Sèries: Batwoman (segona temporada)

Després d'una reeixida primera temporada, els productors de Batwoman tenien una tasca complicada de cara a la segona. No només pel repte de mantenir el bon nivell, que hi és sempre, sinó perquè l'actriu que la protagonitzava, la Ruby Rose, tal com vaig explicar al final de l'entrada sobre la primera temporada, va decidir deixar-la perquè li estava passant factura, fins al punt que va haver de ser operada per culpa d'una lesió a l'esquena. 

Així, doncs, calia canviar la protagonista, i es va optar per canviar-la de debò: no només canviaria l'actriu, sinó que la Kate Kane deixaria de ser la dona sota l'uniforme. I del resultat de tot plegat en parlaré en aquesta entrada.

La segona temporada de Batwoman arrencava forteta: la solució argumental a la renúncia de la seva protagonista era un accident d'avió i la presumpta defunció de tots els seus ocupants, fora de pantalla, cosa que sempre fa l'efecte, i en aquest cas no era cap secret, de remei d'emergència per a un problema greu de producció.

Però mentre es mantenia l'esperança del públic en no mostrar cap cadàver -ja ho diuen, que si no veiem la mort d'un personatge podem assumir que en algun moment reapareixerà-, calia trobar una nova justiciera que es fes càrrec de l'uniforme literal que deixava enrere la Kate Kane i del metafòric que suposa la sèrie en si.

I la responsabilitat recau en la Ryan Wilder (Javicia Leslie), una expresidiària que va anar a parar a la presó per un crim que no havia comès, i que ara viu en la indigència i ho té molt complicat per trobar feina, preferiblement en algun lloc on pugui posar en pràctica els seus coneixements d'arts marcials.

Mentre en Luke Fox i la Mary Hamilton es debaten entre començar el dol per l'aparent mort de la Kate i l'esperança de retrobar-la viva, el cas és que Gotham necessita una Batwoman, i encara que sigui a contracor acaben proposant-li a la Ryan, que els havia anat a tornar la batdisfressa, que se la posi per guanyar temps mentre torna "l'autèntica" Batwoman.

El desenvolupament de la trama, però, fa que aquests tres personatges formin el nou Batequip, i la Ryan és acceptada com una més de la família, mentre lluita nit rere nit contra la delinqüència i l'allargada ombra de la Kate Kane, a més dels seus dubtes i la seva situació judicial. 

A l'entrada sobre la primera temporada, en parlar de la sortida de la Ruby Rose, vaig pregar perquè això no afectés al que per a mi va ser el més interessant d'aquella primera tongada d'episodis: el personatge de l'Alice, la seva desapareguda germana bessona reconvertida en dolenta. Afortunadament, la segona temporada no ens ha decebut en aquest sentit.

El personatge interpretat per la Rachel Skarsten (al fons de la imatge) continua desenvolupant-se en aquesta temporada, en què sabem on va anar i què va fer en el període entre que va poder escapar del seu captiveri i va aparèixer a Gotham com a temible criminal.

Si a la primera temporada podíem identificar-nos amb la seva ràbia i la seva frustració per culpa del segrest, en aquesta sabem com es va convertir en la letal assassina que és actualment, però també ens sorprèn amb una vessant humana que no esperàvem pas. I té relació amb una nova enemiga, una Safiyah (Shivani Ghai) que recorda molt la Talia al Ghul o el seu pare, el mític Ra's al Ghul, clàssics enemics d'en Batman que també tenen una caracterització aràbiga i un petit exèrcit amb què mostren un poder brutal malgrat que tenen la base en un lloc petit i remot. Va ser ella qui la va entrenar, però també qui li va fer una mala jugada que marca la subtrama de la Beth/Alice en aquests capítols.

Pel que fa a altres personatges menys importants, tenim per una banda la Sophie, que evoluciona molt i, sense acabar de caure gaire més simpàtica que abans, obre els ulls respecte a la seva feina dins dels Crows, una companyia que cada cop degenera més, en paral·lel amb el seu fundador, en Jacob Kane, pare de la Kate i la Beth, que entre una cosa i l'altra no guanya per a disgustos i veiem caure en una profunda decadència mentre el seu equip es va tornant més i més violent. 

És una temporada amb moltes trames i subtrames, si ens aturem a pensar-hi, però es porten d'una manera gens confusa, alhora que es construeix una protagonista nova, i això té molt de mèrit.

Potser el pitjor d'aquests capítols és el seu dolent principal, amb permís de la Safiyah: es tracta del mític Black Mask (Peter Outerbridge, vist a Orphan Black), l'home que hi ha al darrere de la distribució d'una nova droga, Snakebite, a la ciutat de Gotham.

En aquest punt sembla massa casual que hi hagi tantes coses relacionades, però el personatge en si és l'element excessivament teatral que novament acosta Batwoman a la peculiar Gotham, i com que és l'únic, personalment trobo que no hi encaixa bé i que es podria haver escrit d'una manera més realista i continguda.

La segona temporada de Batwoman és una temporada que havia de resoldre coses força importants, i que tot i així no dubta a l'hora de presentar una trama complexa sense que costi de seguir. Però principalment és una temporada en què els personatges principals busquen el seu nou lloc en un món sense la Kate, i en què la persona que la substitueix sense haver-ho desitjat va agafant-li el truc i, sobretot, va fent seva la identitat de Batwoman, fins al punt que el cercle més proper de l'original l'accepta, l'acull i li fa sentir que té una família i una casa, coses que fins ara havia tingut d'una manera molt disfuncional. 

M'ha agradat força, i vull acabar destacant que, com que la protagonista ha passat a ser una persona negra (i lesbiana, però l'anterior ja ho era), i a l'esmentat Batequip ja no hi queda ningú blanc, la sèrie ha aprofitat per posar més èmfasi en problemes relacionats amb el racisme, com ara el policial -no hi ha dubte que el cas George Floyd encara cueja, i ja s'ha vist d'una manera o una altra en diverses sèries-, i ha fet una aposta clara, tant argumentalment com pel que fa al repartiment, per la diversitat.

Cinema: Birds of Prey

Fa més de tres anys publicava la meva crítica de la pel·lícula que, fins llavors, es considerava la pitjor d'un DC Extended Universe que no ha crescut pas gaire, tot s'ha de dir. Un film durament criticat per pràcticament tothom, però que a mi em va agradar.

Era Suicide Squad, i ara n'ha sortit una mena de seqüela, però que va per una altra banda i simplement en recupera el personatge més carismàtic i n'esmenta la relació amb en Joker que allà hi tenia. L'única connexió que hi ha, però això no ha evitat que la gent, amb uns prejudicis considerables, hagi decidit no veure aquesta nova proposta, que s'ha fumut una bona patacada comercial.

Birds of Prey, de títol complet Birds of Prey (and the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), dirigida per Cathy Yan amb guió de Christina Hodson i produïda, entre altres, per la Margot Robbie, la protagonista, és en realitat un spin-off de Suicide Squad, més que seqüela, i ja es veu que té un altre to i un altre objectiu.

És evident que se situa a Gotham, i els coneixedors de l'Univers Batman hi trobem picades d'ullet en forma, sobretot, de zones concretes que hem vist al llarg dels anys a les pàgines dels còmics, a les adaptacions televisives i cinematogràfiques i als videojocs, però fora d'això i d'un nom que remet inevitablement a uns còmics, amb les interrelacions amb les altres sèries que això sempre comporta al gènere superheroic, Birds of Prey és una pel·lícula que va per lliure, que manté el lligam amb les altres el mínim possible -ja ens ha quedat clar que Warner Bros. no ha sabut formar un equivalent del Marvel Cinematic Universe- i que és un espectacle divertit, entretingut i amè, per més que tanta gent s'entesti a parlar-ne malament, sovint, com deia al principi, sense haver-la vist.

