Repte trident literari (autors)

Bé, arribem a la tercera i última part d'aquest Repte Trident Literari iniciat per la Sparda del bloc Eleazar Writes i adaptat al manga per part de la Deirdre, i avui, després dels títols i els personatges, toca parlar dels autors, encara que com sempre respondré aquelles categories en les quals tinc alguna cosa a dir i deixaré les altres fora. 

AUTOR PREFERIT

En realitat no fa gaire vaig publicar una entrada sobre els meus 5 autors de manga preferits, i ja vaig dir que en el primer lloc podien ser tant l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, com en Mitsuru Adachi, amb la diferència que el primer d'ells és mort i el segon viu. 

Però com que tornarà a sortir després, deixo en Mitsuru Adachi i em decanto per l'Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, autor de nombrosíssimes obres i creador d'un estil gràfic i uns gèneres que, amb evolucions diverses, continua en els nostres dies.

També el trobaríem a la categoria d'AUTOR DEL QUE HE LLEGIT MÉS TÍTOLS i a la d'AUTOR AMB QUI M'AGRADARIA PASSAR UN DIA, cosa que evidentment no és possible des que jo tenia 7 anys.

AUTORA PREFERIDA

Al repte original, després d'escriptor preferit, vénen dues categories que són una mica redundants, i són la de millor escriptor i millor escriptora. Doncs bé, com que ja he dit el que considero el millor autor (i per això seria el meu preferit), posarem aquí la meva autora preferida, com ja vaig dir la Rumiko Takahashi, creadora de grans èxits com Urusei Yatsura, Ranma 1/2, Inu-yasha i coses aparentment menors però potser millors i tot com són Maison Ikkoku i The One Pound Gospel, sense oblidar les seves històries curtes.

AUTOR QUE M'HA DECEBUT

Aquí tinc clar que és l'Akira Toriyama, per com s'ha ajagut a gratar-se'ls a dues mans des que va acabar Bola de Drac. Ja ho vaig dir també el dia que vaig parlar dels meus autors preferits, i ell era en la cinquena posició del Top 5, però fer Dr. Slump i Bola de Drac i que això et permeti viure la resta dela vida sense fer cap obra llarga més no vol dir que quedis igual de bé que l'abans esmentada Rumiko Takahashi, que no descansa malgrat que és una de les persones més riques del seu país.

AUTOR DEL QUE TINC MÉS CÒMICS SIGNATS

Doncs aquí no tinc un guanyador, perquè malauradament els autors que vénen als Salons del Manga o del Còmic només vénen una vegada, per tant tenim un empat entre la Wataru Yoshizumi (Marmalade Boy) i l'Izumi Matsumoto (Kimagure Orange Road).

AUTOR QUE M'HAURIA AGRADAT SER

Probablement el mestre Naoki Urasawa, perquè tant se val el mitjà que utilitza: és un escriptor de thrillers de la mida d'un campanar i jo, com a aspirant a escriptor que sóc, encara que faci poc per demostrar-ho, voldria escriure històries tan interessants com les que ens porta l'autor de Cinturó Negre (no és el millor exemple de thriller, però), Monster, 20th Century Boys o Pluto, entre moltes altres.

AUTOR QUE CONEC PERSONALMENT

A veure, hem d'agafar el "personalment" amb pinces, perquè tampoc no és que el conegués amb profunditat ni ens trobéssim més d'una vegada, però tinc l'orgull d'haver compartit un àpat amb el mestre Yoshito Usui (1958-2009), creador d'en Shin-chan, en pau descansi. 

Va ser en un context de feina i gràcies a en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, ells sí amics personals de l'autor, i d'aquella trobada em vaig endur un dibuix signat d'en Botxan i l'envejable aparició en forma de cameo al volum 49 del manga, inèdit aquí, a banda de l'experiència de conèixer algú tan important en la indústria.

AUTOR QUE M'AGRADARIA QUE TINGUÉS MÉS RECONEIXEMENT

Ja us he dit que en Mitsuru Adachi sortiria més tard, i aquí el teniu: el meu autor preferit viu, que en canvi és molt ignorat a l'estat espanyol (i les edicions de les poques obres que han arribat d'ell, o bé les obres en si, no han estat les més encertades), mentre que a França i Itàlia, el primer món pel que fa a manga a Europa, el coneix tothom i s'ha publicat tot el que ha fet.

Un autor enorme que fa un retrat inigualable de la joventut, la vida als instituts, l'esport, l'amor i la quotidianitat, que domina com ningú els silencis i explica el que vol sense ni una sola paraula, quan és necessari. Em fa molta ràbia que no sigui un dels autors de referència entre els otakus de l'estat espanyol, ho hauria de ser encara que fos només per Touch.

 

AUTOR SOBREVALORAT

Si de l'apartat anterior s'entén que considero infravalorat en Mitsuru Adachi, deixeu-me que us digui que per a mi la Naoko Takeuchi és una autora sobrevalorada. Què ha fet, a banda de Sailor Moon i Sailor V? Doncs més coses, però no les coneixem. En canvi, és una autora que faria embogir el públic d'un Saló del Manga si vingués, i tot per una única obra (o saga, vaja). 

A més, tot i que és una història que m'agrada i que reconec que enganxa (altrament no tindria el reconeixement que té), crec que l'autora falla en les escenes d'acció, sempre confuses, i a l'hora d'aconseguir una narració versemblant (personatges que apareixen on són uns altres en un segon, sense que s'expliqui com hi han arribat, seria un dels exemples recurrents a l'obra), deixant de banda un tema del que sempre m'he queixat: diàlegs estúpids.

AUTOR QUE EM VA SORPRENDRE POSITIVAMENT

M'agrada més el shônen/seinen que el shôjo/josei, no és cap secret, ni és sorprenent i al cap i a la fi moltes de les persones que estan fent aquest Repte Trident Literari en versió manga parlen exclusivament de manga per a noies o dones joves, però sí que he llegit manga amb aquest públic objectiu i ho continuo fent. 

Doncs bé, el nom de l'Ai Yazawa el coneixia, així com el de Nana, però no m'hi vaig interessar fins fa poc i, malgrat que esperava que estigués bé, no sabia que m'agradaria tant, de manera que aquesta és la meva sorpresa positiva.

AUTOR MÉS ESTRANY

En aquesta categoria sonaran noms com el de Suehiro Maruo, Shintarô Kago o Usamaru Furuya, però com que no he llegit res de cap d'ells em decanto per en Hideaki Sorachi, autor de la cancel·lada i infravaloradíssima, divertidíssima i dement Gintama.

La seva manera de barrejar conceptes, el seu humor totalment esbojarrat, els seus autoretrats on el representa un mico buriller i els comentaris que fa a títol personal l'han fet mereixedor d'aparèixer aquí.

UNA CITA D'UN AUTOR

Tornarem a esmentar el Déu del Manga, perquè diuen que just abans de morir de càncer d'estómac, a l'edat de 60 anys, va pronunciar aquestes paraules: "Us ho prego, deixeu-me treballar!", naturalment en japonès. Molt adequades per a un dels autors més prolífics i influents del còmic mundial.

Amb això hem acabat el Repte Trident Literari versió manga, després de la qual cosa el bloc torna a la normalitat i us tornaré a bombardejar amb ressenyes de còmics i sèries, no patiu. 

 

  

Greus errors de traducció al volum 2 de Sailor V

No tenia intenció de comentar el segon volum de Sailor V, perquè d'aquesta nova edició de Norma Editorial, igual que passa amb Sailor Moon, el que m'interessa des del punt de vista del bloc és analitzar l'edició en si mateixa, no pas el contingut. 

