Futurama - Temporada 7 (2a part)

Quan el setembre de 2012 vaig parlar de la primera part de la 7a temporada de Futurama ja vaig dir que la segona part de la sisena no havia tingut entrada, i que esperava que no em passés el mateix amb la setena. 

Doncs bé, no ha estat a punt de passar-me això, sinó una altra cosa: malgrat com m'agrada aquesta sèrie, amb l'espera d'un any fins a l'arribada de la segona part de la setena temporada me n'havia oblidat i la vaig començar a veure quan ja havia acabat. 

Amb aquesta promoció de 3 minuts s'anunciava l'arribada, a l'estiu que llavors se situava al futur, de la temporada 7-B de Futurama, també coneguda com l'última part —ara sí que diuen que de debò— de la sèrie creada per en Matt Groening (Els Simpson).

Perquè ja va ser cancel·lada el 2003, per després tornar el 2006 en forma de 4 pel·lícules llançades directament en DVD, i el 2010, gràcies al fet que la cadena Comedy Central en va comprar els drets d'emissió, va tornar en forma de sèrie, de manera que n'hem tingut 13 nous episodis cada any des de llavors... i fins ara, que ni tan sols la Comedy Central l'ha volgut renovar. 

Però en fi, és el que tenen aquelles obres que es consideren "de culte": les veu poca gent, no prou per als executius de les televisions, però la poca que les veu les troba excel·lents. I la segona part de la 7a temporada no ha estat menys que les anteriors, ans al contrari.

Començava amb un episodi on en Fry i la Leela es prenen unes accidentades vacances en parella, i és que en aquests 13 últims capítols és on la relació sentimental entre tots dos —insinuada des de molt al principi de la sèrie— s'ha explotat més, cosa que em va agradar i que no és gaire habitual en una sèrie humorística animada d'aquestes característiques. És una de les coses que la fan diferent.

Un altre dels episodis destacables de la temporada va ser un en què els personatges protagonitzen versions d'alguns dibuixos animats clàssics de l'imaginari nord-americà, com ara Scooby Doo, però admeto que va ser un episodi estrany sense el qual els fans de la sèrie podríem continuar vivint.

Abans de destacar-ne més n'esmentaré algun altre, com un en què els protagonistes van a parar a un món en 2 dimensions, un altre en què en Bender es fa bomber o un on la Leela comença a patir mutacions que l'allunyen del seu aspecte humanoide (recordem que no és humana del tot).

Em vaig divertir força amb Assie come home, un capítol en què en Bender recorre l'espai a la recerca del seu cul, que perd després que uns gàngsters li desmantellin el cos. 

Un dels meus preferits és Game of Tones, en què per tal de resoldre el misteri d'una melodia que emet una nau que s'acosta a la Terra la colla es fica als records d'en Fry (amb clares referències a Inception) i tot plegat ofereix una excusa per a un d'aquells capítols tan bons en què tornem al 1999 i veiem la família d'en Fry i el seu gos Seymour. L'episodi és d'allò més emotiu, però aquesta vegada no és pas pel gos.

També em va agradar força Stench and Stenchibility, en què el sempre estrany (i no només pel seu aspecte) Dr. Zoidberg troba parella, una atractiva humana... que no té sentit de l'olfacte i, per tant, no té cap problema amb acostar-se al mol·lusc humanoide (que fins ara no sabíem que feia tanta pudor, de fet).

El problema és que ella es guanya la vida venent flors i vol saber quina olor fan, de manera que en Zoidberg l'operarà tot i saber que amb això la perdrà... o no?

Ara bé, la cirereta del pastís és l'últim episodi, Meanwhile, en què el professor Farnsworth inventa un dispositiu que permet retrocedir 10 segons en el temps i en Fry, en abusar-ne per tal de fer-li a la Leela la petició de mà més romàntica possible, provoca una sèrie de problemes i paradoxes que desemboquen en la congelació del temps per a tothom... excepte en Fry i la Leela. 

No en puc dir res més sense rebentar la sorpresa, però el resultat és un episodi meravellós, emotiu, i el colofó perfecte per a una sèrie que sempre he dit que té un humor un esglaó per sobre del d'Els Simpson, i això que sóc un ferm defensor i seguidor d'aquesta sèrie que curiosament tanta gent fa 10 temporades que no veu però tot i així es creu amb dret de criticar. 

Per bé que va ser un episodi ideal com a final de Futurama, vull que continuï d'alguna manera, encara que sembli contradictori. I segons els seus creadors això no quedarà així, però és bastant segur que com a sèrie ja s'ha acomiadat de la televisió. Ja veurem què passa.

De moment ha dit adéu amb una segona meitat de temporada amb guions inspirats, uns quants episodis memorables i l'humor de sempre: paròdies de la nostra societat des d'un futur imaginari, sarcasme, convidats especials, trames ben lligades i plenes de referències culturals i també moments emotius que ens agafen per sorpresa i fan de Futurama una sèrie especial que, per desgràcia, no ha conquistat el gran públic. Tornarem a veure els personatges, però, a l'últim episodi de la 25a i actual temporada d'Els Simpson.

Els Simpson, capítol 500

Diumenge s'emetia als Estats Units el capítol 14 de la 23a temporada d'Els Simpson, una fita que trobem més interessant si comentem que és l'episodi número 500 de la sèrie creada per en Matt Groening, en antena des de 1989. 

22 temporades i escaig (i en marxa), una pel·lícula, còmics, videojocs i tones de marxandatge han fet de la sèrie dels habitants d'Springfield una de les més importants de la història de la televisió, pensin el que pensin aquells detractors que basen el seu odi en temporades que no han vist o en la mala programació de la seva versió castellana a Antena 3, no em cansaré de dir-ho. 

Però bé, Els Simpson han arribat als 500 episodis i després d'un gag del sofà al 499 anunciant que el proper seria el 500 toca veure l'esperat gag d'un capítol que havia creat expectativa i que ens ofereix durant la cançó d'entrada picades d'ullet com la d'en Milhouse escrivint a la pissarra de l'escola primària i permetent que en Bart descansi per un dia. Som-hi:

No s'hi han deixat el cervell, però la idea és igualment bona: un repàs a tots els gags del sofà que hi havia hagut fins ara, alguna vegada repetits (i per tant no 499) però en tot cas molt més diversos del que Antena 3 ens vol fer creure posant sovint els mateixos. Una seqüència emotiva que obria un capítol no especialment brillant com el que es va poder veure fa unes setmanes, però sí interessant i que ara repassaré encara que només sigui per la seva importància dins la història de la sèrie i de la televisió en general.

I per tal de celebrar el mig miler d'episodis la família Simpson és expulsada d'Springfield aprofitant un simulacre de crisi de míssils. La població de la fictícia localitat dels Estats Units ha decidit que les accions dels seus membres estan costant massa diners a la ciutat i els fa fora, cosa que els obligarà a anar-se'n a viure a una altra banda i donarà lloc a aquesta seqüència d'entrada:

No és la primera vegada que recorren a aquest tipus de gag, ja l'havíem vist al capítol 5x02, Cape Feare, on els Simpson fugien de l'actor secundari Bob i adoptaven una nova identitat com a Els Thompson, però aquesta vegada la cosa ha anat més enllà del títol als núvols. El millor de tot, el gag final amb el joc de paraules amb la cadena Fox, la que emet la sèrie als Estats Units.

 
A At long last leave la família canvia, doncs, Springfield per una zona allunyada de la civilització i sense les comoditats de la vida moderna a què estem tots acostumats, especialment els sedentaris nord-americans. La situació no representa cap problema per als infantils Bart i Homer, ni per a la jove Maggie, però la Marge i la Lisa no s'hi adapten tan bé. 

També hi haurà lloc per a una estrella convidada que cedeix la seva "imatge" i la seva veu a la sèrie, en Julian Assange, polèmic líder de Wikileaks, però hi té un paper molt petit, com si la seva intervenció fos el cameo imprescindible de cada capítol i res més, i l'episodi gira al voltant del nucli familiar més famós de la televisió i com s'espavila sense la seva estimada Springfield.

No vull rebentar res, però ja us podeu imaginar que viatges a banda els Simpson necessiten la seva ciutat, i si aquesta i els seus habitants d'adonen que no és així... faran que la muntanya vagi a Mahoma. Al cap i a la fi és una sèrie amb comptadíssims canvis definitius. Deixeu-me acabar amb aquest vídeo:

El cementiri de pneumàtics que dóna nom al bloc, en una breu aparició en aquest episodi 500 com a símbol de Springfield malgrat que no és un dels més coneguts pel gran públic.

The Simpsons: Holidays of Future Passed

No havia fet mai cap ressenya d'Els Simpson, i no crec que passi gaire sovint, si és que torna a passar, però l'últim episodi emès als Estats Units m'ha agradat força, per diversos motius, i en vull parlar. És un bon exemple de per què crec que la gent que diu "ja no miro Els Simpson, m'avorreixen, ja no són el que eren" s'equivoca i parla, això és evident, sense saber.

Per definició, criticar una sèrie que ja no mires fa que no tinguis gens de raó, perquè no has pogut veure si els capítols d'ara t'agraden més que els últims que havies vist o si ha continuat en decadència, segons el teu punt de vista. 

Tot és qüestió de gustos, naturalment, i no nego que la sèrie s'ha anat omplint amb els anys de cameos, referències culturals constants i altres coses que no desprenen la innocència de les primeres temporades. Però precisament aquella innocència a mi m'agradava menys que l'humor de l'estil Futurama que va adquirir la sèrie a finals dels anys 90, coincidint precisament amb aquesta altra sèrie de la factoria Matt Groening. En fi, no vull divagar més perquè avui es tracta de parlar (amb molts spoilers, aviso) d'un episodi concret, que és aquest Holidays of Future Passed, el novè de la 23a temporada, emès originalment als Estats Units fa 6 dies, l'11 de desembre de 2011.

Aquesta seqüència m'encanta, amb l'evolució dels Simpson al llarg dels anys i a través de les fotos de Nadal. Hi ha exageracions pel que fa a la predicció del futur, però són intencionades i simpàtiques, i també hi ha detalls com els camells al Pol Sud, que anem camí de fer que no siguin exagerats. És obligatori anar parant el vídeo per tal d'analitzar la situació: veiem com l'avi no hi apareix més (llei de vida, però no, després el veiem ben viu), com creix la petita Maggie fins que sembla una Lisa actual, com en Bart i la Lisa autèntica es van convertint en adolescents i passen per diverses etapes (respectivament "pijo" i gòtica, fan de V de Vendetta i de Sailor Moon, i de Rebel sense causa i d'Annie Hall).

Després veiem com en Bart entra a la universitat (pública) i el foten fora ràpidament, arriba el torn de la Lisa, que té una nova etapa en què surt amb dones (fins i tot amb les que porta en Bart), es gradua d'una universitat privada i s'acaba casant amb en Milhouse, mentre en Bart es va convertint en un fracassat i ella es queda embarassada. Mentrestant, la Maggie passa per l'adolescència, arriba la primera néta Simpson, la família que viu al 742 d'Evergreen Terrace es queda en Homer, Marge, Bart i Maggie, la petita esdevé una estrella del rock i el matrimoni acaba engegant en Bart i gaudint de la jubilació.

Finalment en Bart es casa i té dos fills, però se separa ràpidament. Tot plegat coherent amb el perfil dels personatges, i lluny de ser un gag més es transforma en la premissa argumental de l'episodi, que ens transporta al futur i ens hi deixa fins al final. Ja hi havia hagut episodis d'Els Simpson situats en un futur hipotètic, però aquest és, de lluny, el que més m'ha agradat, i la crítica l'ha qualificat com el millor capítol de la sèrie en anys.

És cert que els episodis del futur, per la seva naturalesa extraordinària, tenen un atractiu inherent, però és que a més en aquest cas els gags són bons. Per exemple, veiem com cadascun dels octogèmins de l'Apu i la Manjula ha tingut també al seu torn octogèmins, i això dóna a la parella índia 64 néts, tots de la mateixa edat. Un altre dels bons:

M'encanta com en un espai tan petit i en tan pocs segons hi ha tants gags. L'església dels Beatles, el joc de paraules de l'hotel i la mítica música del Benny Hill Show... Per cert, el Regne Unit torna a ser referenciat quan es parla del dèspota rei Harry (que va després del seu germà Guillem en la successió a la corona britànica, amb les implicacions que té la hipòtesi del seu regnat) i el retorn de la decapitació.

M'agrada molt també la visió gairebé apocalíptica de la Springfield de 30 anys en el futur, com ha canviat el seu paisatge i com han acabat els seus personatges. Crec que un d'ells es mereix un altre vídeo:

He deixat una mica més del principi perquè també és bo el gag sobre la pel·lícula District 9, però la gràcia està sobretot en el Ralph Wiggum del futur, que ha substituït i superat el seu pare com a patètic comissari de policia i ha estat clonat en previsió de la seva extremada mortalitat.

Durant l'episodi veiem també altres personatges (llàstima que no hi hagi temps per a veure'ls tots o d'una manera més profunda) i com han canviat: en Carl i en Lenny tenen un gag força bo, en Flanders s'ha tornat a casar (no revelo amb qui), en Kearney fa de taxista i l'Skinner és el propietari de l'edifici d'apartaments que abans era l'Escola Primària d'Springfield, on viu el derrotat i divorciat Bart.

Ja ens centrem en la família Simpson i veiem que si en Homer era mal pare, en Bart encara ho és més. Però curiosament el temps ha ensenyat en Homer a millorar en les seves habilitats educatives i es cuida dels seus néts:

La Lisa té una filla amb en Milhouse, que encara és un paio malaltís i figaflor, però no hi té gaire relació perquè la Zia Simpson (imposar el seu cognom encaixa perfectament amb la filosofia feminista de la Lisa) es passa el dia enganxada a internet. La Maggie, per la seva banda i com hem dit abans, és una estrella del rock i, com és habitual i forma part ja de l'essència de la sèrie, no li sentirem la veu. 

També hi ha lloc per a les emocions, quan tant en Bart com la Lisa s'adonen que no connecten amb els seus respectius fills i reflexionen sobre què estan fent malament. I l'escena en què veiem com en Homer duu els fills d'en Bart a visitar el seu besavi, ara congelat viu mitjançant la tècnica de la criogenització per tal de salvar-lo d'una malaltia, també és emotiva perquè ens demostra un cop més la relativa maduresa emocional que ha adquirit el personatge d'en Homer. La Marge, per altra banda, no ha canviat i és la de sempre.

Final feliç amb l'arribada de la Maggie a casa per Nadal per tal de presentar-los la seva criatura, acabada de néixer, una versió en petit d'ella mateixa quan era bebè, i la reconciliació de tots plegats. Deixaré sense rebentar, també, qui fa la foto final.

En resum, un capítol molt bo que suposo que es veurà a Antena 3 la propera dècada, sense exagerar gaire. Tard o d'hora arribarà i espero que encara quedi gent que miri la sèrie, però aprofito per recomanar-ne el seguiment en versió original subtitulada, per les virtuts que té aquest mètode pel que fa a l'aprenentatge de l'anglès però també per tal de poder seguir-la de manera ordenada i al ritme dels Estats Units.

Futurama (sisena temporada)

Si sou seguidors d'aquest bloc des de fa un temps deveu saber que m'agrada molt Futurama. També dic que m'agrada més que Els Simpson, perquè trobo que la van estrenar en el moment àlgid de l'humor de la factoria Groening, i amb els inevitables alts i baixos trobo que sempre ha estat una sèrie amb uns gags d'allò més divertits, especialment quan es tracta de fer broma sobre coses actuals des de la perspectiva del segle XXXI, que és on s'ambienta la sèrie. De fet, es veu que té el Rècord Guinness de la sèrie animada actual més aclamada per la crítica. 

Però les audiències no eren les de la família groga més popular dels dibuixos animats, i tant li feia, a la Fox, el que demanessin els milions de fans de les aventures d'en Bender, la Leela, en Fry i companyia. Després de quatre temporades d'emetre's a la Fox (1999-2003), la cadena va trobar l'excusa que necessitava per cancel·lar-la: les audiències eren molt baixes, però és que la culpa era de la mateixa Fox per programar-la després dels esports, i quan hi havia pròrroga... de vegades se saltaven els capítols. Bé, ja ho vaig explicar amb més detall fa més d'un any, quan es va fer oficial que la sèrie tornava.

El cas és que després d'una falsa cinquena temporada en forma de quatre llargmetratges (Bender's Big Score, The Beast with a Billion Backs, Bender's Game i Beyond the Wild Green Yonder) la sèrie va tornar el juny de 2010, amb una nova temporada (que compta com a sisena, surt en DVD com a cinquena i en termes de producció és la setena, tot un cacau) de 26 episodis dividits en dues parts. 

Al novembre es va emetre l'últim d'aquests 13 (que és el que fa 101 en total) i la meitat que resta no començarà a emetre's als Estats Units fins el 23 de juny d'aquest any. M'ha anat bé, doncs, trigar a posar-me a veure-la, perquè em toca esperar poc més de 3 mesos. 

I què puc dir d'aquesta sisena temporada? Que continua amb la tònica de sempre, amb una qualitat superior a la de les quatre pel·lícules, a les quals el format de llargmetratge no els va anar gaire bé, i amb l'humor, els gags i la frescor de sempre. Hi ha capítols més fluixets, però n'hi ha dos o tres d'especialment bons. De fet, crec (i no sóc l'únic) que hi tenim un dels millors episodis de la història de Futurama, anomenat The Late Philip J. Fry, el setè capítol, de caire emotiu i amb viatges en el temps implicats, quelcom que sempre em fascina.

També és molt bo i amb toc emotiu el Lethal Inspection, el sisè, en què coneixem l'origen d'en Bender però que no comentaré gaire més perquè seria una llàstima rebentar determinats detalls. Una altra cosa que m'ha agradat molt d'aquesta temporada és la continuïtat respecte a la quarta pel·lícula, que acabava d'una manera que es curava en salut i que no deixava clar si la sèrie continuaria o no. 

Però va continuar, des d'ara al canal Comedy Central, que sí que hi va voler confiar. La primera imatge de l'entrada fa referència al capítol, que es diu Rebirth, nom adequat en més d'un sentit, i és conseqüència del cliffhanger amb què acaba el film. La relació sentimental entre en Fry i la Leela, que a Beyond the Wild Green Yonder feia un important pas endavant, continua en aquesta temporada, malgrat que d'una manera inexplicablement intermitent.

Curiosament, l'episodi número 100 del total de la sèrie és bastant fluixet, no dolent, i tampoc no és el que es coneix com a mid-season finale, perquè encara se'n va fer un altre abans del descans, però no deixa de ser una fita per a una sèrie l'existència de la qual sempre ha trontollat perquè vivia a l'ombra de la producció més coneguda del seu creador.

Tatuatges de Futurama

En la tradició que mantinc als meus blocs sobre tatuatges relacionats amb els temes que toco, continuo parlant de Futurama després del parèntesi sobre els regals de Reis. I avui he decidit compartir amb vosaltres fotografies de tatuatges de la segona sèrie més coneguda d'en Matt Groening. Som-hi:

Ja ens podíem imaginar que l'estrella dels tatuatges seria principalment en Bender, el millor personatge de la sèrie, sens dubte. Aquest tio té les cames tan peludes com jo i s'ha hagut de depilar per fer-se el tatuatge. Què farà quan li creixi el pèl un altre cop?

Una frase cèlebre d'en Bender, en un tatuatge de qualitat una mica discutible. S'han vist reproduccions millors, certament.

Aquest, per exemple, em sembla millor com a dibuix. Ara, és una panxa, això? Si ho és, està inflada. Què passarà quan s'aprimi, si és que s'aprima?

Aquest m'ha semblat molt original, alhora que un gag molt bo.

El Dr.Zoidberg és probablement el segon personatge més popular de la sèrie, si més no un dels  més populars, i per tant no és estrany que algú se'l tatuï.

Això ja és passar-se, però em sembla que no és real, sinó una simulació. Encara sort... Ara, original és.

Aquest és espectacular. Feu-lo gran i el veureu millor. És un enorme homenatge a la sèrie, i curiosament els personatges que surten a la part de dalt estan fets amb un estil respectuós amb el disseny original, però els de la part de baix són unes interessants reinterpretacions. Impressionant.

I bé, això és tot. Jo ja he comentat alguna vegada que em faria un tatuatge, si me'n fes un —que no ho crec— del Fènix d'Osamu Tezuka, però la segona opció, potser fins i tot complementària, seria un Bender, un personatge descarat i egoista que representa aquella part de nosaltres mateixos una mica menys amable i que tots tenim.