En fi, Birds of Prey té com a indiscutible protagonista la Harley Quinn, la xicota d'en Joker, que refà la seva vida després d'haver estat abandonada pel seu Pastisset i, tipa que la gent no s'acabi de creure que ja no estan junts, orquestra un atemptat amb una càrrega simbòlica que fa ben pública la seva nova situació... que comporta, per a la seva desgràcia, que s'ha acabat la immunitat per a les seves bretolades.

Però el personatge, que als còmics ha estat membre precisament de les Aus de Presa alguna vegada, ja sabem que no és purament malvat com seria el cas del seu exestimat Joker, sinó que en el fons té un petit cor, i aquí la veiem fent d'antiheroïna, obligada per les circumstàncies, tot s'ha de dir.

Resulta que, entre tota la gent que l'odia per un o altre motiu, hi ha en Roman Sionis, en Black Mask, interpretat aquí per l'Ewan McGregor, que busca un diamant on hi ha els números de compte amb la fortuna de la desapareguda família criminal dels Bertinelli, nom ben conegut pels lectors dels còmics de DC.

Però el diamant, quan ja el tenia, els el roba una noia, la Cassandra Cain (Ella Jay Blasco), que als còmics és la Batgirl després que la Barbara Gordon es quedés invàlida, però aquí n'han fet una versió totalment diferent. El cas és que la Harley, per salvar-se quan estan a punt de matar-la, s'ofereix a recuperar el diamant per a en Black Mask.

El destí fa confluir diverses dones, que són d'esquerra a dreta la Renée Montoya (Rosie Pérez), la mítica detectiu de la Policia de Gotham, aquí caracteritzada com una veterana que es queda sola en una investigació sobre uns assassinats amb fletxes que tenen relació amb tot plegat; la Helena Bertinelli (Mary Elizabeth Winstead), la Huntress, que és la responsable d'aquests assassinats venjatius, les esmentades Harley Quinn i Cass Cain, i la Dinah Lance (Jurnee Smollett-Bell), la llegendària Black Canary, que canta al club d'en Roman Sionis i després ascendeix a xofer seva i posa en marxa, avisant la Renée de la cerca i captura de la petita carterista, la missió paral·lela de protegir l'adolescent.

Un repartiment eminentment femení -amb les excepcions del senyor McGregor i d'en Chris Messina, que fa del temible assassí d'arma blanca Victor Zsasz-, dones diferents, amb motivacions i graus d'implicació i criminalitat diversos, que juntes funcionen de meravella i ens proporcionen una història divertida, amb espectaculars combats i moments d'humor.

Perquè no cal buscar res més, en aquesta Birds of Prey. És una pel·lícula memorable de superherois (o superheroïnes)? No, ni pretén ser-ho. És una versió fidel dels còmics del mateix nom? Depèn de l'etapa, se suposa. M'hauria agradat que els personatges ja coneguts de les sèries, concretament la Black Canary i la Huntress, fossin interpretades per les corresponents actrius vistes, de fet, a Arrow? Sí, però ja sabia que no passaria, perquè amb Marvel passa, però amb DC això no funciona així.

És una adaptació, i les adaptacions es prenen llicències, com la de crear aquesta Cassandra Cain que no és la que coneixem. Superem-ho. Birds of Prey pretén entretenir, fer-nos passar una bona estona i riure una mica amb el seu humor, la seva violència una mica pujada de to i una trama fàcil de seguir. Per mi ja va bé.

Lectures: Detective Comics - Scare Tactics

Feia moltíssim que no ressenyava una lectura de còmics de DC, però també és cert que feia molt que no comprava cap recopilatori. La meva font habitual, The Book Depository, ja no té els preus que tenia abans i me n'he hagut de buscar una altra, una de les meves botigues de còmics físiques de tota la vida, que resulta que d'un temps ençà va rebent recopilatoris nord-americans (és com jo consumeixo els còmics de DC, en anglès i en recopilatoris) i a un preu millor que quan The Book Depository molava, encara que no se sap mai quins arriben ni quan. 

