El temps no perdona: The Sopranos

Sembla mentida, però una de les sèries més aclamades de la història de la televisió -encara que s'emetés a la cadena de pagament HBO en una època en què mirar sèries no estava tan estès-, i una de les meves preferides, es va acabar ja fa gairebé 11 anys. 

Parlo de The Sopranos, mítica producció fictícia sobre una família mafiosa de Nova Jersey -"família" en el sentit tradicional, però també en el mafiós- que es va emetre originalment entre 1999 i 2007, em va marcar, vull tornar a veure aprofitant que la tinc en Blu-ray i em va permetre conèixer una sèrie d'actors i actrius dels quals voldria saber què se n'ha fet, i per a això hi ha aquesta secció al blog.

Comencem, per força, pel protagonista, en Tony Soprano, interpretat per un James Gandolfini l'última imatge del qual va ser aquesta, ja que el 2013 va morir d'un atac de cor als 51 anys.

Després de la sèrie se l'ha pogut veure en pel·lícules com Zero Dark Thirty (2012) o la pòstuma The Drop (2014), entre altres aparicions menys destacades.

La seva pacient muller, la Carmela, tenia la cara i la veu de l'Edie Falco, ara amb 53 anys, que poc després de The Sopranos va fer quatre aparicions literals a 30 Rock i de 2009 a 2015 va protagonitzar Nurse Jackie.

No contenta amb això, l'any passat va protagonitzar també la minisèrie Law & Order: True Crime, de 8 episodis, i fa un parell d'anys que també fa força cinema.

La Jamie-Lynn Sigler interpretava la filla gran dels Soprano, la Meadow, i ara té 36 anys. Després de la sèrie ha fet més televisió, com a papers més destacats el d'ella mateixa en 13 episodis d'Entourage entre 2008 i 2009, els 17 episodis de la sitcom cancel·lada Guys with Kids (2012) o dues aparicions més a la també comèdia de situació Baby Daddy el 2016.

Són curioses aquestes referències als nadons, perquè en aquests anys també ha estat mare, primer el 2013 i fa poc, al gener, un altre cop. Malauradament, el 2016 va revelar que se li havia diagnosticat esclerosi múltiple quan tenia 20 anys, així que segurament no li queden gaires anys de vida.

El fill, l'A.J, era interpretat per en Robert Iler, que ara té 33 anys i que ha seguit un camí diferent: ja durant l'emissió de la sèrie va tenir problemes amb la justícia per temes de drogues, però no ha estat l'única vegada, i després de The Sopranos va decidir retirar-se del món de la interpretació per dedicar-se professionalment al pòquer.

Com de la família era la psiquiatra, la doctora Melfi, amb la cara de la Lorraine Bracco. Ara té 63 anys i sobretot ha fet televisió, en 101 episodis de Rizzoli & Isles (2010-2016) o 6 episodis de Blue Bloods actualment com a feines més destacades.

En Dominic Chianese, que feia de "Junior" Soprano, oncle d'en Tony, no era pas un principiant quan va dur a terme el seu paper secundari a la sèrie, però ara té 87 anys i ha afegit al seu currículum coses com 12 episodis de Boardwalk Empire entre 2011 i 2013 o 5 a The Good Wife entre 2012 i 2015.

El mític "nebot" d'en Tony -en realitat nebot valencià de la Carmela-, en Christopher Moltisanti, era un dels meus personatges preferits, i l'interpretava en Michael Imperioli, que ara té 52 anys i que s'ha pogut veure en diverses produccions televisives.

És el cas de 17 episodis de Life on Mars (2008-2009), Detroit 1-8-7 (2010-2011), Californication (2011), Mad Dogs (2015-2016) o Lucifer (2016-2017).

La que feia de la seva xicota Adriana LaCerva, la Drea de Matteo, ara amb 46 anys, és una cara força habitual com a secundària en moltes sèries.

Una de les produccions en què va tenir un paper més important va ser Joey (2004-2006), l'spin-off de Friends, on feia de germana del protagonista, però també l'hem pogut veure a la sisena temporada de Desperate Housewives (2009-2010), a Sons of Anarchy (2008-2014) i més recentment a Shades of Blue, sèrie que va començar el 2016 però que encara està pendent d'estrenar la segona temporada.

El cas de l'Steven Van Zandt és ben curiós: abans de The Sopranos no havia actuat mai, si més no com a actor, però tenia una dilatada experiència com a músic. Entre altres coses forma part de la E Street Band d'en Bruce Springsteen.

Després de fer de mafiós, però, la cosa li va agradar, perquè entre 2011 i 2015 va protagonitzar la coproducció americanonoruega Lilyhammer, que també escrivia i supervisava com a productor executiu. Però, a més, ho feia amb la mateixa perruca que duia fent de Silvio Dante a The Sopranos. Ara té 67 anys, per cert.

Ja acabo, amb una doble: en aquesta imatge de la pel·lícula Wonder Wheel (2017) veiem dos veterans de la sèrie, que són l'Steve Chirripa i en Tony Sirico.

Amb 59 anys a l'actualitat, el que feia de Bobby Baccalieri, cunyat del protagonista, ha tingut petits papers, el més destacat dels quals el que el va fer aparèixer en 110 episodis de The Secret Life of the American Teenager entre 2008 i 2013, i en segona posició els -de moment- 33 episodis de Blue Bloods des de 2015.

Per la seva banda, amb 75 anys, el que interpretava el nerviós i intens Paulie Gualtieri va ser convidat en dos episodis a l'esmentada Lilyhammer entre 2013 i 2014, i ha posat la veu a en Vinny Griffin, el gos substitut d'en Brian a l'animada Family Guy, però ni a la televisió ni al cinema ha fet res més que hagi destacat gaire.

The Sopranos era (és) una sèrie amb grans personatges, tant protagonistes com secundaris, i em feia gràcia saber què havien fet les actrius i els actors que els interpretaven després del que sens dubte va ser el seu paper estel·lar en la majoria de casos -diria que només l'Edie Falco es va superar, i potser també l'Steven Van Zandt-. Al capdavall, són cares i veus que encara no he oblidat.

Adéu a James Gandolfini, l'inoblidable Tony Soprano

No en vaig fer una entrada quan es va saber perquè acabava de publicar-ne una altra i perquè al cap i a la fi la notícia ja havia corregut, de manera que el que faig avui, pocs dies després, és retre homenatge a l'actor James Gandolfini, mort als 51 anys probablement per un atac de cor el dia 19 de juny a Roma, on s'estava per tal de rebre un premi a Sicília uns dies després.

Era i sempre serà el líder mafiós més conegut de la televisió, en Tony Soprano, protagonista de la sèrie The Sopranos, una de les meves preferides, tal com al cinema el concepte de capo és inseparable dels noms de Vito i Michael Corleone, interpretats al seu torn per Marlon Brando (Robert DeNiro en la seva versió jove) i Al Pacino.

I a més era (és, de fet) un dels meus personatges preferits del món de les sèries de televisió, amb el seu caràcter temperamental i les seves preocupacions, que el feien anar a teràpia malgrat que era un dels líders mafiosos més temuts de l'àrea de Nova Jersey. Sempre m'ha atret la Màfia, què voleu que us digui? Vegem-ne alguns dels millors moments.

Sembla mentida, però el personatge en realitat era força bon paio, dins el que cap, i el que hem vist és una recopilació d'alguns dels seus atacs d'ira més emblemàtics. Sens dubte és el personatge pel que se'l recordarà, i prova d'això són també homenatges com aquest gran imitador que es diu Max Koch:

Impressionant. Fins i tot els gestos facials, els imita bé. Probablement és l'únic recurs que ens queda, ara, si volem sentir en Tony Soprano sense tornar a veure la sèrie, que tampoc no seria mala idea, per cert. Algun dia ho faré, que per això la tinc.

Però és clar, no només havia fet de Tony Soprano, sinó que també havia sortit en unes quantes pel·lícules, amb papers més o menys importants (gairebé sempre de secundari, cal dir-ho), algunes escenes de les quals han servit per a fer aquest vídeo d'homenatge on hi ha, també, escenes de The Sopranos:

Com que probablement amb les imatges no n'hi ha prou, esmentaré que va treballar en pel·lícules com Amor a boca de canó (True Romance), Marea Roja, Perdita Durango, Midnight in the garden of Good and Evil, Assassinat en 8 mil·límetres, The Mexican, The man who wasn't there, Surviving Christmas, Tots els homes del rei, Assalt al tren Pelham 1 2 3, i molt recentment Killing them softly i Zero Dark Thirty. L'any que ve s'estrenarà el seu últim film, Animal Rescue.

El seu paper televisiu, l'únic que havia dut a terme a la petita pantalla, de fet, li va proporcionar una pila de nominacions i premis, entre els quals 3 Emmy al millor actor protagonista dramàtic, categoria que també li va donar un Globus d'Or. A banda d'això va rebre guardons com a productor de l'especial televisiu de no ficció Alive Home Memories: Home from Iraq (2008) i el documental Wartorn: 1861-2010 (2010), tots dos sobre els efectes traumàtics de la guerra en els soldats.

Descansi en pau.

Tatuatges de sèries

Això dels tatuatges és quelcom que acostumo a tocar al bloc 3 Botons i START, però també hi ha gent que se'n fa de relacionats amb els temes que toco aquí (com el dia que vaig parlar dels tatuatges de Bola de Drac, però no ha estat l'únic cas), un dels quals les sèries de televisió. Hi ha gent molt malalta de les sèries, segur que coneixeu algú que correspon al perfil, i després hi ha un altre nivell: el dels que es fan tatuatges basats en les sèries, per tal de demostrar que els han marcat. Literalment.

Els fans de Lost sabreu què signifiquen aquests números. N'he trobat diversos exemples, però aquest era el més cridaner. Jo jugo a la loteria, quan ho faig, amb aquesta combinació, però no sé si els duria a la pell per sempre. Una altra versió dels tatuatges d'aquesta sèrie és la dels personatges:

Això és amor per un personatge, i la resta són ximpleries. No dedicaré aquesta entrada només als tatuatges d'aquesta sèrie, evidentment, però volia mostrar aquests dos exemples tan diferents. Passem a una altra:

El retrat "robot" (perquè no era gaire bo) d'en Heisenberg, alter ego d'en Walter White, protagonista de Breaking Bad, acompanyarà per sempre aquesta persona en més d'un sentit.

La imatge és borrosa, però no n'hi ha cap altra. Veieu The Big Bang Theory? Si ho feu ja sabreu què significa, i si no... doncs és una paraula que diu de vegades el personatge d'en Sheldon Cooper, que en la versió doblada al castellà s'ha traduït d'una manera que provoca vergonya aliena, "Zas, en toda la boca", com el doblatge en general d'aquesta sèrie. 

Un altre dels personatges que marquen, molt popular per la sèrie que protagonitza amb el seu propi nom, és en Dexter Morgan, que he vist que duen a la pell diverses persones amb un alt grau de detall, en aquest cas amb sang i tot. Parlaré de la sèrie quan em posi al dia amb els Estats Units, potser d'aquí un mes aproximadament. 

De How I met your mother ja n'he parlat algunes vegades, i aquest paraigua groc ja és un símbol per a tots els seus seguidors. 

El que sí que és un símbol, però de la història de la televisió de les darreres dècades, és el logo de Friends, sitcom que tots hem vist almenys una vegada i que tornaríem a mirar un cop rere l'altre. 

Un altre personatge que ja forma part de la història de la televisió, el gran Tony Soprano, de The Sopranos. Ara, potser no cal portar-lo a la pell sempre, no?

Acabem amb aquest que passa més desapercebut perquè és la triquetra, un símbol pagà popularitzat per la sèrie Charmed. 

Ho deixem aquí, n'hem vist uns quants i la meva reflexió és aquesta: sovint ens emocionem quan ens "encanta" una sèrie, però amb el temps aquesta passió s'acaba apagant. Jo, de sèries, no em faria cap tatuatge. I vosaltres?

Els Simpson parodiant sèries de televisió

Ja sabeu que no és, ni de bon tros, la primera vegada que parlo d'Els Simpson a Cementiri de Pneumàtics, i tampoc no és el primer cop que ho faig per compartir amb vosaltres alguna de les moltes paròdies que formen part del seu humor, però avui repassaré les d'algunes sèries de televisió que he pogut veure que apareixien al llarg dels anys.

Precisament una de les últimes va ser la de Mad Men a l'episodi 23x07, per tant de la temporada que hi ha en marxa ara mateix. Tot aquell episodi recordava molt la sèrie creada per en Matthew Weiner, que precisament fa un petit personatge, i també hi sentim en John Slattery, en Roger Sterling de la sèrie, que aquí posa veu i imatge a un personatge que no es diu com ell però que és totalment reconeixible. Fins i tot apareix una escena molt famosa d'aquesta sèrie que aviat ressenyaré:

Però la cosa no és pas nova: a la temporada 20, concretament el capítol 20x04, que era el tradicional de la Casa-Arbre del Terror, hi ha un sketch amb reminiscències de la sèrie i, de fet, una entradeta que no deixa cap lloc al dubte:

La comparativa és ben clara, oi? Ara deixem Mad Men i podríem parlar, per exemple, de 24, però no ho farem perquè ja hi vaig dedicar un article sencer. En canvi, sí que és adient parlar de The Sopranos, sèrie que ha estat parodiada a Els Simpson diverses vegades, també.

Aquest vídeo ja és un clàssic, del capítol 13x22, on es fa servir directament la cançó d'entrada de la mítica sèrie i se'n parodien les imatges, a més que hi podem reconèixer algun personatge. Un altre moment memorable va ser l'homenatge a una de les escenes més impactants de la sèrie, que no comentaré per tal de minimitzar spoilers si encara no heu vist (i recomano que la mireu) aquesta obra d'art de la televisió:

A més va coincidir que, quan vaig veure aquesta escena, no feia gaire que havia vist la de debò, i me l'ensumava des dels primers segons tot i que anava pensant que no podia ser. Doncs sí, va ser. Una de molt clàssica, que segur que recordareu fins i tot els que vau deixar de mirar la sèrie fa anys, és la que té lloc al capítol 8x10, anomenat The Springfield Files:



Un evident homenatge a Expedient X, amb la presència dels personatges d'en Mulder i la Scully amb les seves respectives veus reals i una imatge simpsonitzada però reconeixible. També tenim aquesta simpàtica referència a Sexe a Nova York, més per l'estil que per personatges concrets: 

Ara en posaré una que és bastant absurda, del capítol 20x03, i és en Bart veient per la finestra d'un cotxe una sèrie de coses que contenen la síl·laba Mac (o Mc) al seu nom. Doncs bé, precisament dues d'aquestes coses són els doctors McDreamy i McSteamy, els sobrenoms dels "guaperes" de Grey's Anatomy, respectivament el Dr. Shepherd i el Dr. Sloan:

Bastant parida, però em va fer gràcia. Ara anem amb una de ben recent, del 23x03 (un altre especial de la Casa-Arbre del Terror), on es parodia l'opening de Dexter, sèrie que també estic mirant actualment però que trigaré en ressenyar. 

I acabarem amb una de dibuixos animats, del 21x08, perquè totes les paròdies no tenen per què ser de sèries d'imatge real, oi? Aquesta no cal que us la presenti, ja veureu quina és. A més, és descarada en l'estil i en l'esment del nom d'un dels personatges de l'autèntica.

Es dóna la circumstància que en Matt Groening és amic d'en Trey Parker i en Matt Stone, els creadors de South Park, o sigui que de rivalitat malsana n'hi ha més aviat poca, i hi ha hagut paròdies en tots dos sentits més d'una vegada.

Avui ho deixaré aquí, perquè segur que hi ha paròdies de moltes més sèries, però o bé no les recordo o bé requeririen una investigació més profunda per part meva, tot i que trobo que no ha estat gens malament. A més, sempre en puc fer una segona entrega.