Adeu a Akira Toriyama

Fa uns dies ens llevàvem amb una de les pitjors notícies per als frikis en general, i aquesta és una categoria molt àmplia en la qual entren molts perfils diferents, en soc conscient. Però ho mantinc, perquè desapareixia una persona que n'ha influït d'una manera o una altra milions més arreu del món durant dècades, tant artistes de diversos àmbits com, és clar, consumidors.

No era una cosa inimaginable, al capdavall sabem que tothom se'n va, però segur que no ens esperàvem que tan aviat i tan de sobte se'ns anunciés la defunció del mestre Akira Toriyama, a la prematura edat de 68 anys. 

Aquesta circumstància ha impactat, per la importància de la seva obra, tantes persones arreu del món que no ha estat del tot sorprenent, però sí commovedor, veure tantes reaccions de comiat i agraïment per part de personalitats de diversos sectors, fins i tot de presidents de república o de clubs esportius, a més d'una cobertura excepcional per part dels mitjans de comunicació generalistes, amb els seus tòpics i ocasionals errors, és clar, però que no solen parlar de la mort de qualsevol mangaka.

El que vull fer aquí és, des de la modèstia infinita d'aquest blog, dedicar-li una entrada, com acostumo a fer en aquests casos, i en el seu no podia ser menys. No repassaré fil per randa la seva vida ni la seva trajectòria, és prou coneguda, però sí que en faré pinzellades, començant per dir que Toriyama va néixer el 1955 al llavors poble (i ara ciutat) de Kiyosu, a la prefectura japonesa de Aichi, i s'hi va mantenir fins al seu últim dia.

Gran amant de les maquetes de vehicles, i el nivell de detall que els conferia a les seves obres encara que fos amb un filtre de "bufoneria" ho demostra, aquests i els animals van ser els primers protagonistes dels dibuixos que feia de petit, però l'interès per esdevenir autor de manga li va venir en veure, segons la Wikipedia, la impressionant col·lecció del germà d'un amic, i citava Astroboy, del mestre Osamu Tezuka, com la influència definitiva per escollir aquesta professió.

Tot això passava quan anava a primària, però a la secundària, si bé es va allunyar una mica del manga, va gaudir amb les sèries televisives de superherois tokusatsu, com Ultraman, i amb les pel·lícules de monstres gegants kaijû, com Godzilla, elements que podem veure reflectits en les seves obres en forma de cameos divertits, especialment a Dr. Slump. El batxillerat el va fer en un institut especialitzat en disseny, i va decidir que es dedicaria a això i no aniria a la universitat, malgrat l'opinió dels seus pares. 

Quan es va graduar, va entrar a treballar en una agència de publicitat, dibuixant-hi pòsters, però aviat es va veure el vessant mandrós del mestre, que l'acompanyaria durant tota la seva carrera, i tenia el vici d'arribar tard i el costum de vestir-se, sembla ser, de manera massa informal. Al final, als 23 anys va deixar la feina. 

Va ser llavors quan va decidir ser dibuixant de manga, tot i que no n'era un consumidor habitual des que l'havia abandonat una mica en entrar a secundària, i va provar sort enviant, l'any 1978, Nazo no Rain Jack, una obra al concurs mensual per a nous talents de la revista Shônen Jump. Que fos una paròdia d'Star Wars va fer que no passés el tall, però un editor de la revista, un tal Torishima, el va animar a continuar-ho intentant.

La seva primera obra publicada a la revista va ser Wonder Island, del mateix 1978, però no va agradar als lectors, que la van votar última a les habituals enquestes de la revista. Tanmateix, hi va continuar insistint amb històries curtes que no van donar més de si, fins que l'editor li va recomanar que ho provés amb protagonistes femenins i això va desembocar en la creació de la comèdia absurda i escatològica Dr. Slump, el seu primer gran èxit, que es publicaria entre 1980 i 1984, quan la va acabar per començar Bola de Drac (1984-1995), una història de lluita amb humor i també drama inspirada pel seu amor per les pel·lícules de kungfu d'actors com en Jackie -cof, cof- Chan i per una història curta dibuixada per ell mateix sobre un nen artista marcial anomenada Dragon Boy, que en va ser el germen. La resta, com se sol dir, és història.

