Lectures: Lamu (Urusei Yatsura)

Tant si em coneixeu de fa temps com si no, és possible que us hàgiu adonat que el meu nick, i a Google el meu avatar, sorgeixen del protagonista masculí d'un dels mangues i animes més emblemàtics de la nostra infantesa, i quan dic "nostra" em refereixo a la dels que vam créixer amb la primera fornada d'animació japonesa a TV3 i l'enyorat Canal 33.

Doncs bé, malgrat això, mai havia ressenyat aquesta obra de la mitiquíssima i encertadament reverenciada Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Inu-yasha, The One-Pound Gospel i moltes més) perquè, senzillament, no l'havia llegit mai, si més no, sencera. Ara que ho he fet, per raons de feina en revisar-ne la traducció per a l'edició que està sortint actualment per part de Planeta Còmic, he decidit que és l'hora de donar-ne la meva opinió.

Lamu (com la vam conèixer tant a l'anime en català com a l'anterior edició del manga), o Urusei Yatsura, que és el seu títol original japonès i sempre fa d'entès anomenar-la d'aquesta manera, es va publicar al Japó per primera vegada a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1978 i 1987 (just abans de Ranma 1/2), tot recopilant-se en 34 volums estàndard, que en l'edició que ens porta Planeta ara seran 17 dobles.

Personalment, en recordo de manera difusa l'animació (195 episodis emesos originalment entre 1981 i 1985, que és la que vaig veure, a més de pel·lícules, OVA i una nova adaptació televisiva resumida de 46 capítols entre 2022 i 2024), però per la seva estructura de capítols autoconclusius em resulta difícil tenir un record gaire exacte de quines coses passaven i com eren els personatges, més enllà de trets generals. Amb aquesta lectura completa que n'he fet ara amb el privilegi de la meva feina, però, trobo que ja puc parlar-ne amb coneixement de causa. 

Doncs bé, Lamu (o Urusei Yatsura, que significa alguna cosa així com "que pesada, aquesta gent", però amb el joc de paraules de canviar "urusai" (sorollós, pesat) per "urusei", on "sei" significa "estrella" o "planeta" i, per tant, al·ludint als extraterrestres que abunden a la història) és la història del fallit intent d'invasió de la Terra per part de la raça dels Oni, i com s'embolica la troca a partir d'aquí.

Perquè els amables invasors, amants de les bones competicions, ofereixen als terrícoles la possibilitat de deslliurar-se de l'atac a través d'un joc que consisteix en què l'humà seleccionat, l'Ataru Moroboshi, toqui les banyes de la filla de la família, la Lamu del títol.

Malgrat que ell és un estudiant de batxillerat dropo, maldestre i pervertit, aconsegueix salvar el món en tocar-li les banyes en distreure-la després d'arrencar-li la part de dalt del bikini, i tot plegat porta a una confusió que acaba amb la jove extraterrestre convençuda que ella i l'Ataru s'han promès.

Això provoca un terrabastall a la vida de l'Ataru, la seva família i els seus companys d'instituts, perquè la Lamu s'instal·la a casa seva malgrat que el noi no accepta haver-se de casar amb ella. Detall que poc li importa, per exemple, a la seva xicota de fins llavors, la Shinobu, una noia amb una força física descomunal, perquè el cas és que la Lamu és extremament possessiva i electrocuta el seu involuntari promès cada vegada que aquest empaita altres noies, donat el seu caràcter faldiller com n'hi ha pocs. Passa que li agrada el repte, i la Lamu l'hi posa tan fàcil que no li resulta interessant.

Particular, aquest Ataru, però també ho són molts altres personatges que apareixen a l'obra, que té un reguitzell de situacions d'allò més absurdes i que difícilment podríem considerar del gènere romàntic estudiantil, sinó que és més aviat una comèdia esbojarrada de ciència-ficció i un polsim de romanticisme.

La complicada relació entre l'Ataru i la Lamu fa que, sovint, l'aparició en escena d'altres personatges enredi encara més la troca. Parlem, per exemple, del ric i fatxenda Mendô, l'atractiva infermera escolar Sakura i en Cherry, el malastruc monjo budista que és el seu oncle, les amigues extraterrestres de la Lamu, que són la barroera motorista espacial Benten, la freda (en més d'un sentit) Oyuki i la justificadament rancorosa Ran, el molest cosinet volador de la Lamu, en Ten, la princesa de la raça alienígena dels corbs tengu, la Kurama, la germana emprenyadora d'en Mendo, la Ryôko, la Ryûnosuke, una noia obligada a transvestir-se per part del seu pare, entestat a criar-la com si fos un noi, o d'altres de més petits, com els poc amorosos pares de l'Ataru, o el pobre desgraciat del tutor de la classe de l'Ataru.

Això dona lloc a trames molt divertides plenes d'humor absurd, personatges electrocutats, colpejats per maces gegants, intoxicats per aliments extraterrestres, cremats, aules destrossades... i sí, algunes situacions que han envellit una mica malament pel que fa als rols de gènere i el masclisme -tot i que les noies es defensen de les constants agressions que pateixen a l'obra-, però també moments més emotius i tendres. Al capdavall, l'Ataru i la Lamu tenen un lligam potser forçat, però el costum és molt poderós i, malgrat el que diu públicament, el protagonista troba a faltar la seva no-promesa quan de tant en tant la perd de vista.

Com passa amb l'esmentada i immediatament posterior Ranma 1/2, no podem esperar una història amb una trama principal i un final clar, i és que, com passaria el 1996 amb la conclusió de les aventures de l'artista marcial que es transformava en noia amb l'aigua freda, la mestra Takahashi acaba la sèrie amb un final obert, interpretable, però que s'adiu perfectament amb el to de tot el que hem vist fins llavors. I l'estructura d'històries curtes, en general d'un capítol però, de vegades, alguns més, també ajuda a facilitar relectures en què no ens sapiguem de memòria el que hi passa, i de pas gaudim de la clara evolució del traç, que s'inicia amb un estil clar de la Rumiko setantera i acaba amb el que li veuríem a Ranma 1/2. 

Si encara no heu llegit aquest obra d'una de les autores més populars i prolífiques de còmic del Japó, que continua oferint-nos obres de molts volums a més d'ocasionals històries curtes, doneu-li una oportunitat, ara que s'està reeditant. 

Lectures: The One Pound Gospel

Sempre que parlo d'ella ho dic, i ho continuaré dient: la Rumiko Takahashi és una llegenda del manga amb raó, i és que, a diferència d'altres autors amb més renom -tot i que no es pot dir que ella sigui precisament desconeguda-, després d'un gran èxit sempre en presenta un altre. No es dedica a presentar històries curtes de tant en tant i viure de la riquesa acumulada.

Ella fa històries curtes, sí, i n'hem vist, però les crea des del principi, i també encadena obres de llarga durada, i de fet s'acostumen a solapar. N'hi ha una, però, que va anar reprenent quan podia, i que va trigar a tenir la seva conclusió. 

Parlo de The One Pound Gospel, en japonès Ichi-pondo no fukuin, una obra en quatre volums que no se sol esmentar quan es parla de les obres més importants de l'autora de Ranma 1/2, Urusei Yatsura, Maison Ikkoku o Inu-yasha, i és normal, per la periodicitat que va tenir i una durada més curta. Però els seus fans sabem que una obra "menor" de la Rumiko Takahashi no significa, en cap cas, que no destil·li qualitat.

El manga es va començar a serialitzar a la revista setmanal Young Sunday de l'editorial Shôgakukan al juliol de 1987, i va acabar al desembre de 2006. Gairebé 20 anys de publicació irregular que van generar material per només quatre volums. Aquesta extensió en el temps, però, provoca la curiositat de veure, en una mateixa obra i tan curta, un canvi notable en l'estil de dibuix, des del proper al final de Maison Ikkoku del primer volum fins al modern d'Inu-yasha (i que sembla que es manté) del recopilatori final.

