On he vist aquesta cara?

Si sou, com jo, consumidors de moltes sèries (i per moltes que en veig hi ha gent que encara en veu més), i si teniu bona memòria per a les cares, segurament sovint us passa que veient els personatges d'una sèrie us ve al cap on més heu vist aquells actors i aquelles actrius.

A banda d'aquest fenomen, que és d'allò més lògic i gens sorprenent, potser també us heu fixat —almenys jo ho he fet— en un altre de relacionat: sovint les cares que ens sonen vénen acompanyades per d'altres que havíem vist en el mateix producte que les primeres. Us en posaré alguns exemples, curiosament en tots els casos extrets de The Killing, on el fenomen es produïa en un grau tan alt que em va motivar a redactar aquesta entrada.

Un dels personatges principals de les dues primeres temporades d'aquesta sèrie que al final no es cancel·la és la Mitch Larsen, interpretada per la Michelle Forbes, que havíem vist per exemple a Battlestar Galactica com a almirall Helena Cain.

Doncs bé, d'aquella sèrie (en la versió dels anys 2000, que és la que vaig veure), trobem a The Killing fins a 3 actors més:

En Tahmoh Penikett, que fa de pare del fill de la protagonista... i de capità Karl Agathon a Battlestar Galactica.

En Callum Keith Rennie, que és el promès de la Sarah Linden quan comença la sèrie... i a Battlestar Galactica era el cylon Leoben.

I l'Aaron Douglas, que és un funcionari de presons que debuta a la temporada 3. Impossible d'oblidar en el seu paper de "Chief" Tyrol a Battlestar Galactica.

Però si de la "pedrera" (no en diríem així en realitat, perquè tots eren veterans) de Battlestar Galactica els responsables de The Killing en van treure 4 actors, també vaig detectar altres patrons i fins i tot del mateix gènere. Stargate: SG-1 i Stargate: Atlantis són dues produccions on també trobem actors que després sortirien a The Killing. El mateix Aaron Douglas havia sortit a Stargate: SG-1 fent dos papers diferents d'un episodi cadascun, però n'hi ha més:

En Garry Chalk apareix fent de tinent Oakes, però potser l'havíeu vist a Stargate SG-1 com el coronel rus Chekov.

A la tercera temporada surt en Ben Cotton fent de jove pastor Mike, però on més l'havíem vist? Doncs a Stargate: Atlantis, fent un paper menys que secundari, el del doctor Kavanagh. Però ep, que mirant la base de dades IMDB he trobat que també va sortir a la pel·lícula Battlestar Galactica: Razor i a The 4400. 

I qui sortia a The 4400, fent de Jordan Collier? Doncs en Billy Campbell, el candidat a l'alcaldia de Seattle, Darren Richmond, un dels personatges principals de les dues primeres temporades de The Killing.

Aquest senyor es diu Mark Moses i a banda de fer de tinent Carlson a la tercera temporada té una cara coneguda per exemple pels fans de Desperate Housewives i Mad Men, dues sèries enormement populars. 

I és clar, si esmento aquestes dues sèries que fins ara no havien sortit a l'entrada és perquè hi ha altres actors a The Killing que van sortir-hi. De fet, en tots dos casos, de manera que del fil d'en Mark Moses en surten dos. Comencem amb el primer.

En Jonathan Cake apareix en un únic episodi de The Killing, però no en diré res perquè rebentaria part de la trama. El cas és que amb aquell únic episodi en vaig tenir prou per a recordar-lo de Desperate Housewives.

Al fil de Mad Men trobem en Brian Markinson, que fa de Gil Sloane a The Killing però que a la sèrie protagonitzada per publicistes de Nova York dels anys seixanta és el metge veí d'en Don Draper a la sisena temporada.

Evidentment tots ells, i els altres actors dels quals no he parlat, han aparegut en papers més o menys importants en un munt de produccions, però el que volia retratar amb aquesta entrada és la coincidència de més de dos d'ells (o més encara, com en el cas de Battlestar Galactica) en una mateixa sèrie anterior, encara que no sempre interactuïn entre si. 

La qüestió és que sembla que els responsables de càsting, o els productors, o els directors de les sèries —se m'escapa— són seguidors d'altres sèries, es fixen en qui hi treballa i, si poden, en contracten alguns intèrprets per a les seves pròpies produccions.

