Adeu a Kentarô Miura

El dia que escric i publico aquesta entrada s'ha conegut la sobtada desaparició, el passat 6 de maig, de l'autor de Berserk, popular obra per la qual era conegut, encara que no era l'única que havia signat i que s'ha publicat al nostre mercat.

Una dissecció aòrtica, segons que informen, ha estat la causant de la defunció inesperada de Kentarô Miura a l'edat de 54 anys, i amb aquesta entrada pretenc fer-ne esment -tot i que en un món on existeix Twitter ja no és notícia- i repassar una mica la seva trajectòria.

Nascut l'11 de juliol de 1966 a la ciutat japonesa de Chiba, dins la prefectura del mateix nom, ja des de petit dibuixava manga i l'ensenyava als companys de l'escola, i a secundària va començar a fer servir materials professionals per als seus còmics, cosa que deixava clara la seva vocació i cap a on tiraria el seu futur.

Als 18 anys va entrar a treballar com a ajudant de George Morikawa, conegut com a autor del popular (al Japó, inèdit aquí) manga de boxa Hajime no ippo, que va començar el 1989 i que encara es publica, amb 130 volums recopilatoris i en marxa. 

El mestre Miura no va arribar a participar en aquell manga, però, perquè el 1988 ja s'havia independitzat com a professional i dibuixaria, amb guió del mític Buronson (El puny de l'estel del Nord) una obra, Oh-Roh, en què el protagonista va a parar a la Mongòlia del segle XIII, recopilada en un únic volum i que aquest mateix any ha estat reeditada al nostre mercat, així com ens ha arribat per primera vegada la seva segona part, de 1989, anomenada Oh-Roh-Den. 

El 1992 es publicaria un altre manga de viatgers en el temps, en aquest cas cap al futur, del qual ja vaig parlar en una entrada i que recentment també ha estat reeditat, Japan. 

Molts anys després, entre 2013 i 2014, se serialitzaria una altra obra que acabaria recopilada en un volum únic, Gigantomachia, publicada aquí per Panini el 2019, però he deixat per al final el que va estar fent en tot aquest temps, i de fet, ja havia començat més o menys a l'època d'Oh-Roh.

 

Parlo, naturalment, de Berserk, sens dubte el seu èxit més gran, l'obra a què va dedicar la vida, amb una lentitud i una quantitat de descansos que formaven la part fosca de la seva llegenda de cara als fans, així com també els múltiples problemes que ha tingut en les seves edicions espanyoles: primer va intentar publicar-lo Planeta, en aquell format antiquadíssim de còmics de 48 pàgines, que va aguantar 10 entregues el 1996, com a Gatsu: El guerrero negro. 

Posteriorment, la barroera MangaLine el va recuperar ja amb el seu títol original el 2001 i en volums, però després d'una primera arrencada va decidir fer-ne una nova edició que, aquest cop sí, va durar 30 volums, fins que l'editorial va plegar. El va heretar Glénat/EDT, que ho va reeditar tot i alhora va anar avançant fins al volum 36 fins que també va haver de tancar les portes. Panini va heretar aquesta sèrie que havia passat per tantes mans i des de fa un temps també n'està traient una edició a la seva línia Maximum, en volums grans i de gruix doble. 

Aquesta dèria per rescatar una obra que es publicava d'una manera tan irregular i tan lenta s'entenia perfectament, perquè Berserk és un manga espectacular tant argumentalment com pel que fa al seu apartat gràfic, que és evident que evoluciona en els 32 anys que havien passat des dels seus inicis. 

La popularitat d'aquest manga de fantasia fosca protagonitzat per un violentíssim mercenari és indubtable, i va provocar -i això al seu torn la va augmentar- la seva adaptació a novel·la (Berserk: El Caballero del Dragón de Fuego), dues sèries d'anime (25 episodis entre 1997 i 1998 i 24 entre 2016 i 2017) i una trilogia de llargmetratges animats entre 2012 i 2013. 

Ara, però, la "maledicció de Berserk", com diu el seu traductor, en Marc Bernabé, ha tingut el pitjor dels girs possibles. L'obra es queda amb 40 volums i una història inacabada, i el seu autor ja no la tornarà a reprendre, així com no ens proporcionarà cap obra més. Descansi en pau.

Lectures: Reiraku

Feia temps que no llegia res de l'Inio Asano (Solanin, El barrio de la luz, El fin del mundo y antes del amanecer) però també és veritat que, ara que no tinc gaire temps i llegeixo menys en general, i això inclou els còmics, és un dels autors als que acostumo a recórrer. De moment, però, en històries d'un volum, autoconclusives, com és el cas de la que vull ressenyar avui.

Reiraku, una de les obres més recents de l'autor (la va dibuixar durant 2017 i es va recopilar en un volum que Norma ens va portar a l'abril d'aquest 2019, té aquell regust que fa evident que ens trobem davant d'un còmic del mestre Asano, amb aquell retrat de la joventut adulta que li hem vist diverses vegades i un realisme gràfic i narratiu que caracteritzen les seves propostes.

En aquest cas el protagonista de la història és un dibuixant de manga, un mangaka, que finalitza una obra d'èxit, però es troba que no sap com arrencar-ne una de nova en una indústria que pressiona els autors des de les editorials però també des de la massa de fans. 

Davant del risc d'esdevenir irrellevant en un sector en què es pot triomfar durant un llarg període de temps però també desaparèixer de la nit al dia, en Kaoru Fukazawa, que és com es diu, reflexiona a través dels seus pensaments i els diàlegs amb altres personatges sobre qüestions relacionades amb la mateixa indústria, especialment el desencís en què es troba per la manca de llibertat creativa que hi detecta.

Un desencís que s'estén a la vida en general, com hem vist en altres títols de l'autor, i que altre cop ens permet veure com retrata els dubtes existencials d'aquest grup d'edat, que es troba com la societat li gira l'esquena. 

No hi podia faltar l'element sentimental, romàntic i sexual, clàssics del senyor Asano -tot i que, evidentment, no exclusius d'ell-: en aquest cas, el protagonista és casat, però la seva dona és editora d'una revista de manga -no el porta a ell, però- i viuen en un conflicte permanent causat per les incompatibilitats horàries i la lluita d'egos, cosa que evidentment desgasta el matrimoni.

Ell, cansat de tot plegat, contracta diverses prostitutes fins que en coneix una amb qui s'implica més i que li recorda una fallida relació de joventut de la qual se'ns parla al pròleg i l'epíleg d'aquest llibre. Una relació i unes escenes que val a dir que m'han recordat una mica les novel·les del gran Haruki Murakami. 

Un còmic realista, amb un to malencònic i inconfusiblement "asanià", i amb elements que és fàcil sospitar que són autobiogràfics atesa la professió del protagonista, però que també ens deixa amb gust de poc, sense que hagin passat gaires coses, i amb alguna conversa un pèl massa filosòfica per al meu gust que m'ha fet sentir desconnectat, cosa que també m'ha passat en algun diàleg recarregat i amb contradiccions, que no sempre he sabut veure si eren pròpies d'un personatge o simplement errors meus de comprensió.

No és el més memorable dels mangues que he llegit de l'Inio Asano, però està prou bé i no decep, de manera que el recomano a qualsevol dels seus seguidors. Espero poder-me posar aviat a llegir Buenas noches, Punpun, probablement la seva obra més coneguda i, aquest cop sí, de múltiples volums.

Repte trident literari (autors)

Bé, arribem a la tercera i última part d'aquest Repte Trident Literari iniciat per la Sparda del bloc Eleazar Writes i adaptat al manga per part de la Deirdre, i avui, després dels títols i els personatges, toca parlar dels autors, encara que com sempre respondré aquelles categories en les quals tinc alguna cosa a dir i deixaré les altres fora. 

AUTOR PREFERIT

En realitat no fa gaire vaig publicar una entrada sobre els meus 5 autors de manga preferits, i ja vaig dir que en el primer lloc podien ser tant l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, com en Mitsuru Adachi, amb la diferència que el primer d'ells és mort i el segon viu. 

Però com que tornarà a sortir després, deixo en Mitsuru Adachi i em decanto per l'Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, autor de nombrosíssimes obres i creador d'un estil gràfic i uns gèneres que, amb evolucions diverses, continua en els nostres dies.

També el trobaríem a la categoria d'AUTOR DEL QUE HE LLEGIT MÉS TÍTOLS i a la d'AUTOR AMB QUI M'AGRADARIA PASSAR UN DIA, cosa que evidentment no és possible des que jo tenia 7 anys.

AUTORA PREFERIDA

Al repte original, després d'escriptor preferit, vénen dues categories que són una mica redundants, i són la de millor escriptor i millor escriptora. Doncs bé, com que ja he dit el que considero el millor autor (i per això seria el meu preferit), posarem aquí la meva autora preferida, com ja vaig dir la Rumiko Takahashi, creadora de grans èxits com Urusei Yatsura, Ranma 1/2, Inu-yasha i coses aparentment menors però potser millors i tot com són Maison Ikkoku i The One Pound Gospel, sense oblidar les seves històries curtes.

AUTOR QUE M'HA DECEBUT

Aquí tinc clar que és l'Akira Toriyama, per com s'ha ajagut a gratar-se'ls a dues mans des que va acabar Bola de Drac. Ja ho vaig dir també el dia que vaig parlar dels meus autors preferits, i ell era en la cinquena posició del Top 5, però fer Dr. Slump i Bola de Drac i que això et permeti viure la resta dela vida sense fer cap obra llarga més no vol dir que quedis igual de bé que l'abans esmentada Rumiko Takahashi, que no descansa malgrat que és una de les persones més riques del seu país.

AUTOR DEL QUE TINC MÉS CÒMICS SIGNATS

Doncs aquí no tinc un guanyador, perquè malauradament els autors que vénen als Salons del Manga o del Còmic només vénen una vegada, per tant tenim un empat entre la Wataru Yoshizumi (Marmalade Boy) i l'Izumi Matsumoto (Kimagure Orange Road).

AUTOR QUE M'HAURIA AGRADAT SER

Probablement el mestre Naoki Urasawa, perquè tant se val el mitjà que utilitza: és un escriptor de thrillers de la mida d'un campanar i jo, com a aspirant a escriptor que sóc, encara que faci poc per demostrar-ho, voldria escriure històries tan interessants com les que ens porta l'autor de Cinturó Negre (no és el millor exemple de thriller, però), Monster, 20th Century Boys o Pluto, entre moltes altres.

AUTOR QUE CONEC PERSONALMENT

A veure, hem d'agafar el "personalment" amb pinces, perquè tampoc no és que el conegués amb profunditat ni ens trobéssim més d'una vegada, però tinc l'orgull d'haver compartit un àpat amb el mestre Yoshito Usui (1958-2009), creador d'en Shin-chan, en pau descansi. 

Va ser en un context de feina i gràcies a en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, ells sí amics personals de l'autor, i d'aquella trobada em vaig endur un dibuix signat d'en Botxan i l'envejable aparició en forma de cameo al volum 49 del manga, inèdit aquí, a banda de l'experiència de conèixer algú tan important en la indústria.

AUTOR QUE M'AGRADARIA QUE TINGUÉS MÉS RECONEIXEMENT

Ja us he dit que en Mitsuru Adachi sortiria més tard, i aquí el teniu: el meu autor preferit viu, que en canvi és molt ignorat a l'estat espanyol (i les edicions de les poques obres que han arribat d'ell, o bé les obres en si, no han estat les més encertades), mentre que a França i Itàlia, el primer món pel que fa a manga a Europa, el coneix tothom i s'ha publicat tot el que ha fet.

Un autor enorme que fa un retrat inigualable de la joventut, la vida als instituts, l'esport, l'amor i la quotidianitat, que domina com ningú els silencis i explica el que vol sense ni una sola paraula, quan és necessari. Em fa molta ràbia que no sigui un dels autors de referència entre els otakus de l'estat espanyol, ho hauria de ser encara que fos només per Touch.

 

AUTOR SOBREVALORAT

Si de l'apartat anterior s'entén que considero infravalorat en Mitsuru Adachi, deixeu-me que us digui que per a mi la Naoko Takeuchi és una autora sobrevalorada. Què ha fet, a banda de Sailor Moon i Sailor V? Doncs més coses, però no les coneixem. En canvi, és una autora que faria embogir el públic d'un Saló del Manga si vingués, i tot per una única obra (o saga, vaja). 

A més, tot i que és una història que m'agrada i que reconec que enganxa (altrament no tindria el reconeixement que té), crec que l'autora falla en les escenes d'acció, sempre confuses, i a l'hora d'aconseguir una narració versemblant (personatges que apareixen on són uns altres en un segon, sense que s'expliqui com hi han arribat, seria un dels exemples recurrents a l'obra), deixant de banda un tema del que sempre m'he queixat: diàlegs estúpids.

AUTOR QUE EM VA SORPRENDRE POSITIVAMENT

M'agrada més el shônen/seinen que el shôjo/josei, no és cap secret, ni és sorprenent i al cap i a la fi moltes de les persones que estan fent aquest Repte Trident Literari en versió manga parlen exclusivament de manga per a noies o dones joves, però sí que he llegit manga amb aquest públic objectiu i ho continuo fent. 

Doncs bé, el nom de l'Ai Yazawa el coneixia, així com el de Nana, però no m'hi vaig interessar fins fa poc i, malgrat que esperava que estigués bé, no sabia que m'agradaria tant, de manera que aquesta és la meva sorpresa positiva.

AUTOR MÉS ESTRANY

En aquesta categoria sonaran noms com el de Suehiro Maruo, Shintarô Kago o Usamaru Furuya, però com que no he llegit res de cap d'ells em decanto per en Hideaki Sorachi, autor de la cancel·lada i infravaloradíssima, divertidíssima i dement Gintama.

La seva manera de barrejar conceptes, el seu humor totalment esbojarrat, els seus autoretrats on el representa un mico buriller i els comentaris que fa a títol personal l'han fet mereixedor d'aparèixer aquí.

UNA CITA D'UN AUTOR

Tornarem a esmentar el Déu del Manga, perquè diuen que just abans de morir de càncer d'estómac, a l'edat de 60 anys, va pronunciar aquestes paraules: "Us ho prego, deixeu-me treballar!", naturalment en japonès. Molt adequades per a un dels autors més prolífics i influents del còmic mundial.

Amb això hem acabat el Repte Trident Literari versió manga, després de la qual cosa el bloc torna a la normalitat i us tornaré a bombardejar amb ressenyes de còmics i sèries, no patiu. 

 

  

Els meus 5 autors de manga preferits

Em sembla que de tant en tant faré llistes curtes, Top 5, sobre diversos temes, i vull estrenar aquesta modalitat d'entrada amb un repàs als meus 5 autors de manga preferits, aquells a qui ho compro tot perquè s'han guanyat la meva admiració, explicant en tots els casos per què són en aquesta llista, i per ordre de preferència, cosa que no ha estat gens fàcil. És d'aquelles coses que potser no interessaran ningú, però em ve de gust fer-ho, de manera que comencem:

Potser sona molt suat, però el Déu del Manga, Osamu Tezuka (1928-1989), havia d'ocupar la primera posició de la llista. Perquè és l'home que va fer que el manga fos com és actualment, introduint-hi tècniques cinematogràfiques, trames d'una certa durada i gèneres que fins llavors no s'havien vist al còmic japonès i, en alguns casos, al còmic mundial en general.

El creador d'obres tan importants com Astroboy, Black Jack, Ribon no Kishi, Kimba el lleó blanc però també Hi no tori, Adolf, Buda i altres títols dramàtics, no tan comercials i adreçats al públic adult, va ser un pioner també en el món de l'animació.

A més, va crear un univers de personatges que podem veure en diverses de les seves obres, no només en forma d'aparicions estel·lars, sinó també interpretant diversos personatges, el que es coneix com a Tezuka Star System.

I si Osamu Tezuka és el meu autor mort preferit, si comptem només el Regne des Vius el número u és per al mestre Mitsuru Adachi (1951), autor d'obres com Touch (el meu manga preferit), Miyuki, Cross Game, Katsu, Q&A i moltes altres, tot i que a l'estat espanyol ha estat molt poc difós. 

Se l'associa, no pas injustament, amb el manga de beisbol, però la seva obra també retrata altres esports (com la natació o la boxa), que tenen un pes més o menys marcat en gairebé tots els seus còmics, i sobretot la joventut japonesa.

En sóc admirador per la seva manera de narrar, on els silencis sovint diuen més coses que els diàlegs i on els cops d'efecte són quelcom que podem esperar en qualsevol moment. Hi ha drama a les seves obres humorístiques i tocs d'humor en les històries en què el drama predomina, i també hi ha personatges extremament entranyables (fins i tot els "dolents", que mai no n'arriben a ser del tot, de dolents). I el dibuix, que algunes persones rebutgen pel seu aspecte "vuitanter", m'encanta. També els seus bellíssims paisatges urbans. Què més es pot demanar?

El mestre Naoki Urasawa (1960) és una "descoberta recent". Ho poso entre cometes perquè coneixia el seu nom, així com la seva bibliografia, des de feia molts anys, però no ha estat fins fa poc que he començat a devorar les seves obres.

El vaig conèixer com a autor de Cinturó Negre, obra que com tants altres catalans vaig gaudir per primer cop en format animat gràcies a la sèrie que es va emetre al 33 fa molt de temps, i el manga el llegeixo des que Glénat (ara EDT) va fer l'esforç de publicar-lo aquí. 

Tot i així en general és més conegut per altres obres, com 20th Century Boys, Monster, Pluto (basada en un capítol d'Astroboy del ja esmentat Osamu Tezuka), Billy Bat o Master Keaton, les quals estic col·leccionant a mesura que puc i, per tant, tinc sense acabar. 

Però enganxa, i molt, la seva mestria a l'hora de tenir el lector en tensió, tant en un manga esportiu com és Cinturó Negre com en d'altres que es poden classificar com a thrillers. I el seu dibuix també és d'allò més atractiu, si bé a les seves primeres obres i fins a la primera meitat dels anys 90 encara hi detectem mancances i una gran influència, si més no pel que fa a les cares dels personatges, de Katsuhiro Ôtomo (Akira).

Si els dos primers llocs els considero intercanviables, el mateix em passa amb les posicions 3 i 4. Perquè la mestra Rumiko Takahashi (1957) m'agrada tant com Naoki Urasawa, i a més des de fa molt més temps. Estem parlant de la creadora de Ranma 1/2, Urusei Yatsura, Maison Ikkoku o Inu-yasha, entre moltes altres obres.

Totes les seves històries, encara que en alguns casos no tinguin una trama definida, atrapen de mala manera i tenen uns personatges especialment carismàtics, que en general es fiquen en situacions còmiques, absurdes i divertidíssimes. 

A més, és capaç de dibuixar títols dramàtics amb la mateixa facilitat que els de comèdia, tot i que en general les seves obres tenen humor i drama, però el que trobo més admirable de la Princesa del Manga és que els seus còmics, almenys a mi, no em cansen per més llargs que siguin, i és que sembla que la seva imaginació i les seves ganes de treballar i encadenar (o fins i tot solapar) obres no tinguin limits. 

L'Akira Toriyama (1955) pràcticament no necessita presentació. La Rumiko Takahashi pot crear un gran èxit rere l'altre i no prendre's cap descans, mentre que en Tori no ha tornat a fer res de significatiu després de l'obra amb què és impossible no associar-lo. 

Històries curtes (Cowa, Kajika, Sand Land, Nekomajin...), col·laboracions esporàdiques amb altres autors per tal de barrejar els seus respectius universos (Cross Epoch), dissenys de personatges per a sagues emblemàtiques dels videojocs com Dragon Quest i... a viure del que va guanyar quan era a dalt de tot i dels diners que encara genera la seva obra. Un dropo reconegut, vaja, que a més va canviar l'estil de dibuix per tal de facilitar-se la vida i va demostrar un clar cansament artístic i argumental als darrers volums del seu èxit més recent, que malgrat l'adjectiu va acabar el 1995, ja fa més de 17 anys.

Però és un mestre del manga d'aventures i d'humor i el creador de Bola de Drac, un dels manga més populars de la història i el més popular a Catalunya, si més no. Això després d'un altre grandíssim manga com és Dr. Slump, que no és poca cosa. Dues obres de gran èxit i a descansar. Per això surt a la llista, però a l'última posició del Top 5.