En Homer Simpson s'enganxa a Lost

No és la primera vegada que la colla d'en Matt Groening fa alguna paròdia del clàssic modern Lost, de fet ja n'havia parlat un cop que va aparèixer a Futurama, però al capítol 23x18 d'Els Simpson la sèrie hi surt parodiada en gran mesura i, en aquests casos, acostuma a caure una entrada de Cementiri de Pneumàtics sobre el tema. Aquí la teniu.

L'episodi, com passa des de fa algunes temporades, té dues trames, en aquest cas protagonitzades respectivament per en Bart i per en Homer. La d'en Bart l'emparella amb una noia, quelcom que abans era esporàdic i amb el referent clàssic de la filla del reverend Lovejoy, la Jessica, i que últimament s'està repetint força. La d'en Homer, en canvi, ens l'ensenya enganxat a una sèrie que es diu Stranded, que és la paraula en anglès per a definir aquells que es queden atrapats en un lloc, normalment marítim.

Durant tot el capítol en Homer devora la sèrie mentre al seu voltant els altres personatges la van veure fa temps, cosa que passava bastant quan s'acostava el final de Lost i mentre molts la vèiem al dia n'hi va haver d'altres que s'hi van posar a corre-cuita i afirmaven que no haurien pogut suportar esperar una setmana entre capítol i capítol. Pobrets...

Les referències a la sèrie de l'ABC són constants, doncs, malgrat que hi ha alguns canvis que, en la línia dels misteris que hi havia en aquella història, la parodien. També se'n fumen del fet que van quedar moltes preguntes sense resposta i que en general hi havia coses que no es van acabar d'entendre.

Finalment s'hi retrata la típica situació d'aquells que odiem els spoilers i la gent que els fa, amb un Homer que, confessament endarrerit respecte als membres del grup de discussió sobre Stranded que ha muntat a casa seva, impossibilita cap mena de conversa. 

En resum, un episodi simpàtic, un homenatge tardà a Lost i l'enèsima paròdia que té els seus moments divertits però que hauria de ser un recurs més esporàdic del que és en realitat. Hi ha excepcions que valen molt la pena, és clar, com la d'Origen, però estaria bé que hi hagués més trames 100% originals. 

Els Simpson, capítol 500

Diumenge s'emetia als Estats Units el capítol 14 de la 23a temporada d'Els Simpson, una fita que trobem més interessant si comentem que és l'episodi número 500 de la sèrie creada per en Matt Groening, en antena des de 1989. 

22 temporades i escaig (i en marxa), una pel·lícula, còmics, videojocs i tones de marxandatge han fet de la sèrie dels habitants d'Springfield una de les més importants de la història de la televisió, pensin el que pensin aquells detractors que basen el seu odi en temporades que no han vist o en la mala programació de la seva versió castellana a Antena 3, no em cansaré de dir-ho. 

Però bé, Els Simpson han arribat als 500 episodis i després d'un gag del sofà al 499 anunciant que el proper seria el 500 toca veure l'esperat gag d'un capítol que havia creat expectativa i que ens ofereix durant la cançó d'entrada picades d'ullet com la d'en Milhouse escrivint a la pissarra de l'escola primària i permetent que en Bart descansi per un dia. Som-hi:

No s'hi han deixat el cervell, però la idea és igualment bona: un repàs a tots els gags del sofà que hi havia hagut fins ara, alguna vegada repetits (i per tant no 499) però en tot cas molt més diversos del que Antena 3 ens vol fer creure posant sovint els mateixos. Una seqüència emotiva que obria un capítol no especialment brillant com el que es va poder veure fa unes setmanes, però sí interessant i que ara repassaré encara que només sigui per la seva importància dins la història de la sèrie i de la televisió en general.

I per tal de celebrar el mig miler d'episodis la família Simpson és expulsada d'Springfield aprofitant un simulacre de crisi de míssils. La població de la fictícia localitat dels Estats Units ha decidit que les accions dels seus membres estan costant massa diners a la ciutat i els fa fora, cosa que els obligarà a anar-se'n a viure a una altra banda i donarà lloc a aquesta seqüència d'entrada:

No és la primera vegada que recorren a aquest tipus de gag, ja l'havíem vist al capítol 5x02, Cape Feare, on els Simpson fugien de l'actor secundari Bob i adoptaven una nova identitat com a Els Thompson, però aquesta vegada la cosa ha anat més enllà del títol als núvols. El millor de tot, el gag final amb el joc de paraules amb la cadena Fox, la que emet la sèrie als Estats Units.

 
A At long last leave la família canvia, doncs, Springfield per una zona allunyada de la civilització i sense les comoditats de la vida moderna a què estem tots acostumats, especialment els sedentaris nord-americans. La situació no representa cap problema per als infantils Bart i Homer, ni per a la jove Maggie, però la Marge i la Lisa no s'hi adapten tan bé. 

També hi haurà lloc per a una estrella convidada que cedeix la seva "imatge" i la seva veu a la sèrie, en Julian Assange, polèmic líder de Wikileaks, però hi té un paper molt petit, com si la seva intervenció fos el cameo imprescindible de cada capítol i res més, i l'episodi gira al voltant del nucli familiar més famós de la televisió i com s'espavila sense la seva estimada Springfield.

No vull rebentar res, però ja us podeu imaginar que viatges a banda els Simpson necessiten la seva ciutat, i si aquesta i els seus habitants d'adonen que no és així... faran que la muntanya vagi a Mahoma. Al cap i a la fi és una sèrie amb comptadíssims canvis definitius. Deixeu-me acabar amb aquest vídeo:

El cementiri de pneumàtics que dóna nom al bloc, en una breu aparició en aquest episodi 500 com a símbol de Springfield malgrat que no és un dels més coneguts pel gran públic.

Els Simpson parodiant sèries de televisió

Ja sabeu que no és, ni de bon tros, la primera vegada que parlo d'Els Simpson a Cementiri de Pneumàtics, i tampoc no és el primer cop que ho faig per compartir amb vosaltres alguna de les moltes paròdies que formen part del seu humor, però avui repassaré les d'algunes sèries de televisió que he pogut veure que apareixien al llarg dels anys.

Precisament una de les últimes va ser la de Mad Men a l'episodi 23x07, per tant de la temporada que hi ha en marxa ara mateix. Tot aquell episodi recordava molt la sèrie creada per en Matthew Weiner, que precisament fa un petit personatge, i també hi sentim en John Slattery, en Roger Sterling de la sèrie, que aquí posa veu i imatge a un personatge que no es diu com ell però que és totalment reconeixible. Fins i tot apareix una escena molt famosa d'aquesta sèrie que aviat ressenyaré:

Però la cosa no és pas nova: a la temporada 20, concretament el capítol 20x04, que era el tradicional de la Casa-Arbre del Terror, hi ha un sketch amb reminiscències de la sèrie i, de fet, una entradeta que no deixa cap lloc al dubte:

La comparativa és ben clara, oi? Ara deixem Mad Men i podríem parlar, per exemple, de 24, però no ho farem perquè ja hi vaig dedicar un article sencer. En canvi, sí que és adient parlar de The Sopranos, sèrie que ha estat parodiada a Els Simpson diverses vegades, també.

Aquest vídeo ja és un clàssic, del capítol 13x22, on es fa servir directament la cançó d'entrada de la mítica sèrie i se'n parodien les imatges, a més que hi podem reconèixer algun personatge. Un altre moment memorable va ser l'homenatge a una de les escenes més impactants de la sèrie, que no comentaré per tal de minimitzar spoilers si encara no heu vist (i recomano que la mireu) aquesta obra d'art de la televisió:

A més va coincidir que, quan vaig veure aquesta escena, no feia gaire que havia vist la de debò, i me l'ensumava des dels primers segons tot i que anava pensant que no podia ser. Doncs sí, va ser. Una de molt clàssica, que segur que recordareu fins i tot els que vau deixar de mirar la sèrie fa anys, és la que té lloc al capítol 8x10, anomenat The Springfield Files:



Un evident homenatge a Expedient X, amb la presència dels personatges d'en Mulder i la Scully amb les seves respectives veus reals i una imatge simpsonitzada però reconeixible. També tenim aquesta simpàtica referència a Sexe a Nova York, més per l'estil que per personatges concrets: 

Ara en posaré una que és bastant absurda, del capítol 20x03, i és en Bart veient per la finestra d'un cotxe una sèrie de coses que contenen la síl·laba Mac (o Mc) al seu nom. Doncs bé, precisament dues d'aquestes coses són els doctors McDreamy i McSteamy, els sobrenoms dels "guaperes" de Grey's Anatomy, respectivament el Dr. Shepherd i el Dr. Sloan:

Bastant parida, però em va fer gràcia. Ara anem amb una de ben recent, del 23x03 (un altre especial de la Casa-Arbre del Terror), on es parodia l'opening de Dexter, sèrie que també estic mirant actualment però que trigaré en ressenyar. 

I acabarem amb una de dibuixos animats, del 21x08, perquè totes les paròdies no tenen per què ser de sèries d'imatge real, oi? Aquesta no cal que us la presenti, ja veureu quina és. A més, és descarada en l'estil i en l'esment del nom d'un dels personatges de l'autèntica.

Es dóna la circumstància que en Matt Groening és amic d'en Trey Parker i en Matt Stone, els creadors de South Park, o sigui que de rivalitat malsana n'hi ha més aviat poca, i hi ha hagut paròdies en tots dos sentits més d'una vegada.

Avui ho deixaré aquí, perquè segur que hi ha paròdies de moltes més sèries, però o bé no les recordo o bé requeririen una investigació més profunda per part meva, tot i que trobo que no ha estat gens malament. A més, sempre en puc fer una segona entrega.

The Simpsons: Holidays of Future Passed

No havia fet mai cap ressenya d'Els Simpson, i no crec que passi gaire sovint, si és que torna a passar, però l'últim episodi emès als Estats Units m'ha agradat força, per diversos motius, i en vull parlar. És un bon exemple de per què crec que la gent que diu "ja no miro Els Simpson, m'avorreixen, ja no són el que eren" s'equivoca i parla, això és evident, sense saber.

Per definició, criticar una sèrie que ja no mires fa que no tinguis gens de raó, perquè no has pogut veure si els capítols d'ara t'agraden més que els últims que havies vist o si ha continuat en decadència, segons el teu punt de vista. 

Tot és qüestió de gustos, naturalment, i no nego que la sèrie s'ha anat omplint amb els anys de cameos, referències culturals constants i altres coses que no desprenen la innocència de les primeres temporades. Però precisament aquella innocència a mi m'agradava menys que l'humor de l'estil Futurama que va adquirir la sèrie a finals dels anys 90, coincidint precisament amb aquesta altra sèrie de la factoria Matt Groening. En fi, no vull divagar més perquè avui es tracta de parlar (amb molts spoilers, aviso) d'un episodi concret, que és aquest Holidays of Future Passed, el novè de la 23a temporada, emès originalment als Estats Units fa 6 dies, l'11 de desembre de 2011.

Aquesta seqüència m'encanta, amb l'evolució dels Simpson al llarg dels anys i a través de les fotos de Nadal. Hi ha exageracions pel que fa a la predicció del futur, però són intencionades i simpàtiques, i també hi ha detalls com els camells al Pol Sud, que anem camí de fer que no siguin exagerats. És obligatori anar parant el vídeo per tal d'analitzar la situació: veiem com l'avi no hi apareix més (llei de vida, però no, després el veiem ben viu), com creix la petita Maggie fins que sembla una Lisa actual, com en Bart i la Lisa autèntica es van convertint en adolescents i passen per diverses etapes (respectivament "pijo" i gòtica, fan de V de Vendetta i de Sailor Moon, i de Rebel sense causa i d'Annie Hall).

Després veiem com en Bart entra a la universitat (pública) i el foten fora ràpidament, arriba el torn de la Lisa, que té una nova etapa en què surt amb dones (fins i tot amb les que porta en Bart), es gradua d'una universitat privada i s'acaba casant amb en Milhouse, mentre en Bart es va convertint en un fracassat i ella es queda embarassada. Mentrestant, la Maggie passa per l'adolescència, arriba la primera néta Simpson, la família que viu al 742 d'Evergreen Terrace es queda en Homer, Marge, Bart i Maggie, la petita esdevé una estrella del rock i el matrimoni acaba engegant en Bart i gaudint de la jubilació.

Finalment en Bart es casa i té dos fills, però se separa ràpidament. Tot plegat coherent amb el perfil dels personatges, i lluny de ser un gag més es transforma en la premissa argumental de l'episodi, que ens transporta al futur i ens hi deixa fins al final. Ja hi havia hagut episodis d'Els Simpson situats en un futur hipotètic, però aquest és, de lluny, el que més m'ha agradat, i la crítica l'ha qualificat com el millor capítol de la sèrie en anys.

És cert que els episodis del futur, per la seva naturalesa extraordinària, tenen un atractiu inherent, però és que a més en aquest cas els gags són bons. Per exemple, veiem com cadascun dels octogèmins de l'Apu i la Manjula ha tingut també al seu torn octogèmins, i això dóna a la parella índia 64 néts, tots de la mateixa edat. Un altre dels bons:

M'encanta com en un espai tan petit i en tan pocs segons hi ha tants gags. L'església dels Beatles, el joc de paraules de l'hotel i la mítica música del Benny Hill Show... Per cert, el Regne Unit torna a ser referenciat quan es parla del dèspota rei Harry (que va després del seu germà Guillem en la successió a la corona britànica, amb les implicacions que té la hipòtesi del seu regnat) i el retorn de la decapitació.

M'agrada molt també la visió gairebé apocalíptica de la Springfield de 30 anys en el futur, com ha canviat el seu paisatge i com han acabat els seus personatges. Crec que un d'ells es mereix un altre vídeo:

He deixat una mica més del principi perquè també és bo el gag sobre la pel·lícula District 9, però la gràcia està sobretot en el Ralph Wiggum del futur, que ha substituït i superat el seu pare com a patètic comissari de policia i ha estat clonat en previsió de la seva extremada mortalitat.

Durant l'episodi veiem també altres personatges (llàstima que no hi hagi temps per a veure'ls tots o d'una manera més profunda) i com han canviat: en Carl i en Lenny tenen un gag força bo, en Flanders s'ha tornat a casar (no revelo amb qui), en Kearney fa de taxista i l'Skinner és el propietari de l'edifici d'apartaments que abans era l'Escola Primària d'Springfield, on viu el derrotat i divorciat Bart.

Ja ens centrem en la família Simpson i veiem que si en Homer era mal pare, en Bart encara ho és més. Però curiosament el temps ha ensenyat en Homer a millorar en les seves habilitats educatives i es cuida dels seus néts:

La Lisa té una filla amb en Milhouse, que encara és un paio malaltís i figaflor, però no hi té gaire relació perquè la Zia Simpson (imposar el seu cognom encaixa perfectament amb la filosofia feminista de la Lisa) es passa el dia enganxada a internet. La Maggie, per la seva banda i com hem dit abans, és una estrella del rock i, com és habitual i forma part ja de l'essència de la sèrie, no li sentirem la veu. 

També hi ha lloc per a les emocions, quan tant en Bart com la Lisa s'adonen que no connecten amb els seus respectius fills i reflexionen sobre què estan fent malament. I l'escena en què veiem com en Homer duu els fills d'en Bart a visitar el seu besavi, ara congelat viu mitjançant la tècnica de la criogenització per tal de salvar-lo d'una malaltia, també és emotiva perquè ens demostra un cop més la relativa maduresa emocional que ha adquirit el personatge d'en Homer. La Marge, per altra banda, no ha canviat i és la de sempre.

Final feliç amb l'arribada de la Maggie a casa per Nadal per tal de presentar-los la seva criatura, acabada de néixer, una versió en petit d'ella mateixa quan era bebè, i la reconciliació de tots plegats. Deixaré sense rebentar, també, qui fa la foto final.

En resum, un capítol molt bo que suposo que es veurà a Antena 3 la propera dècada, sense exagerar gaire. Tard o d'hora arribarà i espero que encara quedi gent que miri la sèrie, però aprofito per recomanar-ne el seguiment en versió original subtitulada, per les virtuts que té aquest mètode pel que fa a l'aprenentatge de l'anglès però també per tal de poder seguir-la de manera ordenada i al ritme dels Estats Units.

Petons als Simpson

De vegades Els Simpson sorprèn amb alguna escena que es desmarca del to habitual de la sèrie. No són sorpreses, que al cap i a la fi són l'essència de l'humor per tal que aquest funcioni, sinó coses que no t'esperes però que no tenen a veure directament amb l'humor. Aquesta escena la vaig trobar al capítol 15 de la 20a temporada de la sèrie, la vaig retallar i ara la vull compartir amb vosaltres.

En aquest capítol en Bart aconseguia xicota, no és la primera vegada malgrat que sempre s'ha mostrat poc interessat en el tema. El cas és que la respiració boca a boca servia d'excusa per col·locar aquesta bonica reproducció (i en alguns casos paròdia) animada de cèlebres petons de la història del cinema, amb l'afegit del tema de Cinema Paradiso, de l'Ennio Morricone, com a banda sonora. Senzillament espectacular. El gag final, però, no podia faltar.

L'autèntica història d'en Michael Jackson a The Simpsons

Avui fa una setmana que no tocava el bloc (em sap greu) i dos anys que va morir en Michael Jackson. Llavors ja li vaig dedicar una entrada de comiat i vaig parlar de la relació que el Rei del Pop tenia amb els còmics, però hi ha un altre tema en el qual m'agradaria estendre'm una mica més, i és la seva aparició al capítol de The Simpsons anomenat Stark Raving Dad, el primer de la tercera temporada de la veterana sèrie, emès per primera vegada als Estats Units el 19 de setembre de 1991.

Per si hi ha despistats a la sala, en aquell capítol en Homer era declarat boig per una trapelleria d'en Bart i l'ingressaven en un manicomi, on coneixia en Leon Kompowsky, un pacient que es pensava que era en Michael Jackson i que tenia la mateixa veu que ell. Al final de l'episodi es produïa el mític moment en què li canta una cançó d'aniversari a la Lisa, Happy Birthday Lisa, i des de llavors han corregut rius de tinta, com diu el tòpic periodístic, sobre si era o no l'autèntic Michael Jackson qui cedia la veu al personatge.

A mi em sembla evident que qui canta no és ell. És un imitador molt millor que no pas jo, això l'hi reconec, però no és ell. Per què? El Rei del Pop era un fan declarat de la sèrie i en Bart l'admirava, per què no hi havia de participar de veritat? La resposta és que sí que hi va participar, acreditat amb el pseudònim John Jay Smith, i moltes de les idees del guió les va aportar ell. 

Les parts en què el personatge parla sí que les va doblar ell, però la cançó, si bé la va escriure personalment, la va cantar el músic Kipp Lennon. Fa temps havia llegit que era un problema de drets amb la discogràfica o no sé quines històries, però segons es pot veure a la Wikipedia, i en aquest cas m'ho crec cegament, va ser el mateix Michael Jackson qui va voler fer una broma als seus germans per veure si s'ho empassaven o no, que era ell. I si voleu sentir com hauria estat la cançó cantada per ell mateix, i de pas veure la diferència amb la versió emesa, mireu aquest vídeo:

Molt millor, oi? Se suposava que havia de sortir en un disc extra de l'edició especial de 2001 de Dangerous, però al final es va descartar. I més curiositats sobre el capítol: al mateix temps va sortir el videoclip Do the Bartman, la cançó del qual es troba a l'àlbum The Simpsons Sing the Blues (la meva primera cinta de casset, per cert). Com que per problemes de copyright és més difícil trobar un vídeo dels Simpson a Youtube que fregir bé una croqueta, no puc posar l'oficial, sinó un amb il·lustracions:

Una cançó amb cert regust de l'estil d'en Michael, que la va coescriure però que, aquest cop sí, per problemes contractuals no va poder sortir acreditat. El videoclip es va tornar a emetre el 28 de juny de 2009, tres dies després de la seva mort, i el 5 de juliol es va reemetre el capítol que avui ens ocupa. Va ser el particular homenatge de la Fox al desaparegut Rei del Pop, en pau descansi.

Tota la veritat sobre en Fallout Boy. "¡Mochilas mochales!"

L'altre dia, l'amic d'un cosí meu (cosa que no sé en què ens converteix ni quin parentesc ens dóna) em va posar un tros d'una escena d'Els Simpson que em va provocar la necessitat de fer una mica de recerca sobre el tema, i la informació que he trobat m'ha donat la idea de l'entrada d'avui. A més, per una altra banda vaig descobrir una cosa que hi està íntimament relacionada i que aprofitaré per comentar també avui. 

Sabeu qui és en Fallout Boy? És el sidekick (company adolescent) del Radioactive Man, el superheroi preferit d'en Bart Simpson i en Milhouse. És el protagonista dels còmics que llegeix en Bart i fins i tot surt en còmics reals dins el miniunivers que representen els còmics dels Simpson, publicats aquí per Ediciones B. En fi, en Fallout Boy (que a la traducció en castellà s'ha arribat a anomenar Niño Atómico, Chico Residuo Nuclear o Fisión Boy) és el seu ajudant i està inspirat clarament en el d'en Batman, en Robin. 

Això també enllaça una mica amb el que vaig escriure fa un parell de dies sobre les referències d'en Batman a la sèrie, de fet. Doncs bé, va quedar ben clar al capítol 2 de la setena temporada, en què la trama gira al voltant del projecte de dur al cine les aventures d'aquest duo superheroic. Però els productors volen fugir del to d'una suposada sèrie de televisió emesa als anys setanta, una clara referència a aquella sèrie tan camp (o kitsch, o xarona, o com es vulgui) de 1966-1968 que es va fer sobre en Batman i que si bé recordem amb afecte hem de reconèixer que es va carregar la imatge dels còmics, que no van remuntar fins que als 70 van arribar uns guionistes que van tornar el to fosc a les aventures del Cavaller... Fosc. En fi, aquesta és l'escena, una excel·lent paròdia d'aquella sèrie. I atenció al que diu el nano:

Això de "mochilas mochales" és el que va fer tanta gràcia a l'amic del meu cosí, i vaig voler investigar d'on sortia. Vaig trobar que la frase típica del personatge en versió original és "jiminy jillickers", una expressió que també he vist escrita com a "jimmini jillikers" i diverses altres combinacions a l'hora de posar-la per escrit. Sembla que és una expressió carrincloníssima de sorpresa, famosa precisament per aquesta escena, i que volia ser un reflex de la típica frase del Robin de la sèrie de televisió, que sempre era "holy [alguna cosa], Batman!".



Una mica ridícul, però suposo que els que feien la sèrie ja ho sabien. De fet, acompanyava l'ambientació en general i la narrativa de la pròpia sèrie. També es podien sentir a la sèrie de curts animats dels mateixos anys seixanta:



I aquestes frases, que també eren ridícules i fan que els americans les recordin ara divertits, van esdevenir tan populars que a la criticada pel·lícula Batman Forever (1995) el Robin interpretat per en Chris O'Donnell els va fer un homenatge.



És evident que es tracta d'un toc d'humor, una picada d'ullet als fans. A més, en Batman no entén la broma i en Robin l'ha d'explicar. Diu "Holy rusted metal, Batman!", i després explica que allò està fet de metall rovellat, i que és ple de forats (holey, joc de paraules).

Doncs bé, no sé qui va inventar l'expressió jiminy jillickers, però la idea era que sonés tan carrinclona com les frases d'en Robin, i en castellà es va triar "mochilas mochales", un sintagma nominal del que tampoc conec l'origen però que per la poca informació que n'he trobat googlejant podria venir de la versió doblada al castellà d'aquells "holy...", que en alguna ocasió s'haurien traduït com a "santas mochilas mochales". Actualitzo una estona després de publicar l'entrada: segons la Wikipedia, "jiminy jillickers" és l'expressió habitual de sorpresa d'en Fallout Boy, però a l'escena d'Els Simpson que hem vist el que diu és "billowing backpacks", que vol dir "motxilles que s'inflen". Això ja tindria més relació amb la tria castellana.

He de dir que a Youtube només hi ha disponible el llargmetratge de 1966 en castellà de la Península Ibèrica (en "llatí" tot el que vulgueu, però tampoc no hi surt aquesta frase), i comparant escenes amb la versió original el que veig és que no es van voler mullar i aprofitaven els moviments de la boca d'en Burt Ward per posar-hi altres coses. Per tant, m'imagino que alguna vegada, o potser només una, sí que es va fer servir el "mochilas mochales", però com a cosa excepcional. Si això fos així, voldria dir que a la versió original del capítol d'Els Simpson van intentar no fer servir la mateixa expressió de la sèrie d'en Batman, però que a la castellana no van tenir tants escrúpols (ara, s'ha de reconèixer que si és així, hi va haver una cura pel detall digna d'aplaudiment). De la versió catalana, que és la que jo veia de tant en tant, no en sé res perquè no hi ha cap material penjat.

I pel que fa a l'altra informació que vaig trobar investigant aquesta qüestió, en realitat va ser una casualitat: al capítol 9 de la 20a temporada de la sèrie els crèdits del final tenien un convidat especial:



Suposo que no us fa res que en aquest cas no hagi descarregat l'episodi per tallar el tros on se sent la cançó mentre es veuen els crèdits, oi? No m'ho invento pas, ho podeu comprovar. Doncs bé, es tracta del grup musical Fall Out Boy (així, amb "fall" i "out" separat), que es va posar el nom, segons expliquen, després de la seva segona actuació, on encara no en tenien, i va ser una persona del públic que va suggerir el de l'ajudant d'en Radioactive Man.


 

Referències de Batman a The Simpsons

Els Simpson, ja ho hem vist moltes vegades, és una sèrie plena de bromes que sovint fan referència a altres obres de ficció, i entre aquests moments màgics per als més frikis n'hi ha que tenen a veure amb els còmics de superherois. Avui vull posar dos exemples relacionats amb en Batman, com ja sabeu el meu personatge de còmic preferit (digueu-me "original", però és el que hi ha). N'hi ha molts més, sense anar més lluny en veiem un clar exemple en la "identitat superheroica" d'en Bart, anomenada Bartman, però els exemples triats són aquests. 

Correspon al capítol 5 de la 17a temporada, on en Bart i la Marge comencen a passar una mica de temps junts i es produeix aquest divertit comentari que evidencia, un cop més, que els pares de vegades volen anar de col·legues i fer veure que coneixen les aficions dels seus fills però que en realitat no en tenen ni idea. A qui se li acut esmentar la mare d'en Batman? 

Al següent tall, que vaig veure ahir mentre mirava el capítol 10 de la 20a temporada de la sèrie, la referència és més llarga i potser per això em va agradar encara més:

Aquí tothom ho té clar, llevat d'en Homer. Deu ser l'única persona de món "real" a qui la doble identitat d'en Bruce Wayne enganya perfectament. Em queda relativament poc per posar-me al dia d'Els Simpson, que als Estats Units van per la 22a temporada, però si trobo més referències curioses, naturalment les compartiré amb vosaltres.