Amb adaptacions a anime i, sobretot en el cas de Bola de Drac, amb una explosió sense precedents pel que fa a popularitat i obres derivades (marxandatge de tota mena, videojocs...), Akira Toriyama es va convertir en una llegenda del còmic, i va compaginar l'exigent serialització de les seves dues obres llargues amb la creació d'altres de més curtes, però també amb encàrrecs de dissenys de personatges per a videojocs (en parlo en aquesta entrada de 3 Botons i START que vaig publicar ahir, perquè es mereix un tractament propi) i productes d'animació, començant respectivament per la saga Dragon Quest (des de 1986 i fins ara) i l'OVA de dos episodis de 1988 Kôsuke-sama, Rikimaru-sama: Konpeitô no Ryû, on també va coescriure el guió sobre una història també de la seva creació.

Va continuar acceptant encàrrecs de dissenys de tota mena, fins i tot d'un cotxe elèctric anomenat QVOLT, a més de participar en les pel·lícules de Bola de Drac amb la creació de les premisses i el disseny dels personatges originals sobre els quals treballarien els equips d'animació, però ja no tornaria a dibuixar cap sèrie llarga, i després de la seva obra més popular es va limitar, en l'àmbit del manga, a relats més breus i recopilats en un sol volum a tot estirar.

En marxa tenim Bola de Drac Super, no dibuixada ni guionitzada per ell, però en la qual feia de supervisor, i enguany s'ha d'estrenar la sèrie animada Bola de Drac Daima, per a la qual va escriure conceptes argumentals i va dissenyar els personatges. 

Tan popular i influent com tímid, Akira Toriyama s'estimava més no ser vist en públic i és per això que s'acostumava a dibuixar a si mateix a les seves obres amb mascareta i posteriorment com un robot molt emblemàtic, i l'última foto que se'n coneix és aquesta, de 2017.

Sempre disposat a admetre que no li agradava gaire treballar, com reconeixia sovint en entrevistes i textos en lloar les tècniques de dibuix que li estalviaven feina -cosa que es nota en la pèrdua de qualitat del traç a mesura que repassem les seves obres cronològicament-, fins i tot això resultava entranyable i serà enyorat, perquè el que és innegable és que potser hi ha autors i autores de manga que han dibuixat moltes més pàgines que ell, i potser l'impacte econòmic i cultural de Bola de Drac ha estat rellevat pel de One Piece o Naruto, però sense Bola de Drac molts artistes no s'haurien dedicat al que es dediquen, ni molts de nosaltres llegiríem còmics ni miraríem anime a hores d'ara. De fet, la febre per la seva obra va ser cabdal per a la recuperació de l'ús del català gràcies a les versions animades que es van emetre a TV3 i també a la publicació del manga de Bola de Drac. 

Així que se n'ha anat un personatge molt més important del que podria semblar a primera vista, i qualsevol homenatge que se li faci es quedarà curt. Ens queda la seva obra, publicada gairebé en la seva totalitat al nostre mercat, tant de manga (amb Bola de Drac, Dr. Slump i Jaco en català), incloent-hi els volums autoconclusius i els reculls d'històries curtes, com llibres d'il·lustracions i uns quants dels videojocs en què d'una manera o una altra va participar. Adeu, mestre!
 

Adeu a Kevin Conroy, la veu del Batman animat

És normal que actors i actrius que eren referents nostres, o fins i tot dels nostres pares, vagin desapareixent d'aquest mon per causes naturals, n'hi ha fins i tot que ens sorprenen en arribar a una edat de tres xifres. Però en general no ens hauria de xocar -sí saber greu- que ens deixés, per exemple, fa uns anys, el mític Adam West, el Batman de la sèrie televisiva dels anys 60.

El que no podíem esperar, llevat que tinguéssim coneixement que patia un càncer intestinal, era que es morís a la prematura edat de 66 anys en Kevin Conroy, la veu del Batman animat.