Potser ja en parlaré argumentalment quan acabi de llegir l'obra completa, però la meva intenció inicial era analitzar el primer tom de cadascuna d'aquestes dues obres tan relacionades. Lamentablement, la gravetat dels errors de traducció que he detectat al segon volum de Sailor V fa que dediqui una entrada de la secció Traducció a la conclusió d'aquesta obra.

No tinc res a dir de la qualitat tècnica del volum: bon paper, tinta ben reproduïda (una relliscada, però, en una de les últimes pàgines), 6 pàgines en color al principi que després no es repeteixen en llocs on és evident que en l'edició original hi havia color però que no fan menys atractiu un volum de gairebé 300 pàgines per 8 euros... Tot força bé, vaja. 

La traducció, però, és força dolenta. Si al volum 1 la traductora de Sailor Moon feia equip amb una altra noia i jo comentava que això empitjorava el resultat respecte al que s'havia vist a l'obra principal, retiro les meves paraules: no era culpa d'haver treballat a quatre mans, ja que aquí torna a traduir ella sola i el producte final és el pitjor dels tres que he llegit fins ara (Sailor Moon 1, Sailor V 1 i Sailor V 2). Tornen les frases ambigües, les incoherències, la sensació de poca naturalitat i que alguna cosa falla, i els errors de la mida d'un campanar com els que he detectat i posaré aquí. 

Ja cap al final del volum, i possiblement abans n'hi ha d'altres, em va cridar l'atenció el contingut d'aquest globus. Concretament el sintagma "mi yo de la época Edo". Respresenta que la Minako està rodant una pel·lícula ambientada a la Xina antiga, i que faci referència al període Edo japonès (1603-1868) no té gaire sentit. He volgut veure com era en japonès i he trobat això:

En aquest munt de paraules la clau és al principi de la cinquena línia (des de la dreta, és clar): "edokko", diu, i buscant la diccionari he après una nova paraula que la traductora no devia conèixer: "toquiota autèntica", "persona nascuda i criada a Tòquio". I és l'opció per la qual han optat també les scanlations i la que té sentit. De debò que no li sonava estranya, la frase? I ara l'altre error garrafal, pura matemàtica:

Al mateix capítol, on potser la traductora tenia un dia especialment dolent, trobem això: "[...] China, el coloso de Asia, de unos 44 millones y medio de km² y una población que ronda los cuatro mil millones". I ara la versió original:

No cal tenir gaire nivell de japonès per a entendre els números, de debò. Aquí hi diu 28 milions de km² (que per cert és un error de l'autora, ja que segons la Wikipedia no arriba als 10 milions), però no sé d'on surt el 44 que posa la traductora. I el que és pitjor: la població xinesa és la més gran del món amb diferència i continua creixent, però 4.000 milions de xinesos no hi ha, això ho sap tothom. N'hi ha 1.300 milions, aproximadament, i això és el que diu el text original japonès.

Jo no sóc traductor, tinc el nivell N2 de japonès (el segon més alt, que encara no permet llegir manga en versió original sense mirar el diccionari de tant en tant) per pura xamba (i no és modèstia), però qualsevol lector amb una mica d'atenció al detall s'adona de la presència de coses que no sonen naturals o que, per context i fins i tot cultura general, no poden ser. La solució, a banda de treballar amb bons traductors, que trobo que no ha estat el cas, seria fer un procés de revisió que en aquest cas no s'ha fet, i tractant-se d'un producte de la categoria de Sailor Moon o Sailor V aquesta deixadesa és el pitjor error de tots.

Lectures: Sailor V, volum 1

Amb el retorn de Sailor Moon gràcies a Norma Editorial també havia d'arribar, com és natural, el de Sailor V, una obra íntimament relacionada amb aquella i que de la mateixa manera té una nova edició en castellà que es basa en la que va sortir el 2003 al Japó, amb algunes pàgines en color, més gruix (passa de 3 a 2 volums), nova traducció i retocs en alguns dibuixos.