Una de les característiques més destacades d'aquest manga és que, juntament amb Maison Ikkoku, és de les poques obres de la mestra Takahashi sense elements sobrenaturals, màgics o com es vulguin anomenar. És una comèdia romàntica on l'humor neix de la relativament esbojarrada premissa de l'obra: els seus protagonistes són un jove boxador incapaç de controlar la dieta que se li exigeix a qualsevol lluitador -si no, ha de pujar de categoria i enfrontar-se a rivals massa forts- i una monja novícia que, en conèixer-lo i anar-lo tractant, es replanteja el seu compromís amb el déu de la religió catòlica.

A partir d'aquí, som testimonis de la lluita en sentit figurat i literal d'en Kôsaku Hatanaka per mantenir la promesa que li fa a la germana Àngela de resistir les temptacions del menjar, tot i que l'amor que sent per ella el distreu sovint, i com tot plegat fa patir el seu entrenador, l'entranyable amo del gimnàs Mukôda, on s'entrena el protagonista. 

És una història bonica, realista i amb l'estil narratiu i humorístic que tan bé li coneixem a la Rumiko Takahashi, que demostra un cop més que sap tocar diversos gèneres i temàtiques i treure suc de qualsevol idea.

Suposo que l'esmentada irregularitat en la publicació no va ser l'única causa que sigui un manga relativament poc conegut o citat, i que també hi va tenir a veure el fet que només s'adaptés a una OVA l'any 1988, amb la història del manga inacabada, i un dorama de 9 episodis el 2008, aquest cop sí, amb tota la trama desplegada al còmic.

A casa nostra The One Pound Gospel va ser parcialment publicada en aquell format de mitjos volums de la Biblioteca Manga de Planeta, que no no va servir per reduir el nombre de sèries cancel·lades, una plaga de l'època, ni tan sols en aquest cas, que era curta, però val a dir que la seva finalització el 2006, quan ja no existia el format, hi devia contribuir. 

En tot cas va haver de ser Glénat la que publiqués, per fi, aquest manga complet, en quatre volums de la col·lecció Big Manga -com la resta d'obres de l'autora que va publicar-, però va acabar el 2009 i, després de la desaparició de l'editorial, cap altra -i s'entén que seria Planeta, que va rescatar Ranma 1/2 i de la mateixa autora ha publicat Rin-ne- l'ha reeditat.

 

Lectures: El espejo

El 2016 vaig tenir l'oportunitat d'anar al Japó, i a més de visitar el país que feia tantíssim que volia trepitjar per l'interès cultural que hi tinc, també hi vaig fer moltes compres, de videojocs però sobretot de còmics.

Em vaig posar força al dia pel que fa a la bibliografia dels meus admirats Mitsuru Adachi i Rumiko Takahashi, comprant-hi coses que aquí no hi eren, i que no semblava que haguessin d'arribar. En el cas de l'autora de Ranma 1/2, Inu-yasha, Maison Ikkoku o The One Pound Gospel, una de les últimes compres qe hi vaig fer va ser un recopilatori d'històries curtes que es deia Kagami ga kita, que sent de 2015 m'estranyava que no hagués publicat ningú a l'estat espanyol. I ha anat passant el temps, i no l'havia llegit encara, i al final ha passat: ha calgut esperar cinc anys, però s'ha traduït i publicat en castellà.

Amb el títol en castellà de El espejo, aquest recull  no és el primer de l'autora que ens arriba, però sí el primer en moltíssims anys, i a més no ens han arribat tots, així que no crec que cometés cap error de judici quan vaig comprar-me'l en japonès, perquè no les tenia totes amb què acabés arribant i tenia motius per pensar-ho. 

En fi, al final l'he llegit en castellà -queda per al futur fer-ho en japonès per repassar i aprendre- i procedeixo a fer-ne la ressenya, per una vegada que llegeixo una cosa quan surt i la puc comentar quan està en el seu moment de més rellevància.

El recull conté sis històries, una de les quals... especial, que apareix al final i de la qual parlaré després, així que podríem dir que en realitat en són cinc. Totes comencen amb algunes pàgines reproduïdes en color, cosa que abans no s'estilava -i, no ens enganyem, ara tampoc- i que agraeixo, perquè m'ha sorprès positivament, ja que fa moltíssims anys que a les revistes japoneses de manga hi apareixen, però quan passen a volum recopilatori passen a estar en un blanc i negre brut, i és així com ens arriben. No en aquest cas, que en japonès també conserven el color en el seu pas al volum recopilatori o tankôbon.

