Sèries: Arrow (sisena temporada)

Un any més d'Arrow i torna a tocar fer la ressenya de la nova temporada, que ja és la sisena, i que faig quan l'he acabat de veure, més tard del que tocaria per circumstàncies personals, i ja aviso que aquesta serà la tònica habitual. 

Després d'una cinquena temporada de retorn a la foscor i un cert realisme urbà més adequat per a l'univers d'en Green Arrow que no pas els enemics amb poders màgics, la sisena entrega es mou en el mateix àmbit i sense canviar el to, i ens ofereix el que penso que ha d'oferir la versió televisiva del personatge, assumides les diferències amb la versió original en paper de l'Arquer Maragda.

La cinquena va acabar amb un cliffhanger i les conseqüències són d'allò més importants a la vida del protagonista, que ara es fa càrrec del seu fill, ja granadet, en haver perdut la mare a l'explosió de Lian Yu provocada pel ja desaparegut Prometheus, un formidable enemic.

Durant els primers episodis de la sisena part veurem com l'Oliver deixa de banda el seu paper de Green Arrow i se centra en fer de pare i d'alcalde, mentre un nou Team Arrow, recordem que format per en Mr. Terrific, en Wild Dog, la nova Black Canary i un John Diggle sota la màscara i l'uniforme del seu soci semiretirat, lluita contra el mal. 

En Cayden James, un llegendari hacker interpretat per en Michael Emerson, que havia tingut un paper petitíssim a la temporada anterior, és el causant dels maldecaps de l'Oliver i companyia -en revelar que és la identitat civil de l'Arquer Maragda- durant aproximadament la primera meitat d'aquesta temporada, juntament amb la Black Siren, la versió malvada i de Terra 2 de la Laurel Lance.

Però abans que hi hagi un gir de guió que marcarà la resta de la temporada tenim el ja esperat crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, que són The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. En aquest cas es diu Crisis on Earth-X.

Resulta que en Barry i l'Iris es casen, cosa que és l'excusa per a la trobada entre les quatre sèries que formen part d'aquest univers televisiu, ben bé com passa als còmics quan hi ha un casament. Però és clar, s'hi havia de posar emoció, i aquí la posa un atac per part de personatges de Terra X, dominada pels nazis.

Típic i tòpic, i segurament aquest no ha estat el crossover més interessant dels que hi ha hagut fins ara, però en la seva quarta part ens ofereix l'esperat casament, en unes altres circumstàncies, on s'apunten també a última hora l'Oliver i la Felicity, ara marit i muller.

Passat aquest parèntesi, a Star City continuen els problemes, i es multipliquen, perquè el hacker Cayden James intensifica la seva ofensiva i a més d'haver-se de defensar de la investigació per part de l'FBI sobre la seva identitat de Green Arrow, l'alcalde Queen viu les hores més baixes de la seva credibilitat com a polític. 

Deia més amunt que hi havia un gir inesperat, i és que aproximadament a la meitat de la temporada un dels membres de l'exèrcit d'en James esdevé, de sobte, el brivall principal.

És en Ricardo "The Dragon" Díaz (interpretat per un Kirk Acevedo que s'ha convertit en un secundari habitual en moltes sèries, com 12 Monkeys o Kingdom), la versió renovada d'un enemic clàssic dels còmics d'en Green Arrow que, amb les seves extraordinàries habilitats com a artista marcial i el seu poder de mafiós que sap el que és començar des de baix, va conquistant la ciutat a tots els nivells.

Igual que en Prometheus a la temporada anterior, posa contra les cordes els protagonistes amb el nivell de corrupció a què aboca la ciutat, i permet que la sèrie mantingui aquesta ambientació urbana i el to relativament realista -no és Daredevil, però suposo que ja se m'entén- que penso que no hauria d'haver abandonat mai.  

Enemics interessants, consolidació de l'essència de la història, sorpreses, drames, grandíssimes dificultats, comiats com el de la Thea, que se'n va amb en Roy, que fa una visita especial després d'haver deixat la sèrie fa anys per problemes de salut, i també alguna tragèdia, perquè ens deixa l'entranyable Quentin Lance a l'últim episodi. Per tot plegat considero que la sisena és una de les millors temporades, per al meu gust, d'Arrow. 