Doncs bé, un dels volums que em vaig comprar en la meva darrera incursió a la botiga va ser Detective Comics: Scare Tactics, el segon de l'era The New 52 de la col·lecció més clàssica d'en Batman, que duu en Tony S. Daniel com a autor complet des de fa bastant de temps. Aquí, però, s'encarrega també de la part gràfica d'alguns números però en d'altres fa només de guionista.

Aquesta entrega conté els números 8 a 12 del volum 2 de Detective Comics (llançats individualment de juny a octubre de 2012), el 0 de la mateixa col·lecció (novembre de 2012) i l'Annual 1 (octubre de 2012) de la nova etapa. Com veieu vaig amb força retard, amb aquesta col·lecció, tant és així que m'he acabat comprant l'edició en tapa tova (la que hi havia a la botiga), que surt sempre uns mesos després que la de tapa dura. I també hi ha influït el fet que n'havia llegit males crítiques, però he de dir que les considero equivocades, perquè en general m'ha agradat força.

El volum comença amb una història autoconclusiva on l'enemic és l'Espantaocells, entretinguda però no necessàriament memorable, i després tenim la part que correspon a Detective Comics de l'esdeveniment Night of the Owls, que en aquest cas ens permet veure la repercussió d'aquella fatídica nit a les instal·lacions del sanatori d'Arkham, però la primera història important és la d'en Mr. Toxic, un nou enemic, presentat al recopilatori anterior de la col·lecció com a associat del Pingüí i que aquí agafa rellevància.

Es tracta d'un paio que, des que va patir el típic accident científic, necessita la radioactivitat per tal de continuar vivint (una mena de versió d'en Mr. Freeze), i evidentment aquesta característica perjudica els altres, però el que crida l'atenció d'en Batman és un altre experiment relacionat que duu a terme i que porta de cap la policia.

També és entretinguda, aquesta història de 3 parts, com a mínim per ser la primera important d'en Mr. Toxic, però després tenim l'Annual número 1 d'aquesta etapa, escrit per en Tony S. Daniel i dibuixat per en Romano Molenaar i en Pere Pérez, que ens presenta un relat més extens i on el protagonista és en Black Mask, de nom civil Roman Sionis, que ja al número dedicat a Night of the Owls tenia força presència com a pacient d'Arkham.

Però el que més m'ha agradat d'aquest volum és la part final. Per començar, el número 0, que com ha passat en tots els còmics de DC de l'etapa The New 52 està dedicat a explicar part dels orígens dels superherois o, si més no, del seu passat.

En el cas de Detective Comics el guionista Gregg Hurwitz i els dibuixants Tony S. Daniel i Pere Pérez ens expliquen l'entrenament d'en Bruce Wayne a l'Himàlaia, que no té res a veure amb el de Batman Begins, sinó que és una reinterpretació d'un fet establert anteriorment com és aquell viatge que va fer abans d'esdevenir en Batman. Les darreres pàgines les protagonitza el fidel Alfred, un home que crec que hauria de tenir més històries centrades en ell i que aquí veiem com creu en la supervivència del fill dels Wayne i l'espera lleialment. Bastant emotiu.

Com a extra, perquè aquestes coses de vegades arriben als recopilatoris però no és habitual, tenim recollides al final quasi totes les pàgines de complement dels números anteriors, majoritàriament protagonitzades per en Two-Face en una trama amb continuïtat dibuixada per en Szymon Kudranski i guionitzada pel mateix Tony S. Daniel que està força bé i recupera un personatge una mica oblidat des que va començar The New 52.

El mateix dibuixant, però amb guió d'en James Tynion IV, s'encarrega d'un complement curt, també inclòs al volum, on reapareix la famosa cara arrencada d'en Joker, que tindrà a veure, em penso, amb els esdeveniments de Death of the Family, que espero llegir i ressenyar aviat perquè duc molt de retard i és un event importantíssim que afecta tota la família Batman i que va tenir lloc fa molts mesos.

Sigui com sigui aquest Scare Tactics m'ha agradat, no he pensat que cap dels seus números fos dolent i a partir d'ara em plantejaré fer menys cas de les ressenyes, al cap i a la fi són coses que em compraré igualment.