Si us penseu que són paranoies meves, deixeu que us en posi un altre exemple: a l'aclamada però prematurament cancel·lada Deadwood, de l'HBO, hi sortien diversos actors i actrius que després també van aparèixer, no necessàriament coincidint en pantalla, a Sons of Anarchy. És el cas d'en Dayton Callie, que feia de Charlie Utter a la sèrie de l'Oest i de Wayne Unser a la del club de moters del fictici poble de Charming. 

També és el de la Paula Malcomson, la prostituta Trixie de Deadwood i la Maureen Ashby de Sons of Anarchy, que a més potser heu vist darrerament a The Hunger Games: Catching Fire fent de la mare de la Katniss Everdeen, substituint a més l'actriu que l'havia interpretat a la primera pel·lícula.

Si la Maureen era un personatge de la trama irlandesa de Sons of Anarchy, també ho era en Jimmy O'Phelan, interpretat per en Titus Welliver, que a Deadwood era en Silas Adams.

La Robin Weigert feia de la lletja Calamity Jane a Deadwood, i a Sons of Anarchy té un paper recurrent, però bastant esporàdic, com a Ally Lowen. Reconec que no me n'havia adonat, i és que la caracterització fa molt.

El personatge de la Joanie Stubbs, per la seva banda, va ser interpretat per la Kim Dickens, que també s'ha pogut veure a la sisena temporada de Sons of Anarchy, però això més que haver-m'hi fixat ho he trobat gràcies a IMDB, igual que el fet que l'actor Keone Young surt a la sisena temporada de la sèrie i a Deadwood era en Mr. Wu. Encara no m'he posat al dia amb Sons of Anarchy i no vull investigar més, per tal d'evitar spoilers que em podria menjar llegint involuntàriament segons què.

Per tal de no allargar-me més us posaré un enllaç a un fòrum on parlen d'una altra connexió, la de Deadwood i Lost, perquè naturalment no sóc l'únic que s'adona d'aquestes coses. És normal i comprensible que dues sèries d'una mateixa cadena comparteixin actors, però crida més l'atenció quan es tracta de cadenes diferents, com els casos que hem comentat.

De fet, en un altre lloc es parla de 15 actors de Deadwood que van trobar feina a la cadena FX, de la Fox, de manera que els podem veure no només a Sons of Anarchy, sinó també en sèries com ara Justified (una altra sèrie de l'Oest) o American Horror Story.

Mad Men

Ara que m'he posat al dia dels Estats Units d'aquesta sèrie i ja n'he vist, per tant, quatre temporades, trobo que és un bon moment per parlar de les meves impressions, abans que al març s'estreni a la cadena AMC la seva esperada cinquena temporada, gairebé un any i mig des del final de la quarta. 

Mad Men, creada per en Matthew Weiner, és una sèrie protagonitzada per publicistes novaiorquesos dels anys 60 del segle XX, coneguts amb el sobrenom de mad men, que és un joc de paraules amb ad men (advertising men, és a dir "homes de la publicitat") i l'Avinguda Madison de Nova York, on es concentraven les oficines de les principals agències publicitàries. 

Dit així sona una mica avorrit, i la seva primera temporada no contribueix excessivament a canviar aquesta imatge: reunions, converses de negocis que de vegades ens fan perdre una mica el fil, i poc aprofundiment en els personatges secundaris. Però no ens deixem enganyar, perquè tal com em va dir un amic, també seguidor de la sèrie, Mad Men té el seu propi ritme, la seva pròpia velocitat, i si li donem una oportunitat després dels primers episodis el seu interès va creixent i creixent, sense parar.

Hi ha sèries que són trepidants des del seu primer episodi, com Breaking Bad, i d'altres que són més lentes. Però "lentes" no és el mateix que "dolentes", i Mad Men enganxa sense que ens n'adonem. Ha rebut una pila de nominacions i premis, entre els quals l'Emmy a la millor sèrie dramàtica durant quatre anys seguits (és a dir que ha fet un ple) i el mateix premi als Globus d'Or, tres vegades els anys 2007, 2008 i 2009. 

És una de les sèries de culte del moment i el seu secret, segons el meu parer, és producte del fet que, a més de retratar una professió gens habitual a les sèries, mostra una part de la societat nord-americana dels anys seixanta d'una manera realista, amb esdeveniments històrics inclosos com ara l'assassinat d'en Kennedy, una època on es van produir canvis revolucionaris com la lluita per la igualtat entre blancs i negres i entre homes i dones, l'emergència de la televisió com a mitjà de comunicació de masses o la popularització de les drogues, i on encara hi havia problemes greus com l'homofòbia o el sexisme. 

També van ser uns anys en què fumar no estava gens mal vist, tothom es passava el dia consumint cigarreta rere cigarreta, i a Mad Men pràcticament tots els seus personatges ho fan, de la mateixa manera que beuen tranquil·lament durant les hores de feina i les reunions. 

En aquest sentit és una sèrie una mica gamberra, on també veiem personatges summament masclistes, faldillers irredempts que tracten les dones com a objectes mentre elles, almenys majoritàriament, ho permeten. L'últim ingredient, encara que és imprescindible en qualsevol tipus de producció, són els seus personatges, que repassarem a continuació amb el mínim d'spoilers possible.

En Don Draper (Jon Hamm), el puto rei. Un geni de la publicitat, director creatiu de Sterling Cooper que tracta els altres amb condescendència i crueltat en alguns moments, un paio fred i faldiller que quan coneguem el secret del seu passat i el vegem mostrar-se esporàdicament humà i feble anirem apreciant més, tot i que és un més dels molts protagonistes de sèries que no em cauen especialment bé, ni de bon tros.

En Roger Sterling (John Slattery) és el meu personatge masculí preferit, tot i que si bé és emocionalment més apassionat que en Don, és també un malparit del dimoni. Xulesc, altiu malgrat que és soci de l'agència perquè va heretar el càrrec del seu pare, es mostra davant dels altres com algú amb un alt concepte de si mateix tot i que sap, en el fons, que el crack és en Don, que precisament va descobrir ell. És casat, però té una aventura de certa importància amb la Joan Holloway...

...Que és interpretada per la Christina Hendricks i que és el meu personatge femení preferit. És la cap de les secretàries de Sterling Cooper i m'agrada perquè és una dona amb molta classe i que no perd mai els papers, sense la qual l'empresa se n'aniria a can Pistraus fàcilment. És evident, per què negar-ho, que a la sèrie atrau les mirades de desig dels homes a causa del seu voluptuosíssim físic. 

La Peggy Olson (Elisabeth Moss) comença la sèrie com a secretària d'en Don (un lloc que, per les característiques d'ell, sempre dóna molts problemes) i després evoluciona d'una manera molt interessant que no revelaré aquí. És una noia que sap el que vol i que no tem dir les coses clares, però sempre després de reflexionar i d'empassar molta merda per tal de no ficar la pota. 

En Pete Cambell (Vincent Kartheiser) és el més destacat dels joves talents de Sterling Cooper i té força barra, perquè sovint planta cara a en Don, el seu cap i supercrack, com ja hem dit, de l'empresa. He de dir que em cau malament, però que he après a respectar-lo a mida que la sèrie anava avançant.

La Betty Draper (January Jones) és model i la dona d'en Don, a més de la mare dels seus fills, un modest Bobby i la molt més interessant Sally. Tot i que podem simpatitzar amb la Betty sabent —això sí, més del que sap ella— la quantitat d'aventures que té el seu marit, algunes de les quals amb enamorament inclòs (temporal, com és habitual en ell), és un personatge capriciós, rondinaire i que, almenys a mi, em cau molt malament.

En Bert Cooper (Robert Morse) és l'altre soci de l'empresa que duu el seu cognom i el d'en Roger, però té un paper menys important a la sèrie, clarament secundari, i l'esmento perquè destaca per les seves excentricitats (al seu despatx, per exemple, s'hi ha d'entrar en mitjons o mitges, mai amb sabates) i la seva calma. És un personatge força decoratiu i no l'he vist mai participar en cap campanya publicitària, i és que es dedica més aviat a supervisar i a la part econòmica.

En Lane Pryce (Jared Harris), britànic sense cap mena de dubte quan el sentim parlar (en versió original, és clar) i perquè el seu personatge ve de Londres, és un altre secundari, en aquest cas introduït a la sèrie a la tercera temporada, que volia esmentar al final del repàs dels personatges més importants perquè se li agafa molt d'afecte, malgrat que al principi sembla molt estirat i, físicament, diguem que no és dels més atractius. 

Com sempre he de deixar fora diversos personatges secundaris, però els anomenaré perquè són remarcables: en Harry Crane, en Ken Cosgrove, en Paul Kinsey, en Sal Romano, en Duck Phillips, en Freddy Rumsen, la Rachel Menken, l'Anna Draper, la Faye Miller o la Megan Calvet. Si els voleu conèixer juntament amb els principals us recomano aquesta imitada (Pan Am, The Playboy Club...) i homenatjada sèrie que de moment duu 52 episodis emesos, 13 per temporada. I, com ja he dit, si us avorreix una mica doneu-li uns quants capítols. Val la pena. 

Els Simpson parodiant sèries de televisió

Ja sabeu que no és, ni de bon tros, la primera vegada que parlo d'Els Simpson a Cementiri de Pneumàtics, i tampoc no és el primer cop que ho faig per compartir amb vosaltres alguna de les moltes paròdies que formen part del seu humor, però avui repassaré les d'algunes sèries de televisió que he pogut veure que apareixien al llarg dels anys.

Precisament una de les últimes va ser la de Mad Men a l'episodi 23x07, per tant de la temporada que hi ha en marxa ara mateix. Tot aquell episodi recordava molt la sèrie creada per en Matthew Weiner, que precisament fa un petit personatge, i també hi sentim en John Slattery, en Roger Sterling de la sèrie, que aquí posa veu i imatge a un personatge que no es diu com ell però que és totalment reconeixible. Fins i tot apareix una escena molt famosa d'aquesta sèrie que aviat ressenyaré:

Però la cosa no és pas nova: a la temporada 20, concretament el capítol 20x04, que era el tradicional de la Casa-Arbre del Terror, hi ha un sketch amb reminiscències de la sèrie i, de fet, una entradeta que no deixa cap lloc al dubte:

La comparativa és ben clara, oi? Ara deixem Mad Men i podríem parlar, per exemple, de 24, però no ho farem perquè ja hi vaig dedicar un article sencer. En canvi, sí que és adient parlar de The Sopranos, sèrie que ha estat parodiada a Els Simpson diverses vegades, també.

Aquest vídeo ja és un clàssic, del capítol 13x22, on es fa servir directament la cançó d'entrada de la mítica sèrie i se'n parodien les imatges, a més que hi podem reconèixer algun personatge. Un altre moment memorable va ser l'homenatge a una de les escenes més impactants de la sèrie, que no comentaré per tal de minimitzar spoilers si encara no heu vist (i recomano que la mireu) aquesta obra d'art de la televisió:

A més va coincidir que, quan vaig veure aquesta escena, no feia gaire que havia vist la de debò, i me l'ensumava des dels primers segons tot i que anava pensant que no podia ser. Doncs sí, va ser. Una de molt clàssica, que segur que recordareu fins i tot els que vau deixar de mirar la sèrie fa anys, és la que té lloc al capítol 8x10, anomenat The Springfield Files:



Un evident homenatge a Expedient X, amb la presència dels personatges d'en Mulder i la Scully amb les seves respectives veus reals i una imatge simpsonitzada però reconeixible. També tenim aquesta simpàtica referència a Sexe a Nova York, més per l'estil que per personatges concrets: 

Ara en posaré una que és bastant absurda, del capítol 20x03, i és en Bart veient per la finestra d'un cotxe una sèrie de coses que contenen la síl·laba Mac (o Mc) al seu nom. Doncs bé, precisament dues d'aquestes coses són els doctors McDreamy i McSteamy, els sobrenoms dels "guaperes" de Grey's Anatomy, respectivament el Dr. Shepherd i el Dr. Sloan:

Bastant parida, però em va fer gràcia. Ara anem amb una de ben recent, del 23x03 (un altre especial de la Casa-Arbre del Terror), on es parodia l'opening de Dexter, sèrie que també estic mirant actualment però que trigaré en ressenyar. 

I acabarem amb una de dibuixos animats, del 21x08, perquè totes les paròdies no tenen per què ser de sèries d'imatge real, oi? Aquesta no cal que us la presenti, ja veureu quina és. A més, és descarada en l'estil i en l'esment del nom d'un dels personatges de l'autèntica.

Es dóna la circumstància que en Matt Groening és amic d'en Trey Parker i en Matt Stone, els creadors de South Park, o sigui que de rivalitat malsana n'hi ha més aviat poca, i hi ha hagut paròdies en tots dos sentits més d'una vegada.

Avui ho deixaré aquí, perquè segur que hi ha paròdies de moltes més sèries, però o bé no les recordo o bé requeririen una investigació més profunda per part meva, tot i que trobo que no ha estat gens malament. A més, sempre en puc fer una segona entrega.