Lectures: Short Program - Girl's Type

Alguna vegada, en ressenyar lectures del Mitsuru Adachi de més a principis dels 80, m'he referit a un aspecte visual amb elements heretats dels anys 70 i comuns en els autors d'aquella dècada dels pantalons acampanats i la música disco, però poc després d'iniciar-se la serialització d'aquelles obres es veia clarament que l'estil esdevenia el vuitanter més típic del mestre.

Ara bé, si volem veure el Mitsuru Adachi propi dels anys 70 hem de llegir el recopilatori d'històries curtes que es va publicar després dels dos primers Short Program i també del tercer, però amb treballs publicats en revista entre 1977 i 1978.

Llançat el 2009, no es diu Short Program 4, sinó Short Program: Girl's Type, i això potser és significatiu, perquè de fet les històries que conté van ser publicades originalment a la revista setmanal Shôjo Comic i sí, són shôjo o més aviat per a un públic femení, però per enèsima vegada he de dir que, com és habitual en l'autor, les seves històries es troben a la feliç frontera entre el shônen i el shôjo.

Potser penseu que la imatge de la portada —de l'edició bunko, per cert, que és la que tinc— no és gaire setantera, i és cert: pertany al breu Season, l'únic dels relats que és clarament posterior, tot i que no he trobat de quan, i que destaca també perquè és un seguit d'imatges en forma de fotografies, sense ni una paraula, que ens narra el que sembla la història d'amor entre un fotògraf i la seva musa.

Però la que ocupa més pàgines del volum és la primera, distribuïda en 3 episodis, que amb el que podríem considerar el títol comú Isôrô (persona que s'allotja en algun lloc sense pagar) ens presenta una comèdia d'embolics al voltant d'en Ginji, el gorrer del títol, que es presenta a casa d'una coneguda, i conviu amb ella i les seves germanes més joves sense pagar a canvi de treballar als banys públics de la família.

Hi podem veure premisses que l'autor utilitzaria en d'altres obres del futur, i no és difícil veure en la relació del protagonista amb 4 germanes quelcom de semblant a Cross Game, així com els prototips que agraden al senyor Adachi, com la típica nena petita que aviat sent afecte per un personatge allunyat de l'ideal masculí, o la germana gallimarsot, o l'atractiva del grup, que evidentment no vol ni sentir parlar del brut i lamentable noi.

A Koibito Sengen (Declaració d'amor) trobem un protagonista molt diferent dels que tant agraden a l'autor i que es van repetint al llarg de la seva obra. En aquest cas en Tetsu Ishibashi, un alumne aplicat, el millor de la classe, que es queda sol a casa mentre els seus pares marxen uns dies de viatge.

Però no sol del tot, perquè evidentment els homes japonesos són uns inútils totals i algú s'ha d'encarregar de les tasques de la casa, i serà la seva cosina Minami, que s'estarà amb ell aquests dies. La seva missió consistirà, doncs, en ajudar-lo a estudiar tranquil, però també a fer-li obrir els ulls i que visqui una mica la vida. La idea de dos adolescents vivint junts i sols que després veuríem a Miyuki, per exemple.

A Ace Futari (Els dos asos) tenim, per fi, una història de beisbol que fa de fil conductor d'un relat de rivalitat esportiva i amorosa, sana i respectuosa en tots dos casos. Esdevé un treball sorprenentment interessant i, encara que m'he quedat amb ganes de saber-ne més, està prou ben lligat com perquè funcioni per si sol. I, si a algú li hagués interessat continuar-lo, s'hauria pogut fer perfectament.

La darrera història curta del volum és Kimagure Punch (Puny capriciós), també amb la rivalitat com a tema principal, però aquest cop sobretot amorosa, subjacent i, això sí, amb la noia en qüestió sense veu ni vot, d'acord amb el masclisme inherent i segurament inconscient que trobem a tota l'obra del senyor Adachi, especialment en els primers anys però encara ara. També hi ha boxa, una de les disciplines recurrents a les obres del mestre.

Així com en d'altres Short Program no totes les obres m'han agradat, en aquest Girl's Type m'ha sorprès que totes i cadascuna d'elles m'han convençut, i a més tenen un interès històric particular perquè hi podem veure experiments d'en Mitsuru Adachi que, com deia, faria servir en obres posteriors, més llargues i conegudes. Vaja, el que ens acostuma a atraure dels recopilatoris d'històries curtes dels nostres autors preferits. Per cert, jo l'he llegit en japonès, però des de desembre de 2014 el teniu disponible també en italià.

