Lectures: Short Program - Girl's Type

Alguna vegada, en ressenyar lectures del Mitsuru Adachi de més a principis dels 80, m'he referit a un aspecte visual amb elements heretats dels anys 70 i comuns en els autors d'aquella dècada dels pantalons acampanats i la música disco, però poc després d'iniciar-se la serialització d'aquelles obres es veia clarament que l'estil esdevenia el vuitanter més típic del mestre.

Ara bé, si volem veure el Mitsuru Adachi propi dels anys 70 hem de llegir el recopilatori d'històries curtes que es va publicar després dels dos primers Short Program i també del tercer, però amb treballs publicats en revista entre 1977 i 1978.

Llançat el 2009, no es diu Short Program 4, sinó Short Program: Girl's Type, i això potser és significatiu, perquè de fet les històries que conté van ser publicades originalment a la revista setmanal Shôjo Comic i sí, són shôjo o més aviat per a un públic femení, però per enèsima vegada he de dir que, com és habitual en l'autor, les seves històries es troben a la feliç frontera entre el shônen i el shôjo.

Potser penseu que la imatge de la portada —de l'edició bunko, per cert, que és la que tinc— no és gaire setantera, i és cert: pertany al breu Season, l'únic dels relats que és clarament posterior, tot i que no he trobat de quan, i que destaca també perquè és un seguit d'imatges en forma de fotografies, sense ni una paraula, que ens narra el que sembla la història d'amor entre un fotògraf i la seva musa.

Però la que ocupa més pàgines del volum és la primera, distribuïda en 3 episodis, que amb el que podríem considerar el títol comú Isôrô (persona que s'allotja en algun lloc sense pagar) ens presenta una comèdia d'embolics al voltant d'en Ginji, el gorrer del títol, que es presenta a casa d'una coneguda, i conviu amb ella i les seves germanes més joves sense pagar a canvi de treballar als banys públics de la família.

Hi podem veure premisses que l'autor utilitzaria en d'altres obres del futur, i no és difícil veure en la relació del protagonista amb 4 germanes quelcom de semblant a Cross Game, així com els prototips que agraden al senyor Adachi, com la típica nena petita que aviat sent afecte per un personatge allunyat de l'ideal masculí, o la germana gallimarsot, o l'atractiva del grup, que evidentment no vol ni sentir parlar del brut i lamentable noi.

A Koibito Sengen (Declaració d'amor) trobem un protagonista molt diferent dels que tant agraden a l'autor i que es van repetint al llarg de la seva obra. En aquest cas en Tetsu Ishibashi, un alumne aplicat, el millor de la classe, que es queda sol a casa mentre els seus pares marxen uns dies de viatge.

Però no sol del tot, perquè evidentment els homes japonesos són uns inútils totals i algú s'ha d'encarregar de les tasques de la casa, i serà la seva cosina Minami, que s'estarà amb ell aquests dies. La seva missió consistirà, doncs, en ajudar-lo a estudiar tranquil, però també a fer-li obrir els ulls i que visqui una mica la vida. La idea de dos adolescents vivint junts i sols que després veuríem a Miyuki, per exemple.

A Ace Futari (Els dos asos) tenim, per fi, una història de beisbol que fa de fil conductor d'un relat de rivalitat esportiva i amorosa, sana i respectuosa en tots dos casos. Esdevé un treball sorprenentment interessant i, encara que m'he quedat amb ganes de saber-ne més, està prou ben lligat com perquè funcioni per si sol. I, si a algú li hagués interessat continuar-lo, s'hauria pogut fer perfectament.

La darrera història curta del volum és Kimagure Punch (Puny capriciós), també amb la rivalitat com a tema principal, però aquest cop sobretot amorosa, subjacent i, això sí, amb la noia en qüestió sense veu ni vot, d'acord amb el masclisme inherent i segurament inconscient que trobem a tota l'obra del senyor Adachi, especialment en els primers anys però encara ara. També hi ha boxa, una de les disciplines recurrents a les obres del mestre.

Així com en d'altres Short Program no totes les obres m'han agradat, en aquest Girl's Type m'ha sorprès que totes i cadascuna d'elles m'han convençut, i a més tenen un interès històric particular perquè hi podem veure experiments d'en Mitsuru Adachi que, com deia, faria servir en obres posteriors, més llargues i conegudes. Vaja, el que ens acostuma a atraure dels recopilatoris d'històries curtes dels nostres autors preferits. Per cert, jo l'he llegit en japonès, però des de desembre de 2014 el teniu disponible també en italià.