A la primera, que coincideix en títol amb el del volum i és de 2014, tenim uns estudiants, noi i noia, que són "posseïts" per uns miralls circulars que se'ls instal·len a les mans i que tenen la funció d'absorbir els monstres que representen la part negativa de les persones, però quan ho fan, tot i proporcionar un noble servei a la societat, es troben malament, i arriba un dia que per la raó que sigui decideixen negligir la seva tasca i són assassinats. El relat explora per què els passa això i presenta un misteri que potser canvia el seu punt de vista sobre les coses que els han passat. 

A Muñeca vengativa (2013) l'amargat autor de manga que n'és el protagonista rep una figura misteriosa que representa que pot maleir qui ell vulgui, només dient-ne el nom i guixant-li un ull, i durant el desenvolupament de la història, probablement la més fluixa i sense girs sorprenents, veiem com es tradueixen aquestes malediccions i com es relacionen amb les frustracions i les enveges del mangaka.

A Las mil caras de las estrellas (2014) el to terrorífic que recorda la Rumiko Takahashi més fosca és substituït per l'humor que la caracteritza a la majoria de les seves obres, i ens presenta una actriu que, a la vigília de gravar l'últim episodi de la seva primera sèrie d'èxit, fuig perquè ha comès un assassinat... o això és el que es pensa.

Qué flores tan bonitas (2003) combina misteri, humor i una mica de terror en narrar-nos la "persecució" d'una dona per part d'una planta, que s'està estenent pel barri i que sembla que a tothom li agradi, però que a ella li provoca rebuig. 

Aconsegueix mantenir l'interès per la resolució del misteri, però trobo que la manera com es descabdella al final és una mica decebedora, massa humorística i sense conseqüències reals. 

A with CAT, de 1999 i la més antiga del volum amb diferència, tenim l'estira i arronsa en la relació entre dos adolescents, noia i noi, des que eren petits, per culpa del gat d'ella i la tírria que ell els té als felins. Això, quan en el present de la història el gat el posseeix, dona joc a situacions de comèdia d'embolics marca de la casa que recorden obres com Ranma 1/2. Em fa la sensació que amb aquesta premissa, i segons com, l'autora la podria haver convertit en una història més llarga, però en realitat ja està bé així.  

Finalment, i espero que em disculpeu la pàgina de scanlation, però és que no n'he trobat cap en japonès -tot i que potser millor i tot, perquè si algú no sap aquest idioma pot fer-se una idea de com és la història-, tenim l'especial que deia al principi, My Sweet Sunday, un relat de 2009 escrit i dibuixat, com se sol dir, a quatre mans, amb el meu admirat Mitsuru Adachi, en què els dos mestres alternen pàgines per explicar en paral·lel com va ser la seva entrada al món del manga, primer com a lectors i després com a autors, i com es van conèixer, també primer com a lectors i després personalment, i van forjar una mena d'amistat basada en el respecte i l'admiració mutus, tot sota el paraigua de les revistes de l'editorial Shôgakukan on sempre han treballat. 

Per cert, aquesta és una història que també està inclosa al volum 1 -i de moment únic, perquè la té aturada- d'Idol A, del mestre Adachi, però que ara he llegit per primer cop traduïda. I tot i no atrapar tant com les altres, penso que és interessantíssim que autors tan estimats creïn relats autobiogràfics, i en aquest cas té l'al·licient que es tracta d'una col·laboració especial. 

El espejo, doncs, és un esperat nou volum d'històries curtes del geni que és la Rumiko Takahashi, probablement la dona més treballadora -i diuen que rica- de la indústria del manga, amb una carrera de dècades a l'esquena i responsable d'un èxit rere l'altre, gairebé sempre amb sèries força llargues. 

