Lectures: El espejo

El 2016 vaig tenir l'oportunitat d'anar al Japó, i a més de visitar el país que feia tantíssim que volia trepitjar per l'interès cultural que hi tinc, també hi vaig fer moltes compres, de videojocs però sobretot de còmics.

Em vaig posar força al dia pel que fa a la bibliografia dels meus admirats Mitsuru Adachi i Rumiko Takahashi, comprant-hi coses que aquí no hi eren, i que no semblava que haguessin d'arribar. En el cas de l'autora de Ranma 1/2, Inu-yasha, Maison Ikkoku o The One Pound Gospel, una de les últimes compres qe hi vaig fer va ser un recopilatori d'històries curtes que es deia Kagami ga kita, que sent de 2015 m'estranyava que no hagués publicat ningú a l'estat espanyol. I ha anat passant el temps, i no l'havia llegit encara, i al final ha passat: ha calgut esperar cinc anys, però s'ha traduït i publicat en castellà.

Amb el títol en castellà de El espejo, aquest recull  no és el primer de l'autora que ens arriba, però sí el primer en moltíssims anys, i a més no ens han arribat tots, així que no crec que cometés cap error de judici quan vaig comprar-me'l en japonès, perquè no les tenia totes amb què acabés arribant i tenia motius per pensar-ho. 

En fi, al final l'he llegit en castellà -queda per al futur fer-ho en japonès per repassar i aprendre- i procedeixo a fer-ne la ressenya, per una vegada que llegeixo una cosa quan surt i la puc comentar quan està en el seu moment de més rellevància.

El recull conté sis històries, una de les quals... especial, que apareix al final i de la qual parlaré després, així que podríem dir que en realitat en són cinc. Totes comencen amb algunes pàgines reproduïdes en color, cosa que abans no s'estilava -i, no ens enganyem, ara tampoc- i que agraeixo, perquè m'ha sorprès positivament, ja que fa moltíssims anys que a les revistes japoneses de manga hi apareixen, però quan passen a volum recopilatori passen a estar en un blanc i negre brut, i és així com ens arriben. No en aquest cas, que en japonès també conserven el color en el seu pas al volum recopilatori o tankôbon.

A la primera, que coincideix en títol amb el del volum i és de 2014, tenim uns estudiants, noi i noia, que són "posseïts" per uns miralls circulars que se'ls instal·len a les mans i que tenen la funció d'absorbir els monstres que representen la part negativa de les persones, però quan ho fan, tot i proporcionar un noble servei a la societat, es troben malament, i arriba un dia que per la raó que sigui decideixen negligir la seva tasca i són assassinats. El relat explora per què els passa això i presenta un misteri que potser canvia el seu punt de vista sobre les coses que els han passat. 

A Muñeca vengativa (2013) l'amargat autor de manga que n'és el protagonista rep una figura misteriosa que representa que pot maleir qui ell vulgui, només dient-ne el nom i guixant-li un ull, i durant el desenvolupament de la història, probablement la més fluixa i sense girs sorprenents, veiem com es tradueixen aquestes malediccions i com es relacionen amb les frustracions i les enveges del mangaka.

A Las mil caras de las estrellas (2014) el to terrorífic que recorda la Rumiko Takahashi més fosca és substituït per l'humor que la caracteritza a la majoria de les seves obres, i ens presenta una actriu que, a la vigília de gravar l'últim episodi de la seva primera sèrie d'èxit, fuig perquè ha comès un assassinat... o això és el que es pensa.

Qué flores tan bonitas (2003) combina misteri, humor i una mica de terror en narrar-nos la "persecució" d'una dona per part d'una planta, que s'està estenent pel barri i que sembla que a tothom li agradi, però que a ella li provoca rebuig. 

Aconsegueix mantenir l'interès per la resolució del misteri, però trobo que la manera com es descabdella al final és una mica decebedora, massa humorística i sense conseqüències reals. 

A with CAT, de 1999 i la més antiga del volum amb diferència, tenim l'estira i arronsa en la relació entre dos adolescents, noia i noi, des que eren petits, per culpa del gat d'ella i la tírria que ell els té als felins. Això, quan en el present de la història el gat el posseeix, dona joc a situacions de comèdia d'embolics marca de la casa que recorden obres com Ranma 1/2. Em fa la sensació que amb aquesta premissa, i segons com, l'autora la podria haver convertit en una història més llarga, però en realitat ja està bé així.  

