Lectures: Claudine

El manga shôjo dels anys 70 m'agrada molt, i de tant en tant en faig alguna crítica aquí al blog, però sens dubte una de les autores mé destacades, emblemàtiques i llegendàries que el van nodrir és la gran Riyoko Ikeda, que ens va donar la mítica La Rosa de Versalles, obra que tinc pendent rellegir i comentar aquí en algun moment, o La ventana de Orfeo. 

Abans d'això, però, he tingut el plaer de descobrir l'existència i llegir una altra de les seves obres, que ens ha portat recentment Arechi, i procedeixo, com sempre que acabo una lectura, a compartir amb vosaltres la meva opinió al respecte.

Claudine és el senzill però concís títol d'aquest manga que crida l'atenció, quan el tenim a les mans, per ser molt més primet que els volums estàndard a què estem acostumats. En unes altres circumstàncies hauria format part d'un tom recopilatori amb alguna altra història curta, però l'editorial catalana ha decidit publicar-la així, en un tom de 108 pàgines que, tanmateix, ens explica un potent drama com es podria esperar tant de la mestra Ikeda com de l'època a la qual pertany. 

Situada a la França dels anys 30 del segle XX -ja s'acosta el moment en què ho hem d'especificar-, des de les primeres pàgines ja veiem que, novament, com s'havia vist a les altres obres esmentades, toca la qüestió del gènere, els seus rols i els seus estereotips, en presentar un protagonista transgènere, diuen que dels primers que van aparèixer a la història del manga, a diferència del transvestisme que en altres ocasions ha tractat.

De Claudine, que aquest és el nom que va rebre en néixer, no en sabem gaire res, en realitat. Només que és de bona família i que s'identifica com a noi, tot i haver nascut en un cos de noia. Curiosament, sobretot per l'època tant del còmic com la que representa, el seu pare l'accepta i, fins i tot, agraeix que tingui un caràcter tan masculí i vulgui seguir els seus passos, tot emmirallant-se en ell. La mare, en canvi, la porta al psicòleg per "guarir-la", com veiem a la primera escena de la història, narrada per aquest mateix professional.

A partir d'aquí, som testimonis dels amors i desamors del protagonista, que tot i la seva identificació no disputa que l'anomenin constantment Claudine, malgrat que s'esmenta que alguna vegada l'han anomenat Claude.

La seva androgínia confon els altres, que se senten fascinats per la seva presència, i enamora diverses noies, però són històries condemnades a acabar malament, i en les poques pàgines de què disposa, l'autora s'assegura de fer-les tan dramàtiques com pot, fins i tot tràgiques. 

Tot plegat, amb el seu característic estil de dibuix detallat i unes composicions de pàgina marca de la casa que tiren endavant la narració a un bon ritme. Precisament aquest punt, però, conté el que trobo que és el mal de l'obra: se'ns explica en molt poques pàgines (aproximadament mig volum estàndard) una història que podria haver durat força més, i això fa que en alguns moments la sensació sigui que passen massa coses en massa poc paper, a més que no és fàcil calcular l'edat dels personatges ni quan hi ha hagut salts temporals. 

Tanmateix, Claudine és un interessantíssim còmic, amb un relat colpidor i sens dubte imprescindible per als fans de l'autora i el manga dels 70 en general. No us la perdeu.

 

Lectures: El clan de los Poe

Hi ha alguns clàssics que se senten anomenar tantes vegades que hom decideix consumir-los algun dia, quan l'ocasió ho permeti o ho faciliti. És el que em va passar quan es va anunciar la llicència d'un shôjo dels anys 70 que coneixia de nom, perquè sempre se cita quan es parla dels manga més importants d'aquella època, però que no va ser fins fa poc que es va publicar al nostre mercat.

El clan de los Poe, en japonès Poe no ichizoku, és l'obra més popular de Moto Hagio, autora de la qual ja havia llegit ¿Quién es el 11º pasajero? i Catarsis i que és membre del conegut Grup del 24 d'autores japoneses nascudes al voltant de 1949 i que van revolucionar no només la demografia shôjo, sinó el còmic del país del Sol naixent en general.

Què és, però, aquesta obra publicada originalment entre 1972 i 1976 i guanyadora del premi Shôgakukan el 1975 juntament amb la ja esmentada ¿Quién es el 11º pasajero?, de la mateixa autora? Doncs és un manga de fantasia i "terror gòtic", com l'he trobat també etiquetat, sobre un clan de vampirs, en aquest univers anomenats "vampirnella" -ignoro per què, però fa una mica de coseta, també ho he de dir, igual que la referència descarada a Edgar Allan Poe-, al llarg dels segles donada la seva immortalitat.

Plantejada com una sèrie d'històries autoconclusives sense ordre cronològic -d'endreçar se n'encarrega una cronologia que trobem al segon volum dels que formen aquesta edició en dues parts- i sense una durada estàndard, que es va serialitzar en revistes al llarg del període esmentat més amunt, El clan de los Poe ens va mostrant situacions en què s'han trobat els seus britànics protagonistes, especialment els germans Edgar i Merrybelle Poetsnell, que tenen una relació tan estreta i dramàtica que frega l'incest, i al voltant de la qual giren algunes de les trames i, quan no, algunes de les penes dels personatges.

Són adolescents que s'han quedat així en entrar a formar part del clan de vampirnella que dona nom a l'obra -i que, per cert, són immunes a la llum del Sol, però sí que necessiten beure sang humana i els crucifixos i les bales de plata els poden matar-, i aquesta joventut eterna és també la causa que no es puguin estar gaires anys en un mateix lloc ni puguin socialitzar gaire amb els humans. 

Amb aquesta premissa, l'autora es permet mostrar-nos històries seves en diferents segles (concretament, XVIII, XIX i XX), uns relats autoconclusius que, precisament perquè ho són, no hi fa res que apareguin desordenats cronològicament. Tanmateix, alguns tenen conseqüències en històries publicades posteriorment, i un dels aspectes que més m'han agradat d'aquesta lectura ha estat la profunditat amb què afecta el pas dels Poetsnell la vida d'altres personatges de diverses èpoques, sobretot el que es pot considerar el tercer protagonista, l'Alan Twilight, amb alguns dels relats tremendament nostàlgics i emotius gràcies a això.

Envoltats de misteri fins i tot per als lectors, i amb l'autora contribuint a aquesta aura amb el seu traç i unes composicions de pàgina ben dinàmiques i preciosistes -amb profusió d'un imaginari occidental que és la base visual i ambiental de l'obra-, el que tenim aquí són tasts de la llarguíssima vida dels protagonistes, amb forats que podem omplir amb la nostra imaginació, a través dels relats dels secundaris o, si algun dia Tomodomo s'anima a llicenciar-la, la continuació en què la mestra Hagio treballa des que el 2016, 40 anys després de la finalització del manga, es va decidir a rescatar aquest univers tan estimat i influent per a la indústria japonesa del còmic en el seu moment i amb reverberacions encara ara, en què fins i tot la gran Riyoko Ikeda ha volgut connectar la també ressuscitada La Rosa de Versalles amb l'obra de què parlo avui. Ah, i no vull acabar sense dir que n'existeixen diverses adaptacions en forma de drama radiofònic, sèrie televisiva d'imatge real i fins i tot obra de teatre Takarazuka.

El clan de los Poe, o si més no la part clàssica, s'ha publicat al nostre mercat en dos volums de més de 400 pàgines en comptes dels cinc estàndard originals. Són dos volums grans, amb paper setinat i relleus a la portada, i amb algunes pàgines en color, il·lustracions i textos complementaris. Si hagués sortit en tapa dura hauria estat la cirereta. 

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui.  

Malgrat això, celebro que l'editorial vagi portant obres d'aquesta llegendària autora, i espero que algun dia tinguem un tercer volum amb el material nou (vull pensar que estan esperant que la mangaka el doni per tancat), perquè El clan de los Poe m'ha agradat molt i m'ha fet venir ganes de llegir i rellegir més shôjo dels anys 70. Per sort, en tinc.

Lectures: Utena

D'aquí a uns mesos tornarà a estar d'actualitat una obra que fa molts anys, concretament 21, es va començar a emetre en la seva versió animada en català al K3. Un anime popular i recordat amb afecte, que jo també vaig veure en el seu moment i que tenia component misteriós i una narrativa complexa que tot i així no afectaven la seva qualitat i el seu interès.

Doncs bé, se'n tornarà a parlar perquè n'arribarà una nova edició del manga -malauradament, altre cop només en castellà-, després que entre 2001 i 2002 se n'editessin els 5 volums que la formen. Fa uns anys vaig dedicar-li una entrada en un altre lloc, i la vull recuperar ara, perquè al capdavall el text és meu i de tota manera el reformulo per a aquest blog personal. 

Utena: la chica revolucionaria és un manga de Chiho Saitô i Be Papas publicat en forma de sèrie setmanal a la revista Ciao entre 1996 i 1998 al Japó, i que va tenir una adaptació a sèrie animada de 39 episodis, un llargmetratge animat, dos manga spin-off d'un volum cadascun i un videojoc per a la Saturn. 

Aquí ens va arribar el manga original, a més d'un que adaptava la pel·lícula, a més de l'esmentada sèrie, que sí que vam poder gaudir en català. Pel que fa al manga, però, en tinc una opinió força diferent. 

La protagonista de la història és la Utena Tenjô, una noia de 14 anys que va a una acadèmia d'elit i que duu un informe de noi, almenys a la part de dalt, i representa un rol de gènere que és inevitable que ens faci pensar en la Lady Oscar, de la magnífica La Rosa de Versalles. 

De petita, als 7 anys, va estar a punt de morir i un home la va salvar i li va llepar les llàgrimes, cosa profundament fastigosa que tot i així a ella l'ha fet somiar amb aquell príncep salvador, el "Príncep de les Llàgrimes", des de llavors. De fet, rebre'n cartes durant aquests anys hi ha contribuït. És per això que actua com ell, té una actitud tradicionalment masculina i vol salvar qui necessiti la seva ajuda. 

He dit que anava a una acadèmia d'elit, però hi va perquè és l'origen de les cartes que ha anat rebent del seu Príncep de les Llàgrimes, i allà hi coneix la misteriosa i taciturna estudiant Anthy Himemiya, a més de desfermar la passió de les alumnes femenines tant amb la roba de noi com quan, ocasionalment, es posa l'uniforme oficial previst per a les noies. 

Doncs bé, a l'acadèmia Ohtori, ja de per si elitista, hi ha un grup encara més selecte d'estudiants, el Consell, que fa ús d'unes instal·lacions exclusives i que celebra uns duels en què es disputa la Núvia de la Rosa, que és, efectivament, l'Anthy. El guanyador dels duels, en què acostuma a tenir avantatge el campió vigent, perquè de dins del cos de l'Anthy en surt l'Espasa de Déu, s'endú (o manté) la noia com a esclava. 

Així, el caràcter salvador de la Utena i la situació que es troba a l'acadèmia fan que, amb la voluntat de protegir l'Anthy, entri en aquesta dinàmica de duels per guanyar i actuar segons aquell ideal de comprar esclaus per alliberar-los que segur que ens ha passat alguna vegada pel cap. 

Però, és clar, a partir de llavors ha d'acceptar tots els desafiaments i guanyar-los perquè no li prenguin l'Anthy. L'objectiu de tot plegat és obtenir el poder per "revolucionar el món", un concepte abstracte que no s'acaba d'explicar, i a mesura que el manga avança malbarata espai amb històries protagonitzades per personatges secundaris -difícils de situar cronològicament respecte a la trama- i d'altres de curtes i més humorístiques on el pes el té el mico Chu-chu, mascota que viu amb la Utena i l'Anthy

Com a successió de combats, a l'anime n'hi ha més i tenen molt més atractiu en estar animats, és clar, però tampoc no és que a la sèrie de televisió la trama s'acabi entenent del tot, o si més no està oberta a interpretacions, com passa amb Evangelion. 

No és una obra senzilla d'entendre, ja dic ara que jo no en seguia gaire el fil, tot i que m'agradava, però el manga és encara més confús, i els simbolismes fàl·lics, incestuosos i abusius que hi trobem el compliquen. Per acabar-ho d'adobar, l'edició del manga no és de les millors que li he vist a Norma Editorial -tot i que entenc que eren els seus primers anys de volum japonès estàndard, format que li va costar adoptar-, amb algunes tintes massa fluixes i un horrible efecte moiré que si bé trobem en altres obres del seu segell encara ara, a Utena era constant. 

Un manga sens dubte emblemàtic de finals dels 90, que espero que millori l'apartat tècnic en aquesta nova i esperada edició -i, posats a fer, se'n renovi la traducció, però vists altres casos amb aquesta editorial no crec que s'hi destinin recursos-, però que pel que fa a la història a mi no em va agradar, no la vaig trobar fluida i és d'aquells casos en què trobo que l'anime és força millor. Tant és així que me la vaig acabar venent, un cop la vaig acabar de llegir. 

Per tant, personalment no la recomano, almenys en format manga. De tant en tant hi ha coses que no m'agraden, a mi, que m'ho empasso tot, i també ho he de poder dir.

 

Lectures: Catarsis

Fa gairebé 4 anys vaig escriure una entrada sobre una obra clàssica del manga de ciència-ficció, ¿Quién es el 11º pasajero?, amb què l'encara petita però ja força respectable editorial Tomodomo s'havia estrenat en la bibliografia de la mítica autora Moto Hagio, representant de l'anomenada Generació del 24 (1949 en el calendari occidental). 

Doncs bé, l'editorial ha continuat apostant per ella i ja en tenim tres obres, també jo a casa, però abans de posar-me amb el que probablement és el seu títol més conegut -o el segon, com a màxim- volia llegir aquest recopilatori d'històries curtes, i ara que ho he fet, toca parlar-ne.

Catarsis, com s'ha publicat aquí el volum que al Japó es diu Hanshin Jisen Tanpen Sakuhin-shû Hagio Moto Perfect Selection 9, és un llibre de 448 pàgines en tapa tova amb camisa en què trobem 12 històries amb un nombre de pàgines diferent, però que en cap cas arriba a les 60, i publicades originalment en diverses revistes entre els anys 1971 i 1998. 

Són històries força diferents, encara que algunes coincideixen pel que fa a gènere, que inclou fantasia, terror, ciència-ficció, amor o vida quotidiana. Com sol passar amb aquesta mena de recopilatoris, hi ha alguns relats millors que altres, i segurament dues persones no es posarien d'acord a l'hora d'ordenar-los de millor a pitjor, però en general no n'hi ha cap que m'hagi avorrit o que hagi trobat notablement inferior a la resta, i això diu molt de la qualitat del conjunt.

El volum s'obre amb Mitad (1984), una història sobre dues germanes siameses que estan condemnades perquè només una s'està desenvolupant amb normalitat, però tard o d'hora ha de pagar el preu d'aquesta maledicció. Després tenim La chica iguana (1991), una de les històries curtes més conegudes de l'autora, perquè se'n va fer una adaptació a sèrie d'imatge real d'11 episodis, protagonitzada per una nena que la seva mare veu com si fos una iguana antropomòrfica, mentre que no passa el mateix amb la seva germana. A mesura que avança el relat, en què veiem patir molt la pobra noia, veurem per què passa tot això. 

Una complicada història d'amor és el que ens trobem a Camuflaje de ángel (1984), mentre que a Las pastillas de ir a la escuela (1994) tenim l'estranya i inquietant situació per la qual els companys d'institut del protagonista, de sobte, tenen els caps substituïts per objectes i parlen d'una manera que ell no entén. 

A continuació, Al sol de la tarde (1994) ens presenta, a través de les converses d'unes mestresses de casa, una reflexió sobre el matrimoni i els problemes que sorgeixen quan la monotonia i el cansament de la vida s'hi instal·len.

El falso rey (1984) és una història situada en un període temporal no definit però aparentment remot, sobre un misteriós jove que viatja sol amb un objectiu i un passat que només coneixerem al clímax del relat. A El invernadero (1975) se'ns parla de la particular relació entre dos nois adolescents que són germanastres des de fa poc en un context de famílies riques del segle XIX i un toc de misteri i fins i tot terror, i a Marine (1977), a la foto de dalt, les trobades gairebé fantasmagòriques entre un nen i una noia més gran al llarg dels anys, amb un gir final deliciós i desconcertant. 

A continuació tenim la força més realista història que dona nom al volum, Catarsis (1992), en què un noi preocupa els seus pares amb les seves desaparicions i una actitud que ha canviat en els darrers mesos, i que se'ns explicarà cap al final.

Les últimes tres històries són la preciosa El niño que volvía a casa (1998), sobre la tragèdia d'una família i les diverses maneres d'enfrontar-s'hi, Sayo se cose un yukata (1971), un relat també amb rerefons emotiu però que també és el que m'ha agradat menys, i Amigo K. (1985, a la imatge), el més breu de tots, sobre l'arribada d'un nou alumne a un institut i l'assetjament de què és víctima per part del que fins llavors era el número u en tot. 

L'EDICIÓ

Com faig de vegades, aprofito per analitzar l'edició perquè hi ha diverses coses que no m'agraden, i que ja havia avançat en altres ressenyes d'obres de l'editorial, però que continuen passant. Comprenc que és petita i valoro l'esforç que fa, i trobo que la qualitat dels materials, el preu final malgrat el gruix del volum i que s'hagin mantingut algunes pàgines en color de l'original són punts molt a favor d'aquest producte, però en altres aspectes, segurament perquè m'ho miro molt -i per això treballo com a revisor de textos de traduccions de manga, cosa que al seu torn fa que no pugui desconnectar ni quan llegeixo per plaer-, la cosa justeja.

Hi ha coses de traducció, en general bona -me n'he trobat de molt pitjors, em podeu creure, fins al punt que m'han obligat a rebaixar punts a l'obra en general perquè per culpa d'això n'he gaudit menys (cas de Fullmetal Alchemist), i alguna me l'he arribat a vendre i tot de tan dolenta que era la traducció-, com ara alguns moments de poca naturalitat, algunes males decisions quan per exemple s'havia de mantenir el misteri del gènere d'un personatge o la força constant mania de posar la interjecció interrogativa "¿eh?" sense les interrogacions, una mania força estesa entre la gent a xarxes com Twitter, és veritat, però no per això vàlida. Doncs bé, en aquesta vinyeta que he posat més amunt s'il·lustra clarament el problema quan en el cas d'un personatge s'escriu malament i en el de l'altre, bé. 

Ens ho tornem a trobar aquí, però a més de servir per mostrar que passa més vegades, el que volia destacar aquest cop és un problema que ja vaig apuntar amb ¿Quién es el 11º pasajero?, i és el de la font triada per a les lletres minúscules -que, per cert, són una mica estranyes en l'edició de manga-, que provoca que l'accent de la i sempre surti obert, a la italiana. 

Que ningú hagi fet res al respecte en aquests anys que l'editorial ha estat publicant manga em sembla trist, un exemple de deixadesa i també de com, en general, la gent no veu aquestes petites coses, li passen per alt i li són igual. En canvi, fa llenya amb altres decisions traductològiques quan qui signa el text és algú més públic. En fi...

CONCLUSIONS

Catarsis és un molt bon recull d'històries curtes que toca temes diversos i en què la mestra Moto Hagio demostra una gran habilitat com a narradora, tant per l'interès del que explica com per la claredat amb què ho fa. El dibuix, per altra banda, evoluciona i en som testimonis, en haver-hi històries de tres dècades diferents, però no és espectacular. I penso que aquí és una cosa bona, perquè evita l'excés de floretes i altres recursos pensats per embellir el dibuix que solem trobar al shôjo, tant clàssic com actual (en el cas d'aquest volum n'hi ha més a les obres dels anys 70, era la moda, però després els abandona progressivament). Molt recomanable.

Lectures: ¿Quién es el 11º pasajero?

Parlar de la Moto Hagio és parlar d'una de les autores més importants de la història del manga, una de les principals responsables que el shôjo o manga per a noies sigui tal com el coneixem. Nascuda el 1949, juntament amb altres artistes forma part del conegut com a Grup del 24, que es refereix a les dibuixants nascudes més o menys l'any 24 de l'era Shôwa, és a dir el nostre 1949.

La seva obra, doncs, va ser part de la revolució que, després de la que va representar al seu torn el Déu del Manga, l'Osamu Tezuka, va contribuir a diversificar els gèneres del còmic japonès i dotar-los de característiques pròpies.

I quan dic "diversificar gèneres" no em refereixo només a donar embranzida al shôjo —que no és un gènere, sinó una etiqueta demogràfica, i que Tezuka ja havia tocat—, sinó a introduir temes, i un bon exemple és el primer manga que ens ha arribat de la mestra Hagio, passant per davant d'altres clàssics com Poe no ichizoku i Thomas no shinzô. 

La petita editorial Tomodomo ens ha dut 11 nin iru, traduïda com a ¿Quién es el 11º pasajero?, en un volum gruixut que, de fet, inclou la seva seqüela i uns extres d'històries curtes d'humor protagonitzades pels personatges d'ambdues parts, tot plegat en un volum de mida gran (A5) i 326 pàgines. 

Potser perquè era menys arriscat portar aquesta obra i no d'altres, atès que es tracta d'un dels clàssics de ciència-ficció del manga, de manera que podia apel·lar a un públic més ampli que si hagués estat un shôjo normal i corrent. 

Que si hagués estat així tampoc no hauria passat res, perquè de manga dels 70 no en tenim gaire i, quan ens el porten, gairebé sempre el signa l'esmentat Osamu Tezuka, que comença a ser una aposta segura de diverses editorials -ja era hora-, però que tampoc no cal que sigui l'únic autor clàssic que podem llegir traduït.

En fi, ¿Quién es el 11º pasajero?, publicada originalment a la revista Shôjo Comic entre setembre i novembre de 1975, ens explica l'examen final d'un grup d'estudiants de la Universitat Estel·lar, que acull alumnes tant humans com extraterrestres, però sempre humanoides, i que consisteix a sobreviure en una nau a la deriva tot afrontant una sèrie de situacions perilloses. El primer problema, però, és que descobreixen que són 11, i no pas 10 com estava previst.

Problemes amb la nau, desconfiança i fins i tot l'amenaça d'una malaltia conduiran els personatges a situacions d'alta tensió, que es transmet al lector malgrat que a la història li costa una mica arrencar i el desequilibri entre el suspens i l'humor -que al shôjo ja llavors es traduïa en un alleugeriment del dibuix i el realisme de les situacions- afavoreix sobretot l'últim.

Mentre tot això va passant coneixem els seus personatges, no tots definits amb el mateix grau de detall ni igual de memorables, però entre els quals destaquen en Tada i el/la Frol, aquest/a últim/a segurament l'estrella de la història, pel seu caràcter esbojarrat i la inusual característica que, al seu planeta, no es defineix el sexe fins que s'entra a l'edat adulta, cosa que permet a l'autora jugar amb l'androgínia del personatge i tractar indirectament temes com l'homosexualitat -i precisament, tot i que no amb aquesta obra, va ser una de les pioneres del manga de gènere shônen-ai o Boys Love- o els rols de gènere, potser d'una manera ja superada amb la perspectiva que en tenim actualment, però llavors segurament revolucionària.

Després d'aquesta primera història, com deia, el volum inclou la seqüela, Al horizonte del Este, eternamente el Oeste (al Japó Zoku 11 nin iru! Higashi no chihei, nishi no towa, 1976-1977), en què tornen els personatges més destacats però aquesta vegada en una trama molt més seriosa, d'intriga política i bèl·lica en el context d'un conflicte interplanetari, amb força menys humor, més dramàtica i en diversos moments directament tràgica, que personalment m'ha agradat molt més que la primera part.

Continuo esperant que Tomodomo o alguna altra editorial s'animi a dur Poe no ichizoku i Thomas no shinzô, però de moment ha estat un encert que arribés aquesta obra guanyadora del Premi Shôgakukan al millor manga el 1976, que demostra l'afició que la mestra Hagio sempre ha manifestat que tenia pels grans autors de ciència-ficció i que pot agradar a qualsevol mena de públic. 

Pel que fa a l'edició, tècnicament és de força qualitat, malgrat que em fa l'efecte que en alguns moments la tinta no s'acaba de veure prou i que per a bona part dels textos s'ha triat una font incapaç de fer l'accent tancat de la i, cosa que el converteix en accent obert, a la italiana. 

Per acabar, la traducció m'ha semblat correcta, però perd punts amb problemes que van des d'expressions esteses però errònies a moments en què, quan la trama es complica, el text en castellà no resol adequadament les ambigüitats del japonès i no ajuda a seguir la història. 

No era feina fàcil, per altra banda, adaptar la manera de parlar del/la Frol, que no sé com era en japonès, però representa que és vulgar i això, com passa sovint, s'ha adaptat tot fent que algunes de les paraules que diu estiguin mal escrites, barreja d'argot juvenil dels barris baixos i andalús, i en cursiva, per representar una pronunciació o un accent dolents. Curiosament, a la seqüela parla exactament igual que els altres personatges. Tampoc sé si a l'original hi havia aquest canvi.

Per cert, d'aquesta història se'n va fer una pel·lícula d'imatge real el 1977, tot i que de només 40 minuts, i una d'animació, el 1986, de 91 minuts, a més d'una adaptació teatral el 2004.

Lectures: Short Program - Girl's Type

Alguna vegada, en ressenyar lectures del Mitsuru Adachi de més a principis dels 80, m'he referit a un aspecte visual amb elements heretats dels anys 70 i comuns en els autors d'aquella dècada dels pantalons acampanats i la música disco, però poc després d'iniciar-se la serialització d'aquelles obres es veia clarament que l'estil esdevenia el vuitanter més típic del mestre.

Ara bé, si volem veure el Mitsuru Adachi propi dels anys 70 hem de llegir el recopilatori d'històries curtes que es va publicar després dels dos primers Short Program i també del tercer, però amb treballs publicats en revista entre 1977 i 1978.

Llançat el 2009, no es diu Short Program 4, sinó Short Program: Girl's Type, i això potser és significatiu, perquè de fet les històries que conté van ser publicades originalment a la revista setmanal Shôjo Comic i sí, són shôjo o més aviat per a un públic femení, però per enèsima vegada he de dir que, com és habitual en l'autor, les seves històries es troben a la feliç frontera entre el shônen i el shôjo.

Potser penseu que la imatge de la portada —de l'edició bunko, per cert, que és la que tinc— no és gaire setantera, i és cert: pertany al breu Season, l'únic dels relats que és clarament posterior, tot i que no he trobat de quan, i que destaca també perquè és un seguit d'imatges en forma de fotografies, sense ni una paraula, que ens narra el que sembla la història d'amor entre un fotògraf i la seva musa.

Però la que ocupa més pàgines del volum és la primera, distribuïda en 3 episodis, que amb el que podríem considerar el títol comú Isôrô (persona que s'allotja en algun lloc sense pagar) ens presenta una comèdia d'embolics al voltant d'en Ginji, el gorrer del títol, que es presenta a casa d'una coneguda, i conviu amb ella i les seves germanes més joves sense pagar a canvi de treballar als banys públics de la família.

Hi podem veure premisses que l'autor utilitzaria en d'altres obres del futur, i no és difícil veure en la relació del protagonista amb 4 germanes quelcom de semblant a Cross Game, així com els prototips que agraden al senyor Adachi, com la típica nena petita que aviat sent afecte per un personatge allunyat de l'ideal masculí, o la germana gallimarsot, o l'atractiva del grup, que evidentment no vol ni sentir parlar del brut i lamentable noi.

A Koibito Sengen (Declaració d'amor) trobem un protagonista molt diferent dels que tant agraden a l'autor i que es van repetint al llarg de la seva obra. En aquest cas en Tetsu Ishibashi, un alumne aplicat, el millor de la classe, que es queda sol a casa mentre els seus pares marxen uns dies de viatge.

Però no sol del tot, perquè evidentment els homes japonesos són uns inútils totals i algú s'ha d'encarregar de les tasques de la casa, i serà la seva cosina Minami, que s'estarà amb ell aquests dies. La seva missió consistirà, doncs, en ajudar-lo a estudiar tranquil, però també a fer-li obrir els ulls i que visqui una mica la vida. La idea de dos adolescents vivint junts i sols que després veuríem a Miyuki, per exemple.

A Ace Futari (Els dos asos) tenim, per fi, una història de beisbol que fa de fil conductor d'un relat de rivalitat esportiva i amorosa, sana i respectuosa en tots dos casos. Esdevé un treball sorprenentment interessant i, encara que m'he quedat amb ganes de saber-ne més, està prou ben lligat com perquè funcioni per si sol. I, si a algú li hagués interessat continuar-lo, s'hauria pogut fer perfectament.

La darrera història curta del volum és Kimagure Punch (Puny capriciós), també amb la rivalitat com a tema principal, però aquest cop sobretot amorosa, subjacent i, això sí, amb la noia en qüestió sense veu ni vot, d'acord amb el masclisme inherent i segurament inconscient que trobem a tota l'obra del senyor Adachi, especialment en els primers anys però encara ara. També hi ha boxa, una de les disciplines recurrents a les obres del mestre.

Així com en d'altres Short Program no totes les obres m'han agradat, en aquest Girl's Type m'ha sorprès que totes i cadascuna d'elles m'han convençut, i a més tenen un interès històric particular perquè hi podem veure experiments d'en Mitsuru Adachi que, com deia, faria servir en obres posteriors, més llargues i conegudes. Vaja, el que ens acostuma a atraure dels recopilatoris d'històries curtes dels nostres autors preferits. Per cert, jo l'he llegit en japonès, però des de desembre de 2014 el teniu disponible també en italià.

Lectures: Sakura, la caçadora de cartes

Tenia els 18 anys fets des de feia mesos quan es va estrenar al Canal 33 una sèrie de dibuixos protagonitzada per una nena de 10 anys amb poders, un gènere que difícilment podia estar més lluny dels interessos que, com a noi adolescent, se'm pressuposaven. Però sempre he estat obert de ment en aquest sentit, i li vaig donar una oportunitat que no vaig lamentar.

De seguida em va captivar la qualitat de l'animació, 70 episodis de bellíssima realització i signats pel prestigiós estudi Madhouse que contrastaven amb la irregularitat dels dissenys i les animacions que ens trobem, gairebé sempre, en els diferents capítols de les sèries d'anime. Bola de Drac n'és un exemple ben clar. Però a banda de l'aspecte visual la història de Sakura, la caçadora de cartes també valia la pena, i és per això que m'alegro que s'arribés a publicar en català la seva versió original, el còmic, que ara ressenyo perquè, per fi, l'he llegit sencer.

Les CLAMP, el quartet de mangakes més famós del sector, gairebé no necessiten presentació, i n'he llegit unes quantes coses, però m'han impressionat especialment Tokyo Babylon i Chobits, i sens dubte Sakura, la caçadora de cartes passa a formar part de les meves obres preferides de les també anomenades Reines del Shôjo o manga per a noies. Penso que tant pel que fa al guió com al dibuix, es trobaven en estat de gràcia i van crear un còmic que és una delícia.

La premissa d'aquest manga serialitzat a la revista Nakayoshi entre 1996 i 2000 i recopilat en 12 volums és ben senzilla, però té més profunditat del que sembla en un primer moment: la Sakura Kinomoto és una nena de quart de primària que naturalment té 10 anys (curiosament, a l'edició en castellà es diu que en té 12, de manera equivocada) i que és la cosa més dolça i ensucrada que ens podem tirar a la cara, cosa que també podem dir de diversos personatges del seu entorn i de l'obra en si mateixa.

Resident de la fictícia Tomoeda, li agrada patinar (sempre va així a l'escola i així en torna), dormir i fa el que pot a la cuina, però la seva rutinària —i tot i així feliç— vida fa un canvi considerable quan tot xafardejant un llibre treu accidentalment el segell d'unes cartes màgiques creades pel difunt i poderosíssim mag Clow Reed.

Aquesta involuntària acció desperta també un dels guardians de les cartes, en Keroberos, un lleó d'aspecte imponent que, amb l'energia sota mínims, actualment té l'aparença d'un animalet de peluix que esdevé, així, la típica mascota voladora que no pot faltar en un manga d'aquest gènere conegut com el de les magical girls, figura que també trobem en d'altres obres de les CLAMP.

En Kero, perquè així és com l'anomena ella de manera afectuosa, guiarà la Sakura en una aventura que consisteix a recuperar les cartes disseminades per tota la ciutat, cadascuna amb un poder i una predisposició a deixar-se atrapar diferents. L'objectiu, doncs, és evitar els desastres que poden provocar mentre estan en llibertat, reunir-les i fer-les seves, i pel camí la nena va augmentant la seva màgia innata i les seves habilitats.

L'estructura de les històries podria semblar autoconclusiva, i en part ho és, però algunes de les aventures que ens expliquen al manga duren més d'un episodi i, a més, les subtrames es mantenen i s'encaminen a una resolució que no veurem fins a la segona meitat del manga, en què després de reunir totes les cartes la Sakura n'ha de tornar a fer servir els poders i dominar-les del tot, com si es tractés d'un videojoc d'aquells en què hem de repetir les pantalles, ara més difícils. De fet Sakura, la caçadora de cartes ja la té una mica, l'estructura d'un videojoc, i se n'han fet alguns.

Però un dels punts forts de l'obra són els personatges secundaris, que n'hi ha uns quants i, encara que no s'acaba aprofundint del tot en alguns d'ells, com el pare de la Sakura, en Fujitaka, o la Sonomi, són força entranyables. Començant per la millor amiga de la Sakura, la Tomoyo, però també tenim el seu germà Tôya, que sempre es fa el dur però no deixa mai de protegir-la, i el millor amic d'aquest, en Yukito, de qui la protagonista està enamorada.

Ens deixàvem en Shaoran, un nen que ve de Hong Kong i és descendent d'en Clow Reed. També busca les cartes i té una relació tensa amb la Sakura, que amb el pas dels episodis es va suavitzant fins que esdevé un aliat imprescindible en la seva aventura.

Gairebé tots els personatges tenen un paper més important del que sembla al principi, i els misteris que amaguen molts d'ells es van revelant al llarg de la història, encara que potser per una qüestió d'espai, o de temps, o de totes dues coses alhora, algunes de les revelacions pot ser que no ens facin ni fred ni calor i d'altres són evidents des del principi. Però això queda compensat per algunes sorpreses que, per a qui gaudeix de la història per primera vegada —i per tant diluïdes quan s'ha vist primer la sèrie animada o ens trobem fent una relectura del manga—, tenen un cert impacte.

A banda del component aventurer, o més aviat complementant-lo, tenim les relacions romàntiques, que també són un ingredient indispensable en el manga per a noies. Com és habitual les CLAMP van més enllà que moltes i molts col·legues i, tot i que és un còmic per a un públic força jove, presenten amb tota la naturalitat, cosa que celebro, enamoraments tant heterosexuals com, sobretot, homosexuals. I fan que els seus personatges en parlin, o els considerin, com el que haurien de ser: normals. Sense bromes, sense recrear-s'hi en excés, sense concentrar-s'hi tant que s'acabi perdent la naturalitat.

També n'hi ha algun de més polèmic, algun que té un caràcter tan secundari, o terciari, que potser per això ha passat més desapercebut, però que em continua sorprenent que no fes rodar caps, sincerament.

En definitiva, Sakura, la caçadora de cartes, o Card Captor Sakura, és un manga magníficament dibuixat —els combats, per exemple, són espectaculars i no tan confusos com en d'altres títols de les autores— d'aventures, màgia i amor, amb un to ensucrat que excepcionalment no considero un problema, ans al contrari. És una lectura d'allò més agradable i tendra, amb moments d'humor i d'altres de més dramàtics, i més complexitat argumental del que podria semblar en una primera ullada o després de llegir sencer el seu primer volum.

Amb els seus defectes, que en té i ja els he esmentat, és fàcilment un dels meus manga preferits, i la seva lectura confirma les sensacions que em vaig endur amb la versió animada, que per cert té la seva conclusió, a diferència del manga, a la segona de les dues pel·lícules que se'n van fer, per sort disponibles en català (la primera, però, només al pack limitat de 3 DVD que Jonu va fer amb totes dues).

Si no heu llegit cap shôjo i voleu una bona recomanació, aquesta n'és una. Estem parlant d'una història que em va agradar, sense formar part en absolut del seu públic objectiu ni per edat ni per sexe, tant als 18 anys com ara, als 32.

Lectures: Hiatari Ryôkô!