Nascut a Westbury (Nova York), als Estats Units, un 30 de novembre de 1955, als 18 anys se'n va anar a la ciutat de Nova York a estudiar art dramàtic, on sembla que va compartir habitació amb uns tals Robin Williams i Kelsey Grammer.

Un cop graduat, va fer teatre i el 1980 va debutar a la televisió, al culebrot Another World, amb uns quants capítols. Durant els anys 80 va anar compaginant el teatre amb aparicions televisives, per exemple a la cèlebre Dinastia. 

I el 1992 va trobar la feina que li canviaria la carrera per sempre: es va presentar a l'audició de la sèrie animada d'en Batman, considerada la millor sèrie de dibuixos animats sobre superherois que s'ha fet mai, i va convèncer amb la seva proposta, com s'explica al principi del vídeo.

Aquella sèrie es va emetre originalment entre 1992 i 1995, però després va tenir una continuació a The New Batman Adventures entre 1997 i 1999, període en què també va interpretar el Cavaller Fosc quan apareixia a Superman: The Animated Series. Posteriorment, entre 1999 i 2001, va repetir el paper a Batman: Beyond, a Justice League (2001-2004), a Justice League Unlimited (2004-2006), a Justice League Action (2006-2008) i en diversos productes on apareixia el personatge de manera ocasional, a més que també va arribar a fer la veu d'en John Grayson, el pare del primer Robin, en un capítol de The Batman, i va reprendre el paper de Cavaller Fosc en un episodi de Teen Titans Go! de 2018. 

S'espera que el 2023 s'estreni la sèrie Batman: Cape Crusader, on va arribar a gravar la veu d'en Thomas Wayne, precisament el pare del personatge que li va canviar la vida.

A banda de tot això, també va fer el personatge en llargmetratges animats, no sempre, suposo que per problemes d'agenda, però sí força vegades. Com a curiositat, el 2019 va sortir en un episodi de Batwoman fent d'un envellit Bruce Wayne de Terra-99 al crossover de Crisis on Infinite Earths. 

Era la primera vegada que se li permetia interpretar el personatge, encara que fos en una versió diferent de l'estàndard, no només posant-li la veu, sinó també la cara i els moviments. Tot un homenatge tant a ell com als fans.

En aquest clip de vídeo el veiem parlant, amb altres companys com el mitiquíssim Mark Hamill -que si al cinema és conegut per fer de Luke Skywalker de la saga Star Wars a la televisió ho és per la seva inconfusible veu d'en Joker-, de la participació en els videojocs de la saga Batman: Arkham, una de les meves preferides, amb productes espectaculars i molt ben cuidats en aspectes com aquest, recuperar les veus emblemàtiques de les sèries animades per als videojocs, principalment les d'en Batman i en Joker. 

S'atribueix al senyor Hamill l'afirmació que quan li oferien fer de Joker, sempre preguntava si "en Kevin" hi seria, i en cas afirmatiu no necessitava llegir el guió i acceptava el paper de seguida.

No era el primer videojoc d'en Batman on posava la veu el mestre Conroy, però: ho havia fet per primer cop al The Adventures of Batman & Robin de Mega-CD (1994), al Batman: Vengeance (2001), al Batman: Rise of Sun Tzu (2003) i, ja amb Arkham iniciada, va participar també a DC Universe Online (2011), els jocs de lluita Injustice: Gods Among Us (2013) i Injustice 2 (2017), Lego DC Super-Villains (2018) i MultiVersus (2022).

Se n'ha anat la veu del Batman animat, la d'un home que gaudia anant a les convencions de còmics per tal de poder interactuar amb els fans, per als quals la seva veu era indiscutiblement la del superheroi de Gotham, però que poques vegades podien veure mostrant el rostre per la naturalesa de la seva feina. Descansi en pau.

 

 

Adeu a Kentarô Miura

El dia que escric i publico aquesta entrada s'ha conegut la sobtada desaparició, el passat 6 de maig, de l'autor de Berserk, popular obra per la qual era conegut, encara que no era l'única que havia signat i que s'ha publicat al nostre mercat.

Una dissecció aòrtica, segons que informen, ha estat la causant de la defunció inesperada de Kentarô Miura a l'edat de 54 anys, i amb aquesta entrada pretenc fer-ne esment -tot i que en un món on existeix Twitter ja no és notícia- i repassar una mica la seva trajectòria.

Nascut l'11 de juliol de 1966 a la ciutat japonesa de Chiba, dins la prefectura del mateix nom, ja des de petit dibuixava manga i l'ensenyava als companys de l'escola, i a secundària va començar a fer servir materials professionals per als seus còmics, cosa que deixava clara la seva vocació i cap a on tiraria el seu futur.

Als 18 anys va entrar a treballar com a ajudant de George Morikawa, conegut com a autor del popular (al Japó, inèdit aquí) manga de boxa Hajime no ippo, que va començar el 1989 i que encara es publica, amb 130 volums recopilatoris i en marxa. 

El mestre Miura no va arribar a participar en aquell manga, però, perquè el 1988 ja s'havia independitzat com a professional i dibuixaria, amb guió del mític Buronson (El puny de l'estel del Nord) una obra, Oh-Roh, en què el protagonista va a parar a la Mongòlia del segle XIII, recopilada en un únic volum i que aquest mateix any ha estat reeditada al nostre mercat, així com ens ha arribat per primera vegada la seva segona part, de 1989, anomenada Oh-Roh-Den. 

El 1992 es publicaria un altre manga de viatgers en el temps, en aquest cas cap al futur, del qual ja vaig parlar en una entrada i que recentment també ha estat reeditat, Japan. 

Molts anys després, entre 2013 i 2014, se serialitzaria una altra obra que acabaria recopilada en un volum únic, Gigantomachia, publicada aquí per Panini el 2019, però he deixat per al final el que va estar fent en tot aquest temps, i de fet, ja havia començat més o menys a l'època d'Oh-Roh.

 

Parlo, naturalment, de Berserk, sens dubte el seu èxit més gran, l'obra a què va dedicar la vida, amb una lentitud i una quantitat de descansos que formaven la part fosca de la seva llegenda de cara als fans, així com també els múltiples problemes que ha tingut en les seves edicions espanyoles: primer va intentar publicar-lo Planeta, en aquell format antiquadíssim de còmics de 48 pàgines, que va aguantar 10 entregues el 1996, com a Gatsu: El guerrero negro. 

Posteriorment, la barroera MangaLine el va recuperar ja amb el seu títol original el 2001 i en volums, però després d'una primera arrencada va decidir fer-ne una nova edició que, aquest cop sí, va durar 30 volums, fins que l'editorial va plegar. El va heretar Glénat/EDT, que ho va reeditar tot i alhora va anar avançant fins al volum 36 fins que també va haver de tancar les portes. Panini va heretar aquesta sèrie que havia passat per tantes mans i des de fa un temps també n'està traient una edició a la seva línia Maximum, en volums grans i de gruix doble. 

Aquesta dèria per rescatar una obra que es publicava d'una manera tan irregular i tan lenta s'entenia perfectament, perquè Berserk és un manga espectacular tant argumentalment com pel que fa al seu apartat gràfic, que és evident que evoluciona en els 32 anys que havien passat des dels seus inicis. 

La popularitat d'aquest manga de fantasia fosca protagonitzat per un violentíssim mercenari és indubtable, i va provocar -i això al seu torn la va augmentar- la seva adaptació a novel·la (Berserk: El Caballero del Dragón de Fuego), dues sèries d'anime (25 episodis entre 1997 i 1998 i 24 entre 2016 i 2017) i una trilogia de llargmetratges animats entre 2012 i 2013. 

Ara, però, la "maledicció de Berserk", com diu el seu traductor, en Marc Bernabé, ha tingut el pitjor dels girs possibles. L'obra es queda amb 40 volums i una història inacabada, i el seu autor ja no la tornarà a reprendre, així com no ens proporcionarà cap obra més. Descansi en pau.

Adeu a Luke Perry, l'inoblidable Dylan

Hi ha un arquetip de jove o adolescent que, amb petites diferències, he observat al llarg del temps que duc en aquest món: el del jove rebel, amb jaqueta de cuir, moto i actitud fatxenda, que no mostra gaire respecte pels altres nois, però que atrau les noies com mosques, segurament despertant el seu instint maternal o aventurer. 

És el que jo anomeno "un Dylan", i el model en què em baso és el personatge del mateix nom de la llegendària i tan norantera sèrie Beverly Hills 90210, interpretat per en Luke Perry, que ens ha deixat a l'edat de 52 anys a causa d'un vessament cerebral.

Conegut sobretot per aquell paper que el va fer aparèixer en 199 episodis de la sèrie, entre 1990 i 1995 i entre 1998 i 2000, anteriorment havia sortit, entre 1987 i 1989, en un parell de soap operas anomenades Loving i Another World, però com tants altres va ser identificat sempre amb aquest paper.

Després, i reprenent una activitat que ja havia dut a terme compaginant-la amb Beverly Hills 90210, va fer força doblatge de dibuixos animats, a més d'aparicions televisives i cinematogràfiques curtes i/o amb poc èxit, però entre les quals es poden destacar 10 episodis a Oz, els 35 que va durar Jeremiah, on era el protagonista, i petits papers escampats en sèries i telefilms.

En cinema se'l podrà veure en un paper pòstum a l'esperada nova pel·lícula d'en Quentin Tarantino, Once Upon a Time in Hollywood, però en televisió estava fent un paper secundari destacat a Riverdale, la sèrie basada en l'univers Archie Comics, des de 2017, i que ara haurà de refer-se del cop buscant la manera d'explicar la seva desaparició.

Nascut el 1966 com a Coy Luther Perry III, ja d'adolescent tenia clar que volia ser actor, va ser fins i tot la persona sota la disfressa de mascota del seu institut, i quan va acabar se'n va anar a Los Angeles a provar sort. Li va costar força, però després la seva carrera va arrencar, tot i que no va ser especialment estel·lar, llevat de papers puntuals i, sobretot, el de Dylan McKay, que li va donar la fama que ha fet que la seva pèrdua hagi estat sentida per una generació de teleespectadors.

Per a molts (i sobretot moltes) s'ha mort en Dylan, ídol d'adolescents durant almenys la primera part dels anys 90, un símbol indiscutible d'aquella època, com ho era la sèrie en el seu conjunt. Un jove rebel que en la intimitat mostrava bon cor i que era amic i alhora rival del també inoblidable Brandon, amb el qual molts ens identifiquem i ens posicionem.

Això no treu que ens dolgui la desaparició d'en Dylan, tant si vam seguir Beverly Hills 90210 a l'època en què s'emetia per primer cop com si, com en el meu cas, ho vam fer anys després, quan ja la feien en català, quan es va passar per TV3 fa uns quants anys. Aquí tenim una mostra de moments dramàtics de la sèrie, tots protagonitzats per ell, als quals vaig dedicar una entrada fa anys.

Descansi en pau Luke Perry, mort de manera sobtada, deixant un fill de 22 anys i una filla de 19.

Adéu a James Gandolfini, l'inoblidable Tony Soprano

No en vaig fer una entrada quan es va saber perquè acabava de publicar-ne una altra i perquè al cap i a la fi la notícia ja havia corregut, de manera que el que faig avui, pocs dies després, és retre homenatge a l'actor James Gandolfini, mort als 51 anys probablement per un atac de cor el dia 19 de juny a Roma, on s'estava per tal de rebre un premi a Sicília uns dies després.

Era i sempre serà el líder mafiós més conegut de la televisió, en Tony Soprano, protagonista de la sèrie The Sopranos, una de les meves preferides, tal com al cinema el concepte de capo és inseparable dels noms de Vito i Michael Corleone, interpretats al seu torn per Marlon Brando (Robert DeNiro en la seva versió jove) i Al Pacino.

I a més era (és, de fet) un dels meus personatges preferits del món de les sèries de televisió, amb el seu caràcter temperamental i les seves preocupacions, que el feien anar a teràpia malgrat que era un dels líders mafiosos més temuts de l'àrea de Nova Jersey. Sempre m'ha atret la Màfia, què voleu que us digui? Vegem-ne alguns dels millors moments.