Lectures: Short Program 3

Fa més de dos anys vaig ressenyar els dos primers volums de les històries curtes d'en Mitsuru Adachi, editats per la desapareguda Otakuland, i vaig dir que algun dia compraria i llegiria la tercera entrega en italià. I com que ja ho he fet, el que toca avui és parlar-ne.

El tercer volum de Short Program, l'últim que s'ha publicat en italià tot i que ja fa 3 anys que en va sortir el quart al Japó, és sens dubte el que més m'ha agradat fins ara. Són històries, com sempre, que no omplen un volum recopilatori i que es van publicar, en aquest cas, de 1998 a 2006, amb l'excepció d'una que és de 1992 i que ja vaig dir, en parlar del segon volum, que per algun motiu que no conec es va col·locar aquí.

En fi, el que hi trobem són històries madures, amb un marcat to nostàlgic, que tracten temes habituals en l'autor com ara l'amistat, els records de la infantesa o els equívocs amorosos, gairebé sempre amb algun toc d'humor o alguna escena de les que ens arrenquen un somriure.

 

El protagonista de la primera història és un guionista de pa sucat amb oli a qui obliguen a estar-se uns dies en una casa d'una zona tranquil·la per tal d'entregar a temps un guió per a la televisió, i la germana petita del director s'encarregarà de vigilar que fa el que ha de fer. És potser la més fluixa del volum, però la següent ja està millor: hi tenim un noi que quan arriben les vacances d'hivern s'instal·la a casa d'un amic i allà hi tenen lloc les reunions a tres bandes amb una amiga comuna, que té uns plans molt concrets. 

La tercera és la meva preferida, pràcticament sense cap element humorístic i d'una nostàlgia i una tristesa extremes: s'obre amb la típica escena (després de veure-la en múltiples còmics i dibuixos animats començo a pensar que hi ha milions de japonesos traumatitzats per aquesta experiència concreta) del comiat d'un grup d'amics a un d'ells, que se'n va del poble, canviant aquest cop el típic camió de mudances per un vaixell. 

30 anys després el que va marxar, que segons han sentit els altres s'ha convertit en un home d'èxit, ha convocat una reunió i tots frisen per retrobar-lo, però què passaria si sabessin que no tot el que els ha explicat per carta durant aquests anys era cert?

 

De totes les històries d'aquest volum, a banda de ser la meva preferida, és també l'única que em va deixar trist de debò, sense somriure final ni punyetes. Un relat colpidor i realista que demostra un cop més que quan el mestre Adachi es vol posar seriós no hi ha ningú que el superi.

A continuació, un noi que s'ha de quedar estudiant mentre la seva família fa un viatge a Hawaii rep la visita d'una noia jove i atractiva que assegura que ha perdut la memòria i que s'instal·la a casa d'ell, però a les butxaques de l'abric hi duu uns objectes molt curiosos.

En un to semblant a la tercera història, aquella tan trista, però sense arribar a aquells extrems, tenim la cinquena, que ens explica la vida d'un grup d'amics anys després que el seu equip no aconseguís arribar al Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat, pels pèls.  

I després d'un relat força breu sobre un nen que està fart de viure en una zona on sempre neva i somia amb veure el mar, història que per cert havia escrit el senyor Adachi feia molts anys però n'havia perdut l'esborrany i va haver de tornar a començar, tenim els tres primers episodis d'Idol A (o Idol Ace), un manga que l'autor va començar el 2005 i que quan es va recopilar aquest volum només havia vist aparèixer tres entregues, de manera que les van incloure. Llegint-les és evident que la història queda inacabada, però afortunadament l'any passat l'obra va continuar i ja se n'ha recopilat 1 volum, la meitat del qual, naturalment, repeteix aquests capítols.

Pel que fa a l'argument, té un caràcter molt Adachi i ens presenta el cas d'una noia que és una excel·lent llançadora (pitcher) , però precisament perquè és una dona no pot fer carrera al beisbol, coses del masclisme de la nostra societat i sobretot la japonesa. La solució? Que tant ella com el seu millor amic de la infantesa es transvesteixin i intercanviïn els papers, aprofitant que amb els cabells curts s'assemblen molt, però tot plegat provocarà més d'una situació compromesa perquè, a sobre, ella és una idol, una model de bikinis concretament, i vol dedicar-se tant a aquesta feina com a l'esport. Quan compri el volum ja en parlaré, però de moment podeu llegir la ressenya que en va fer en Marc Bernabé aquí.

El volum s'acaba amb dues històries brevíssimes: a la primera hi predomina el text i ens parla de la infantesa del mateix Mitsuru Adachi i el seu germà, en Tsutomu, mort el 2004 de càncer d'estómac. Quan eren petits van fer un viatge a Tòquio, la gran capital, per tal de conèixer alguns dels seus dibuixants preferits de manga, però no hi va haver manera que en Mitsuru es trobés amb el seu ídol, en Shinji Nagashima, cosa que el mateix Nagashima li va dir, anys després, que li havia anat bé i tot per a desenvolupar la seva carrera.

L'última història és la de la imatge que he afegit, i ens parla, sense diàlegs, d'una manera alternativa d'enviar-se missatges sense tocar els mòbils, i és que hi ha coses que és millor dir-les com s'han dit tota la vida. I sí, la pàgina és en color, algunes de les d'aquest volum ho són, igual que als dos anteriors, tot i que l'edició italiana d'Star Comics, impecable pel que fa a la relació gruix-preu (310 pàgines per 7 euros), no n'acaba de treure el màxim profit perquè el paper no és pas satinat. Sigui com sigui, una lectura imprescindible per als amants del mestre Adachi i per als que gaudeixen amb les històries entranyables en general.

 

Lectures: Short Program, de Mitsuru Adachi

Feia temps que no parlava del meu admirat Mitsuru Adachi, i recentment he "acabat" la lectura d'una de les seves "obres". De seguida veureu per què hi he posat cometes. Es tracta de Short Program, una capçalera sota la qual es recopilen les històries curtes d'aquest senyor des que va començar la seva carrera i encara ara, malgrat que romanen no recopilades unes quantes, dels primers anys setanta.

Deia "obra", entre cometes, perquè no és ben bé una obra, sinó un recull de moltes de petites. Es publica al Japó amb el mateix nom, i allà ja n'han sortit 4 volums, el darrer dels quals el 2009. Aquí l'estava publicant la desapareguda i barroera editorial Otakuland, i va arribar al segon dels llibres, uns volums de prop de 300 pàgines, algunes d'elles en color, que afortunadament coincideixen amb la distribució original. Tenim en castellà, doncs, el període 1985-1995, tot i que hi ha una història de 1992 que queda inèdita, perquè es va incloure al volum 3. El quart, de moment només al Japó, conté històries anteriors al primer, dels anys setanta concretament. 

Doncs bé, parlem del que he pogut "acabar" de llegir, que és el que tinc. El volum 3 l'adquiriré en italià via internet quan pugui i el 4 igual, quan sigui traduït a la llengua d'un país que ha publicat pràcticament tota l'obra del mestre. 

Aquestes són les portades, perquè no he pogut trobar cap scanlation d'aquests volums, en cap idioma. En general són històries curtes, ja és la idea, que deixen amb ganes de més, com sempre passa amb en Mitsuru Adachi. Estan enfocades sobretot a les relacions romàntiques, amb la presència, com no podia ser d'una altra manera, dels esports, en major o menor mesura segons el cas, i fins i tot hi ha històries en què no hi apareix, però l'autor demostra que també se sap moure en àmbits no esportius, mantenint sempre les genials habilitats narratives que veiem en qualsevol de les seves altres obres.

Pel que fa al nivell d'interès, hi ha de tot. Hi ha alguns relats que m'han deixat més fred, d'altres que s'han anat guanyant la meva simpatia a través dels capítols i d'altres que m'han semblat obres mestres. El meu preferit es troba al volum 2, i s'anomena Spring Call. Una història d'aquelles que m'agraden a mi, molt trista i malencònica.

També n'hi ha d'enamoraments que no coincideixen en el temps (més d'un), de desconeguts que es creuen cada dia, de protectors que no són el que semblen, del que fa vestir-se d'una manera o d'una altra, dels beneficis de tenir un tècnic d'equips de música, d'un institut amb unes bandes molt peculiars, de la clàssica primera trobada entre dos enamorats que es coneixen només per carta, de detectius, de viatges en solitari, de viatges en el temps, d'històries curtes dins una mateixa història curta i, naturalment, de beisbol. En definitiva, dos volums molt recomanables per a qualsevol que hagi llegit alguna cosa d'aquest autor. Quan pugui llegir els dos que em falten segurament en diré el mateix, n'estic convençut.