Sèries: Gotham

Probablement heu llegit diverses vegades, a les meves ressenyes i crítiques, que m'agrada que l'adaptació audiovisual d'un còmic o una col·lecció de còmics es prengui llicències, sempre respectant el material original, per tal de trobar un equilibri entre el que n'esperen els fans i el que pot fer gaudir el públic general, que no té el mateix bagatge. 

He celebrat en gairebé totes les adaptacions que he vist que la tendència sigui aquesta, però de tant en tant hi ha algun producte que em decep en aquest sentit. Sé que el cas d'avui és especial, perquè conec força bé l'univers Batman i el nivell d'exigència és superior, però trobo que, malgrat aquesta consideració, es pot afirmar que amb Gotham s'ha anat més enllà de l'adaptació per a tota mena de públics i s'ha creat un producte innegablement exitós des del punt de vista comercial (aviat va renovar per a una segona temporada), però no gaire fidel al delicat material de què partia.

Quan es va començar a promoure reconec que em va agafar per sorpresa: no sabia que s'estava preparant aquesta sèrie. I si em va excitar saber que ens n'arribava una d'en Flash -que es va anunciar més o menys a la mateixa època i que repassaré aviat-, ja us podeu imaginar com em va fer sentir el primer tràiler d'una sèrie basada en la ciutat on viu i treballa el meu superheroi preferit.

El cert és que el tràiler està fet amb mala intenció, amb ganes de provocar-nos la pell de gallina més bèstia de les nostres batvides. Les expectatives que creava, doncs, eren molt altes.

La premissa era d'allò més encertada, almenys per a mi: tot i que en Batman és un dels pocs protagonistes que també són els meus personatges preferits (generalment sóc home de secundaris), Gotham és plena de personatges extremament carismàtics i em va agradar molt que la història se situés durant la infantesa d'en Bruce Wayne i donés el protagonisme a en Jim Gordon, el futur Comissari Gordon que tots coneixem i estimem.

En James Gordon (Ben McKenzie, vist a The O.C.) és, en aquesta versió i en aquest moment cronològic, un detectiu acabat d'incorporar al corruptíssim Departament de Policia de la Ciutat de Gotham (GCPD en les seves sigles en anglès) i des del principi té la intenció de depurar-lo i netejar-ne el nom, tasca que ni tan sols als còmics, amb el personatge consolidat i respectat, no hem acabat de veure mai acomplerta del tot. 

Està promès amb la Barbara Kean (Erin Richards), però aquesta Barbara Sr. és molt diferent de la versió que vam veure als còmics i que The New 52 va recuperar: no té res a veure amb la muller patidora i negligida per en Jimbo, al qual acaba abandonant de manera justificada i amb qui va tenir dos fills. Personalment no m'agrada el que han fet amb aquest personatge. Sembla poc probable, per cert, que la versió televisiva de la capitana Sarah Essen (Zabryna Guevara) esdevingui algun dia la segona dona d'en Jim.

En Harvey Bullock (Donal Logue, vist a Sons of Anarchy o Vikings) és també un dels policies més coneguts pels lectors de les col·leccions del Cavaller Fosc. Lleugerament diferent de la versió que en coneixíem, aquí és un home resignat a entrar en la dinàmica de la corrupció, però poc a poc el veurem deixar-se seduir pels ideals del seu nou company.

Dels personatges que veurem, aquest és el primer que suposa un problema de caracterització: quan en Batman és adult i a la quarantena, el detectiu Bullock deu tenir uns 10 anys més que ell a tot estirar. Aquí és més gran que en Jim (a l'inrevés que als còmics) i té unes quantes dècades més que l'hereu dels Wayne. 

El personatge que completaria la tríada principal de la sèrie és l'Oswald Cobblepot, el futur Pingüí, que aquí interpreta amb un estil propi i encertadament amanerat el senyor Robin Lord Taylor, la revelació de la sèrie i un dels papers més celebrats.

Com sabem, en el futur esdevé el senyor del crim a la ciutat i un dels enemics emblemàtics d'en Batman, que la balla magra perquè l'home és hàbil a l'hora d'amagar les proves dels seus delictes, com correspon a un bon mafiós.

Parlant de mafiosos, abans de l'auge del Pingüí sabem, per còmics emblemàtics com The Long Halloween, que el crim organitzat estava dominat bàsicament per dos homes, que són en Salvatore "Sal" Maroni (a l'esquerra, interpretat per en David Zayas, vist a Dexter) i en Carmine Falcone (John Doman, vist a The Wire i The Affair). 

Aquí, aquests senyors que també són una mica massa grans respecte a en Bruce Wayne, i que interpreten criminals italoamericans sense que cap dels dos actors tingui aquest origen ni aconsegueixi imitar-ne l'accent, tenen un paper molt important, perquè amb la seva guerra de bandes, en realitat obra del Pingüí, fan anar de corcoll la policia.

I si aquestes dues eren les cares més conegudes del repartiment, hi podem comptar també la de la Jada Pinkett Smith, la senyora d'en Will Smith, que interpreta el personatge original de la María Mercedes "Fish" Mooney, aspirant a liderar una família mafiosa de Gotham. 

És un personatge que no m'agrada gens, no perquè no surti als còmics, sinó per la interpretació teatral (i en aquest cas no en un sentit positiu com el de l'Oswald) i exagerada que en fa la intèrpret. Representa que ha de ser temible, però a mi no em desperta cap emoció. 

No sorprendrà ningú, més aviat és una picada d'ullet, la presència d'un forense de la GCPD anomenat Edward Nygma (Cory Michael Smith), que amb uns mínims coneixements de l'univers Batman sabrem que esdevindrà l'Enigma o Riddler. Aquí el retraten, lligams inventats amb la policia a banda, com un home extremament intel·ligent i addicte a les endevinalles, més o menys el que havíem vist a les versions anteriors del personatge.

Havia deixat més aviat per al final, expressament, en Bruce Wayne (David Mazouz, el nen de Touch, no l'anime basat en el manga de Mitsuru Adachi, sinó la sèrie fallida d'en Kiefer Sutherland després de la vuitena temporada de 24).

Ens han explicat l'assassinat dels seus pares en un carreró tot sortint del teatre o el cinema (segons la versió) centenars de vegades, i això com a mínim es respecta a Gotham, on en comptes de tenir uns 8 anys en té 12 (l'actor en té 14, però sembla més petit), i la seva formació com a detectiu comença abans d'hora, tot i que per sort encara no fa peses. En algunes ressenyes inicials algú el va considerar el més gran problema de la sèrie, i en part hi estic d'acord: no n'és el protagonista, però com menys surti, millor. No és el moment. 

I si hi ha un Bruce Wayne hi ha d'haver un Alfred Pennyworth, el lleial majordom, que aquí, un cop més i per no trencar la tradició, no té un aspecte ni de bon tros semblant al dels còmics. Cap de les versions d'imatge real no se li acosta, a "l'autèntic". 

En aquest cas l'interpreta en Sean Pertwee, un londinenc de dilatada carrera que segurament quedarà en el record del públic nord-americà (i el d'aquí) per aquest paper. El seu Alfred potencia més el vessant d'exmilitar (esmentat de tant en tant als còmics) i oblida el de iaieta de davantal i safata amb te i pastes, però tampoc no és un problema gaire greu. Senzillament, per una qüestió de gustos personals, m'hauria agradat veure un Alfred més proper al dels còmics. 

 

I ja per acabar el repàs de personatges amb imatge, tenim la Selina Kyle, la futura Catwoman, interpretada per la ballarina Camren Bicondova (no m'he equivocat, és Camren), que és un xic més gran que en Bruce. No em desagrada la idea que es coneguin de petits, honestament, i el personatge és prou fidel a la personalitat que li coneixíem. 

També coneixerem altres personatges, en papers més petits, com en Victor Zsasz (Anthony Carrigan), l'ajudant del Fiscal del Districte Harvey Dent (Nicholas d'Agosto) —una gran cagada pel que fa a l'edat, ja que hauria de ser de la generació d'en Bruce—, els mítics Crispus Allen (Andrew Stewart-Jones) i Renee Montoya (Victoria Cartagena) o la Leslie Thompkins (Morena Baccarin, vista a Homeland, Stargate: SG-1, Firefly...), que és la caracterització que menys m'agrada, perquè s'inventen una relació sentimental inexistent als còmics que m'indigna sobretot perquè representa que és de la generació de l'Alfred, però aquí és jove i pertany a una altra. 

En papers encara més petits, apareixent sovint en un o dos episodis a tot estirar, tenim altres noms que estimulen els coneixedors del material original, de vegades amb nous orígens, o amb referències a fills que sabem que de grans seran enemics d'en Batman. 

No em fa res que s'inventin nous orígens, ho he dit moltes vegades, però en alguns casos Gotham fa alteracions molt grans del cànon i trobo que el motiu pel qual es fan, que és tenir una excusa per a emprar determinats noms, està injustificat. Per tal de recuperar un exemple esmentat més amunt, si la Leslie Thompkins no ha de ser la senyora que feia de mare postissa d'en Bruce com a contrapartida femenina de l'Alfred, per a mi no calia que sortís. 

Deixant de banda aquests problemes, Gotham és una sèrie entretinguda i amena, que pot satisfer perfectament els amants del gènere policial amb elements gairebé fantàstics i una fotografia fosca rematada per uns escenaris, sobretot en plans de la ciutat sencera, més falsos que una moneda amb la cara d'en Popeye. Per als fans d'en Batman amb un cert bagatge, les referències són un estímul i tot plegat és un al·licient.

Les interpretacions són bones en general, però hi ha alguns casos innecessàriament sobreactuats, i la sèrie té idees originals que, encara que de vegades contradiguin la cronologia oficial, tampoc no em fan empipar. Ara bé, si amb la tolerància que tinc —no entenc la gent que va a veure pel·lícules de superherois i en surt indignada perquè no li han fet una adaptació exacta dels còmics— hi ha coses que m'han tret de polleguera, és senyal que Gotham va una mica massa lluny pel que fa a llicències artístiques. 

A veure què passa amb la segona temporada, i sé que no em faran cas, però m'estimaria més que en Bruce Wayne i l'ombra d'en Batman fossin referències esporàdiques i indirectes i que la sèrie se centrés en els seus autèntics protagonistes en aquest moment històric: la policia de Gotham i els delinqüents, alguns dels quals, de fet, tampoc no haurien de començar a aparèixer perquè, com opina una bona part de la població gothamita, és precisament l'home disfressat de ratpenat gegant qui atrau aquesta mena d'enemics, i aquí encara no existeix.

En definitiva, Gotham no és pas una mala sèrie si l'entenem com una adaptació molt lliure del llegat que han deixat desenes i desenes de dibuixants i guionistes al llarg de més de 75 anys, però com a versió televisiva d'un còmic he vist coses millors. Fins i tot la sèrie d'imatge real d'en Batman dels anys 60, malgrat l'estètica camp i el to humorístic, gens fidels al producte original, era més "Batman".