Fa uns mesos ressenyava la meva lectura més recent del meu autor preferit, Miyuki, i ara torno perquè ja he llegit una altra de les seves obres, aquest cop més curta però força similar en més d'un aspecte.

Sobretot el gràfic, perquè Hiatari Ryôkô! coincideix temporalment amb aquella altra obra d'en Mitsuru Adachi en haver-se publicat de 1980 a 1981, aquest cop a la revista Shôjo Comic i posteriorment en 5 volums recopilatoris, 3 a l'edició bunko que em vaig comprar jo.

Comença amb un estil força setanter, amb els personatges molt esprimatxats i esvelts i uns pentinats típics de l'època, que ens fan pensar en altres manga com els dels primers anys de la Rumiko Takahashi, però després evoluciona i esdevé el característic dels anys 80 que trobem en d'altres obres de l'autor, clavat al de Miyuki i com els inicis de Touch. 

És inevitable comparar Hiatari Ryôkô! amb Miyuki, perquè encara que aquell manga es publiqués en una revista de shônen i aquest en una de shôjo (o manga per a noies) en realitat, com sabem els fans del mestre Adachi, és difícil veure les diferències que permeten posar una etiqueta a una obra i l'altra a l'altra. 

Perquè l'autor, als còmics per a nois, es recolza força en l'aspecte romàntic, i en els que en teoria són per a noies el comportament dels personatges, siguin masculins o femenins, no canvia tant, com tampoc la mena de bromes i la manera de narrar les històries. Per tant, sobretot quan parlem d'en Mitsuru Adachi, que una obra seva es consideri shônen o shôjo és una qüestió d'etiquetes basada en el públic objectiu de la revista original.

Hiatari Ryôkô! no és una excepció, encara que hi ha qui considera que la diferència és que la protagonista en aquest cas és una noia. No hi estic d'acord: veig igualtat en el protagonisme de tots dos. Un  Yûsaku Takasugi i una Kasumi Kishimoto que físicament semblen talment en Masato Wakamatsu i la seva germana Miyuki, però que en caràcter no podrien allunyar-se'n més.

Ell, que per una vegada no és el típic protagonista entranyable i alhora sapastre i pervertit, fa batxillerat a l'institut Myôjô, on esdevé membre del club d'animadors, perquè considera la seva missió personal ajudar els altres quan veu que s'esforcen en allò que fan. Aquest aspecte humà i amable es reforça amb l'acollida del gat Taisuke, que és la mascota animal de Hiatari Ryôkô! i un altre element típicament adachià.

La Kasumi també estudia en aquell centre i té un caràcter una mica esquerp que li posa les coses difícils quan, tot i tenir un xicot, en Katsuhiko, que no veu mai perquè treballa a l'estranger, comença a abaixar barreres i fixar-se en el seu nou company tant d'institut com de la pensió Hidamari, regentada per la seva tieta vídua.

El nucli de la història és, doncs, l'evolució dels sentiments de la Kasumi, i potser si ho agafem per aquí sí que podríem pensar que és un shôjo. També hi ajuda —tot i que en Mitsuru Adachi és una constant— que el protagonista masculí no és explícit pel que fa als seus sentiments, ni tampoc manifesta gaire interès per cap noia en particular.

Però hi ha un contrapès, que és el dels companys de residència i institut, els necessaris i habituals personatges secundaris que condimenten l'obra. En aquest cas són en Shin Mikimoto (a la imatge, al mig), un pervertit pagat de si mateix que està enamorat de la bonica i tímida Keiko, una altra companya de classe que, al seu torn, es fixa en en Takasugi; en Takashi Ariyama, el típic noi corpulent (gros) i bona persona; i en Makoto Aido, que té un paper molt petit i fa una mica d'angúnia. Lamentablement l'extensió de l'obra no permet a l'autor aprofundir gaire en aquests personatges, si més no amb el mateix nivell d'atenció.

Així, el que ens ofereix Hiatari Ryôkô! és una comèdia d'institut amb un fort vessant romàntic i l'estil pausat, subtil i delicat d'en Mitsuru Adachi, que per cert a la primera part del còmic ens despista una mica amb el beisbol, que aviat deixa de banda, desconec si per un canvi d'opinió o perquè des del principi havia de ser una subtrama purament decorativa.

Res que no hagi dit més o menys altres vegades: es tracta d'un retrat malencònic de la joventut japonesa de l'època amb humor i alguns moments més reflexius i seriosos i una estructura episòdica que no impedeix veure l'evolució de l'autèntica trama. 

Sobre el final, que evidentment no rebentaré... és obert, però alhora l'autor deixa les coses prou encarrilades com perquè ens puguem imaginar com acaba. En aquest cas fer-ho així queda fins i tot millor, més realista que no pas un gran salt endavant en els esdeveniments. I tanmateix ens arriba de cop. És difícil d'explicar, s'ha de llegir.

La versemblança de la història, per altra banda, m'ha convençut més que la de Miyuki, obra com ja vaig explicar premiada i considerada per molts fins i tot millor que Touch, opinió que no comparteixo tot i que també em va agradar molt. Ara bé, Hiatari Ryôko! és més senzilla pel que fa a l'argument, no hi ha cops d'efecte ni grans girs. És més realista, però no més avorrida. És diferent i alhora similar. Val la pena.

Pel que fa a les adaptacions, el 1982 se'n va fer un dorama o sèrie d'imatge real de 19 episodis, i de 1987 a 1988 hi va haver una sèrie animada de 48 episodis seguida d'un llargmetratge de dibuixos animats. Amb el nom d'Alegre juventud es va poder veure als anys 90 a Telecinco, amb noms occidentalitzats i molta censura, i després la desapareguda Jonu Media en va treure la pel·lícula en DVD.

Lectures: Honey & Clover

Avui donaré el meu punt de vista sobre un manga d'aquells que, per desgràcia, passen molt més desapercebuts del que es mereixen. Un títol amb què havia estat en contacte com a revisor d'alguns dels seus volums, però que volia llegir sencer i en ordre algun dia, i ara n'he acabat la lectura.

Honey & Clover, o en japonès Hachimitsu to Kurôbâ, és un manga de Chica Umino publicat de manera irregular en revistes que anaven tancant successivament, de manera que va originar 10 volums recopilatoris amb material serialitzat entre 2000 i 2006. A més, té una sèrie animada en dues temporades (que va arribar en DVD), una pel·lícula d'imatge real i dues sèries amb actors de carn i ossos, una japonesa i l'altra xinesa.

Es tracta d'un josei, o manga per a joves adultes (l'equivalent femení al demogràfic —no "gènere", que significa una altra cosa— seinen, més conegut), encara que sovint es considera shôjo, atès que es publicava en revistes de shôjo i va guanyar en aquesta categoria la 27a edició dels Premis Kodansha. Una etiqueta, doncs, difusa com en el cas de la semblant i també molt recomanable Nana.

Honey & Clover és un manga d'històries quotidianes, un slice-of-life, que segueix el dia a dia d'un grup d'estudiants d'art que viuen a Tòquio, retratats en profunditat per l'autora, humanitzats fins a l'extrem de manera que ens hi podem identificar fàcilment i no adonar-nos que són japonesos i viuen en un país tan diferent del nostre. 

Els veurem amoïnar-se per les seves respectives i desitjades graduacions de la universitat, per arribar a final de mes (els que no ho tenen clar), per ajudar els altres i pels amors no correspostos que afecten pràcticament tots els personatges.

L'autora ens ho explica amb una manera de narrar d'allò més amena, que alterna pàgines més humorístiques, de vinyetes petites i plenes de text on els personatges fan ximpleries i discuteixen per les collonades més grans, amb d'altres on de sobte es posen seriosos i el to nostàlgic passa de 0 a 100 en una vinyeta, amb un dibuix més realista i més aviat poc text, que apareix en forma de línies que representen els pensaments o la veu en off.

Aquestes escenes són les meves preferides, perquè toquen l'ànima i sovint traspuen una gran tristesa, però reconec que el seu efecte és més potent precisament perquè arriben després d'escenes més caòtiques i pesades (per la quantitat de text), i és per això que aplaudeixo la manera d'explicar de la Chica Umino, que ho té tot calculat. 

La història de Honey & Clover (títol que per cert s'explica a l'última escena) és la d'aquest període de la joventut dels seus personatges, dies en què aparentment no passa res però on, sense adonar-nos-en, maduren i encarrilen (o ho intenten) les seves vides. I és hora de conèixer-los.

En realitat es podria dir que la protagonista és la Hagumi "Hagu" Hanamoto, una noia que sembla que tingui molts menys anys dels que té en realitat, però que és major d'edat i té un talent enorme. 

Obsessionada amb les seves creacions, no sempre és conscient (o això ens pensem) dels sentiments que desperta en els altres, entre els quals l'amor de dos dels seus amics. És la mascota del grup.

La part masculina del grup està formada per (d'esquerra a dreta) en Shinobu Morita, en Yûta Takemoto i en Takumi Mayama. El primer és el més misteriós, perquè despareix durant temporades llargues i guanya molts diners que trigarem a saber d'on treu. Aviat és evident que està enamorat de la Hagu, però la tracta com fan els nens petits, que quan estan penjats d'algú li fan la punyeta.

En Takemoto és un noi de poble, sensible, i sempre està patint pels calés. A més, lluita per descobrir què és el que vol fer amb la seva vida. És el meu preferit, i trobo indiscutible que és el personatge masculí amb el cor més gran, fins al punt que posaria la seva amistat amb els altres per davant de tot, fins i tot de l'amor que sent per la Hagu, que sembla que no li fa gaire cas. Finalment tenim en Mayama, l'únic dels tres que no està enamorat de la Hagu... sinó d'una dona més gran, la Rika Harada, personatge secundari però habitual.

Per a acabar de donar costats a aquesta figura geomètrica amorosa (és més que un triangle), tenim també l'Ayumi Yamada (a l'esquerra), l'altra noia del grup, que està bojament enamorada d'en Mayama des de fa temps, però que no és corresposta tot i que el noi coneix aquests sentiments i pateix per ella, que al seu torn atrau les mirades de molts nois —però no el que ella vol— gràcies al seu atractiu físic.

Amb la Hagu són grans amigues i comparteixen molts moments, els més humorístics dels quals a la cuina, on preparen àpats incomestibles que els altres temen sense que elles se n'adonin.

De secundaris també n'hi ha uns quants, però només un obté imatge en aquesta ressenya, i és en Shûji "Shû" Hanamoto, cosí del pare de la Hagu que fa de professor a la universitat on tots estudien i a més acull la noia a casa seva.

A la pràctica és com si fos el seu pare, perquè sempre en té cura i no para mai de preocupar-se per ella, i a més aporta la veu de l'experiència al grup gràcies a que és uns anys més gran que els altres. De fet, pertany a la mateixa generació d'estudiants que la Rika, de qui és un vell amic. És molt bon paio i en aquest sentit competeix amb en Takemoto, o sigui que també em cau molt bé.

Considero Honey & Clover un manga altament recomanable, tant per a les lectores com per als lectors. Una història adulta que combina humor i drama i retrata de manera realista i interessant la vida diària de persones normals. Crec que si us agrada Nana també us hauria d'agradar aquest títol. 

Pel que fa a l'edició ens trobem amb l'habitual a Panini: traducció correcta, però en l'apartat tècnic els lletjos quadres de text blancs que tapen part del dibuix i que no són així a l'original. Al 10è i últim volum, suposo que també al Japó, la història de Honey & Clover acaba a la meitat, però després tenim algun capítol extra de to més humorístic i sobretot dues històries curtes sense cap relació amb aquesta obra, anomenades El pajarillo del cielo i Ópera estelar, que també estan molt i molt bé i no provoquen la sensació que hi són només per a omplir el volum. 

En resum, m'agrada molt aquesta autora i espero que el ritme lent amb què s'està publicant la seva següent obra llarga, el seinen Sangatsu no Lion —també premiat amb el Kodansha però de 2011 i en la categoria general, a més del Manga Taishô el mateix any— sigui el motiu pel qual no s'ha llicenciat encara la seva versió traduïda. Perquè tenint en compte la qualitat del manga que he ressenyat avui, no portar el nou treball de la seva creadora seria una gran pèrdua per als lectors de l'estat espanyol, encara que malauradament no en siguin conscients, ja que d'allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol.