diumenge, 11 d’octubre de 2020

Lectures: El espejo

El 2016 vaig tenir l'oportunitat d'anar al Japó, i a més de visitar el país que feia tantíssim que volia trepitjar per l'interès cultural que hi tinc, també hi vaig fer moltes compres, de videojocs però sobretot de còmics.

Em vaig posar força al dia pel que fa a la bibliografia dels meus admirats Mitsuru Adachi i Rumiko Takahashi, comprant-hi coses que aquí no hi eren, i que no semblava que haguessin d'arribar. En el cas de l'autora de Ranma 1/2, Inu-yasha, Maison Ikkoku o The One Pound Gospel, una de les últimes compres qe hi vaig fer va ser un recopilatori d'històries curtes que es deia Kagami ga kita, que sent de 2015 m'estranyava que no hagués publicat ningú a l'estat espanyol. I ha anat passant el temps, i no l'havia llegit encara, i al final ha passat: ha calgut esperar cinc anys, però s'ha traduït i publicat en castellà.


Amb el títol en castellà de El espejo, aquest recull  no és el primer de l'autora que ens arriba, però sí el primer en moltíssims anys, i a més no ens han arribat tots, així que no crec que cometés cap error de judici quan vaig comprar-me'l en japonès, perquè no les tenia totes amb què acabés arribant i tenia motius per pensar-ho. 

En fi, al final l'he llegit en castellà -queda per al futur fer-ho en japonès per repassar i aprendre- i procedeixo a fer-ne la ressenya, per una vegada que llegeixo una cosa quan surt i la puc comentar quan està en el seu moment de més rellevància.


El recull conté sis històries, una de les quals... especial, que apareix al final i de la qual parlaré després, així que podríem dir que en realitat en són cinc. Totes comencen amb algunes pàgines reproduïdes en color, cosa que abans no s'estilava -i, no ens enganyem, ara tampoc- i que agraeixo, perquè m'ha sorprès positivament, ja que fa moltíssims anys que a les revistes japoneses de manga hi apareixen, però quan passen a volum recopilatori passen a estar en un blanc i negre brut, i és així com ens arriben. No en aquest cas, que en japonès també conserven el color en el seu pas al volum recopilatori o tankôbon.

A la primera, que coincideix en títol amb el del volum i és de 2014, tenim uns estudiants, noi i noia, que són "posseïts" per uns miralls circulars que se'ls instal·len a les mans i que tenen la funció d'absorbir els monstres que representen la part negativa de les persones, però quan ho fan, tot i proporcionar un noble servei a la societat, es troben malament, i arriba un dia que per la raó que sigui decideixen negligir la seva tasca i són assassinats. El relat explora per què els passa això i presenta un misteri que potser canvia el seu punt de vista sobre les coses que els han passat. 


A Muñeca vengativa (2013) l'amargat autor de manga que n'és el protagonista rep una figura misteriosa que representa que pot maleir qui ell vulgui, només dient-ne el nom i guixant-li un ull, i durant el desenvolupament de la història, probablement la més fluixa i sense girs sorprenents, veiem com es tradueixen aquestes malediccions i com es relacionen amb les frustracions i les enveges del mangaka.


A Las mil caras de las estrellas (2014) el to terrorífic que recorda la Rumiko Takahashi més fosca és substituït per l'humor que la caracteritza a la majoria de les seves obres, i ens presenta una actriu que, a la vigília de gravar l'últim episodi de la seva primera sèrie d'èxit, fuig perquè ha comès un assassinat... o això és el que es pensa.


Qué flores tan bonitas (2003) combina misteri, humor i una mica de terror en narrar-nos la "persecució" d'una dona per part d'una planta, que s'està estenent pel barri i que sembla que a tothom li agradi, però que a ella li provoca rebuig. 

Aconsegueix mantenir l'interès per la resolució del misteri, però trobo que la manera com es descabdella al final és una mica decebedora, massa humorística i sense conseqüències reals. 


A with CAT, de 1999 i la més antiga del volum amb diferència, tenim l'estira i arronsa en la relació entre dos adolescents, noia i noi, des que eren petits, per culpa del gat d'ella i la tírria que ell els té als felins. Això, quan en el present de la història el gat el posseeix, dona joc a situacions de comèdia d'embolics marca de la casa que recorden obres com Ranma 1/2. Em fa la sensació que amb aquesta premissa, i segons com, l'autora la podria haver convertit en una història més llarga, però en realitat ja està bé així.  


Finalment, i espero que em disculpeu la pàgina de scanlation, però és que no n'he trobat cap en japonès -tot i que potser millor i tot, perquè si algú no sap aquest idioma pot fer-se una idea de com és la història-, tenim l'especial que deia al principi, My Sweet Sunday, un relat de 2009 escrit i dibuixat, com se sol dir, a quatre mans, amb el meu admirat Mitsuru Adachi, en què els dos mestres alternen pàgines per explicar en paral·lel com va ser la seva entrada al món del manga, primer com a lectors i després com a autors, i com es van conèixer, també primer com a lectors i després personalment, i van forjar una mena d'amistat basada en el respecte i l'admiració mutus, tot sota el paraigua de les revistes de l'editorial Shôgakukan on sempre han treballat. 

Per cert, aquesta és una història que també està inclosa al volum 1 -i de moment únic, perquè la té aturada- d'Idol A, del mestre Adachi, però que ara he llegit per primer cop traduïda. I tot i no atrapar tant com les altres, penso que és interessantíssim que autors tan estimats creïn relats autobiogràfics, i en aquest cas té l'al·licient que es tracta d'una col·laboració especial. 


El espejo, doncs, és un esperat nou volum d'històries curtes del geni que és la Rumiko Takahashi, probablement la dona més treballadora -i diuen que rica- de la indústria del manga, amb una carrera de dècades a l'esquena i responsable d'un èxit rere l'altre, gairebé sempre amb sèries força llargues. 

Jo ja no vaig llegir Rin-ne (2009-2017, 40 volums), perquè no em cabia a casa i tampoc no m'agradava tant la seva ambientació, i des de 2019 dibuixa una altra sèrie regular, MAO, però m'interessen molt les seves narracions curtes, i en tinc de pendents, perquè com deia no tots els reculls han arribat aquí (ens falten Senmu no Inu (1997), Akai hanataba (2005), Unmei no tori (2011) i Majô to dinaa (2019), a més de bona part de les que pertanyen a la "saga" d'històries curtes Rumic World, aquí publicades fa moltíssims anys de manera incompleta i en aquell format tan dolent que eren les entregues de poques pàgines, de quan el mercat estava verdíssim), així que, esperonat per la satisfacció d'aquesta lectura (sense que cap de les històries em sembli espaterrant), espero posar-me aviat a llegir aquests volums japonesos que tinc per casa.   






Cap comentari:

Publica un comentari

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails