dijous, 27 d’octubre de 2011

Breaking Bad

Quan em van recomanar la sèrie Breaking Bad, que s'emet des de 2008 a la cadena dels Estats Units AMC, no vaig posar la sèrie a la llista d'espera on acostumo a posar les recomanacions (i literalment, a més, perquè me les apunto en un Bloc de Notes de Windows), sinó que la vaig començar a veure pràcticament de seguida. I ja no he pogut parar. 


En parlar de l'argument de Breaking Bad em veig obligat a fer una petita quantitat d'spoilers que afecten sobretot el primer capítol, però no hi ha cap altra manera i, igualment, no li restarà interès si és que algú de vosaltres es deixa convèncer per mi i comença a veure la sèrie (que, per cert, també fan en català al 3XL). Som-hi, doncs: en Walter White és professor de química en un institut d'Albuquerque (Nou Mèxic) i té una segona feina en un túnel de rentat de cotxes. Té una dona considerablement més jove, que està embarassada, i un fill adolescent amb paràlisi cerebral.

No és feliç, i encara menys quan li diagnostiquen un càncer de pulmó (com molts dels diagnosticats, ell tampoc no fuma) molt avançat, de manera que decideix fer servir els seus coneixements en química per tal d'assegurar el futur financer de la seva família. I concretament el que fa és fabricar/cuinar/sintetitzar metamfetamina amb la col·laboració d'un exalumne, en Jesse Pinkman.


A partir d'aquí comença la primera temporada, de 7 episodis, seguida per tres més de 13 episodis i una cinquena, el 2012, que en tindrà 16 i que com que acaba de finalitzar la quarta temporada ens tindrà, als que anem al dia, almenys 9 mesos esperant. A més, diuen que aquests 16 capítols es podrien dividir en dues temporades, de manera que reunim tota la paciència que puguem.

Mirant el primer capítol la impressió que fa és que es tracta d'una sèrie d'humor negre, però a mida que van passant els minuts ens adonem que no, que és un drama com una catedral. Un drama de ritme lent, però amè i intens, que esdevé més interessant a cada episodi, com qualsevol bona sèrie però partint d'un nivell altíssim ja des de la primera temporada, de manera que estem davant de la que és, per a mi, la millor sèrie dels últims anys, si més no des de Lost. Cada cop la fan més grossa, els seus protagonistes, i quan miren de solucionar un problema que han creat en provoquen un altre de més greu, constantment, des del principi. És això el que ens té en tensió durant tota la sèrie.


Repassem els personatges principals, si us sembla bé. En primer lloc tenim en Walter White (Bryan Cranston), un dels millors protagonistes que he vist mai, i si em seguiu ja sabreu que acostumo a tirar més cap als secundaris. El seu paper evoluciona fent honor al títol, perquè amb el seu objectiu al cap no s'atura davant de res (té remordiments, això sí), encara que signifiqui anar contra la llei, mentir, cometre delictes greus i... bé, no dic res més en aquest sentit, només que veure com la foscor dins seu creix tant com la seva riquesa econòmica és indescriptiblement interessant.

La interpretació que en fa el senyor Cranston és magistral, i li va suposar durant tres anys seguits l'Emmy al millor actor principal en una sèrie dramàtica. Curiosament, també havia estat nominat tres cops com a millor actor secundari en una sèrie de comèdia per Malcolm in the Middle. Digne de veure i, sobretot, més que mai, en versió original.


En Jesse Pinkman (Aaron Paul) és un ionqui i alhora un narcotraficant de pa sucat amb oli que havia estat alumne d'en Walt. El destí els unirà, o més aviat hauríem de dir que la tossuderia d'en Walt els unirà. Dos personatges tan diferents que xoquen contínuament i ens proporcionen per això algunes de les millors escenes de la sèrie. L'Aaron Paul també va aconseguir un Emmy per la seva interpretació, el 2010 i com a millor actor secundari en una sèrie dramàtica, i se'l mereixia, perquè també és un tros d'actor.


En Hank Schrader (Dean Norris) és el cunyat d'en Walt, marit de la germana de la seva dona, concretament, i és un agent de la DEA, l'agència contra la droga dels Estats Units, especialment ocupat en un territori tan proper a Mèxic. Ironies de la vida, precisament un dia que en Walt l'acompanya en una detenció descobreix en Jesse i després li fa la proposta de treballar junts.

En Hank és el típic bromista, extremadament sarcàstic i de vegades torracollons (per pesat) que més o menys tots coneixem o hem conegut alguna vegada, amb un caràcter totalment oposat al d'en Walt, i també és una mica sapastre, però també és tossut i no s'aturarà davant de res en el seu objectiu d'acabar amb en Heisenberg, el misteriós narcotraficant que ha omplert la contrada de metamfetamina blava "de la bona" i que és, com us podeu imaginar, en Walt. 


La Skyler (Anna Gunn) és comptable de professió i la dona d'en Walt. Comença la sèrie embarassada i viu amb neguit tant la malaltia del seu marit com la transformació del seu caràcter. El comportament estrany del seu marit fa que sospiti que passa alguna cosa estranya amb en Walt i tot plegat acabarà afectant de diverses maneres la seva relació. En el cas de la Skyler no puc explicar gaire més sense rebentar l'argument, però hi afegiré que és la germana de la Marie, la dona d'en Hank.  


En Walter Jr. (RJ Mitte) és un adolescent amb paràlisi cerebral (l'actor també, a la vida real), que no vol dir que tingui les facultats mentals malmeses, i més d'un cop demostrarà que és un dels personatges més espavilats i madurs de la sèrie. Un bon nano que aporta a la resta de personatges calma però que també sap fúmer cops de puny a la taula per tal d'exigir explicacions.


Hi ha uns quants personatges secundaris més, però acabaré amb en Saul Goodman (Bob Odenkirk), precisament perquè és el personatge que aporta a la sèrie l'únic ingredient humorístic que té. En Saul és el típic advocat dels Estats Units que surt als anuncis de la tele i s'aprofita dels seus clients, però dut a l'extrem. La seva manera de parlar, també sarcàstica com la d'en Hank, arrenca més d'una rialla i ajuda a treure una mica de tensió en alguns moments. Curiosament, tant ell com en Bryan Cranston han aparegut en una sèrie totalment diferent com és How I met your mother


Canviant d'opinió, comento breument un altre personatge perquè és d'allò més interessant, però sense entrar en detalls. Aquest senyor és en Giancarlo Esposito i fa el personatge d'en Gustavo "Gus" Fring, el propietari de la cadena de restaurants de menjar ràpid Los Pollos Hermanos... i alguna cosa més. Apareix per primera vegada a la segona temporada i bé, no puc explicar-ne res més.

  
Els episodis de la sèrie acostumen a començar amb un flashforward, una escena del futur que no entendrem del tot fins que no avanci el capítol. De vegades, fins i tot, amb una modalitat encara més interessant que consisteix en mostrar-nos trossos d'una escena que no veurem fins al final de la temporada. És una de les característiques que criden més l'atenció de la narrativa d'aquesta sèrie, però també els seus alts estàndars de qualitat a nivell de producció i la mestria amb què tots els elements de la trama estan lligats, de manera que no en sobra ni un. No hi ha cap personatge (ni esdeveniment) que dugui a terme una funció purament decorativa. Amb més o menys importància, tots ells jugaran un paper clau com a mínim en un moment de la sèrie.

De debò, feu-me cas: si encara no la mireu, comenceu-ho a fer. No us en penedireu. No se n'ha penedit ningú dels que han seguit el meu consell. Per alguna cosa té tants premis i nominacions. I a més té aquell puntet tan interessant del dilema moral que suposa la nostra inevitable simpatia per uns protagonistes que fan coses que estan molt malament des del punt de vista legal i humà. No voldrem que enxampin en Walt, ni que li passi res al penjat d'en Jesse, però cap de nosaltres no està a favor del narcotràfic, oi que no?








3 comentaris:

  1. Bé, doncs era un dels interessats en llegir la teva opinió de Breaking Bad i aquí la tenc xD. La veritat és que les meves ganes de veure-la han incrementat encara més (crec que ja et vaig comentar que tenim un amic al grup que és un total apassionat d'aquesta sèrie), així que serà la próxima que comenci quan remati els pocs capítols que em queden de la sisena temporada de HIMYM.

    Un parell de preguntes tal vegada tontes però que aprofit per fer: els capítols quina durada tenen: 20 o prop de 40 minuts? La trama supòs que es segueix capítol rere capítol, però hi ha capítols com de "farciment" o sempre s'està desenvolupant la història?

    Salutacions ^^.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel teu comentari, m'alegro d'haver-te'n fet venir ganes. Doncs fas dues bones preguntes. I aquestes són les respostes:

    -Els capítols tenen una durada aproximada de 46 minuts, però que no t'espanti!

    -La trama és tota seguida, no hi ha cap farciment. En les comèdies és més fàcil que passi, però aquí, com he dit, tot té sentit. :)

    ResponElimina
  3. Gran sèrie que vaig descobrir pel 3XL, i la segueixo a aquest ritme.

    Gran en Walt, no es poden fer comparacions però com un Anakin Skywalker/Darth Vader.

    El que no sabia era que l'actor d'en Walter J. tenia paràlisi cerebral. Em pensava que feia com el "Narcis" del El Cor de la Ciutat.

    Cada episodi es una lliçço de la vida.

    Avui nova ració!!

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails