Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...

El temps no perdona: Six Feet Under

Una de les meves sèries preferides ever és la que també, per a molts, té el millor final que s'ha fet mai en una sèrie de televisió. Parlo de Six Feet Under, una de les llegendes de la història recent de l'HBO que ja era televisió amb majúscules uns anys abans que es produís aquesta febre per les sèries tan generalitzada, i en una època en què les sèries de qualitat cinematogràfica encara eren poques. 

Però aquest estiu farà 12 anys que va acabar, i com que fa molt de temps que no escric en aquesta secció sobre com ha tractat els actors i les actrius de sèries concretes el pas del temps, aprofito per fer una ullada a què se n'ha fet, dels seus protagonistes.

Comencem pel seu protagonista més clar, encara que hi ha més personatges que tenen un pes gairebé de protagonista. Un dels pocs casos en què el protagonista d'una sèrie és també el meu personatge preferit, en Nate Fisher era interpretat per en Peter Krause, que actualment té 51 anys. 

També és dels que han tingut més èxit després de Six Feet Under, que va acabar el 2005: Ja el 2006 va protagonitzar la minisèrie The Lost Room, de 2007 a 2009 el vam poder veure a Dirty Sexy Money, va ser el protagonista també de Parenthood de 2010 a 2015 i des de 2016 el tenim a la fresca The Catch. 

El seu germà David, que tenia la cara i la veu d'en Michael C. Hall, és evident que va tenir l'èxit més gran de tots, per popularitat de la sèrie, amb Dexter, on feia un paper totalment allunyat del discret i tímid germà mitjà dels Fisher. Ara té 46 anys.

Curiosament, a la tele se l'ha pogut veure molt poc, des que va acabar la sèrie al 2013, i tornarà amb el petit paper de John F. Kennedy a la propera temporada de The Crown, però últimament s'ha dedicat més al teatre, i actualment se'l pot veure a Broadway, a l'obra Lazarus.

La Lauren Ambrose era la germana petita, la Claire, rebel i orientada a l'art, i segurament és la que ha triomfat menys després de la sèrie. 

Ha tingut papers més o menys recurrents en diverses produccions, però actualment, a l'edat de 39 anys, surt en un petit paper a la ressuscitada The X-Files. 

La mare d'ells, la Ruth, era interpretada per la Frances Conroy, una veterana que actualment té només 63 anys -és d'aquelles persones que semblen més grans del que són, potser per això feia de mare d'en Peter Krause, només 12 anys més jove- i que després de Six Feet Under va tenir diversos papers petits, més o menys recurrents com en el cas de la Lauren Ambrose -per exemple, va ser la mare d'en Barney Stinson a How I met your mother en 9 episodis-, fins que va arribar el 2011.

Aquell va ser l'any en què va fitxar per American Horror Story, sèrie antològica que, com ja se sap, cada temporada presenta una nova història, amb nous personatges però els mateixos actors. A la temporada més recent, Roanoke, però, va sortir en només un episodi. Per a aquest 2017 prepara una nova sèrie anomenada The Mist. 

Un personatge que també m'agradava molt era el d'en Nathaniel pare, paper secundari interpretat per un altre veterà, en Richard Jenkins, de 69 anys, que hem pogut veure en un fotimer de pel·lícules i que gaudeix de molt bona reputació com a actor.

Actualment surt a la sèrie Berlin Station, i no fa gaire el vèiem a l'aclamada minisèrie Olive Kitteridge, però sobretot s'ha dedicat al cinema i Six Feet Under queda com la seva principal referència televisiva.

Entre els personatges secundaris més destacables hi havia la caòtica Brenda Chenowith, la intermitent parella d'en Nate, interpretada per la Rachel Griffiths. Després de la sèrie va obtenir un paper protagonista a Brothers and Sisters, que es va emetre originalment entre 2006 i 2011.

Als 48 anys, el més recent que ha fet ha estat la minisèrie When we rise, sobre els drets del col·lectiu LGBT, en què també hi ha cares conegudes com en Guy Pearce, la Mary-Louise Parker, en Michael K. Williams, la Whoopi Goldberg o la Rosie O'Donnell.

Per la seva banda, en Freddy Rodríguez, que feia de l'embalsamador Federico "Rico" Díaz, que ara té 42 anys, ha anat fent petits papers al cinema, jo particularment recordo el de Planet Terror (2007), però no ha tornat seriosament a la televisió fins ara, que surt al drama legal Bull.

Acabo amb la Lili Taylor, que feia de Lisa, ex d'en Nate, i que tot i tenir un paper força secundari a mi m'agradava força. Actualment té 50 anys.

Després de Six Feet Under ha fet uns quants petits papers al cine, però no ha estat inactiva a la televisió, on se l'ha pogut veure per exemple a la interessant però cancel·lada Almost human. Ara bé, el més important que ha fet des de llavors ha estat American Crime, una altra sèrie antològica en què a cadascuna de les -de moment- tres temporades ha interpretat un paper diferent.

Aquestes són les trajectòries dels personatges principals d'aquesta magnífica sèrie que val la pena tornar a veure, cosa que espero poder fer aviat. A mi em va impactar prou com per voler seguir els seus intèrprets fora d'aquells papers.

El final de Dexter

Fa un temps vaig publicar una entrada sobre Dexter, sèrie que com vaig dir en aquell moment em tenia força enganxat, i ara que se n'han emès les dues últimes temporades crec que és un bon moment per a parlar del seu final, del final definitiu, de la conclusió de la història, i de què m'ha semblat, igual que vaig fer fa uns dies amb la conclusió de Breaking Bad.

Evidentment aquesta vegada, a diferència de quan redacto entrades per tal de parlar d'una sèrie en general, i tal com faig quan les ressenyo temporada a temporada, hi haurà spoilers, de manera que esteu avisats i espero que llegiu l'entrada sabent que us hi trobareu el que diu el títol i havent vist les tongades d'episodis anteriors.

La sisena temporada acabava amb l'esperat moment en què la Debra (Jennifer Carpenter) descobria, per fi, en Dexter assassinant. Ho esperàvem amb ganes des del principi de la sèrie, i només faltava saber quan passaria i com reaccionarien tant ella com ell. El cas és que l'enganxa in fraganti i evidentment és un xoc brutal, però el seu amor de germana la duu a protegir-lo i l'ajuda a encobrir l'assassinat del malvat Travis Marshall (Colin Hanks).

Després d'això en Dexter convenç la seva germana, ara tinent del departament de policia de Miami, que ha estat una cosa puntual, i la Debra se l'endú a casa seva per tal de vigilar-lo, però no triga a descobrir que és un assassí en sèrie, per molt que només mati criminals, i intenta acordar amb ell que deixarà de fer-ho i entregarà les seves víctimes a la policia abans que esdevinguin víctimes.

Paral·lelament el protagonista s'enfronta a la màfia ucraïnesa en carregar-se un dels seus membres com a represàlia per la mort d'un company del departament, i sense saber-ho el que ha fet és matar un dels homes més propers al seu líder, l'Isaak Sirko (Ray Stevenson).

No és l'únic lligam amb la màfia ucraïnesa que es produeix a la 7a temporada, ja que la policia hi està a sobre, però no trobo especialment interessant aquesta trama. Més entretinguda i important és una altra de les trames, la de la Hannah McKay (Yvonne Strahovski).

Es tracta d'una noia que, quan era menor d'edat, va ser còmplice dels assassinats comesos pel seu promès, però que ara es dedica a matar amb verins. I com que la noia no és lletja i en Dexter ha demostrat més d'una vegada que li agraden les rosses, tenim el dilema servit: no triguen a enamorar-se l'un de l'altra, cosa que no impedeix que intentin fer-se mal mútuament. En Dexter fins i tot l'arriba a tenir lligada a la seva taula d'assassinats, però acaben fent l'amor apassionadament allà mateix.

Això no deixa de ser la continuació de l'evolució del protagonista, que continua essent un assassí fred, però cada cop mostra més característiques humanes, més emocions, i també comet errors. Un d'ells fa que la LaGuerta (Lauren Vélez) es torni a convèncer que el Bay Harbor Butcher no era el seu estimat James Doakes, sinó en Dexter, i es passa la temporada intentant demostrar-ho fins que acaba els seus dies per culpa d'un tret a la panxa per part de la Debra, que altre cop protegeix el seu germà quan el troba acorralat.

Al principi de la 8a i última temporada, la que s'ha acabat fa poc, la situació és la següent: la Hannah McKay és a la presó, la Debra ha deixat la policia i fa d'investigadora privada torturada, alcohòlica i temerària per culpa del trauma d'haver matat la seva superior (i no és que hagi superat el fet de saber la veritat sobre el seu germà), i en Dexter coneix la seva mare ideològica, la doctora Evelyn Vogel (la veterana Charlotte Rampling), personatge que no m'agrada gens però que és la psiquiatra que va inventar el codi fins ara conegut com "el codi d'en Harry", que és el que ha permès, durant dècades, que en Dexter matés només criminals i que ho fes de manera que no l'enxampessin mai.

El cas de la temporada és el del Cirurgià Cerebral (Brain Surgeon a la versió original), que es dedica a matar gent i buidar-li una part molt concreta del cervell. La revelació de la identitat d'aquest personatge i el desenvolupament del cas en si no és que m'hagin interessat especialment (continuo dient que, per a mi, les millors temporades van ser la 4a i la 5a, i és que l'originalitat dels dolents és clau per a la qualitat de les trames), però el que és realment interessant és com les coses se li van descontrolant a en Dexter: abans de reconciliar-se la seva germana intenta suïcidar-se amb ell, mentre que la Hannah s'escapa de la presó i es retroba amb el seu estimat, que tampoc no pot negar que encara l'estima.

Tot plegat condueix a una sèrie de situacions incòmodes, perquè mentre la busquen en Dexter s'adona que el que vol és estar amb la Hannah, i a més ha trobat un possible "alumne" a qui transmetre el codi, en Zach Hamilton (Sam Underwood).

La Debra, que ja s'havia calmat una mica i intentava refer la seva vida, al·lucina amb tot plegat i l'arribem a veure compartint àpats amb la seva inesperada cunyada i exassassina en grau de temptativa, que a més cada cop fa més de mare d'en Harrison. A mesura que avança la història els plans d'en Dexter i la Hannah de fugir junts del país són el més interessant de la trama, però no els ho posaran fàcil ni els Marshals (que es dediquen entre altres coses al transport de presoners als Estats Units) ni en Jacob Elway (Sean Patrick Flannery), el cap de la Debra a l'agència de detectius privats, que desitja la suculenta recompensa per la captura de l'enverinadora.

Pel que fa als personatges secundaris, trobo que en aquesta vuitena temporada han tingut menys importància que mai: en Masuka (C.S. Lee) descobreix que té una filla fruit d'una donació de sèmen 20 anys abans, en una subtrama que no aporta pràcticament res, mentre que en Batista (David Zayas) és el nou tinent de la comissaria després que la Debra deixés el càrrec, i no protagonitza cap trama personal.

La germana d'aquest, la Jamie (Aimee García), sí que agafa força importància, però se'm fa molt difícil de creure que en Harrison passi tant de temps amb la Hannah i no se li escapi res quan és amb la seva mainadera. En Quinn (Desmond Harrington), per la seva banda, passa de sortir amb la Jaime a reconèixer els seus sentiments per la Debra, amb qui reprèn la seva interrompuda relació just al final.

Tornant a la trama principal, com he dit abans no m'ha emocionat especialment, però sí que ha tingut conseqüències per al protagonista, que ha d'ajornar la seva escapada amb l'enamorada i el fill perquè el "cirurgià" fereix la Debra, que mor per complicacions en l'operació a què la sotmeten per tal de salvar-la. Mor el meu personatge preferit, però ho fa a l'episodi final i, per tant, no m'ha impedit veure'l al llarg de tota la sèrie. Ja m'està bé, sempre he dit que m'encanten les tragèdies (a la ficció).

I m'encanta com en Dexter executa la venjança matant el seu assassí, el dolent de la temporada, en plenes dependències policials (en contraposició amb el mètode i el lloc que han caracteritzat tots els seus assassinats fins ara), però de manera que sembla que sigui en defensa pròpia malgrat que els seus companys saben que ho ha fet expressament. Ja els està bé, el sistema ha estat impecable i tots els membres de la Miami Metro haurien signat l'actuació per tal de fer honor a la seva companya caiguda.

És un moment especialment emotiu, uns minuts tristíssims del capítol amb què es tanca la sèrie, i que fan que en Dexter s'adoni que ningú no està segur a prop seu, de manera que pren la dura decisió de deixar que la Hannah s'endugui ella sola en Harrison a l'Argentina, fingir la seva pròpia mort i començar una nova vida en un altre lloc.

Durant uns segons ens pensem realment que en Dexter s'ha suïcidat, perquè es dirigeix amb el seu vaixell a una terrible tempesta marítima just després de deixar caure el cos de la Debra a l'aigua, però no ha estat així i la sèrie es tanca amb una escena d'ell fent de llenyataire, vivint sol i amb una expressió ambigua, que tant pot ser d'extrem abatiment com de ganes de tornar a matar, perquè ara que no té la Hannah, que li havia fet passar les ganes d'assassinar, torna a tenir necessitats que no pot ignorar.

Sembla que a molta gent no li ha agradat que Dexter s'acabés així, suposo que volien que o bé morís o bé l'enxampés la policia, però a mi sí que m'ha satisfet. No ha estat ni una cosa ni l'altra, però les debilitats que ha anat mostrant a mesura que avançava la sèrie li han desmuntat la vida "perfecta" que duia i ho ha acabat perdent tot.

Jo trobo que ja és prou càstig per a un personatge que hem seguit durant 8 anys i que no volíem que acabés malament, però que després de tots els dilemes morals que puguem tenir hem de reconèixer que havia de pagar d'alguna manera. 

Sèries: Dexter

Quan em mirava la grandíssima sèrie Six Feet Under, procés que vaig fer al meu ritme particular, sabia que un dels seus actors ja protagonitzava als Estats Units una altra sèrie, però vaig decidir no veure-la fins que no hagués acabat amb aquella. Era Dexter, on en Michael C. Hall fa el paper que dóna nom a la producció.

M'havien dit que era una sèrie sobre "un forense que de nit mata gent". No és ben bé així: és una sèrie sobre un especialista en patrons de sang de les escenes de crims que treballa a la policia de Miami i que, de nit, es dedica a fer d'assassí en sèrie, però sempre seguint un codi que ho fa més acceptable de cara a l'espectador. Per dir-ho ras i curt, mata dolents. 

Evidentment ho fa sense que els seus companys ho sàpiguen, i sembla mentida, però volem que se'n surti i que no l'enganxin. És clar que la gràcia de la sèrie és veure com s'ho fa per tal de compaginar la seva feina amb el departament de policia i les seves activitats nocturnes, i com comet errors i estan a punt de pescar-lo més d'una vegada, amb moments molt tensos i girs argumentals d'allò més interessants. Però parlem dels personatges?

Començarem amb en Dexter Morgan (Michael C. Hall), si us sembla bé. Un paio reservat, no gaire social però que sap fingir en certa manera les aptituds interpersonals que s'esperen d'una persona adulta normal. Tot plegat per tal de no aixecar sospites sobre els assassinats que duu a terme a les nits sota el codi d'en Harry.

I en Harry és en Harry Morgan (James Remar), el seu difunt pare i una aparició recurrent, que és un símbol de la seva pròpia consciència. En Harry va descobrir, quan el va adoptar de petit, que tenia instints assassins (a la primera temporada sabrem d'on vénen), i com que era policia li va ensenyar la millor manera de satisfer-los: matant només aquells que s'ho mereixen, que són els delinqüents acusats de delictes gravíssims però alliberats per culpa de les moltes mancances de la Justícia i la Llei. 

I en Dexter s'avança als llargs i defectuosos processos judicials i quan té la certesa que algú ha comès delictes d'aquesta mena esdevé el seu objectiu i l'estudia fins que tria la nit en què el fa passar per la seva taula, on el té lligat en plàstic, li ensenya fotos de les seves víctimes i li clava un ganivet al cor després de quedar-se una mostra de la seva sang en una placa de petri. Després fa trossets el cos de la seva pròpia víctima i la deixa anar al mar des del seu iot. Així de senzill.

La Debra Morgan (Jennifer Carpenter), de qui ja vaig parlar a l'entrada sobre els meus personatges femenins preferits de sèries, és la germana d'en Dexter, filla natural d'en Harry i el meu personatge preferit de la sèrie. Comença la sèrie a l'esglaó més baix de la policia i és insegura i necessita recolzar-se en el seu germà, però poc a poc va enfortint el seu caràcter.

És masculina, té la boca bruta i coneix perfectament tots els usos possibles de la paraula fuck, però en el fons és sensible, fràgil i un tros de pa que no acaba de tenir sort amb els homes. Sap que el seu germà és una mica estrany, però l'estima amb bogeria perquè és l'única família que li queda. Un tros d'actriu.

Parlant de família, en Dexter ha de fer el paper de paio "normal" i es busca una xicota, que és la dolça Rita Bennett (Julie Benz, vista en una temporada de Desperate Housewives), una dona que té dos fills, l'Astor i en Cody, i que està separada d'un marit maltractador. És la tapadora d'en Dexter, aquesta família, però els acaba agafant més afecte del que tenia previst, tenint en compte que es considera a si mateix una persona sense sentiments.

Tornant a la policia de Miami, la cap de la comissaria és la tinent María LaGuerta (Lauren Vélez), que no se sap mai si està de part dels seus subordinats o només es preocupa per la seva carrera. Més aviat podem dir que és la segona opció, però de vegades té detalls que fan pensar que és més humana del que realment és. A l'episodi pilot li tira la canya a en Dexter, subtrama que curiosament no s'arriba a desenvolupar més enllà.

El detectiu Ángel Batista (David Zayas) és un simpàtic cubà (origen que comparteix amb la tinent) amb un gust pèssim per la indumentària que porta força malament la separació amb la seva dona, però que és per sobre de tot un bon policia i un dels personatges més entranyables del repartiment.

"Entranyable" no seria la paraula amb què podríem definir en Vince Masuka (C.S. Lee), company de laboratori d'en Dexter i per tant no policia de debò, que és un pervertit sexual de ca l'Ample i que no dubta en fer els seus inadequats comentaris en qualsevol moment, però que de tota manera és bon paio.

En James Doakes (Erik King) sí que és policia, i no pretén caure bé. Sap que en Dexter amaga alguna cosa sota el seu estrany comportament i sempre fa la cara de mala llet que li veiem en aquesta imatge. Sens dubte, el gra al cul del protagonista. 

Ja he vist les 6 temporades que s'han fet fins ara d'aquesta sèrie nascuda a la novel·la d'en Jeff Lindsay Darkly Dreaming Dexter, primera d'una saga que ha evolucionat per vies diferents de la producció televisiva, i tot i que ha renovat per a 2 temporades més crec que ja era el moment de parlar-ne i que se'm pot considerar mitjanament entès en la matèria, més encara quan he vist els episodis força seguits. 

No m'acostumen a agradar les sèries de policies on s'han de resoldre crims a cada episodi, i és per això que Dexter m'agrada: cada temporada presenta un cas que durarà els seus 12 episodis i les "eliminacions" que duu a terme en Dexter, que amb el temps aniran coincidint amb els casos que investiguen els seus companys, cosa que farà la seva tasca nocturna més difícil si no la complicava prou la seva progressiva humanització i els errors que va cometent. I m'ha enganxat, a l'inrevés del que passa amb les sèries procedimentals, que van a episodi o dos episodis per cas. 

Trobo que ha estat un encert no compaginar Six Feet Under amb Dexter, el contrast dels papers que fa el senyor Hall és brutal i val la pena gaudir-ne diferenciadament. Pel que fa a la resta de personatges aporten sòlides interpretacions i estan acompanyats per secundaris que fan també una gran feina (no en puc parlar per tal d'evitar spoilers) i que són personatges que surten més endavant i d'altres que deixen de sortir... ehem. Destaquen també els convidats especials Mark Pellegrino (en Jacob a Lost), en Keith Carradine, en Jimmy Smits, en John Lithgow (el pare de Caiguts del cel), la Julia Stiles, en Jonny Lee Miller, en Peter Weller (Robocop), en Mos Def, l'Edward James Olmos (Galactica, estrella de combat) o en Colin Hanks, fill d'en Tom Hanks que és la seva viva imatge.

Per acabar, aquest és en Michael C. Hall recollint el seu premi al millor actor en una sèrie dramàtica als Screen Actor Guild Awards, és a dir els premis del sindicat d'actors de televisió, el 2010. Hi duia una gorra perquè estava calb a causa de la quimioteràpia amb què va vèncer un linfoma de Hodgkin, i va poder continuar actuant i rebent nominacions i premis. 

Tant ell com alguns del seus companys i la mateixa sèrie han estat objecte de desenes de nominacions i guardons des que la sèrie va començar el 2006, especialment als premis Satellite, que concedeix l'Acadèmia de Premsa Internacional. En fi, una gran sèrie que us recomano i de la qual m'han agradat especialment les temporades 4 i 5. Espero que algun dia em pugueu dir si hi esteu d'acord. 

Tatuatges de sèries

Això dels tatuatges és quelcom que acostumo a tocar al bloc 3 Botons i START, però també hi ha gent que se'n fa de relacionats amb els temes que toco aquí (com el dia que vaig parlar dels tatuatges de Bola de Drac, però no ha estat l'únic cas), un dels quals les sèries de televisió. Hi ha gent molt malalta de les sèries, segur que coneixeu algú que correspon al perfil, i després hi ha un altre nivell: el dels que es fan tatuatges basats en les sèries, per tal de demostrar que els han marcat. Literalment.

Els fans de Lost sabreu què signifiquen aquests números. N'he trobat diversos exemples, però aquest era el més cridaner. Jo jugo a la loteria, quan ho faig, amb aquesta combinació, però no sé si els duria a la pell per sempre. Una altra versió dels tatuatges d'aquesta sèrie és la dels personatges:

Això és amor per un personatge, i la resta són ximpleries. No dedicaré aquesta entrada només als tatuatges d'aquesta sèrie, evidentment, però volia mostrar aquests dos exemples tan diferents. Passem a una altra:

El retrat "robot" (perquè no era gaire bo) d'en Heisenberg, alter ego d'en Walter White, protagonista de Breaking Bad, acompanyarà per sempre aquesta persona en més d'un sentit.

La imatge és borrosa, però no n'hi ha cap altra. Veieu The Big Bang Theory? Si ho feu ja sabreu què significa, i si no... doncs és una paraula que diu de vegades el personatge d'en Sheldon Cooper, que en la versió doblada al castellà s'ha traduït d'una manera que provoca vergonya aliena, "Zas, en toda la boca", com el doblatge en general d'aquesta sèrie. 

Un altre dels personatges que marquen, molt popular per la sèrie que protagonitza amb el seu propi nom, és en Dexter Morgan, que he vist que duen a la pell diverses persones amb un alt grau de detall, en aquest cas amb sang i tot. Parlaré de la sèrie quan em posi al dia amb els Estats Units, potser d'aquí un mes aproximadament. 

De How I met your mother ja n'he parlat algunes vegades, i aquest paraigua groc ja és un símbol per a tots els seus seguidors. 

El que sí que és un símbol, però de la història de la televisió de les darreres dècades, és el logo de Friends, sitcom que tots hem vist almenys una vegada i que tornaríem a mirar un cop rere l'altre. 

Un altre personatge que ja forma part de la història de la televisió, el gran Tony Soprano, de The Sopranos. Ara, potser no cal portar-lo a la pell sempre, no?

Acabem amb aquest que passa més desapercebut perquè és la triquetra, un símbol pagà popularitzat per la sèrie Charmed. 

Ho deixem aquí, n'hem vist uns quants i la meva reflexió és aquesta: sovint ens emocionem quan ens "encanta" una sèrie, però amb el temps aquesta passió s'acaba apagant. Jo, de sèries, no em faria cap tatuatge. I vosaltres?

Els Simpson parodiant sèries de televisió

Ja sabeu que no és, ni de bon tros, la primera vegada que parlo d'Els Simpson a Cementiri de Pneumàtics, i tampoc no és el primer cop que ho faig per compartir amb vosaltres alguna de les moltes paròdies que formen part del seu humor, però avui repassaré les d'algunes sèries de televisió que he pogut veure que apareixien al llarg dels anys.

Precisament una de les últimes va ser la de Mad Men a l'episodi 23x07, per tant de la temporada que hi ha en marxa ara mateix. Tot aquell episodi recordava molt la sèrie creada per en Matthew Weiner, que precisament fa un petit personatge, i també hi sentim en John Slattery, en Roger Sterling de la sèrie, que aquí posa veu i imatge a un personatge que no es diu com ell però que és totalment reconeixible. Fins i tot apareix una escena molt famosa d'aquesta sèrie que aviat ressenyaré:

Però la cosa no és pas nova: a la temporada 20, concretament el capítol 20x04, que era el tradicional de la Casa-Arbre del Terror, hi ha un sketch amb reminiscències de la sèrie i, de fet, una entradeta que no deixa cap lloc al dubte:

La comparativa és ben clara, oi? Ara deixem Mad Men i podríem parlar, per exemple, de 24, però no ho farem perquè ja hi vaig dedicar un article sencer. En canvi, sí que és adient parlar de The Sopranos, sèrie que ha estat parodiada a Els Simpson diverses vegades, també.

Aquest vídeo ja és un clàssic, del capítol 13x22, on es fa servir directament la cançó d'entrada de la mítica sèrie i se'n parodien les imatges, a més que hi podem reconèixer algun personatge. Un altre moment memorable va ser l'homenatge a una de les escenes més impactants de la sèrie, que no comentaré per tal de minimitzar spoilers si encara no heu vist (i recomano que la mireu) aquesta obra d'art de la televisió:

A més va coincidir que, quan vaig veure aquesta escena, no feia gaire que havia vist la de debò, i me l'ensumava des dels primers segons tot i que anava pensant que no podia ser. Doncs sí, va ser. Una de molt clàssica, que segur que recordareu fins i tot els que vau deixar de mirar la sèrie fa anys, és la que té lloc al capítol 8x10, anomenat The Springfield Files:



Un evident homenatge a Expedient X, amb la presència dels personatges d'en Mulder i la Scully amb les seves respectives veus reals i una imatge simpsonitzada però reconeixible. També tenim aquesta simpàtica referència a Sexe a Nova York, més per l'estil que per personatges concrets: 

Ara en posaré una que és bastant absurda, del capítol 20x03, i és en Bart veient per la finestra d'un cotxe una sèrie de coses que contenen la síl·laba Mac (o Mc) al seu nom. Doncs bé, precisament dues d'aquestes coses són els doctors McDreamy i McSteamy, els sobrenoms dels "guaperes" de Grey's Anatomy, respectivament el Dr. Shepherd i el Dr. Sloan:

Bastant parida, però em va fer gràcia. Ara anem amb una de ben recent, del 23x03 (un altre especial de la Casa-Arbre del Terror), on es parodia l'opening de Dexter, sèrie que també estic mirant actualment però que trigaré en ressenyar. 

I acabarem amb una de dibuixos animats, del 21x08, perquè totes les paròdies no tenen per què ser de sèries d'imatge real, oi? Aquesta no cal que us la presenti, ja veureu quina és. A més, és descarada en l'estil i en l'esment del nom d'un dels personatges de l'autèntica.

Es dóna la circumstància que en Matt Groening és amic d'en Trey Parker i en Matt Stone, els creadors de South Park, o sigui que de rivalitat malsana n'hi ha més aviat poca, i hi ha hagut paròdies en tots dos sentits més d'una vegada.

Avui ho deixaré aquí, perquè segur que hi ha paròdies de moltes més sèries, però o bé no les recordo o bé requeririen una investigació més profunda per part meva, tot i que trobo que no ha estat gens malament. A més, sempre en puc fer una segona entrega.