Acaba amb un cliffhanger, també, per no perdre el costum. La setena ja està programada i hi veurem el protagonista començar amb uniforme taronja, que és com acaba la sisena en fer un sacrifici personal per tal de protegir el seu equip. Perquè per més egoista que sembli de vegades, per més solitari que vulgui fer veure que és, l'Oliver Queen és un líder com cal, i ha acceptat carregar amb tota la responsabilitat. 

Futurama (sisena temporada)

Si sou seguidors d'aquest bloc des de fa un temps deveu saber que m'agrada molt Futurama. També dic que m'agrada més que Els Simpson, perquè trobo que la van estrenar en el moment àlgid de l'humor de la factoria Groening, i amb els inevitables alts i baixos trobo que sempre ha estat una sèrie amb uns gags d'allò més divertits, especialment quan es tracta de fer broma sobre coses actuals des de la perspectiva del segle XXXI, que és on s'ambienta la sèrie. De fet, es veu que té el Rècord Guinness de la sèrie animada actual més aclamada per la crítica. 

Però les audiències no eren les de la família groga més popular dels dibuixos animats, i tant li feia, a la Fox, el que demanessin els milions de fans de les aventures d'en Bender, la Leela, en Fry i companyia. Després de quatre temporades d'emetre's a la Fox (1999-2003), la cadena va trobar l'excusa que necessitava per cancel·lar-la: les audiències eren molt baixes, però és que la culpa era de la mateixa Fox per programar-la després dels esports, i quan hi havia pròrroga... de vegades se saltaven els capítols. Bé, ja ho vaig explicar amb més detall fa més d'un any, quan es va fer oficial que la sèrie tornava.

El cas és que després d'una falsa cinquena temporada en forma de quatre llargmetratges (Bender's Big Score, The Beast with a Billion Backs, Bender's Game i Beyond the Wild Green Yonder) la sèrie va tornar el juny de 2010, amb una nova temporada (que compta com a sisena, surt en DVD com a cinquena i en termes de producció és la setena, tot un cacau) de 26 episodis dividits en dues parts. 

Al novembre es va emetre l'últim d'aquests 13 (que és el que fa 101 en total) i la meitat que resta no començarà a emetre's als Estats Units fins el 23 de juny d'aquest any. M'ha anat bé, doncs, trigar a posar-me a veure-la, perquè em toca esperar poc més de 3 mesos. 

I què puc dir d'aquesta sisena temporada? Que continua amb la tònica de sempre, amb una qualitat superior a la de les quatre pel·lícules, a les quals el format de llargmetratge no els va anar gaire bé, i amb l'humor, els gags i la frescor de sempre. Hi ha capítols més fluixets, però n'hi ha dos o tres d'especialment bons. De fet, crec (i no sóc l'únic) que hi tenim un dels millors episodis de la història de Futurama, anomenat The Late Philip J. Fry, el setè capítol, de caire emotiu i amb viatges en el temps implicats, quelcom que sempre em fascina.

També és molt bo i amb toc emotiu el Lethal Inspection, el sisè, en què coneixem l'origen d'en Bender però que no comentaré gaire més perquè seria una llàstima rebentar determinats detalls. Una altra cosa que m'ha agradat molt d'aquesta temporada és la continuïtat respecte a la quarta pel·lícula, que acabava d'una manera que es curava en salut i que no deixava clar si la sèrie continuaria o no. 

Però va continuar, des d'ara al canal Comedy Central, que sí que hi va voler confiar. La primera imatge de l'entrada fa referència al capítol, que es diu Rebirth, nom adequat en més d'un sentit, i és conseqüència del cliffhanger amb què acaba el film. La relació sentimental entre en Fry i la Leela, que a Beyond the Wild Green Yonder feia un important pas endavant, continua en aquesta temporada, malgrat que d'una manera inexplicablement intermitent.

Curiosament, l'episodi número 100 del total de la sèrie és bastant fluixet, no dolent, i tampoc no és el que es coneix com a mid-season finale, perquè encara se'n va fer un altre abans del descans, però no deixa de ser una fita per a una sèrie l'existència de la qual sempre ha trontollat perquè vivia a l'ombra de la producció més coneguda del seu creador.