Futurama - Temporada 7 (2a part)

Quan el setembre de 2012 vaig parlar de la primera part de la 7a temporada de Futurama ja vaig dir que la segona part de la sisena no havia tingut entrada, i que esperava que no em passés el mateix amb la setena. 

Doncs bé, no ha estat a punt de passar-me això, sinó una altra cosa: malgrat com m'agrada aquesta sèrie, amb l'espera d'un any fins a l'arribada de la segona part de la setena temporada me n'havia oblidat i la vaig començar a veure quan ja havia acabat. 

Amb aquesta promoció de 3 minuts s'anunciava l'arribada, a l'estiu que llavors se situava al futur, de la temporada 7-B de Futurama, també coneguda com l'última part —ara sí que diuen que de debò— de la sèrie creada per en Matt Groening (Els Simpson).

Perquè ja va ser cancel·lada el 2003, per després tornar el 2006 en forma de 4 pel·lícules llançades directament en DVD, i el 2010, gràcies al fet que la cadena Comedy Central en va comprar els drets d'emissió, va tornar en forma de sèrie, de manera que n'hem tingut 13 nous episodis cada any des de llavors... i fins ara, que ni tan sols la Comedy Central l'ha volgut renovar. 

Però en fi, és el que tenen aquelles obres que es consideren "de culte": les veu poca gent, no prou per als executius de les televisions, però la poca que les veu les troba excel·lents. I la segona part de la 7a temporada no ha estat menys que les anteriors, ans al contrari.

Començava amb un episodi on en Fry i la Leela es prenen unes accidentades vacances en parella, i és que en aquests 13 últims capítols és on la relació sentimental entre tots dos —insinuada des de molt al principi de la sèrie— s'ha explotat més, cosa que em va agradar i que no és gaire habitual en una sèrie humorística animada d'aquestes característiques. És una de les coses que la fan diferent.

Un altre dels episodis destacables de la temporada va ser un en què els personatges protagonitzen versions d'alguns dibuixos animats clàssics de l'imaginari nord-americà, com ara Scooby Doo, però admeto que va ser un episodi estrany sense el qual els fans de la sèrie podríem continuar vivint.

Abans de destacar-ne més n'esmentaré algun altre, com un en què els protagonistes van a parar a un món en 2 dimensions, un altre en què en Bender es fa bomber o un on la Leela comença a patir mutacions que l'allunyen del seu aspecte humanoide (recordem que no és humana del tot).

Em vaig divertir força amb Assie come home, un capítol en què en Bender recorre l'espai a la recerca del seu cul, que perd després que uns gàngsters li desmantellin el cos. 

Un dels meus preferits és Game of Tones, en què per tal de resoldre el misteri d'una melodia que emet una nau que s'acosta a la Terra la colla es fica als records d'en Fry (amb clares referències a Inception) i tot plegat ofereix una excusa per a un d'aquells capítols tan bons en què tornem al 1999 i veiem la família d'en Fry i el seu gos Seymour. L'episodi és d'allò més emotiu, però aquesta vegada no és pas pel gos.

També em va agradar força Stench and Stenchibility, en què el sempre estrany (i no només pel seu aspecte) Dr. Zoidberg troba parella, una atractiva humana... que no té sentit de l'olfacte i, per tant, no té cap problema amb acostar-se al mol·lusc humanoide (que fins ara no sabíem que feia tanta pudor, de fet).

El problema és que ella es guanya la vida venent flors i vol saber quina olor fan, de manera que en Zoidberg l'operarà tot i saber que amb això la perdrà... o no?

Ara bé, la cirereta del pastís és l'últim episodi, Meanwhile, en què el professor Farnsworth inventa un dispositiu que permet retrocedir 10 segons en el temps i en Fry, en abusar-ne per tal de fer-li a la Leela la petició de mà més romàntica possible, provoca una sèrie de problemes i paradoxes que desemboquen en la congelació del temps per a tothom... excepte en Fry i la Leela. 

No en puc dir res més sense rebentar la sorpresa, però el resultat és un episodi meravellós, emotiu, i el colofó perfecte per a una sèrie que sempre he dit que té un humor un esglaó per sobre del d'Els Simpson, i això que sóc un ferm defensor i seguidor d'aquesta sèrie que curiosament tanta gent fa 10 temporades que no veu però tot i així es creu amb dret de criticar. 

Per bé que va ser un episodi ideal com a final de Futurama, vull que continuï d'alguna manera, encara que sembli contradictori. I segons els seus creadors això no quedarà així, però és bastant segur que com a sèrie ja s'ha acomiadat de la televisió. Ja veurem què passa.

De moment ha dit adéu amb una segona meitat de temporada amb guions inspirats, uns quants episodis memorables i l'humor de sempre: paròdies de la nostra societat des d'un futur imaginari, sarcasme, convidats especials, trames ben lligades i plenes de referències culturals i també moments emotius que ens agafen per sorpresa i fan de Futurama una sèrie especial que, per desgràcia, no ha conquistat el gran públic. Tornarem a veure els personatges, però, a l'últim episodi de la 25a i actual temporada d'Els Simpson.

Futurama - Temporada 7 (1a part)

No us deixeu enganyar pel títol, que no és que sigui una entrada tan extensa que l'hagi hagut de dividir en dues parts, ni tornareu a sentir parlar de Futurama, almenys per part meva, en els propers dies: l'he separat en dues parts perquè també s'ha separat als Estats Units d'aquesta manera i, tal com es va anunciar, després dels 13 episodis de la setena temporada que hem pogut veure aquest estiu en vindran 13 més per al mateix període de 2013.

De fet repasso l'arxiu de Cementiri de Pneumàtics i m'adono que a la sisena temporada ja ho van fer, això, tot deixant una pausa de més de 7 mesos al mig, però només vaig fer la ressenya dels primers 13 episodis. En demano disculpes, i espero que no em torni a passar amb la segona meitat de la 7a temporada. Dit això, comencem amb el comentari del que es coneix com a Temporada 7-A.

És una temporada que en general ens ha ofert episodis més que acceptables, amb alguns de remarcables però sense cap que es pugui considerar un clàssic de Futurama. Si de cas el primer, precisament, en què veiem com en Bender té un fill, però per motius que no revelaré s'han de separar al final de l'episodi.

En un altre capítol veurem com l'Hermes comença a modificar el seu cos per tal de millorar-lo i canvia els seus membres per parts robòtiques fins que perd el control de la situació. No és que sigui especialment remarcable, però és interessant pel protagonisme que dóna a un personatge que normalment no juga un paper gaire important a la sèrie.

Però l'estrella de Futurama és sens dubte en Bender, al qual veurem amoïnat per la seva manca de lliure albir, cosa que el duu a emprendre un viatge per tal d'entendre el significat de la seva vida. Tot el que fa ve determinat per la seva programació? Què faria si fos completament lliure per a prendre decisions? Ho sabrem durant la setena temporada.

Una temporada on també coneixem els pares del professor Farnsworth, perquè encara són vius, sí, encara que el seu fill tingui més de 150 anys. El que passa és que són en una llar virtual de jubilats, i quan en Fry ho descobreix vol conèixer els seus descendents, que no entenen tot el tema de la congelació del seu avantpassat i el consideren un nét. Per a mi és un dels millors episodis de la temporada i a més ens permet conèixer uns fets cabdals del passat del professor.

La temporada acaba amb un estrany capítol dedicat a la paròdia dels documentals de la natura que protagonitzen versions animals dels protagonistes de la sèrie en un episodi tríptic que ens presenta curiositats com un homenatge al recentment mort Solitari George, l'última tortuga de la subespècie de l'Illa Pinta que es coneixia.

A banda d'aquests que he esmentat també en trobem d'altres que parlen de la fi del món, eleccions presidencials mundials, la Leela i l'Amy convertides en lluitadores professionals, la relació sentimental d'en Zapp Brannigan i la mare de la Leela, una trama de casinos de l'estil de la saga Ocean's amb referències al cine de mafiosos o un episodi dedicat a la caça futurista de la guineu, entre altres històries d'una temporada que m'ha deixat força satisfet i que demostra que Futurama continua amb la mateixa força de sempre. Però ara haurem d'esperar un any fins que torni, així que paciència.

Futurama (sisena temporada)

Si sou seguidors d'aquest bloc des de fa un temps deveu saber que m'agrada molt Futurama. També dic que m'agrada més que Els Simpson, perquè trobo que la van estrenar en el moment àlgid de l'humor de la factoria Groening, i amb els inevitables alts i baixos trobo que sempre ha estat una sèrie amb uns gags d'allò més divertits, especialment quan es tracta de fer broma sobre coses actuals des de la perspectiva del segle XXXI, que és on s'ambienta la sèrie. De fet, es veu que té el Rècord Guinness de la sèrie animada actual més aclamada per la crítica. 

Però les audiències no eren les de la família groga més popular dels dibuixos animats, i tant li feia, a la Fox, el que demanessin els milions de fans de les aventures d'en Bender, la Leela, en Fry i companyia. Després de quatre temporades d'emetre's a la Fox (1999-2003), la cadena va trobar l'excusa que necessitava per cancel·lar-la: les audiències eren molt baixes, però és que la culpa era de la mateixa Fox per programar-la després dels esports, i quan hi havia pròrroga... de vegades se saltaven els capítols. Bé, ja ho vaig explicar amb més detall fa més d'un any, quan es va fer oficial que la sèrie tornava.

El cas és que després d'una falsa cinquena temporada en forma de quatre llargmetratges (Bender's Big Score, The Beast with a Billion Backs, Bender's Game i Beyond the Wild Green Yonder) la sèrie va tornar el juny de 2010, amb una nova temporada (que compta com a sisena, surt en DVD com a cinquena i en termes de producció és la setena, tot un cacau) de 26 episodis dividits en dues parts. 

Al novembre es va emetre l'últim d'aquests 13 (que és el que fa 101 en total) i la meitat que resta no començarà a emetre's als Estats Units fins el 23 de juny d'aquest any. M'ha anat bé, doncs, trigar a posar-me a veure-la, perquè em toca esperar poc més de 3 mesos. 

I què puc dir d'aquesta sisena temporada? Que continua amb la tònica de sempre, amb una qualitat superior a la de les quatre pel·lícules, a les quals el format de llargmetratge no els va anar gaire bé, i amb l'humor, els gags i la frescor de sempre. Hi ha capítols més fluixets, però n'hi ha dos o tres d'especialment bons. De fet, crec (i no sóc l'únic) que hi tenim un dels millors episodis de la història de Futurama, anomenat The Late Philip J. Fry, el setè capítol, de caire emotiu i amb viatges en el temps implicats, quelcom que sempre em fascina.

També és molt bo i amb toc emotiu el Lethal Inspection, el sisè, en què coneixem l'origen d'en Bender però que no comentaré gaire més perquè seria una llàstima rebentar determinats detalls. Una altra cosa que m'ha agradat molt d'aquesta temporada és la continuïtat respecte a la quarta pel·lícula, que acabava d'una manera que es curava en salut i que no deixava clar si la sèrie continuaria o no. 

Però va continuar, des d'ara al canal Comedy Central, que sí que hi va voler confiar. La primera imatge de l'entrada fa referència al capítol, que es diu Rebirth, nom adequat en més d'un sentit, i és conseqüència del cliffhanger amb què acaba el film. La relació sentimental entre en Fry i la Leela, que a Beyond the Wild Green Yonder feia un important pas endavant, continua en aquesta temporada, malgrat que d'una manera inexplicablement intermitent.

Curiosament, l'episodi número 100 del total de la sèrie és bastant fluixet, no dolent, i tampoc no és el que es coneix com a mid-season finale, perquè encara se'n va fer un altre abans del descans, però no deixa de ser una fita per a una sèrie l'existència de la qual sempre ha trontollat perquè vivia a l'ombra de la producció més coneguda del seu creador.

Tatuatges de Futurama

En la tradició que mantinc als meus blocs sobre tatuatges relacionats amb els temes que toco, continuo parlant de Futurama després del parèntesi sobre els regals de Reis. I avui he decidit compartir amb vosaltres fotografies de tatuatges de la segona sèrie més coneguda d'en Matt Groening. Som-hi:

Ja ens podíem imaginar que l'estrella dels tatuatges seria principalment en Bender, el millor personatge de la sèrie, sens dubte. Aquest tio té les cames tan peludes com jo i s'ha hagut de depilar per fer-se el tatuatge. Què farà quan li creixi el pèl un altre cop?

Una frase cèlebre d'en Bender, en un tatuatge de qualitat una mica discutible. S'han vist reproduccions millors, certament.

Aquest, per exemple, em sembla millor com a dibuix. Ara, és una panxa, això? Si ho és, està inflada. Què passarà quan s'aprimi, si és que s'aprima?

Aquest m'ha semblat molt original, alhora que un gag molt bo.

El Dr.Zoidberg és probablement el segon personatge més popular de la sèrie, si més no un dels  més populars, i per tant no és estrany que algú se'l tatuï.

Això ja és passar-se, però em sembla que no és real, sinó una simulació. Encara sort... Ara, original és.

Aquest és espectacular. Feu-lo gran i el veureu millor. És un enorme homenatge a la sèrie, i curiosament els personatges que surten a la part de dalt estan fets amb un estil respectuós amb el disseny original, però els de la part de baix són unes interessants reinterpretacions. Impressionant.

I bé, això és tot. Jo ja he comentat alguna vegada que em faria un tatuatge, si me'n fes un —que no ho crec— del Fènix d'Osamu Tezuka, però la segona opció, potser fins i tot complementària, seria un Bender, un personatge descarat i egoista que representa aquella part de nosaltres mateixos una mica menys amable i que tots tenim.