Finalment, i espero que em disculpeu la pàgina de scanlation, però és que no n'he trobat cap en japonès -tot i que potser millor i tot, perquè si algú no sap aquest idioma pot fer-se una idea de com és la història-, tenim l'especial que deia al principi, My Sweet Sunday, un relat de 2009 escrit i dibuixat, com se sol dir, a quatre mans, amb el meu admirat Mitsuru Adachi, en què els dos mestres alternen pàgines per explicar en paral·lel com va ser la seva entrada al món del manga, primer com a lectors i després com a autors, i com es van conèixer, també primer com a lectors i després personalment, i van forjar una mena d'amistat basada en el respecte i l'admiració mutus, tot sota el paraigua de les revistes de l'editorial Shôgakukan on sempre han treballat. 

Per cert, aquesta és una història que també està inclosa al volum 1 -i de moment únic, perquè la té aturada- d'Idol A, del mestre Adachi, però que ara he llegit per primer cop traduïda. I tot i no atrapar tant com les altres, penso que és interessantíssim que autors tan estimats creïn relats autobiogràfics, i en aquest cas té l'al·licient que es tracta d'una col·laboració especial. 

El espejo, doncs, és un esperat nou volum d'històries curtes del geni que és la Rumiko Takahashi, probablement la dona més treballadora -i diuen que rica- de la indústria del manga, amb una carrera de dècades a l'esquena i responsable d'un èxit rere l'altre, gairebé sempre amb sèries força llargues. 

Jo ja no vaig llegir Rin-ne (2009-2017, 40 volums), perquè no em cabia a casa i tampoc no m'agradava tant la seva ambientació, i des de 2019 dibuixa una altra sèrie regular, MAO, però m'interessen molt les seves narracions curtes, i en tinc de pendents, perquè com deia no tots els reculls han arribat aquí (ens falten Senmu no Inu (1997), Akai hanataba (2005), Unmei no tori (2011) i Majô to dinaa (2019), a més de bona part de les que pertanyen a la "saga" d'històries curtes Rumic World, aquí publicades fa moltíssims anys de manera incompleta i en aquell format tan dolent que eren les entregues de poques pàgines, de quan el mercat estava verdíssim), així que, esperonat per la satisfacció d'aquesta lectura (sense que cap de les històries em sembli espaterrant), espero posar-me aviat a llegir aquests volums japonesos que tinc per casa.   

Lectures: Bôken Shônen

Fa més d'un any vaig tenir l'oportunitat de comprar directament al Japó força volums de manga que altrament m'haurien sortit molt cars, sobretot per l'enviament, però també perquè no eren gens fàcils de trobar per internet. 

Tanmateix, després de tot aquest temps, pràcticament no n'he llegit cap, i ja era hora de començar a solucionar aquest problema. Ho he fet, a més, amb la lectura d'un volum recopilatori d'històries curtes del meu admirat Mitsuru Adachi. 

Amb el títol de Bôken Shônen, que significaria o bé "nois aventurers" o "noi aventurer", més o menys, aquest volum recopila històries curtes publicades originalment entre 1998 i 2005, un total de 7 relats que es desmarquen de la col·lecció d'històries curtes del mestre Adachi coneguda com a Short Program -i que té un hereu espiritual a Short Game-, però per un bon motiu.

El que tenim aquí no és un recull d'històries curtes sense connexió entre elles i d'interès desigual, com acostuma a passar en aquesta mena de volums, sinó que ens trobem amb un seguit de narracions que tenen en comú adults que, per la raó que sigui, han de fer una mirada retrospectiva al seu passat, a la seva infantesa.

En general són històries força reflexives i quotidianes -en alguns casos fins i tot amb una engruna de fantasia-, amb un component de nostàlgia força elevat, perquè els seus protagonistes tornen a algun escenari de la seva joventut físicament o a través dels records i acostumen a tenir algun afer per resoldre o alguna cosa de la qual es penedeixen, sobretot perquè han abandonat els seus somnis i s'han convertit en "adults avorrits".

Des de l'home de negocis que visita el seu poble per primer cop en molt de temps i recorda l'habitació on acostumava a viure les seves aventures imaginàries fins al pare que no encoratja el somni de ser una estrella de beisbol -estem parlant d'en Mitsuru Adachi, no podia faltar aquest esport- del seu fill perquè ell també, quan era petit, era mal jugador, passant per un parell d'estranys viatges en el temps o la divertida història d'uns segrestadors que es topen amb una curiosa casualitat, entre altres.  

No és gaire habitual que l'autor retrati la vida adulta -quan ho fa recorda molt el desaparegut Jirô Taniguchi-, sabem que està especialitzat -i de quina manera!- en les històries d'adolescents i, en menor mesura, nens. Aquí el que fa és allunyar-se aparentment del terreny en què se sent còmode, però connectant tot sovint amb el passat dels protagonistes, de manera que mai no arriba a caminar per la corda fluixa sense xarxa de seguretat.

Com a resultat tenim un dels seus millors recopilatoris d'històries curtes, sense cap mena de dubte, perquè l'experiment temàtic té una qualitat més que notable i a més no renuncia a l'estil narratiu a què té acostumats als seus seguidors. 

Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

Lectures: Short Game

Quan fa uns quants mesos, potser prop d'un any, es va saber que sortiria a la venda un nou volum d'històries curtes d'en Mitsuru Adachi, evidentment jo, com tots els seus fans, em vaig posar molt content.

Aquesta vegada, però, no seria un Short Program, no seria el cinquè volum d'aquesta col·lecció de recopilatoris d'obres breus del meu autor de manga viu preferit. Potser en esperit sí, però com que gairebé totes les seves històries són de beisbol -tot i que centrades més aviat en les conseqüències d'aquest esport en els seus protagonistes, no tant en el beisbol en si-, es va decidir que el seu títol seria Short Game. 

Llançat al desembre de 2014, me'l vaig comprar de seguida i tenia ganes de saber què hi havia, exactament, al seu interior. La informació que se n'havia difós, fins i tot en japonès, era escassa, però tot apuntava a que seria un recull d'històries curtes inèdites, tant de modernes com d'antigues. 

Al final no ha estat així: hi trobem relats dibuixats entre 2010 i 2014 en diverses revistes de l'editorial Shôgakukan, a més d'un de ben curt que en principi és de 1986. No és fàcil, tampoc, trobar informació ni gaires imatges de les obres que conté, ja em disculpareu.

A la primera, Relief, se'ns explica la curiosa història d'una amistat en què res no és el que sembla: el jugador escanyolit que sembla l'esclau d'un altre té un passat que justifica la situació actual, que a sobre no és tan dura com sembla. 

A continuació, la curtíssima Super-Nonfiction: Yûgengaisha Adachi Pro, un deliri de l'autor, que esdevé el protagonista i es retrata a si mateix, com veurem més vegades al llarg del volum, com un dropo. Més interessant és Dôkyûsei, amb un tema recurrent a l'obra del mestre Adachi, concretament al relats curts: una reunió d'exalumnes és l'escenari per a rememorar els temps del club de beisbol, amb remordiments, retrets, celebració del que va sortir bé i anàlisi de la situació actual dels seus membres, que marxaran de la trobada amb alguna sorpresa.

Després d'una altra poca-soltada que porta per títol Meitantei Gopeeji, una altra excusa de l'autor per a mostrar-se poc treballador d'una manera intencionadament humorística, aquest cop amb la misteriosa desaparició d'objectes que, en no ser-hi, no cal dibuixar, tenim Full Count, la història d'un rocambolesc intent de robatori que s'aguanta pels pèls i que potser és el menys sòlid dels relats del volum (amb l'excepció dels protagonitzats per l'autor, és clar).

El mateix Adachi torna amb Tori no ichi, en què el pes el té un joc de paraules en una història que passa sense pena ni glòria, i després ja tenim un dels dos títols coneguts del recopilatori, sobretot perquè quan es van publicar originalment se'n va fer ressò com a possibles noves obres llargues de l'autor. 

És Asaoka Kôkô Yakyûbu Nisshi - Over Fence, de 2011, amb un capítol publicat, i sense continuació encara. Tal com es desenvolupa la història s'entén per què es considera un manga la serialització del qual està en pausa, però no finalitzada. 

Des del punt de vista de la mànager del club de beisbol de l'institut de batxillerat Asaoka anem coneixent els membres de l'equip i la peculiar història que hi ha al darrere de cadascun d'ells. Però amb prou feines en descobrim l'interessant origen i tot s'acaba. Ja amb Idol A vam veure com tres episodis d'aquella obra apareixien en un recopilatori, concretament Short Program 3, però després en va arribar a sortir un volum sencer que té un número 1 ben maco al llom (i que de moment no té companyia). Què passarà amb aquesta altra obra? 

L'avantpenúltima poca-soltada de l'autor, Gag Touch, és fins i tot graciosa, perquè és una mena de paròdia ràpida de la seva obra més coneguda, Touch, però després trobem l'altre títol relativament famós, Yuku toshi kuru toshi, que s'assembla força a Relief, en el sentit que torna a explorar les trobades d'exmembres d'un club de beisbol amb un aire de nostàlgia i el sorgiment de retrets i mals rotllos amb un gir més dolç.

El volum acaba amb dues brevíssimes històries més, altre cop amb l'autor com a protagonista. A la primera, Ame ni mo makezu, es queixa de les dures condicions de treball en la seva professió, i a la segona, Yonpeiji no mirai, s'imagina ell mateix en un futur llunyà. 

Què m'ha semblat Short Game, doncs? La resposta no és fàcil: em va agradar molt més Short Program: Girl's Type, això ho tinc clar. També sóc conscient que, per a sorpresa meva, aquest volum no té furigana (la guia de lectura dels kanji que apareix al shôjo i al shônen però no al manga per a adults, si bé aquest no és necessàriament un seinen però en aquest sentit se l'ha tractat com a tal), i m'ha costat molt més de llegir, tot i que em començava a acostumar a consumir les obres d'en Mitsuru Adachi en l'idioma original. Per tant, la lectura ha estat menys amena, però per motius aliens a la pròpia obra.

Ara bé, tenint en compte tots els factors, i si intento analitzar el volum pel seu contingut, sí, potser no és dels millors que té l'autor. Tanmateix, poca-soltades a banda, que al capdavall no ocupen gaires pàgines, les altres històries són interessants, en alguns casos més que en els altres. N'hi ha dues o tres que valen força la pena, però és dolorós que Asaoka no hagi continuat, que no sigui una obra amb noves entregues cada cert nombre de mesos. De moment està aturada, i amb el tastet que ens ofereix el seu primer (i de moment únic) capítol ens vénen moltes ganes de saber què passarà després. I no sé si això és bo o dolent.

Lectures: Short Program - Girl's Type

Alguna vegada, en ressenyar lectures del Mitsuru Adachi de més a principis dels 80, m'he referit a un aspecte visual amb elements heretats dels anys 70 i comuns en els autors d'aquella dècada dels pantalons acampanats i la música disco, però poc després d'iniciar-se la serialització d'aquelles obres es veia clarament que l'estil esdevenia el vuitanter més típic del mestre.

Ara bé, si volem veure el Mitsuru Adachi propi dels anys 70 hem de llegir el recopilatori d'històries curtes que es va publicar després dels dos primers Short Program i també del tercer, però amb treballs publicats en revista entre 1977 i 1978.

Llançat el 2009, no es diu Short Program 4, sinó Short Program: Girl's Type, i això potser és significatiu, perquè de fet les històries que conté van ser publicades originalment a la revista setmanal Shôjo Comic i sí, són shôjo o més aviat per a un públic femení, però per enèsima vegada he de dir que, com és habitual en l'autor, les seves històries es troben a la feliç frontera entre el shônen i el shôjo.

Potser penseu que la imatge de la portada —de l'edició bunko, per cert, que és la que tinc— no és gaire setantera, i és cert: pertany al breu Season, l'únic dels relats que és clarament posterior, tot i que no he trobat de quan, i que destaca també perquè és un seguit d'imatges en forma de fotografies, sense ni una paraula, que ens narra el que sembla la història d'amor entre un fotògraf i la seva musa.

Però la que ocupa més pàgines del volum és la primera, distribuïda en 3 episodis, que amb el que podríem considerar el títol comú Isôrô (persona que s'allotja en algun lloc sense pagar) ens presenta una comèdia d'embolics al voltant d'en Ginji, el gorrer del títol, que es presenta a casa d'una coneguda, i conviu amb ella i les seves germanes més joves sense pagar a canvi de treballar als banys públics de la família.