Jo ja no vaig llegir Rin-ne (2009-2017, 40 volums), perquè no em cabia a casa i tampoc no m'agradava tant la seva ambientació, i des de 2019 dibuixa una altra sèrie regular, MAO, però m'interessen molt les seves narracions curtes, i en tinc de pendents, perquè com deia no tots els reculls han arribat aquí (ens falten Senmu no Inu (1997), Akai hanataba (2005), Unmei no tori (2011) i Majô to dinaa (2019), a més de bona part de les que pertanyen a la "saga" d'històries curtes Rumic World, aquí publicades fa moltíssims anys de manera incompleta i en aquell format tan dolent que eren les entregues de poques pàgines, de quan el mercat estava verdíssim), així que, esperonat per la satisfacció d'aquesta lectura (sense que cap de les històries em sembli espaterrant), espero posar-me aviat a llegir aquests volums japonesos que tinc per casa.   

Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

Repte trident literari (autors)

Bé, arribem a la tercera i última part d'aquest Repte Trident Literari iniciat per la Sparda del bloc Eleazar Writes i adaptat al manga per part de la Deirdre, i avui, després dels títols i els personatges, toca parlar dels autors, encara que com sempre respondré aquelles categories en les quals tinc alguna cosa a dir i deixaré les altres fora. 

AUTOR PREFERIT

En realitat no fa gaire vaig publicar una entrada sobre els meus 5 autors de manga preferits, i ja vaig dir que en el primer lloc podien ser tant l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, com en Mitsuru Adachi, amb la diferència que el primer d'ells és mort i el segon viu. 

Però com que tornarà a sortir després, deixo en Mitsuru Adachi i em decanto per l'Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, autor de nombrosíssimes obres i creador d'un estil gràfic i uns gèneres que, amb evolucions diverses, continua en els nostres dies.

També el trobaríem a la categoria d'AUTOR DEL QUE HE LLEGIT MÉS TÍTOLS i a la d'AUTOR AMB QUI M'AGRADARIA PASSAR UN DIA, cosa que evidentment no és possible des que jo tenia 7 anys.

AUTORA PREFERIDA

Al repte original, després d'escriptor preferit, vénen dues categories que són una mica redundants, i són la de millor escriptor i millor escriptora. Doncs bé, com que ja he dit el que considero el millor autor (i per això seria el meu preferit), posarem aquí la meva autora preferida, com ja vaig dir la Rumiko Takahashi, creadora de grans èxits com Urusei Yatsura, Ranma 1/2, Inu-yasha i coses aparentment menors però potser millors i tot com són Maison Ikkoku i The One Pound Gospel, sense oblidar les seves històries curtes.

AUTOR QUE M'HA DECEBUT

Aquí tinc clar que és l'Akira Toriyama, per com s'ha ajagut a gratar-se'ls a dues mans des que va acabar Bola de Drac. Ja ho vaig dir també el dia que vaig parlar dels meus autors preferits, i ell era en la cinquena posició del Top 5, però fer Dr. Slump i Bola de Drac i que això et permeti viure la resta dela vida sense fer cap obra llarga més no vol dir que quedis igual de bé que l'abans esmentada Rumiko Takahashi, que no descansa malgrat que és una de les persones més riques del seu país.

AUTOR DEL QUE TINC MÉS CÒMICS SIGNATS

Doncs aquí no tinc un guanyador, perquè malauradament els autors que vénen als Salons del Manga o del Còmic només vénen una vegada, per tant tenim un empat entre la Wataru Yoshizumi (Marmalade Boy) i l'Izumi Matsumoto (Kimagure Orange Road).

AUTOR QUE M'HAURIA AGRADAT SER

Probablement el mestre Naoki Urasawa, perquè tant se val el mitjà que utilitza: és un escriptor de thrillers de la mida d'un campanar i jo, com a aspirant a escriptor que sóc, encara que faci poc per demostrar-ho, voldria escriure històries tan interessants com les que ens porta l'autor de Cinturó Negre (no és el millor exemple de thriller, però), Monster, 20th Century Boys o Pluto, entre moltes altres.

AUTOR QUE CONEC PERSONALMENT

A veure, hem d'agafar el "personalment" amb pinces, perquè tampoc no és que el conegués amb profunditat ni ens trobéssim més d'una vegada, però tinc l'orgull d'haver compartit un àpat amb el mestre Yoshito Usui (1958-2009), creador d'en Shin-chan, en pau descansi. 

Va ser en un context de feina i gràcies a en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, ells sí amics personals de l'autor, i d'aquella trobada em vaig endur un dibuix signat d'en Botxan i l'envejable aparició en forma de cameo al volum 49 del manga, inèdit aquí, a banda de l'experiència de conèixer algú tan important en la indústria.

AUTOR QUE M'AGRADARIA QUE TINGUÉS MÉS RECONEIXEMENT

Ja us he dit que en Mitsuru Adachi sortiria més tard, i aquí el teniu: el meu autor preferit viu, que en canvi és molt ignorat a l'estat espanyol (i les edicions de les poques obres que han arribat d'ell, o bé les obres en si, no han estat les més encertades), mentre que a França i Itàlia, el primer món pel que fa a manga a Europa, el coneix tothom i s'ha publicat tot el que ha fet.

Un autor enorme que fa un retrat inigualable de la joventut, la vida als instituts, l'esport, l'amor i la quotidianitat, que domina com ningú els silencis i explica el que vol sense ni una sola paraula, quan és necessari. Em fa molta ràbia que no sigui un dels autors de referència entre els otakus de l'estat espanyol, ho hauria de ser encara que fos només per Touch.

 

AUTOR SOBREVALORAT

Si de l'apartat anterior s'entén que considero infravalorat en Mitsuru Adachi, deixeu-me que us digui que per a mi la Naoko Takeuchi és una autora sobrevalorada. Què ha fet, a banda de Sailor Moon i Sailor V? Doncs més coses, però no les coneixem. En canvi, és una autora que faria embogir el públic d'un Saló del Manga si vingués, i tot per una única obra (o saga, vaja). 

A més, tot i que és una història que m'agrada i que reconec que enganxa (altrament no tindria el reconeixement que té), crec que l'autora falla en les escenes d'acció, sempre confuses, i a l'hora d'aconseguir una narració versemblant (personatges que apareixen on són uns altres en un segon, sense que s'expliqui com hi han arribat, seria un dels exemples recurrents a l'obra), deixant de banda un tema del que sempre m'he queixat: diàlegs estúpids.

AUTOR QUE EM VA SORPRENDRE POSITIVAMENT

M'agrada més el shônen/seinen que el shôjo/josei, no és cap secret, ni és sorprenent i al cap i a la fi moltes de les persones que estan fent aquest Repte Trident Literari en versió manga parlen exclusivament de manga per a noies o dones joves, però sí que he llegit manga amb aquest públic objectiu i ho continuo fent. 

Doncs bé, el nom de l'Ai Yazawa el coneixia, així com el de Nana, però no m'hi vaig interessar fins fa poc i, malgrat que esperava que estigués bé, no sabia que m'agradaria tant, de manera que aquesta és la meva sorpresa positiva.

AUTOR MÉS ESTRANY

En aquesta categoria sonaran noms com el de Suehiro Maruo, Shintarô Kago o Usamaru Furuya, però com que no he llegit res de cap d'ells em decanto per en Hideaki Sorachi, autor de la cancel·lada i infravaloradíssima, divertidíssima i dement Gintama.

La seva manera de barrejar conceptes, el seu humor totalment esbojarrat, els seus autoretrats on el representa un mico buriller i els comentaris que fa a títol personal l'han fet mereixedor d'aparèixer aquí.

UNA CITA D'UN AUTOR

Tornarem a esmentar el Déu del Manga, perquè diuen que just abans de morir de càncer d'estómac, a l'edat de 60 anys, va pronunciar aquestes paraules: "Us ho prego, deixeu-me treballar!", naturalment en japonès. Molt adequades per a un dels autors més prolífics i influents del còmic mundial.

Amb això hem acabat el Repte Trident Literari versió manga, després de la qual cosa el bloc torna a la normalitat i us tornaré a bombardejar amb ressenyes de còmics i sèries, no patiu.