què es troba aquell còmic específic -sobretot si el blanc de les pàgines encara és blanc o no- i la dificultat per trobar-ne una còpia en bones condicions, i això ho fa la Certified Guaranty Company, fundada el 2008. Doncs bé, amb una puntuació de 9, comencem el Top 10 per sota de tot.

El número 1 de Marvel Comics, amb la primera aparició de la Torxa Humana (versió antiga) i en Namor, d'octubre de 1939, faria canviar el nom de l'editorial que el va publicar llavors i que es deia Timely Comics. Endevineu com es va rebatejar?

Bé, doncs aquesta còpia es va vendre el 2003 per 350.000 dòlars. Suposo que el van taxar després, perquè no es fundaria la CGC fins al 2008, com he dit dos paràgrafs més amunt.

La primera aparició de l'Iron Man, al Tales of Suspense número 39, es va vendre el 2012 per 375.000 dòlars, i com podem veure té una puntuació elevadíssima, de 9,6.

Tot i que és de març de 1963 i per tant té més possibilitats d'estar més ben conservat que els dels anys 30 i 40, el cert és que, tal com apunta el text del que estic traient la informació, una puntuació tan alta de vegades (o sovint) té en compte factors externs, com ara si el personatge està de moda o no, i en aquell moment, gràcies a les pel·lícules, l'Home de Ferro ho estava.

Com que sembla que, a partir d'una puntuació de 9, cada 0,2 es duplica el preu d'un còmic, si fem l'operació inversa segurament un Tales of Suspense 39 amb un 9 clavat valdria moltíssim menys.

En vuitena posició tenim el número 1 de Sensation Comics, de gener de 1942, on es produïa la segona aparició de la Wonder Woman, però la primera en portada i el primer cop que tenia un còmic en solitari.

Que una còpia d'aquest còmic rebés una qualificació de 9,4 també pot ser una mica sospitós, tenint en compte que es va vendre l'agost de 2017, i és que s'havia estrenat la pel·lícula de l'amazona i el personatge estava molt de moda. El còmic es va vendre per 399.100 dòlars a eBay.
 

És diferent el cas del setè classificat, un número 1 de Flash Comics, de gener de 1940, que té un 9,6 i que es va vendre per bastant més, concretament 450.000 dòlars. Parlem, per cert, de la primera aparició d'en Flash (versió original, Jay Garrick) i en Hawkman.

I és així perquè la venda es va produir el 2010, molt abans que s'estrenés la sèrie de televisió que tornaria a posar el personatge de moda. Per tant, era un 9,6 real. El motiu d'una conservació tan bona, malgrat l'extrema antiguitat de la còpia, és que abans de canviar de mans pertanyia a la col·lecció del senyor Edward Church, un col·leccionista de còmics i revistes que conservaba el material en un soterrani amb un nivell d'humitat que s'ha demostrat que era perfecte per a aquesta tasca.

Amb el sisè classificat tornem a un cas com el de l'Iron Man: el número 1 de The X-Men, de setembre de 1963, va tenir una puntuació gairebé perfecta (i serà la més alta de la llista) de 9,8 el 2012.

Casualitat, que els personatges estiguessin tan de moda gràcies al cinema? Segur que no, i qui el va voler el va haver de pagar a 492.937,50 dòlars.

En cinquena posició hi ha el número 1 de Batman, de la primavera de 1940, on es produeix la primera aparició d'en Joker i la Catwoman. El protagonista, però, havia debutat en una altra col·lecció.

Sembla que hi va haver una "guerra" en la licitació per aquesta còpia de 9,2, i la cosa va acabar amb la venda del còmic per 567.625 dòlars, l'any 2013, fent que per primer cop un còmic es vengués per més de mig milió.

A un pas del pòdium, amb una puntuació de 9,4 i data de portada de desembre de 1941, hi ha el número 8 d'All-Star Comics, que com a cosa especial té, ara sí, la primera aparició de la Wonder Woman, i sens dubte es va beneficiar també de la seva estrena cinematogràfica, perquè va assolir l'agost de 2017 un preu en subhasta de 936.223 dòlars.

El mateix còmic, però en un estat de 9, s'havia venut per 411.001 dòlars el març de 2016, cosa que el situaria en setena posició, però potser no cal que es repeteixi a la llista, que faig de 10 còmics diferents.

Comencem el pòdium des de baix i veiem que es comença a notar la importància dels personatges, perquè aquest sí que és el debut del Cavaller Fosc. Es tracta del número 27 de Detective Comics, de maig de 1939, que amb una puntuació de només 8.0 es va vendre l'any 2010 per -agafeu-vos fort- 1.075.000 dòlars.

Era el primer cop que se superava el milió, i com a curiositat resulta que es coneix l'existència de còpies en més bon estat de conservació, una de les quals de l'esmentada col·lecció del senyor Church, amb un 8,5. Però resulta que s'havia venut el 1994 per "només" 125.000 dòlars, i per tant també s'entén que es va valorar amb posterioritat.

El cas és que se suposa que hi ha còpies en encara més bon estat, però no s'han posat a la venda. Si amb un 8 es va vendre per més d'un milió de dòlars el 2010, què passaria ara si el propietari no ja d'aquella còpia de 8,5 -que faria un increïble benefici, segur, respecte a la inversió inicial-, sinó els de les còpies de 9, el posessin a la venda? Doncs que es calcula que passarien a ser el número 1 de la llista sense cap mena de dubte, perquè sembla que serien els còmics més valorats de la història.

La força dels personatges torna a quedar clara amb aquest número 15 d'Amazing Fantasy, la primera aparició de l'Spider-man, d'agost de 1962.

No cal discutir ara sobre aquest 9,6 atorgat el 2011, però tenia l'avantatge de ser de l'anomenada Edat de Plata dels còmics, la que va començar als anys 60. Per tant, pot ser que la seva conservació es mereixi aquesta puntuació. De tota manera, si volem saber el preu d'aquest còmic que s'endú la plata -mira-la, torna a sortir!-, es va vendre en una subhasta per 1,1 milions de dòlars.

L'antiguitat d'un còmic respecte a la seva conservació es té en compte en donar-li el valor, com podem veure en les dues posicions immediatament posteriors, de més de mig milió de dòlars i de més d'un milió, que pertanyien a l'Edat d'Or. Així, que un còmic de tants anys després -i per tant amb aquest avantatge en la conservació- estigui en segona posició té un mèrit brutal.

I com ja devíeu esperar, el còmic més car de la història és el número 1 d'Action Comics, de juny de 1938, amb el debut d'en Superman. És el còmic més antic dels que hem vist, també. I per això és aquí, si apliquem la lògica.

Amb una puntuació de 9, es va vendre el 2014 per -ara sí, agafeu-vos fort- 3.207.852 dòlars a eBay. Deixa en gairebé res els 2.161.000 dòlars que es van aconseguir el 2011 per una altra còpia de 9, i en total consta que se n'han venut, comptant aquestes dues, quatre d'aquests còmics per més d'un milió.

Per cert, sembla que existeix una còpia del primer número d'Action Comics que pertanyia originalment a l'esmentat Church, però que el seu propietari no l'ha fet valorar. Se li atorga simbòlicament un 9,2, i si hem de fer cas dels càlculs sobre la duplicació del preu cada 0,2 punts estaríem parlant de més de 6 milions de dòlars.

Font principal: Cbr.com

Font secundària (amb noves informacions que modificaven la llista): Bleedingcool.com

Lectures: Detective Comics - Gothtopia

Deia fa un parell de mesos, en fer la ressenya del quart volum de l'etapa New 52 de Detective Comics, que el tàndem format pels senyors John Layman (guió) i Jason Fabok (dibuix) estava oferint unes històries i una manera de narrar-les de nivell excel·lent, i que tanmateix eren eclipsats pel molt més popular equip Snyder-Capullo, que estaven oferint els millors còmics de Batman en uns quants anys. 

Doncs bé, ho continuo pensant, però ara he llegit l'últim recopilatori en què s'encarreguen de Detective Comics i el comiat ha estat bé, notable fins i tot, però per tant d'una qualitat lleugerament inferior, una sensació accentuada per una circumstància aliena a la seva responsabilitat i que més avall explico.

Detective Comics: Gothtopia inclou els números 25 a 29 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre gener i maig de 2014 -sí, ja veieu que vaig amb força retard-, i com deia és el comiat de l'equip creatiu principal d'aquesta col·lecció que és la primera en què es va poder veure el Cavaller Fosc. 

El volum comença amb un número que conté dues històries, dues vessants del mateix relat (una d'elles dibuixada per Jorge Lucas en comptes de Jason Fabok), que pretén tancar la subtrama vista en volums anteriors en què se'ns presentava el Man-Bat d'aquest New 52. Però no és una història tancada de manera ràpida i fàcil, sinó que la condueix un nou repàs, força ben narrat, dels orígens del Comissari Gordon i els temps en què era un policia més i intentava lluitar contra la corrupció del GCPD. 

Molt ben lligat, mantenint la tendència vista fins ara, en què se'ns narraven diverses coses alhora tot evitant la sensació de caos que es podria produir en una situació així. I l'etapa Layman-Fabok més o menys acaba aquí, però el guionista es queda en un arc argumental de tres números i escaig -se solapa amb el final de la història que acabo d'esmentar- que és el que dóna el nom al recopilatori.

Es tracta de Gothtopia, que cobreix els números 26 (a l'última pàgina, estrictament), part del 27, 28 i 29, on els llapissos són obra d'Aaron Lopresti, i que té una premissa que endevinem pel títol i que prometia més del que després ofereix.

En Batman i la Catbird, una nova versió de la coneguda Catwoman, lluiten junts contra petits crims en una ciutat de Gotham on els delictes han baixat un 90% i tenen temps per a fer-se petons, fer aparicions públiques per tal de rebre medalles, riure i fins i tot avorrir-se. Tot va bé, llevat que han augmentat notablement els suïcidis. 

Quan en Batman s'adona que alguna cosa no rutlla, fet que el lector detecta de seguida, esdevé l'enemic públic número u i s'enfronta a una situació ben complicada que, tanmateix, m'ha decebut per la facilitat amb què la resol i la previsibilitat de tot plegat. Per això deia que la premissa prometia més del que al final obtenim.

Desplaçat al final del recopilatori per no interrompre el relat tenim el número amb més pàgines, el Detective Comics 27 d'aquesta renumeració -que ja s'ha "corregit" perquè aquest 2016 s'ha recuperat l'antiga amb un nou reset a DC Comics-, i és un número especial perquè precisament el 27 de Detective Comics, però de la numeració original, va ser el debut d'en Batman, l'any 1939, amb la qual cosa aquell 2014 feia els 75 anys, feliç coincidència.

Per tant, com acostuma a passar en aquests números de celebració, el que tenim aquí és un recull d'històries curtes d'homenatge creades per un munt de guionistes i dibuixants, amb els equips Brad Meltzer-Bryan Hitch, Gregg Hurwitz-Neal Adams, Peter Tomasi-Ian Bertram, Francesco Francavilla (autor complet), Mike W. Barr-Guillem March, Scott Snyder-Sean Murphy i John Layman-Jason Fabok, que aquí el que fan és començar de debò Gothtopia, i acabar del tot la seva col·laboració, però al recopilatori aquesta història s'ha mogut adequadament davant dels números 28 i 29 i el que s'ha desplaçat al final és la resta del 27.

Les històries, totes molt interessants malgrat que en aquests casos la qualitat acostuma a ser desigual, són per exemple una encertada reinterpretació del primer 27 de Detective Comics, una hipòtesi sobre el futur d'en Batman i el seu llegat, una simpàtica celebració dels 75 anys reals d'en Bruce Wayne -amb referències clares a The Dark Knight Returns-, una visió del que hauria estat la seva vida si els seus pares no haguessin mort o una bogeria dibuixada pel gran Neal Adams en què es fa un clar homenatge a les versions antigues del Cavaller Fosc, s'autoparodia el mitjà i es trenca la "quarta paret" i fins i tot es pica l'ullet a la sèrie de televisió camp dels anys 60, entre altres propostes. 

Així doncs, Detective Comics: Gothtopia és un notable recull de còmics de la col·lecció que acaba separant el seu pes en parts diferenciades però desiguals. Per una banda, el tancament més que correcte d'una trama anterior, per l'altra un número especial millor del que és habitual en aquestes col·laboracions multitudinàries, i finalment l'arc argumental que no és tan bo com esperava però que és el que dóna nom al volum sense ser el millor representant del seu contingut. 

Veurem com comença l'etapa de Francis Manapul i Brian Buccellato al sisè recopilatori, però el que han fet els senyors Layman i Fabok m'ha deixat molt satisfet tot i aquest petit regust agredolç del final, que de cap manera embruta el que hem viscut. 

Lectures: Detective Comics - Wrath

Feia més d'un any i mig que no ressenyava cap volum de Detective Comics. Com ja he dit en més d'una ocasió, vaig comprant els còmics quan puc, quan enganxo ofertes, i per alguna raó cada cop costa més. Decidit a deixar de fer-me algunes d'elles, les d'en Batman per a mi -de moment- són irrenunciables, però, i les aniré seguint com pugui.

Ja vaig dir a la ressenya del tercer recopilatori, Emperor Penguin, que em passava això, i ara s'ha agreujat, amb uns quants volums de retard. Però bé, al que renuncio és a anar al dia. I això no m'impedeix gaudir de la boníssima feina que està fent el tàndem John Layman (guió) i Jason Fabok (dibuix) amb la que en realitat és la col·lecció original del Cavaller Fosc.

Detective Comics: Wrath recopila els números 19 a 24 de la sèrie, publicats originalment entre juny i desembre de 2013, a més de l'anual número 2 d'aquesta etapa, de setembre del mateix any. I llegint-lo m'ha passat una cosa que no m'acostuma a passar: cada cop m'agradava més i m'adonava que tot tenia sentit, tot estava lligat i res no hi sobrava.

La caiguda de l'Oswald Cobblepot del volum anterior per culpa del complot de l'Ignatius Ogilvy, que ara es fa dir Emperor Penguin i li ha pres al Pingüí clàssic tot el que tenia, és una trama que acaba en aquest volum que duu el nom d'un nou enemic. 

Potser d'una manera poc espectacular i bastant previsible, però tot i així interessant encara que sigui perquè hi entren en joc elements de la "història complementària" que sempre hi ha als còmics i que, per sort, fa temps que ens inclouen als recopilatoris, en aquest cas segurament perquè en relacionar-se amb les trames principals gairebé hi estaven obligats.

Es tracta del nou origen d'en Man-Bat, o com el coneixem en la seva forma humana, en Kirk Langstrom, la part gràfica de la qual és a càrrec de l'Andy Clarke. De fet també apareix a la trama principal, però de manera tangencial, tot i que decisiva. El que passa és que, quan en desapareix, tot allò que ens quedem amb ganes de saber se'ns explica a les darreres pàgines de cada còmic, i almenys a mi m'ha fet interessar per un personatge que, evidentment, ja coneixia, però que mai no havia trobat gaire atractiu. 

Al segon anual de Detective Comics des de The New 52 coneixem un nou enemic capaç de mimetitzar persones pel que fa a aspecte, veu i comportament. Una premissa una mica innocent, tot s'ha de dir, però que dóna protagonisme al sergent Bullock, un secundari clàssic de l'Univers Batman, i aprofundeix en la seva caracterització d'una manera que no recordo haver vist en cap dels còmics on surt que he llegit. 

Però el nom del recopilatori ve d'un altre nou enemic -en realitat anterior a The New 52, ara renovat-, i aquest és possible que algun dia torni a aparèixer. En Wrath posa contra les cordes en Batman amb els assassinats de policies de Gotham que fan anar de corcoll el protagonista i el comissari Gordon. 

Ho fa amb un equipament tan sofisticat i poderós, de nivell militar, que rivalitza amb el d'en Batman i provoca uns enfrontaments espectaculars, com també ho són les destrosses i les persecucions que tenen lloc en aquesta història de venjança. 

Com ja havia demostrat al tercer volum, i en aquest quart ho fa encara més i millor, el guionista enllaça trames que s'acaben amb d'altres que comencen, té en compte les històries complementàries i tot plegat ho fa fluir amb tanta suavitat que el llibre no fa la sensació, malauradament trobada en moltes altres ocasions, de ser un seguit d'històries curtes encaixades de qualsevol manera. 

Les trames se solapen correctament, la sensació és d'unitat tot i la quantitat de personatges i fets que se'ns presenten, i fins i tot el número anual, que queda més separat de la resta, provoca unes conseqüències a les quals es fa esment a la sèrie principal. Molt recomanable. 

 

Lectures: Detective Comics - Emperor Penguin

Ha passat gairebé un any des que vaig ressenyar el segon volum de la ja no tan nova Detective Comics, problema que puc atribuir a diversos factors: és una col·lecció que he anat deixant més de banda que no pas la "bona", Batman, perquè m'ha costat més trobar-ne volums a bon preu, i això ha fet que les lectures de la que va ser la primera col·lecció del Cavaller Fosc les tingui més endarrerides, com ja deia a la ressenya anterior. A més, he fet entrades de moltíssimes altres coses que ho han retardat tot plegat.

Però també hi ha influït la percepció general que en termes de guió el còmic no acabés d'alçar el vol, consideració que no puc compartir del tot, perquè com ja vaig dir el segon recopilatori m'havia sorprès positivament. La cosa canvia, però, a partir del tercer, amb l'equip format per en John Layman (guió) i en Jason Fabok (dibuix), que substitueixen en Tony S. Daniel, que havia fet d'autor complet, i han convençut el públic amb la seva proposta.

Detective Comics: Emperor Penguin, que conté els números 13 a 18 de la col·lecció, publicats originalment entre desembre de 2012 i maig de 2013 —ja ho deia, que anava molt endarrerit—, prometia ser la primera gran trama amb l'Oswald Cobblepot implicat (al rellançament The New 52 ja n'han tingut en Joker amb Death of the Family, o l'Enigma amb Zero Year - Dark City), i... no ha estat ben bé així, però no ha estat un problema.

Perquè la història que ens expliquen els senyors Layman i Fabok és d'allò més interessant, i el protagonista és el Pingüí, sí, però no el que coneixem des de la seva primera aparició, al número 58 de Detective Comics, el 1941.

La trama comença amb l'Oswald Cobblepot atacant en Batman allà on més mal li fa: intentant netejar la seva imatge i potenciant la de ciutadà modèlic tot fent ombra a en Bruce Wayne, però els esdeveniments de Death of the Family, encara que tangencialment, afecten aquesta col·lecció i obliguen el Pingüí a deixar els negocis en mans del seu número dos de manera temporal.

O això és el que es pensa, perquè l'Ignatius Ogilvy, que ha anat ascendint dins l'organització des que no gaires anys enrere el senyor Cobblepot el va treure del carrer, té un pla per tal de fer-se de manera definitiva amb el seu lloc, i per tal de deixar clar que el seu pingüí és una versió millorada del de tota la vida es "tuneja" el sobrenom i es fa anomenar Pingüí Emperador (Emperor Penguin), que és la raça més gran que existeix d'aquestes entranyables aus.

Però aquesta trama cedeix el protagonisme, més d'una vegada durant el recopilatori, a d'altres que hi estan, de fet, relacionades, com la dels atacs de la Poison Ivy a les empreses del Pingüí, el seu sorprenent matrimoni amb en Clayface, la invasió de Gotham per part dels fanàtics del Joker i altres problemes que donen lloc als combats a què s'enfronta el Cavaller Fosc durant aquests números alhora que investiga —al cap i a la fi se suposa que Detective Comics és la capçalera on es fomenta més aquesta vessant del personatge— què està passant en realitat.

Probablement el millor d'aquest Detective Comics: Emperor Penguin és que l'atenció se centra en el que el guionista creu que és més important en cada moment, i allò que hi té relació i/o enriqueix la història es deixa per a les pàgines de complement —dibuixades per l'Andy Clarke— que, tot i que normalment no arriben a aquests volums, aquí afortunadament sí.

Per tant, quan el que importa són les repercussions de Death of the Family, el senyor Ogilvy apareix a la història de complement, per posar un exemple. Sovint aquests complements que els completistes enyorem es deixen fora perquè potser no són rellevants, però els dels números 13 a 18 de la col·lecció aporten coses i val la pena llegir-los.

No em vull allargar més: Emperor Penguin és una molt bona història del Pingüí, on el veurem enfonsat i trepitjat després que precisament les coses comencessin a anar-li bé, però és una història que cedeix el protagonisme indirecte a en Joker quan per exigències de l'editorial ho ha de fer, i ho fa amb suavitat i coherència, cosa que no és gens fàcil, com hem pogut veure en algunes de les altres col·leccions de la Batfamília, en què les trames quedaven interrompudes abruptament pel mateix motiu.

Ja vaig dir que la proposta d'en Tony S. Daniel no em desagradava, però sóc capaç de veure que era una mica confusa i que el relleu de responsables ha estat bo per a la col·lecció i convencerà aquells que se n'havien desencantat.

Ara bé, la diversió no acaba aquí, perquè aquest canvi d'statu quo d'un dels enemics més emblemàtics d'en Batman es podrà continuar veient al quart volum, Wrath, que espero tenir, llegir i ressenyar com més aviat millor.

Lectures: Detective Comics - Scare Tactics

Feia moltíssim que no ressenyava una lectura de còmics de DC, però també és cert que feia molt que no comprava cap recopilatori. La meva font habitual, The Book Depository, ja no té els preus que tenia abans i me n'he hagut de buscar una altra, una de les meves botigues de còmics físiques de tota la vida, que resulta que d'un temps ençà va rebent recopilatoris nord-americans (és com jo consumeixo els còmics de DC, en anglès i en recopilatoris) i a un preu millor que quan The Book Depository molava, encara que no se sap mai quins arriben ni quan. 

Doncs bé, un dels volums que em vaig comprar en la meva darrera incursió a la botiga va ser Detective Comics: Scare Tactics, el segon de l'era The New 52 de la col·lecció més clàssica d'en Batman, que duu en Tony S. Daniel com a autor complet des de fa bastant de temps. Aquí, però, s'encarrega també de la part gràfica d'alguns números però en d'altres fa només de guionista.

Aquesta entrega conté els números 8 a 12 del volum 2 de Detective Comics (llançats individualment de juny a octubre de 2012), el 0 de la mateixa col·lecció (novembre de 2012) i l'Annual 1 (octubre de 2012) de la nova etapa. Com veieu vaig amb força retard, amb aquesta col·lecció, tant és així que m'he acabat comprant l'edició en tapa tova (la que hi havia a la botiga), que surt sempre uns mesos després que la de tapa dura. I també hi ha influït el fet que n'havia llegit males crítiques, però he de dir que les considero equivocades, perquè en general m'ha agradat força.

El volum comença amb una història autoconclusiva on l'enemic és l'Espantaocells, entretinguda però no necessàriament memorable, i després tenim la part que correspon a Detective Comics de l'esdeveniment Night of the Owls, que en aquest cas ens permet veure la repercussió d'aquella fatídica nit a les instal·lacions del sanatori d'Arkham, però la primera història important és la d'en Mr. Toxic, un nou enemic, presentat al recopilatori anterior de la col·lecció com a associat del Pingüí i que aquí agafa rellevància.

Es tracta d'un paio que, des que va patir el típic accident científic, necessita la radioactivitat per tal de continuar vivint (una mena de versió d'en Mr. Freeze), i evidentment aquesta característica perjudica els altres, però el que crida l'atenció d'en Batman és un altre experiment relacionat que duu a terme i que porta de cap la policia.

També és entretinguda, aquesta història de 3 parts, com a mínim per ser la primera important d'en Mr. Toxic, però després tenim l'Annual número 1 d'aquesta etapa, escrit per en Tony S. Daniel i dibuixat per en Romano Molenaar i en Pere Pérez, que ens presenta un relat més extens i on el protagonista és en Black Mask, de nom civil Roman Sionis, que ja al número dedicat a Night of the Owls tenia força presència com a pacient d'Arkham.

Però el que més m'ha agradat d'aquest volum és la part final. Per començar, el número 0, que com ha passat en tots els còmics de DC de l'etapa The New 52 està dedicat a explicar part dels orígens dels superherois o, si més no, del seu passat.

En el cas de Detective Comics el guionista Gregg Hurwitz i els dibuixants Tony S. Daniel i Pere Pérez ens expliquen l'entrenament d'en Bruce Wayne a l'Himàlaia, que no té res a veure amb el de Batman Begins, sinó que és una reinterpretació d'un fet establert anteriorment com és aquell viatge que va fer abans d'esdevenir en Batman. Les darreres pàgines les protagonitza el fidel Alfred, un home que crec que hauria de tenir més històries centrades en ell i que aquí veiem com creu en la supervivència del fill dels Wayne i l'espera lleialment. Bastant emotiu.

Com a extra, perquè aquestes coses de vegades arriben als recopilatoris però no és habitual, tenim recollides al final quasi totes les pàgines de complement dels números anteriors, majoritàriament protagonitzades per en Two-Face en una trama amb continuïtat dibuixada per en Szymon Kudranski i guionitzada pel mateix Tony S. Daniel que està força bé i recupera un personatge una mica oblidat des que va començar The New 52.

El mateix dibuixant, però amb guió d'en James Tynion IV, s'encarrega d'un complement curt, també inclòs al volum, on reapareix la famosa cara arrencada d'en Joker, que tindrà a veure, em penso, amb els esdeveniments de Death of the Family, que espero llegir i ressenyar aviat perquè duc molt de retard i és un event importantíssim que afecta tota la família Batman i que va tenir lloc fa molts mesos.

Sigui com sigui aquest Scare Tactics m'ha agradat, no he pensat que cap dels seus números fos dolent i a partir d'ara em plantejaré fer menys cas de les ressenyes, al cap i a la fi són coses que em compraré igualment.

Lectures: Batman - Mi principio... y mi probable fin

Si em seguiu i us llegiu les ressenyes que redacto sobre lectures de còmics de DC ja deveu saber que fa anys que me'ls compro en recopilatoris i en l'edició original nord-americana. Ho faig perquè em resulta més còmode, trobo que es conserven millor que en grapa i a més d'ajudar-me a aprendre més anglès sempre és millor llegir en versió original si s'entén l'idioma.

Però també hi ha un altre motiu, i és que des de fa un temps qui té la llicència de DC Comics a l'estat espanyol és ECC Ediciones, una nova editorial que fa les coses amb més seny que Planeta però també força més cares, i que divideix els recopilatoris d'una manera particular.

Un altre dels defectes d'ECC, que en aspectes tècnics supera l'anterior llicenciatària amb diferència, és que no fa gaire cas del material clàssic, però per una vegada que ho fa, i a més tractant-se d'uns còmics que només s'havien publicat en castellà quan DC la portava Zinco, però que per altra banda als Estats Units s'han recopilat d'una manera que no m'interessava, vaig haver-me d'empassar els 18 euros per només 6 còmics que conté aquest Grandes Autores de Batman: Alan Davis - Mi principio... y mi probable fin, descomptes de FNAC a banda.

I n'estic satisfet, tot i que m'ho hauria comprat encara que m'haguessin dit que no valia gaire la pena. Una altra cosa que no m'agrada, permeteu-me que us ho digui, és que l'hagin encapçalat amb aquest "Grandes autores de Batman: Alan Davis", ja que el senyor Davis és el dibuixant d'unes històries creades pel també conegudíssim guionista Mike W. Barr. 

El que més destaca d'aquest recopilatori, que reuneix els números 569 a 574 de Detective Comics, publicats originalment de desembre de 1986 a maig de 1987, és que són històries narrades amb un estil completament diferent de Year One, que Frank Miller i David Mazzucchelli publicaven precisament de febrer a maig de 1987 als números 401 a 404 de Batman.

Al Batman d'Alan Davis i Mike W. Barr encara veiem colors llampants, un cert humor i un protagonista més obert i xerraire, propi de les dècades immediatament anteriors i sens dubte allunyat de la foscor i el realisme que imperarien a partir de finals dels 80 gràcies (en el cas d'en Batman) a l'esmentada Year One i a la també cèlebre The Dark Knight Returns. Ara bé, encara que siguin aventures menys realistes i serioses són molt amenes i qualsevol fan d'en Batman en gaudirà.

No em va emocionar especialment la primera de les històries que hi apareixen, que ocupa dos números i ens explica una aproximació (la primera, potser?) de la Catwoman al bàndol dels bons, frustrada per un Joker a qui aquesta possible aliança no fa cap gràcia. No dic que sigui una història dolenta, però tenint en compte els ingredients que té n'esperava més, deixant de banda que la vaig trobar una mica caòtica.

En canvi, una història autoconclusiva amb l'Espantaocells com a protagonista a priori m'atrau menys, però en aquesta que trobem al número 571 vaig trobar força interessant la premissa d'una variant del seu fàrmac que fa que la gent, en comptes de tenir por, deixi de tenir-ne i per tant es torni temerària.

A continuació tenim un número molt especial, de més gruix de l'habitual (i que fa que els 18 euros del llibre siguin menys dolorosos), en què se celebra el 50è aniversari de Detective Comics, que va començar el 1937. Però com que en Batman no hi va debutar fins el número 27, la història comença amb en Sam Bradley, primer detectiu de la col·lecció, creat per Jerry Siegel i Joe Shuster, els pares d'en Superman.

En realitat és una història duta a terme per diversos equips creatius i dividida en capítols, protagonitzats al seu torn per l'esmentat Sam Bradley, el també detectiu Ralph Dibny (l'Home Elàstic), en Sherlock Holmes en un capítol situat a la seva època, a finals del segle XIX, i naturalment en Batman i en Robin, tot plegat al voltant d'un misteri relacionat amb un cas encara per tancar del detectiu més famós de la literatura universal. Magnífic.

El volum acaba amb una història en dues parts, la primera de les quals al voltant del Barreter Boig, amb un aspecte diferent del que almenys jo estava acostumat a veure-li, que dóna pas a un número en què es tracten les conseqüències de l'enfrontament: en Robin està greument ferit (i en Batman, duent-lo als braços, sembla que ens avanci una escena que es repetirà no gaire més endavant, però amb un final molt més tràgic) i ingressa a la clínica de la Leslie Thompkins, la dona que es va fer càrrec del protagonista quan li van matar els pares.

Mentre en Jason Todd es recupera de les ferides nosaltres gaudim d'un repàs a la formació del Cavaller Fosc, des de la mort dels seus pares fins al moment que va decidir adoptar la identitat per la qual el coneixem, passant pels seus anys d'estudi.

Mi principio... y mi probable fin és un volum que m'ha agradat més que no em pensava, ja que m'ha permès gaudir d'un Batman pre-Year One sense que es tracti de les històries poca-soltes dels 40 i els 50, i a més he pogut veure aventures on en Robin era en Jason Todd, que com que jo vaig començar amb DC quan se'n va fer càrrec Planeta DeAgostini poques vegades l'he vist sota aquesta identitat.

Les històries que conté el llibre, com ja he dit, valen la pena (la primera, en la meva opinió, menys del que es podia esperar), i el dibuix de Davis és una delícia pel que fa a l'acció i el dinamisme, encara que la reproducció de la tinta de Paul Neary no sigui del tot bona en els primers números, error que suposo que podem atribuir a ECC Ediciones.

Després d'això, Barr i Davis continuarien a Detective Comics una temporada més, amb l'arc argumental que es coneix com a Year Two, que Planeta sí que va reeditar al primer col·leccionable de Batman el 2005. Els números que es troben al recopilatori que he ressenyat avui falten, doncs, a qualsevol lector que s'enganxés a DC amb Planeta o fins i tot Norma, però tant si és així com si els teníeu de l'etapa de Zinco, aquí en podreu gaudir amb paper satinat i blanquet i tapa dura.

Lectures: Archivos de Batman, volum 2

Fa més de 2 anys vaig fer la ressenya del primer Archivos de Batman, que va publicar Norma, vaig comprar quan els drets dels còmics de DC van passar d'aquesta a Planeta i per tant els volums de Norma es trobaven fàcilment a preu de saldo i vaig llegir el 2010. Ha passat molt temps, però ja he llegit el segon, i és hora de comentar-lo.

El segon i últim volum de Norma (després se n'encarregaria Planeta fins que va decidir deixar-ho al 7è volum, i als Estats Units no ha aparegut el 8è fins fa relativament poc) destaca per dues coses: en primer lloc el disseny de portada, que trenca amb la versió original al contrari del que faria després Planeta, i en segon lloc pel canvi de paper "normal" a paper satinat, cosa que fa que la diferència de gruix sigui considerable entre el volum 1 i el 2 i que, a banda de permetre una millor conservació de les pàgines, ocupa menys espai al prestatge. 

Aquest és un tema que potser a vosaltres no us preocupa, però a mi sí, i molt. En fi, que ja l'he llegit i que em disposo a comentar aquest llibre que reuneix els números 51 a 70 de Detective Comics, que es van publicar originalment entre maig de 1941 i desembre de 1942. 

El volum no és gaire diferent de l'anterior: hi continuem trobant aventures que des del punt de vista actual no són gaire interessants i que majoritàriament presenten gàngsters de pa sucat amb oli que donen a en Batman més feina del que caldria (quantes vegades el devem veure caient inconscient per un cop de porra...). 

És el cas de la primera història, que originalment es diu The Case of the Mystery Carnival i que en castellà s'ha traduït com a El caso del carnaval misterioso, traducció literal i errònia perquè en aquest cas carnival significa "fira". És una constant en aquest volum, i també passava a l'anterior, perquè si bé Norma Editorial és una editorial força escrupolosa no tractava massa bé les edicions dels còmics de DC ni en l'aspecte tècnic ni en el lingüístic. 

Faltaven molts anys, diverses dècades si volem ser una mica més exactes, per al Batman seriós i remarcable de finals dels anys 70 en endavant, i en aquests còmics el que encara veiem són històries ingènues, amb trames molt influïdes pel gènere negre del cinema de l'època i amb un Cavaller Fosc que actua en ple dia i és molt xerraire, bromista, membre honorari de la policia en comptes de justicier il·legal i no tan "megacrac" com el que coneixem i estimem dels temps més moderns. A més, hi ha un pesat narrador omniscient que ens explica amb detall el que ja veiem a les vinyetes, encara que el dibuix d'en Bob Kane no hagi millorat gens des dels inicis de la col·lecció.

El veiem lluitant contra gàngsters, lladres, científics malvats, lectors de ments o falses estàtues vivents, però també haurà de desfer complots venjatius i un intent de suïcidi (que ens mostrarà, com a la imatge de dalt, un Batman humà i compassiu) i comentarà la situació de guerra, ja que els Estats Units acabaven d'entrar a la II Guerra Mundial. La part més interessant, però, la trobem cap a la segona meitat del llibre, on tenim els grans dolents. 

I és que a banda del Joker, que ja no era un personatge nou i que havia quedat clar que era un dels grans, en aquest període debuten dos llegendaris enemics del Cavaller Fosc més, dos que destacarien sobre els més normals, es quedarien per sempre i ajudarien a formar la seva extensa i popular galeria de malvats: per una banda el Pingüí (a Detective Comics 58 apareixia per primera vegada) que sense deixar de ser un personatge naïf i encara un simple lladre intel·ligent i no el mafiós poruc dels nostres temps suposa una amenaça considerable per a en Batman, incapaç d'atrapar-lo fins al cap d'unes quantes trobades, i per l'altra en Dues Cares, que fa la primera de les seves aparicions al número 66 de la col·lecció. 

 

Ja he dit alguna vegada que de tots els grans dolents d'en Batman aquest és el que més m'agrada, però és perquè el trobo molt humà dins la seva monstruositat i en els còmics moderns la seva eterna dualitat està representada d'una manera que és clarament fantàstica però alhora versemblant. En canvi aquí tot està molt simplificat, el seu origen s'explica en poques vinyetes i és difícil estimar-se'l o sentir cap mena de simpatia per ell. 

Sigui com sigui és un volum amb històries prescindibles i d'altres de més interessants, on també es produeix la primera aparició d'aquests dos grans enemics del protagonista, i malgrat el seu to carrincló, una narrativa antiquadíssima, una traducció poc treballada (el text introductori és un autèntic desastre) i un dibuix no gaire atractiu s'ha de reconèixer que en petites dosis, per exemple un còmic (dels 20 que el formen) cada dia, és un volum digerible i amb un valor històric indiscutible. 

Lectures: Detective Comics - Faces of Death

Continuem amb els còmics de DC després del rellançament conegut com a The New 52 i ara és el torn del volum Detective Comics: Faces of Death, que reuneix els números 1 a 7 del volum 2 de Detective Comics, que es van publicar originalment en grapa de novembre de 2011 a maig de 2012.

I com ja vaig explicar a la ressenya del primer recopilatori del nou Batman, afortunadament tant allà com a Detective Comics el rellançament no és una completa negació de la història del Cavaller Fosc, sinó un punt de partida argumental on no cal tenir coneixements previs dels personatges i la seva història, però que alhora tampoc no els situa als inicis de la seva carrera, rejovenits i amb el comptador a zero, com sí que ha passat amb altres icones de DC Comics. Tot i així, en aquest volum no hi ha cap referència als aliats del protagonista, ni tan sols a en Robin.

A Detective Comics d'aquesta nova etapa en Tony S. Daniel és l'autor complet, tal com ho era a Batman abans de The New 52, i ens continua presentant acció trepidant, trames detectivesques i una història que es va descabdellant a mida que en Batman treu l'entrellat de la gran quantitat de coses a què s'ha d'enfrontar, al principi tan desorientat com nosaltres.

I si a The Court of Owls teníem un interessantíssim grup que amenaçava Gotham però que no havia sortit mai a cap dels còmics d'en Batman, a Faces of Death tenim la primera aparició d'en Joker en aquesta nova etapa, tot i que d'una manera força peculiar.

Com he dit abans, tampoc a Detective Comics no s'ha fet un reset total de la col·lecció, i si bé és cert que en Batman és perseguit per la policia, té el vistiplau a nivell personal del Comissari Gordon i esmenta que ja duu uns quants anys de carrera contra el crim. De la mateixa manera, es diu que en Joker ha assassinat 114 persones, nombre que augmenta durant els primers compassos d'aquesta trama.

Però aviat veiem com tot plegat s'encamina en una altra direcció, i és que apareix un nou enemic que se suma a l'extensa galeria de malvats del Cavaller Fosc: en Doll Maker, un paio que es dedica a extirpar parts del cos de les persones per tal de muntar les seves pròpies criatures, i una de les seves primeres víctimes, en principi de manera consentida formant part d'un pla per a escapar d'Arkham per enèsima vegada, és precisament en Joker.

A partir de llavors en Batman s'enfronta a una organització liderada per aquest Doll Maker i que el posa contra les cordes com poques vegades l'hem vist, tot i que no tant com a The Court of Owls. Una història d'allò més entretinguda que, malgrat tot, queda inacabada i amb la promesa d'una futura continuació, perquè a partir del cinquè número i amb una transició molt ben aconseguida el nostre protagonista ha de solucionar altres problemes.

En aquests últims 3 números guanya protagonisme un personatge que se'ns presenta al número 2, la Charlotte Rivers, que és la parella actual d'en Bruce Wayne i que, com la Vicki Vale de tota la vida, és periodista. 

Però en una trama amb molts més elements del gènere de detectius que no pas la primera del llibre i que ens porta el retorn del Pingüí, veurem com la Rivers és capaç de posar-se en perill sense dubtar si té la possibilitat de destapar un escàndol de tràfic d'armes. 

Evidentment en Batman haurà de compaginar la seva tasca de superheroi amb els esforços per a mantenir la seva identitat civil al marge de tot plegat, cosa que no serà gens fàcil quan la Charlotte es troba precisament allà on té lloc l'acció d'aquesta història.

Una història que, per cert, ens servirà no només per a veure el Pingüí de The New 52, el criminal de sempre, sinó també per a conèixer nous personatges com l'Snakeskin, un home capaç de canviar l'aspecte de la seva cara, la Chase, una hàbil lluitadora que traeix tots aquells que l'ajuden a obtenir el que vol, o en Mr. Mosaic, un altre senyor del crim de Gotham, però de nivell clarament inferior al del Pingüí.

I a la nova etapa de les aventures d'en Batman també hi ha lloc per a nous enemics estrambòtics, que aquí apareixen amb poc paper, estafats pel Pingüí, però que tindran més protagonisme en propers números. És el cas del Mr. Combustible (a la imatge), en Gas Man i l'Hypnotic, que veurem si aconsegueixen fer-se un lloc gaire durador a la impressionant galeria de dolents del Cavaller Fosc. A més, el número 5 conté una breu història en poques pàgines on se'ns presenta el fill d'un dels enemics clàssics d'en Batman, que col·labora en aquest cas amb la Catwoman.

M'agrada que en Tony S. Daniel s'hagi fet càrrec d'una de les dues col·leccions principals d'en Batman, i trobo que ha fet una bona feina amb aquest rellançament, que va bé tant als nouvinguts com als fans de sempre, que trobaran canvis poc traumàtics en l'univers Batman. A més, en el mateix volum ens presenta dues addictives trames, sempre amb un particular estil narratiu amb què aconsegueix presentar-nos situacions que no acabem d'entendre però lligant sempre caps al final, cosa que ens posa al mateix nivell de desconcert i posterior enteniment que al seu protagonista. Molt recomanable.