Hi podem veure premisses que l'autor utilitzaria en d'altres obres del futur, i no és difícil veure en la relació del protagonista amb 4 germanes quelcom de semblant a Cross Game, així com els prototips que agraden al senyor Adachi, com la típica nena petita que aviat sent afecte per un personatge allunyat de l'ideal masculí, o la germana gallimarsot, o l'atractiva del grup, que evidentment no vol ni sentir parlar del brut i lamentable noi.

A Koibito Sengen (Declaració d'amor) trobem un protagonista molt diferent dels que tant agraden a l'autor i que es van repetint al llarg de la seva obra. En aquest cas en Tetsu Ishibashi, un alumne aplicat, el millor de la classe, que es queda sol a casa mentre els seus pares marxen uns dies de viatge.

Però no sol del tot, perquè evidentment els homes japonesos són uns inútils totals i algú s'ha d'encarregar de les tasques de la casa, i serà la seva cosina Minami, que s'estarà amb ell aquests dies. La seva missió consistirà, doncs, en ajudar-lo a estudiar tranquil, però també a fer-li obrir els ulls i que visqui una mica la vida. La idea de dos adolescents vivint junts i sols que després veuríem a Miyuki, per exemple.

A Ace Futari (Els dos asos) tenim, per fi, una història de beisbol que fa de fil conductor d'un relat de rivalitat esportiva i amorosa, sana i respectuosa en tots dos casos. Esdevé un treball sorprenentment interessant i, encara que m'he quedat amb ganes de saber-ne més, està prou ben lligat com perquè funcioni per si sol. I, si a algú li hagués interessat continuar-lo, s'hauria pogut fer perfectament.

La darrera història curta del volum és Kimagure Punch (Puny capriciós), també amb la rivalitat com a tema principal, però aquest cop sobretot amorosa, subjacent i, això sí, amb la noia en qüestió sense veu ni vot, d'acord amb el masclisme inherent i segurament inconscient que trobem a tota l'obra del senyor Adachi, especialment en els primers anys però encara ara. També hi ha boxa, una de les disciplines recurrents a les obres del mestre.

Així com en d'altres Short Program no totes les obres m'han agradat, en aquest Girl's Type m'ha sorprès que totes i cadascuna d'elles m'han convençut, i a més tenen un interès històric particular perquè hi podem veure experiments d'en Mitsuru Adachi que, com deia, faria servir en obres posteriors, més llargues i conegudes. Vaja, el que ens acostuma a atraure dels recopilatoris d'històries curtes dels nostres autors preferits. Per cert, jo l'he llegit en japonès, però des de desembre de 2014 el teniu disponible també en italià.

Lectures: Hiatari Ryôkô!

Fa uns mesos ressenyava la meva lectura més recent del meu autor preferit, Miyuki, i ara torno perquè ja he llegit una altra de les seves obres, aquest cop més curta però força similar en més d'un aspecte.

Sobretot el gràfic, perquè Hiatari Ryôkô! coincideix temporalment amb aquella altra obra d'en Mitsuru Adachi en haver-se publicat de 1980 a 1981, aquest cop a la revista Shôjo Comic i posteriorment en 5 volums recopilatoris, 3 a l'edició bunko que em vaig comprar jo.

Comença amb un estil força setanter, amb els personatges molt esprimatxats i esvelts i uns pentinats típics de l'època, que ens fan pensar en altres manga com els dels primers anys de la Rumiko Takahashi, però després evoluciona i esdevé el característic dels anys 80 que trobem en d'altres obres de l'autor, clavat al de Miyuki i com els inicis de Touch. 

És inevitable comparar Hiatari Ryôkô! amb Miyuki, perquè encara que aquell manga es publiqués en una revista de shônen i aquest en una de shôjo (o manga per a noies) en realitat, com sabem els fans del mestre Adachi, és difícil veure les diferències que permeten posar una etiqueta a una obra i l'altra a l'altra. 

Perquè l'autor, als còmics per a nois, es recolza força en l'aspecte romàntic, i en els que en teoria són per a noies el comportament dels personatges, siguin masculins o femenins, no canvia tant, com tampoc la mena de bromes i la manera de narrar les històries. Per tant, sobretot quan parlem d'en Mitsuru Adachi, que una obra seva es consideri shônen o shôjo és una qüestió d'etiquetes basada en el públic objectiu de la revista original.

Hiatari Ryôkô! no és una excepció, encara que hi ha qui considera que la diferència és que la protagonista en aquest cas és una noia. No hi estic d'acord: veig igualtat en el protagonisme de tots dos. Un  Yûsaku Takasugi i una Kasumi Kishimoto que físicament semblen talment en Masato Wakamatsu i la seva germana Miyuki, però que en caràcter no podrien allunyar-se'n més.

Ell, que per una vegada no és el típic protagonista entranyable i alhora sapastre i pervertit, fa batxillerat a l'institut Myôjô, on esdevé membre del club d'animadors, perquè considera la seva missió personal ajudar els altres quan veu que s'esforcen en allò que fan. Aquest aspecte humà i amable es reforça amb l'acollida del gat Taisuke, que és la mascota animal de Hiatari Ryôkô! i un altre element típicament adachià.

La Kasumi també estudia en aquell centre i té un caràcter una mica esquerp que li posa les coses difícils quan, tot i tenir un xicot, en Katsuhiko, que no veu mai perquè treballa a l'estranger, comença a abaixar barreres i fixar-se en el seu nou company tant d'institut com de la pensió Hidamari, regentada per la seva tieta vídua.

El nucli de la història és, doncs, l'evolució dels sentiments de la Kasumi, i potser si ho agafem per aquí sí que podríem pensar que és un shôjo. També hi ajuda —tot i que en Mitsuru Adachi és una constant— que el protagonista masculí no és explícit pel que fa als seus sentiments, ni tampoc manifesta gaire interès per cap noia en particular.

Però hi ha un contrapès, que és el dels companys de residència i institut, els necessaris i habituals personatges secundaris que condimenten l'obra. En aquest cas són en Shin Mikimoto (a la imatge, al mig), un pervertit pagat de si mateix que està enamorat de la bonica i tímida Keiko, una altra companya de classe que, al seu torn, es fixa en en Takasugi; en Takashi Ariyama, el típic noi corpulent (gros) i bona persona; i en Makoto Aido, que té un paper molt petit i fa una mica d'angúnia. Lamentablement l'extensió de l'obra no permet a l'autor aprofundir gaire en aquests personatges, si més no amb el mateix nivell d'atenció.

Així, el que ens ofereix Hiatari Ryôkô! és una comèdia d'institut amb un fort vessant romàntic i l'estil pausat, subtil i delicat d'en Mitsuru Adachi, que per cert a la primera part del còmic ens despista una mica amb el beisbol, que aviat deixa de banda, desconec si per un canvi d'opinió o perquè des del principi havia de ser una subtrama purament decorativa.

Res que no hagi dit més o menys altres vegades: es tracta d'un retrat malencònic de la joventut japonesa de l'època amb humor i alguns moments més reflexius i seriosos i una estructura episòdica que no impedeix veure l'evolució de l'autèntica trama. 

Sobre el final, que evidentment no rebentaré... és obert, però alhora l'autor deixa les coses prou encarrilades com perquè ens puguem imaginar com acaba. En aquest cas fer-ho així queda fins i tot millor, més realista que no pas un gran salt endavant en els esdeveniments. I tanmateix ens arriba de cop. És difícil d'explicar, s'ha de llegir.

La versemblança de la història, per altra banda, m'ha convençut més que la de Miyuki, obra com ja vaig explicar premiada i considerada per molts fins i tot millor que Touch, opinió que no comparteixo tot i que també em va agradar molt. Ara bé, Hiatari Ryôko! és més senzilla pel que fa a l'argument, no hi ha cops d'efecte ni grans girs. És més realista, però no més avorrida. És diferent i alhora similar. Val la pena.

Pel que fa a les adaptacions, el 1982 se'n va fer un dorama o sèrie d'imatge real de 19 episodis, i de 1987 a 1988 hi va haver una sèrie animada de 48 episodis seguida d'un llargmetratge de dibuixos animats. Amb el nom d'Alegre juventud es va poder veure als anys 90 a Telecinco, amb noms occidentalitzats i molta censura, i després la desapareguda Jonu Media en va treure la pel·lícula en DVD.