dimecres, 31 d’octubre de 2012

Lectures: Short Program 3

Fa més de dos anys vaig ressenyar els dos primers volums de les històries curtes d'en Mitsuru Adachi, editats per la desapareguda Otakuland, i vaig dir que algun dia compraria i llegiria la tercera entrega en italià. I com que ja ho he fet, el que toca avui és parlar-ne.


El tercer volum de Short Program, l'últim que s'ha publicat en italià tot i que ja fa 3 anys que en va sortir el quart al Japó, és sens dubte el que més m'ha agradat fins ara. Són històries, com sempre, que no omplen un volum recopilatori i que es van publicar, en aquest cas, de 1998 a 2006, amb l'excepció d'una que és de 1992 i que ja vaig dir, en parlar del segon volum, que per algun motiu que no conec es va col·locar aquí.

En fi, el que hi trobem són històries madures, amb un marcat to nostàlgic, que tracten temes habituals en l'autor com ara l'amistat, els records de la infantesa o els equívocs amorosos, gairebé sempre amb algun toc d'humor o alguna escena de les que ens arrenquen un somriure.
 
El protagonista de la primera història és un guionista de pa sucat amb oli a qui obliguen a estar-se uns dies en una casa d'una zona tranquil·la per tal d'entregar a temps un guió per a la televisió, i la germana petita del director s'encarregarà de vigilar que fa el que ha de fer. És potser la més fluixa del volum, però la següent ja està millor: hi tenim un noi que quan arriben les vacances d'hivern s'instal·la a casa d'un amic i allà hi tenen lloc les reunions a tres bandes amb una amiga comuna, que té uns plans molt concrets. 


La tercera és la meva preferida, pràcticament sense cap element humorístic i d'una nostàlgia i una tristesa extremes: s'obre amb la típica escena (després de veure-la en múltiples còmics i dibuixos animats començo a pensar que hi ha milions de japonesos traumatitzats per aquesta experiència concreta) del comiat d'un grup d'amics a un d'ells, que se'n va del poble, canviant aquest cop el típic camió de mudances per un vaixell. 

30 anys després el que va marxar, que segons han sentit els altres s'ha convertit en un home d'èxit, ha convocat una reunió i tots frisen per retrobar-lo, però què passaria si sabessin que no tot el que els ha explicat per carta durant aquests anys era cert?


De totes les històries d'aquest volum, a banda de ser la meva preferida, és també l'única que em va deixar trist de debò, sense somriure final ni punyetes. Un relat colpidor i realista que demostra un cop més que quan el mestre Adachi es vol posar seriós no hi ha ningú que el superi.


A continuació, un noi que s'ha de quedar estudiant mentre la seva família fa un viatge a Hawaii rep la visita d'una noia jove i atractiva que assegura que ha perdut la memòria i que s'instal·la a casa d'ell, però a les butxaques de l'abric hi duu uns objectes molt curiosos.

En un to semblant a la tercera història, aquella tan trista, però sense arribar a aquells extrems, tenim la cinquena, que ens explica la vida d'un grup d'amics anys després que el seu equip no aconseguís arribar al Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat, pels pèls.  


I després d'un relat força breu sobre un nen que està fart de viure en una zona on sempre neva i somia amb veure el mar, història que per cert havia escrit el senyor Adachi feia molts anys però n'havia perdut l'esborrany i va haver de tornar a començar, tenim els tres primers episodis d'Idol A (o Idol Ace), un manga que l'autor va començar el 2005 i que quan es va recopilar aquest volum només havia vist aparèixer tres entregues, de manera que les van incloure. Llegint-les és evident que la història queda inacabada, però afortunadament l'any passat l'obra va continuar i ja se n'ha recopilat 1 volum, la meitat del qual, naturalment, repeteix aquests capítols.

Pel que fa a l'argument, té un caràcter molt Adachi i ens presenta el cas d'una noia que és una excel·lent llançadora (pitcher) , però precisament perquè és una dona no pot fer carrera al beisbol, coses del masclisme de la nostra societat i sobretot la japonesa. La solució? Que tant ella com el seu millor amic de la infantesa es transvesteixin i intercanviïn els papers, aprofitant que amb els cabells curts s'assemblen molt, però tot plegat provocarà més d'una situació compromesa perquè, a sobre, ella és una idol, una model de bikinis concretament, i vol dedicar-se tant a aquesta feina com a l'esport. Quan compri el volum ja en parlaré, però de moment podeu llegir la ressenya que en va fer en Marc Bernabé aquí.


El volum s'acaba amb dues històries brevíssimes: a la primera hi predomina el text i ens parla de la infantesa del mateix Mitsuru Adachi i el seu germà, en Tsutomu, mort el 2004 de càncer d'estómac. Quan eren petits van fer un viatge a Tòquio, la gran capital, per tal de conèixer alguns dels seus dibuixants preferits de manga, però no hi va haver manera que en Mitsuru es trobés amb el seu ídol, en Shinji Nagashima, cosa que el mateix Nagashima li va dir, anys després, que li havia anat bé i tot per a desenvolupar la seva carrera.

L'última història és la de la imatge que he afegit, i ens parla, sense diàlegs, d'una manera alternativa d'enviar-se missatges sense tocar els mòbils, i és que hi ha coses que és millor dir-les com s'han dit tota la vida. I sí, la pàgina és en color, algunes de les d'aquest volum ho són, igual que als dos anteriors, tot i que l'edició italiana d'Star Comics, impecable pel que fa a la relació gruix-preu (310 pàgines per 7 euros), no n'acaba de treure el màxim profit perquè el paper no és pas satinat. Sigui com sigui, una lectura imprescindible per als amants del mestre Adachi i per als que gaudeixen amb les històries entranyables en general.

 














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails