Cinema: Somewhere

Què tenen a veure un Ferrari i el cul de la Scarlett Johansson? A banda del fet que totes dues coses m'agraden, esclar. Va, us ho dic: són a les llargues escenes que obren dues pel·lícules de la Sofia Coppola, Lost in Translation (2003) i Somewhere (2010). 

És aquesta última que vaig veure ahir, però en tenia ganes des d'abans que s'estrenés, perquè en veure'n el tràiler ja em vaig imaginar que s'assemblaria força a Lost in Translation, una de les meves pel·lícules preferides. El que no sabia era que hi hauria tants paral·lelismes.

En què s'assemblen aquestes dues pel·lícules? Doncs en unes quantes coses. Per començar, l'escena inicial és llarga, hi veiem un Ferrari donant voltes a un circuit al desert, sense més ni més. Com vèiem unes calces transparents de color rosa al film on vaig conèixer la Scarlett Johansson. En el cas de Somewhere el protagonista és un actor, en Johnny Marco (Stephen Dorff) que s'avorreix però que ho té tot: fa pel·lis, guanya calés, té fama, lliga més del que és normal... i tot això no el satisfà. 

No troba cap plaer en les coses que fa. Com en Bob Harris (Bill Murray) a Lost in Translation, tot i que aquell personatge s'estava al Japó per promocionar un whisky, i duia una vida social molt més discreta. En Johnny també viu en un hotel, en aquest cas el Chateau Marmont, que es veu que és un hotel de debò on s'estan moltes estrelles de Hollywood.

En Johnny té una filla d'onze anys, la Cleo (Elle Fanning), que m'agradaria adoptar perquè em sembla adorable. De fet, era el meu motiu principal per veure la pel·lícula, després d'haver gaudit de la seva interpretació a Super 8 (2011). La germana petita de la Dakota Fanning és una actriu a tenir molt en compte, i a diferència de la seva germana no fa gràcia perquè parli com una adulta, sinó perquè és (o sembla) realment madura per l'edat que té. En fi, m'encanta. Jo vull una filla així.

La Cleo és l'única alegria a la vida d'en Johnny, que està separat de la mare de la nena i que la té de tant en tant. Però també és cert que no ha estat mai gaire per ella i que no la coneix massa. Això no significa que no es portin bé, tot el contrari. Tenen una relació molt bonica, i el film ens situa en un moment en què ell se n'ha de fer càrrec perquè a la mare se li ha girat la truita i se n'ha anat, no sabem on ni fins quan. A partir d'aquí la Cleo viu amb ell a l'hotel, l'acompanya als llocs, li fa els àpats i el mira desaprovadorament quan hi ha dones que no coneix passejant-se per l'habitació.

Un altre moment molt Lost in Translation es produeix quan en Johnny ha d'anar a Milà a promocionar una pel·lícula i una reportera li fa una entrevista que ell no esperava. Les seves curtes respostes són traduïdes amb molta collita pròpia per part de la periodista, com li passava (o ho semblava) al personatge d'en Bob Harris a Lost in Translation, però s'ha de dir que és normal que en japonès les frases siguin exageradament llargues per culpa de la llegendària circumspecció dels seus parlants nadius (i dels afortunats que dominen la vessant cultural d'aquesta bonica llengua).

Dins el mateix viatge fins i tot hi tenim també un moment de summa vergonya, quan en Johnny rep un premi i a l'escenari li munten un xou que no s'esperava. Si heu vist LiT, recordeu alguna escena semblant? Segur que sí. En què més s'assembla a aquella pel·lícula? Doncs en què, passar-hi passar-hi... no hi passa res. No hi ha cops d'efecte, girs inesperats, etc. És un paio que s'avorreix, que passa temps amb la seva filla fent coses divertides, que quan és amb ella deixa de banda el cràpula que és la resta del temps, però que en general s'avorreix.

S'ha criticat a la pel·lícula que els "problemes" que té el protagonista ja els voldríem la majoria de nosaltres, que el film és frívol en aquest sentit, però a mi em va agradar. Crec que és una pel·lícula recomanable per als fans de Lost in Translation, per la calma de les seves escenes, els retalls de vida quotidiana (per molt que sigui en hotels) i algun moment de diversió que viuen els seus protagonistes i que algun dia ens agradaria repetir (quan sigui ric i estigui en un hotel em penso demanar gelats en plena nit), però tenint en compte que l'altra és força millor. 

Aquesta és "més del mateix" però no m'ha arribat tant, ni de lluny. Potser el meu vincle sentimental amb el Japó hi té alguna cosa a veure. Potser el problema és aquest "més del mateix". Potser és que a LiT els dos actors m'encantaven (la Scarlett no la coneixia d'abans, però durant la pel·li me'n vaig enamorar) i en aquesta el senyor Dorff no em diu res. El millor, per a mi, l'Elle Fanning.

El pitjor, un final poc creïble. El que fa l'actor està bé, però li sobra teatralitat. La intenció és el que compta i no cal ser tan dràstic ni tan poc pràctic. Hi ha altres maneres de fer el mateix. Vaja, si la veureu ho entendreu. Per cert, no cal dir que si sou del bàndol que odia (per "avorrida", perquè "no hi passa res", etc.) Lost in Translation us recomano que no l'aneu a veure.

Curiositats: el personatge d'en Sammy, millor amic d'en Johnny, és interpretat per en Chris Pontius, membre dels Jackass, i la banda sonora està produïda per la banda francesa de rock Phoenix, que hi fica dues cançons i el cantant de la qual és el marit de la Sofia Coppola. Això sí, la cançó del tràiler, que se m'ha enganxat, és de The Strokes i es diu I'll try anything once, que en realitat és una versió rara de la cançó You only live once, del mateix grup. 

Finalment, no sé ben bé per què, però per alguna raó la pel·lícula s'ha estrenat a l'estat espanyol amb més de 9 mesos de retard respecte a l'estrena americana, i això que havia guanyat el Lleó d'Or al Festival de Venècia de l'any passat.