Lectures: Short Game

Quan fa uns quants mesos, potser prop d'un any, es va saber que sortiria a la venda un nou volum d'històries curtes d'en Mitsuru Adachi, evidentment jo, com tots els seus fans, em vaig posar molt content.

Aquesta vegada, però, no seria un Short Program, no seria el cinquè volum d'aquesta col·lecció de recopilatoris d'obres breus del meu autor de manga viu preferit. Potser en esperit sí, però com que gairebé totes les seves històries són de beisbol -tot i que centrades més aviat en les conseqüències d'aquest esport en els seus protagonistes, no tant en el beisbol en si-, es va decidir que el seu títol seria Short Game. 

Llançat al desembre de 2014, me'l vaig comprar de seguida i tenia ganes de saber què hi havia, exactament, al seu interior. La informació que se n'havia difós, fins i tot en japonès, era escassa, però tot apuntava a que seria un recull d'històries curtes inèdites, tant de modernes com d'antigues. 

Al final no ha estat així: hi trobem relats dibuixats entre 2010 i 2014 en diverses revistes de l'editorial Shôgakukan, a més d'un de ben curt que en principi és de 1986. No és fàcil, tampoc, trobar informació ni gaires imatges de les obres que conté, ja em disculpareu.

A la primera, Relief, se'ns explica la curiosa història d'una amistat en què res no és el que sembla: el jugador escanyolit que sembla l'esclau d'un altre té un passat que justifica la situació actual, que a sobre no és tan dura com sembla. 

A continuació, la curtíssima Super-Nonfiction: Yûgengaisha Adachi Pro, un deliri de l'autor, que esdevé el protagonista i es retrata a si mateix, com veurem més vegades al llarg del volum, com un dropo. Més interessant és Dôkyûsei, amb un tema recurrent a l'obra del mestre Adachi, concretament al relats curts: una reunió d'exalumnes és l'escenari per a rememorar els temps del club de beisbol, amb remordiments, retrets, celebració del que va sortir bé i anàlisi de la situació actual dels seus membres, que marxaran de la trobada amb alguna sorpresa.

Després d'una altra poca-soltada que porta per títol Meitantei Gopeeji, una altra excusa de l'autor per a mostrar-se poc treballador d'una manera intencionadament humorística, aquest cop amb la misteriosa desaparició d'objectes que, en no ser-hi, no cal dibuixar, tenim Full Count, la història d'un rocambolesc intent de robatori que s'aguanta pels pèls i que potser és el menys sòlid dels relats del volum (amb l'excepció dels protagonitzats per l'autor, és clar).

El mateix Adachi torna amb Tori no ichi, en què el pes el té un joc de paraules en una història que passa sense pena ni glòria, i després ja tenim un dels dos títols coneguts del recopilatori, sobretot perquè quan es van publicar originalment se'n va fer ressò com a possibles noves obres llargues de l'autor. 

És Asaoka Kôkô Yakyûbu Nisshi - Over Fence, de 2011, amb un capítol publicat, i sense continuació encara. Tal com es desenvolupa la història s'entén per què es considera un manga la serialització del qual està en pausa, però no finalitzada. 

Des del punt de vista de la mànager del club de beisbol de l'institut de batxillerat Asaoka anem coneixent els membres de l'equip i la peculiar història que hi ha al darrere de cadascun d'ells. Però amb prou feines en descobrim l'interessant origen i tot s'acaba. Ja amb Idol A vam veure com tres episodis d'aquella obra apareixien en un recopilatori, concretament Short Program 3, però després en va arribar a sortir un volum sencer que té un número 1 ben maco al llom (i que de moment no té companyia). Què passarà amb aquesta altra obra? 

L'avantpenúltima poca-soltada de l'autor, Gag Touch, és fins i tot graciosa, perquè és una mena de paròdia ràpida de la seva obra més coneguda, Touch, però després trobem l'altre títol relativament famós, Yuku toshi kuru toshi, que s'assembla força a Relief, en el sentit que torna a explorar les trobades d'exmembres d'un club de beisbol amb un aire de nostàlgia i el sorgiment de retrets i mals rotllos amb un gir més dolç.

El volum acaba amb dues brevíssimes històries més, altre cop amb l'autor com a protagonista. A la primera, Ame ni mo makezu, es queixa de les dures condicions de treball en la seva professió, i a la segona, Yonpeiji no mirai, s'imagina ell mateix en un futur llunyà. 

Què m'ha semblat Short Game, doncs? La resposta no és fàcil: em va agradar molt més Short Program: Girl's Type, això ho tinc clar. També sóc conscient que, per a sorpresa meva, aquest volum no té furigana (la guia de lectura dels kanji que apareix al shôjo i al shônen però no al manga per a adults, si bé aquest no és necessàriament un seinen però en aquest sentit se l'ha tractat com a tal), i m'ha costat molt més de llegir, tot i que em començava a acostumar a consumir les obres d'en Mitsuru Adachi en l'idioma original. Per tant, la lectura ha estat menys amena, però per motius aliens a la pròpia obra.

Ara bé, tenint en compte tots els factors, i si intento analitzar el volum pel seu contingut, sí, potser no és dels millors que té l'autor. Tanmateix, poca-soltades a banda, que al capdavall no ocupen gaires pàgines, les altres històries són interessants, en alguns casos més que en els altres. N'hi ha dues o tres que valen força la pena, però és dolorós que Asaoka no hagi continuat, que no sigui una obra amb noves entregues cada cert nombre de mesos. De moment està aturada, i amb el tastet que ens ofereix el seu primer (i de moment únic) capítol ens vénen moltes ganes de saber què passarà després. I no sé si això és bo o dolent.