Sembla mentida, però el personatge en realitat era força bon paio, dins el que cap, i el que hem vist és una recopilació d'alguns dels seus atacs d'ira més emblemàtics. Sens dubte és el personatge pel que se'l recordarà, i prova d'això són també homenatges com aquest gran imitador que es diu Max Koch:

Impressionant. Fins i tot els gestos facials, els imita bé. Probablement és l'únic recurs que ens queda, ara, si volem sentir en Tony Soprano sense tornar a veure la sèrie, que tampoc no seria mala idea, per cert. Algun dia ho faré, que per això la tinc.

Però és clar, no només havia fet de Tony Soprano, sinó que també havia sortit en unes quantes pel·lícules, amb papers més o menys importants (gairebé sempre de secundari, cal dir-ho), algunes escenes de les quals han servit per a fer aquest vídeo d'homenatge on hi ha, també, escenes de The Sopranos:

Com que probablement amb les imatges no n'hi ha prou, esmentaré que va treballar en pel·lícules com Amor a boca de canó (True Romance), Marea Roja, Perdita Durango, Midnight in the garden of Good and Evil, Assassinat en 8 mil·límetres, The Mexican, The man who wasn't there, Surviving Christmas, Tots els homes del rei, Assalt al tren Pelham 1 2 3, i molt recentment Killing them softly i Zero Dark Thirty. L'any que ve s'estrenarà el seu últim film, Animal Rescue.

El seu paper televisiu, l'únic que havia dut a terme a la petita pantalla, de fet, li va proporcionar una pila de nominacions i premis, entre els quals 3 Emmy al millor actor protagonista dramàtic, categoria que també li va donar un Globus d'Or. A banda d'això va rebre guardons com a productor de l'especial televisiu de no ficció Alive Home Memories: Home from Iraq (2008) i el documental Wartorn: 1861-2010 (2010), tots dos sobre els efectes traumàtics de la guerra en els soldats.

Descansi en pau.

Adéu a Keiji Nakazawa

M'he llevat aquest matí i, com sempre, he entrat a Facebook i he volgut veure què explicaven els meus contactes. Allà ha estat on, gràcies a una publicació d'en Marc Bernabé, m'he assabentat que el dia 19 de desembre es va produir la mort de Keiji Nakazawa, autor del manga Hiroshima (en japonès Hadashi no Gen), a l'edat de 73 anys.

Va néixer el mateix dia que jo, el 14 de març, però de molts anys abans, el 1939. Ho va fer al bell mig de Hiroshima (no "d'Hiroshima", ja que es pronuncia amb hac aspirada encara que els catalans tinguem tendència a fer-la muda), ciutat on 6 anys i uns mesos després cauria la infame bomba atòmica del 6 d'agost de 1945 que posaria fi a la II Guerra Mundial juntament amb la que el dia 9, tres dies després, els nord-americans llançaven sobre Nagasaki.

Aquell dia Keiji Nakazawa hi era i va sobreviure a l'atac, tot i que de la seva família només en va quedar la mare i una nena que va néixer poc després i va morir al cap d'unes setmanes per malnutrició. Són fets que Nakazawa explicava a la història curta de 1972 Ore wa mita (que seria "Jo ho vaig veure"), però que es van fer especialment famosos gràcies a una obra de ficció, protagonitzada per un alter ego de l'autor, anomenada Hadashi no Gen ("en Gen descalç"), que almenys en la mediocre edició en castellà publicada entre Mangaline i Otakuland es va anomenar Hiroshima. 

Publicat entre 1973 i 1985 a la revista Shônen Jump, encara que no és ni de bon tros el típic manga per a adolescents, sinó una història tràgica, tristíssima i extremament commovedora, el manga va ocupar un total de 10 volums recopilatoris en la seva primera edició, i la versió en castellà que tenim, que no és gaire bona però que per ara és la que hi ha, es divideix en 7 entregues gruixudes. Quan l'acabi de llegir, que és una de les meves assignatures pendents, la ressenyaré.

Allà, i en d'altres obres que després de la mort de la seva mare Nakazawa va dedicar a explicar l'horror del que va passar a Hiroshima i treure-s'ho de dins, hi podem veure una dura crítica a la guerra i la militarització en les conseqüències que el bombardeig va tenir en aquesta ciutat japonesa, més enllà dels entre 90.000 i 166.000 morts directes per la bomba.

Les morts horroroses —que no són les dels "afortunats" que van perir a l'instant—, la fam, la pobresa, les malalties o l'estigmatització dels supervivents són alguns dels temes que Nakazawa necessitava retratar als seus còmics, que no eren cap meravella de dibuix ni pel que fa a originalitat, atès que es basaven en fets reals, però que van tenir una gran influència i han estat llegits per milions de persones en desenes d'idiomes, que al cap i a la fi és el motiu pel qual s'havien de publicar.

Tornant a Hiroshima, sens dubte la seva obra més coneguda i influent, si no l'heu llegit ja ho podeu fer, però sempre teniu l'oportunitat de veure els dos films animats que se'n van fer el 1983 i el 1986 o els tres d'imatge real llançats respectivament el 1976, el 1977 i el 1980, o bé la sèrie també amb actors de carn i ossos, de dos episodis, que es va emetre al Japó el 2007. No teniu excusa.

El mestre Nakazawa ha mort a l'edat de 73 anys, després que el 2010 se li diagnostiqués un càncer de pulmó i que el 2011 se'n confirmés la metàstasi. Abans, el 2009, havia decidit retirar-se per l'agreujament de la seva diabetis i per l'aparició de cataractes, que li impedirien dur a terme la seqüela de Hiroshima que tenia planejada i que, pel que sembla, són habituals en els supervivents del bombardeig. 

Descansi en pau aquest supervivent que, tenint en compte les circumstàncies, es pot dir que ha viscut força temps i ha fet una gran tasca de conscienciació amb els seus còmics, una nova demostració de la capacitat comunicativa i educativa d'un mitjà massa sovint menyspreat.

Moments inoblidables: la mort d'en Krilín

Que a Bola de Drac els personatges morien i tornaven a la vida com qui canvia de camisa ja ho sabem tots, però quan es va esdevenir la primera mort d'en Krilín no ens ho esperàvem, no estàvem acostumats a les morts i les resurreccions (de fet, només havíem vist la del pare de l'Upa) i aquell dia vam perdre la innocència. De fet, ens vam espantar perquè ho vèiem com una desgràcia sense solució, com a la vida real, si més no al principi, a causa de l'impacte.

Doncs bé, aquí teniu el moment. Són els dos últims minuts del capítol 101 de la sèrie, i la seva càrrega dramàtica és innegable:

Sobta adonar-se que el doblatge català va suavitzar el tema. En un primer moment en Goku diu "està greument ferit", però tant en japonès com en anglès es parla de mort. És ridícul que ho suavitzessin, perquè després el van haver de considerar mort per força. Les imatges manen i als ferits no se'ls fica en una vitrina.

Fa esgarrifar, almenys a mi, reviure aquell moment en què presumptament perdíem un dels millors personatges de la sèrie. Per sort, sabem que va tornar a la vida, i fins i tot va arribar a morir dos cops més, de manera que ostenta el curiós rècord de ser el personatge que més vegades s'ha mort (3). Però això no treu que aquell fos un dels moments més fumuts i inoblidables de Bola de Drac.

Moments inoblidables: la mort d'en Cor Petit

El vídeo que veieu a continuació és d'un dels moments més tristos de Bola de Drac Z, un dels més inoblidables de la història dels dibuixos animats al nostre país, és una escena que la nostra generació no oblidarà mai.

La mort d'en Satanàs Cor Petit Jr. ens semblava impossible quan la vam veure la primera vegada, perquè si ell la dinyava desapareixia Déu i de pas les boles de drac, de manera que no es podia fer res per ressuscitar cap dels morts en el combat contra els guerrers de l'espai. Després vam veure com se solucionava el problema, però sigui com sigui aquest és un moment lacrimògen dels que marquen per sempre.