El primer volum de la nova edició de Sailor V, que naturalment també és obra de la Naoko Takeuchi, té un nombre de pàgines considerablement superior al primer de la nova edició de Sailor Moon, però afortunadament també té el mateix preu, 8 euros més que raonables per les seves aproximadament 275 pàgines.

I les inicials en color, que també s'han de tenir en compte en un preu ajustat o, si més no, igual que en els volums de manga completament en blanc i negre. Per tant, un cop més hem d'aplaudir l'esforç de l'editorial per tornar-nos a dur amb una immillorable relació qualitat-preu un còmic que feia molts anys que estava descatalogat, com Sailor Moon, i que també havia sortit en una edició pèssima de la llavors principiant Glénat, amb traducció del francès, errors i un sentit de lectura occidental que era la tendència a finals dels anys 90 del segle passat.

Tal com vaig fer amb Sailor Moon analitzo una mica la nova edició, però aquest cop sense haver pogut fer la comparativa (i de fet no cal, perquè l'edició antiga tenia els mateixos defectes que en el cas de Sailor Moon) i sense voler-me estendre massa en les qüestions tècniques. Sí que diré, però, que es nota que les pàgines estan molt més netes, amb la tinta ben definida i una retolació com cal, a banda de l'ara imprescindible sentit de lectura oriental. 

Pel que fa a la traducció, però, una curiositat que m'ha sorprès negativament: si bé la traductora és la mateixa que a Sailor Moon, aquest cop fa equip amb una altra i el resultat d'això és un text més encarcarat, menys natural, amb errors com "debe" (obligació) en comptes de "debe de" (probabilitat) i en general amb alguns diàlegs que no s'entenen gaire, com passava a l'edició antiga. A més, hi ha algunes coses que s'han adaptat al temps actual, com ara expressions de l'estil "en pleno siglo XXI", que no em convencen. Ignoro, però, si és cosa de la traducció o del retoc de textos que també forma part de l'esmentada edició japonesa de 2003 en què es basa aquesta.

Acabada la meva anàlisi "tècnica", passaré a l'artística i en faré també un breu comentari: Sailor V es va publicar al Japó en 3 volums entre 1993 i 1997, naturalment a un ritme diferent del de Sailor Moon (18 volums entre 1991 i 1997), però se suposa que Sailor Moon es la seqüela de Sailor V, que en realitat es va començar a serialitzar a la revista RunRun un pèl abans. 

Argumentalment és cert que se situa abans, però poc abans, i de fet se solapa una mica amb el principi de Sailor Moon. De tota manera és indiferent amb quin ordre es llegeixin aquestes dues obres, perquè a Sailor Moon veiem referències a Sailor V i sabem que la cinquena guerrera reclutada serà la Sailor Venus, encara que no ens ho diguin al primer volum de manera explícita. No hi ha spoilers en aquest sentit, i l'únic que cal saber és que la Sailor V va començar a lluitar contra el mal abans que les altres quatre i, a aquestes alçades de la pel·lícula, tots sabem que al segon volum de Sailor Moon esdevindrà la cinquena de la colla de justicieres més famoses del manga de magical girls. 

Ens expliquen a la Wikipedia que Sailor Moon va sorgir quan s'havia d'adaptar a l'anime Sailor V (que finalment no va tenir sèrie) i es va decidir que era millor un equip d'heroïnes, quelcom molt més típic de la tradició televisiva japonesa, que no pas una de sola. I allò al seu torn va donar lloc al manga, una seqüela que eclipsaria Sailor V. 

En fi, que a l'obra que avui ens ocupa el que fem és conèixer la Minako Aino, la noia de 13 anys que s'amaga sota la "disfressa" (un antifaç i poc més) de Sailor V. Va a primer de cicle mitjà, diuen, cosa que em fa pensar que no té sentit que a Sailor Moon hi hagués el problema de traducció que ja vaig esmentar a la ressenya i que aquí s'hagi fet bé, precisament quan una de les traductores de Sailor V és la que va cometre la sonora relliscada de Sailor Moon. 

El cas és que la Minako es dedica a combatre un misteriós enemic en uns capítols que tenen el mateix to que els de Sailor Moon, cosa que em sembla natural, però el que no em sembla natural, lògic ni interessant és que la personalitat de la protagonista (mala estudiant, maldestra, gandula, ploramiques...) sigui la mateixa que la de la Usagi, el personatge principal de Sailor Moon. 

No m'ha agradat gaire, això, però bé, tota la resta és el mateix que trobem a l'obra que seria la seva seqüela i que li faria tantíssima ombra: capítols autoconclusius que responen a una trama més gran que ja es destaparà, combats que combinen acció i humor i situacions d'allò més ingènues en què sembla que la inútil de la protagonista de cop sàpiga com ha de fer les coses, resolgui els enfrontaments i de sobte torni a la seva vida d'adolescent sapastre... 

En altres paraules: hi trobarem el mateix que a Sailor Moon, ja que és la història que va servir de base a aquella i si ens agrada una ens agradarà l'altra. No hi busquem realisme ni massa coherència: és un manga del seu temps, un shôjo de magical girls (en aquest cas girl) entretingut i que pertany a un univers que esdevindria immensament popular durant els anys següents. 

Lectures: Sailor Moon, volum 1

És possible que sapigueu que fa poc va sortir el primer volum de la nova edició del manga de Sailor Moon, un clàssic dels anys 90 que precisament aquest 2012 fa 20 anys que es va començar a publicar. A l'estat espanyol és conegut sobretot per la seva versió animada, que va emetre en aquella època Antena 3 i que fa uns anys també es va poder seguir en català al Club Super 3, i malgrat que no ha deixat mai de ser un clàssic del còmic japonès amb moltíssims seguidors el seu manga no havia rebut fins ara cap edició decent.

Però hi havia una vella edició de 18 volums (com l'edició original japonesa) que Glénat ens va dur entre 1996 i 2000, acompanyada per la sèrie relacionada Sailor V. Feia 12 anys, doncs, que s'havia acabat d'editar per primera vegada, tot i que en unes condicions inacceptables que requerien una actualització com la que va rebre fa relativament poc Rurôni Kenshin, també un dels primers manga que ens va portar Glénat en condicions similars a les de Sailor Moon.

Fa uns mesos es va revelar que per fi tornaria, i aquest cop en una edició nova partint d'una que va sortir al Japó fa uns anys. Una edició cuidada, amb alguns elements redibuixats per l'autora, la Naoko Takeuchi, per tal de millorar-la, i seguint un pla des del Japó que duria aquesata nova edició a Itàlia, els Estats Units i l'estat espanyol, entre altres. 

El cas és que ens l'ha portat Norma Editorial, l'editorial que fa les edicions de més qualitat i que darrerament està aconseguint les llicències més desitjades, i ja n'he llegit el primer volum. No tinc pas la intenció de fer una ressenya de cadascuna de les 12 entregues que formen aquesta nova edició, però sí que aprofitaré el feliç retorn per tal de parlar-ne una mica, bàsicament comparant el primer volum d'aquesta edició i el de l'anterior (sense tenir en compte, és clar, que tenen un gruix diferent i que per tant el nou inclou un capítol més que el vell).

Un dels punts forts d'aquesta edició, a banda d'un gruix considerablement més gran dels volums, és la inclusió d'algunes pàgines en color al principi. Llàstima, però, que no es repeteixi en algunes de l'interior que es nota que a la revista on es van publicar originalment eren en color. Allò que passa tant en les edicions normals (no "definitives/ultimate/kanzenban") del manga, amb pàgines més fosques del que és habitual i que semblen fotocòpies en blanc i negre de pàgines que eren en color. 

Però aquest punt fort no és quelcom que es pugui retreure a l'edició de Glénat. El que sí que se li pot retreure és el sentit de lectura occidental, la lletja retolació "manual" i una traducció lamentable que venia de l'edició francesa (pràctica habitual en els inicis de Glénat com a editorial de manga a casa nostra) i que farceix el text de calcs del francès ("Estoy desolada", per exemple), cartells que s'han deixat en aquest idioma, imprecisions, incoherències, faltes, poca naturalitat, un text que se salta coses (es nota en comparar-la amb la nova edició) i uns horribles noms occidentalitzats (però amb cognom japonès) que, en honor a la veritat, s'ha de dir que venien imposats pels noms que s'havien triat per a l'anime en castellà.

En aquesta imatge, extreta com l'anterior del bloc Sailor Moon España, dedicat només a aquesta obra i on es fa una extensa comparativa i una anàlisi de cada volum de l'edició original, a més del primer de la nova, es pot apreciar parcialment el que deia, entre altres coses el respecte per l'edició japonesa i el redisseny d'algun element (primera vinyeta).

Tot i que ho he comprovat jo mateix perquè he llegit el número 1 de Glénat després d'acabar-me l'1 de Norma per tal de comparar-los, a l'esmentat bloc trobarem tots els errors del primer volum de l'edició antiga, que a banda del que he resumit inclouen detalls com ara transcripcions contradictòries d'alguns noms, i també hi trobarem els pros i els contres de la nova edició.

Per una banda tenim una traducció feta per primer cop des del japonès, molt més viva i amb sentit, i els noms originals (Usagi Tsukino o Makoto Kino en comptes dels antics (i antiquats) Bunny Tsukino o Patricia Kino), els atacs amb els noms originals i no els castellans que feien vergonya aliena, a més de la conservació de les onomatopeies japoneses per tal de respectar el dibuix (cosa que, des de fa anys, és el que demanem els lectors) amb una petita transcripció que no fa nosa, una reproducció meravellosa de la tinta (no com a l'edició antiga, que clareja), paper de qualitat i un preu més que acceptable (8 euros) per ser una edició "definitiva" (ara al Japó en trauran una altra pel 20è aniversari, però vaja, no hi comptem)...  

Tot i així no és una edició perfecta, perquè hi ha alguns petits problemes: hi ha noms que s'han mantingut en japonès però amb alguna mala transcripció de tant en tant (de vegades llegim "Amy", quan hauria de ser "Ami"), l'adaptació del sistema educatiu japonès s'ha fet molt malament i es repeteix que l'Usagi té 14 anys i va a segon de Batxillerat, quan ha de ser segon de secundària (i després en Mamoru, que té 17 anys, ensenya un carnet on diu que va Batxillerat —correcte— però ell diu que va a secundària —incorrecte—), i per acabar trobem una cosa inexplicable: els dibuixos estan com tallats per la part inferior de la pàgina, de manera que si a l'edició antiga i a l'actual japonesa veiem els peus d'un personatge a la de Norma s'acaba per damunt dels mitjons.

En resum, malgrat alguns petits defectes aquesta edició de Sailor Moon no només ens permet fer-nos la col·lecció si no vam tenir l'ocasió de llegir l'antiga (i aconseguir aquells volums ja fa uns anys que costa molt, en termes econòmics i en el sentit de trobar-los físicament), sinó que a més la supera àmpliament en tots els sentits.  

És un notable retorn per a un clàssic del manga que va revolucionar el gènere de les magical girls i que en principi està orientat al públic jove femení, amb un argument fantàstic i poc versemblant i uns personatges que actuen heroicament tot fent ús d'atacs i poders que aprenen sense explicació prèvia, però que per la raó que sigui enganxa i pot agradar perfectament als lectors masculins de l'edat que sigui.