Visionats: The Suicide Squad

Fa més de cinc anys vaig anar al cinema a veure la primera adaptació a la gran pantalla d'uns còmics de DC de segona i fins i tot tercera fila, però il·lusionat llavors amb la possible creació d'un univers cinematogràfic coherent i potent com el de la competència, no me la vaig voler perdre.

Com vaig explicar a l'entrada corresponent, em va agradar, soc així, d'anar contra corrent, però també li vaig trobar punts febles, com ara un enemic màgic que trobo que no encaixa amb les característiques dels seus protagonistes. Però va ser àmpliament criticada i no va contribuir, malgrat alguns bons intents, a donar força a l'anomenat DC Extended Universe, que des de llavors ha tingut pel·lícules per a mi força bones, però que no s'està tractant amb el respecte que es mereixerien els productes de la llegendària editorial. 

La culpa la tenen els executius de la Warner Bros., en cancel·lar o modificar projectes encaminats a aconseguir l'esmentat univers cohesiu, a més d'"obligar" els responsables de les pel·lícules a llançar, després del seu pas pels cinemes, versions més llargues, editades i properes a la visió inicial dels directors, que sempre acaben tenint més bona acollida per part del públic.

Això dona lloc també a més d'un reboot, com el de The Batman, que s'estrena al març, o el que avui ens ocupa, que en certa manera trenquen amb el que s'ha mostrat fa molt poc temps, però atès el fracàs de Suicide Squad potser no era mala idea fer aquesta The Suicide Squad, un curiós mig reinici amb intèrprets recuperats i una història totalment diferent, sense referències al film de 2016. 

Dirigida per James Gunn (Guardians of the Galaxy i Guardians of the Galaxy vol. 2), es tracta d'una cinta desacomplexadament gamberra, irreverent i excessiva, que no pretén en cap moment ser considerada una referència del gènere i que, en canvi, vol donar una segona oportunitat a un grup de superdolents en una missió de la temible Amanda Waller, com sempre coaccionats per acceptar-la d'una manera o una altra.

Per tal de mantenir una certa relació amb el primer film, respecte al qual insisteixo en què no hi ha referències, es recuperen alguns personatges, com el del coronel Rick Flag (Joel Kinnaman) i la ja ben establerta Harley Quinn (Margot Robbie, genial en aquest rol, com sempre), que també havia sortit a Birds of Prey, però en general fa força neteja en un intens i fallit desembarcament a la platja de Corto Maltese i renova plantilla.

Tot un encert, perquè si bé confesso que no he arribat a repassar la primera pel·lícula, aquests personatges m'han agradat molt. A banda dels esmentats, tenim nous personatges, encapçalats per en Bloodsport (Idris Elba), i entre els quals hi ha en Peacemaker (John Cena), en King Shark (amb veu de Sylvester Stallone), l'estrany Polka-Dot Man (David Dastmalchian) i la molt entranyable Ratcatcher 2 (Daniela Melchior).

És una renovació benvinguda, sense distraccions perquè tots tenen més o menys la mateixa importància a la missió, tot i que és innegable que la veterana en aquest cas és la Harley Quinn. 

Sigui com sigui, són personatges que donen molt de joc amb la manera de relacionar-se entre ells, amb moments més emotius però sobretot amb força humor, que sovint neix dels peculiars poders o fins i tot febleses que tenen alguns d'ells. 

Pel que fa a la trama de la pel·lícula, aquest cop l'improbable, coaccionat (poca broma amb les bombes que duen al cap) i forçat grup s'ha d'endinsar al país insular fictici de Corto Maltese per destruir al projecte Starfish, que es duu a terme en unes instal·lacions que hi ha en aquell territori, ara que hi ha hagut un canvi de govern a partir d'un cop d'estat i els Estats Units no confien en el nou lideratge.

Quan som testimonis de què és concretament aquest projecte tot plegat esdevé una bogeria molt allunyada del que esperaríem d'una operació encoberta tradicional, però el seu intencionat to de sèrie B passa millor, per molt que un cop més l'amenaça sigui d'una categoria molt per sobre del que se suposa que poden abordar els protagonistes -humans en la seva majoria-, que no pas la que ens vam trobar al primer film. La història és més divertida, més exagerada, amb llum de dia, en espais oberts, amb molta més destrucció en tot un espectacle visual, i l'equip se'n surt amb improvisació, una escassa preparació i les baixes que siguin necessàries. 

Pel que fa al futur de la franquícia, justament un dels seus personatges, en Peacemaker, ha rebut una sèrie pròpia que escriu i majoritàriament dirigeix el mateix James Gunn. Caldrà fer-hi una ullada.

 

 

Sèries: Arrow (sisena temporada)

Un any més d'Arrow i torna a tocar fer la ressenya de la nova temporada, que ja és la sisena, i que faig quan l'he acabat de veure, més tard del que tocaria per circumstàncies personals, i ja aviso que aquesta serà la tònica habitual. 

Després d'una cinquena temporada de retorn a la foscor i un cert realisme urbà més adequat per a l'univers d'en Green Arrow que no pas els enemics amb poders màgics, la sisena entrega es mou en el mateix àmbit i sense canviar el to, i ens ofereix el que penso que ha d'oferir la versió televisiva del personatge, assumides les diferències amb la versió original en paper de l'Arquer Maragda.

La cinquena va acabar amb un cliffhanger i les conseqüències són d'allò més importants a la vida del protagonista, que ara es fa càrrec del seu fill, ja granadet, en haver perdut la mare a l'explosió de Lian Yu provocada pel ja desaparegut Prometheus, un formidable enemic.

Durant els primers episodis de la sisena part veurem com l'Oliver deixa de banda el seu paper de Green Arrow i se centra en fer de pare i d'alcalde, mentre un nou Team Arrow, recordem que format per en Mr. Terrific, en Wild Dog, la nova Black Canary i un John Diggle sota la màscara i l'uniforme del seu soci semiretirat, lluita contra el mal. 

En Cayden James, un llegendari hacker interpretat per en Michael Emerson, que havia tingut un paper petitíssim a la temporada anterior, és el causant dels maldecaps de l'Oliver i companyia -en revelar que és la identitat civil de l'Arquer Maragda- durant aproximadament la primera meitat d'aquesta temporada, juntament amb la Black Siren, la versió malvada i de Terra 2 de la Laurel Lance.

Però abans que hi hagi un gir de guió que marcarà la resta de la temporada tenim el ja esperat crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, que són The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. En aquest cas es diu Crisis on Earth-X.

Resulta que en Barry i l'Iris es casen, cosa que és l'excusa per a la trobada entre les quatre sèries que formen part d'aquest univers televisiu, ben bé com passa als còmics quan hi ha un casament. Però és clar, s'hi havia de posar emoció, i aquí la posa un atac per part de personatges de Terra X, dominada pels nazis.

Típic i tòpic, i segurament aquest no ha estat el crossover més interessant dels que hi ha hagut fins ara, però en la seva quarta part ens ofereix l'esperat casament, en unes altres circumstàncies, on s'apunten també a última hora l'Oliver i la Felicity, ara marit i muller.

Passat aquest parèntesi, a Star City continuen els problemes, i es multipliquen, perquè el hacker Cayden James intensifica la seva ofensiva i a més d'haver-se de defensar de la investigació per part de l'FBI sobre la seva identitat de Green Arrow, l'alcalde Queen viu les hores més baixes de la seva credibilitat com a polític. 

Deia més amunt que hi havia un gir inesperat, i és que aproximadament a la meitat de la temporada un dels membres de l'exèrcit d'en James esdevé, de sobte, el brivall principal.

És en Ricardo "The Dragon" Díaz (interpretat per un Kirk Acevedo que s'ha convertit en un secundari habitual en moltes sèries, com 12 Monkeys o Kingdom), la versió renovada d'un enemic clàssic dels còmics d'en Green Arrow que, amb les seves extraordinàries habilitats com a artista marcial i el seu poder de mafiós que sap el que és començar des de baix, va conquistant la ciutat a tots els nivells.

Igual que en Prometheus a la temporada anterior, posa contra les cordes els protagonistes amb el nivell de corrupció a què aboca la ciutat, i permet que la sèrie mantingui aquesta ambientació urbana i el to relativament realista -no és Daredevil, però suposo que ja se m'entén- que penso que no hauria d'haver abandonat mai.  

Enemics interessants, consolidació de l'essència de la història, sorpreses, drames, grandíssimes dificultats, comiats com el de la Thea, que se'n va amb en Roy, que fa una visita especial després d'haver deixat la sèrie fa anys per problemes de salut, i també alguna tragèdia, perquè ens deixa l'entranyable Quentin Lance a l'últim episodi. Per tot plegat considero que la sisena és una de les millors temporades, per al meu gust, d'Arrow. 

Acaba amb un cliffhanger, també, per no perdre el costum. La setena ja està programada i hi veurem el protagonista començar amb uniforme taronja, que és com acaba la sisena en fer un sacrifici personal per tal de protegir el seu equip. Perquè per més egoista que sembli de vegades, per més solitari que vulgui fer veure que és, l'Oliver Queen és un líder com cal, i ha acceptat carregar amb tota la responsabilitat. 

Lectures: Batgirl - The Darkest Reflection

Quan vaig saber que DC Comics rellançava les seves col·leccions vaig proferir mentalment diverses blasfèmies, però com s'ha pogut veure en les ressenyes dels darrers mesos de moment he quedat força content dels canvis, precisament perquè no han estat uns canvis tan grans, en les col·leccions dels meus personatges preferits.

Que s'hagi fet amb bones trames en la majoria dels casos és quelcom que m'ha ajudat a pair aquest reset de tot l'Univers DC, però algunes col·leccions em preocupaven més que altres, com és el cas de Batgirl.

La Barbara Gordon és el meu personatge femení preferit de còmic, i com que ja la vaig conèixer en cadira de rodes amb la seva identitat d'Oracle al servei (informatiu) de la comunitat superheroica és així com l'he vist i estimat sempre, i el seu passat de Batgirl era un record agredolç que ja m'estava bé que es mantingués com a record, encara que continuo interessat en llegir les seves aventures d'aquella etapa, ara gens fàcils de trobar.

Dic això perquè un dels canvis més sobtats de l'event conegut com The New 52 era el que ningú no s'havia atrevit a fer fins ara: tornar-li la capacitat de caminar. I no ho havia fet ningú fins ara perquè la seva situació, que no li restava importància a l'Univers DC sinó que la reorientava "laboralment", era acceptada per tothom i la figura de la Batgirl havia continuar essent representada per més d'una noia, l'última de les quals la Stephanie Brown, que ha protagonitzat les meves ressenyes de còmics de Batgirl des de sempre i que a mi m'agradava força en aquest paper.

No vaig poder evitar assabentar-me d'aquest canvi, perquè costa molt aïllar-se dels spoilers a l'era d'internet, per tant ja sabia que The New 52 ens portaria una nova Batgirl i que aquesta seria més aviat "vella". Els cabells pèl-rojos tornarien a penjar de l'uniforme de l'aliada ocasional d'en Batman i la seva situació de paraplegia quedava esborrada.

Però s'ha fet d'una manera acceptable per als defensors de l'statu quo, de deixar les coses com estaven, de no canviar la història dels personatges: la Babs torna a caminar (i a anar pel món lluitant contra el mal) gràcies a la cirurgia. Una Barbara Gordon més jove però que conserva, encara que en la nova continuïtat sembla que més breu, el seu passat d'Oracle, així com els fets que la van dur a transformar-s'hi. 

Ens ho expliquen al primer volum d'aquesta nova etapa, Batgirl: The Darkest Reflection, que conté els números 1 a 6 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre novembre de 2011 i abril de 2012. 

En aquest recopilatori, que compta amb el guió de l'aclamada Gail Simone (Birds of Prey) i el dibuix d'Ardian Syaf, coneixerem dos nous enemics força estrambòtics que sembla que s'hagin posat aquí perquè en Batman ja té prou feina, però que podrien haver encaixat perfectament a l'extensa galeria de dolents del Cavaller Fosc. 

Un d'ells és un paio que es fa anomenar Mirror i que es dedica a matar les persones que formen part d'una llista confeccionada per ell. Persones que tenen una cosa en comú: es van salvar de la mort de manera gairebé miraculosa i això, ell, no ho pot permetre.

Mentre la Barbara s'enfronta als problemes personals que s'esperen de qualsevol còmic de superherois que llegim avui dia, haurà de lluitar també contra aquest enemic, amb l'agreujant que tant de temps allunyada dels carrers (que no de la lluita, repeteixo) li ha passat factura i està desentrenada. A més la policia, liderada pel seu propi pare —i amb una nova detectiu, anomenada McKeena, que pel seu aspecte sembla la substituta de la Renée Montoya—, es veu obligada a perseguir-la perquè ja se sap que a Gotham no estan permesos els vigilantes, com diuen en anglès.

La nostra heroïna haurà de fer també de detectiu per tal d'esbrinar els motius que impulsen a actuar aquest perillosíssim enemic i a pensar una manera de vèncer-lo, atès que en la lluita cos a cos la supera àmpliament. No oblidem, a més, que la Babs té un comprensible trauma amb les pistoles, que traurà el cap de tant en tant en aquest nou inici de les seves aventures.

Pel camí la Batgirl tindrà un esperat retrobament amb el que sempre ha estat l'amor de la seva vida, en Dick Grayson, amb qui va compartir lluita al costat del mentor d'ambdós, en Batman, i es produirà un interessant combat amistós entre ells que acabarà en una conversa on, malauradament i com sempre, no s'acaben de posar d'acord. Què serien les trames romàntiques, però, sense entrebancs?

En el terreny personal no puc deixar d'esmentar, intentant mantenir la intriga i no rebentar coses, que la Barbara viurà un altre retrobament, aquest cop totalment sorprenent, i que farà una nova amiga, una companya de pis de qui segurament es traurà més suc en properes entregues.

Com he dit abans, en aquest recopilatori coneixem dos nous i perillosos enemics de la Batgirl, i acabat el tema d'en Mirror hem de parlar de la Gretel, una dona misteriosa que és al darrere d'una colla de delictes que tenen a veure amb el control mental i que fan que la protagonista s'hagi d'enfrontar a situacions que l'agafen per sorpresa, badant i entomant cops.

Tant aquesta història com l'anterior són d'allò més amenes i ens permeten tornar a veure la Barbara Gordon en acció, a banda de donar forma a la seva biografia actual, que a nivell personal sí que ha patit canvis amb l'arribada de The New 52: el seu pare, el Comissari James Gordon, és pèl-roig com ella, i és que després de diverses explicacions oficials que han anat canviat al llarg del temps, en Jim és el seu pare biològic (això ho sabíem des de la darrera confirmació) de manera oberta, des de sempre i sense haver-se casat mai amb ningú anomenat Sarah Essen, que desapareix de la continuïtat. 

Potser aquest punt és el que no m'ha acabat d'agradar d'un retorn per altra banda excel·lent, perquè trobo que les coses ja estaven bé com estaven i que la segona dona d'en Jim donava una capa tràgica extra al personatge del comissari, però tot i així el nou enfocament és molt interessant i em consta que donarà joc. Sigui com sigui, The Darkest Reflection és un gran inici de les noves aventures de la Batgirl. No us el perdeu.

Lectures: Green Arrow - Salvation

Fa exactament 1 any vaig ressenyar el recopilatori Green Arrow: Into the Woods, el penúltim de l'etapa pre-rellançament de DC, i he trigat en tenir el següent, Green Arrow: Salvation, que posa fi al volum 4 de la col·lecció amb els números 8 a 15 (març a octubre de 2011). Però finalment me'l vaig fer comprar a Nova York mateix, que és on precisament havia comprat l'anterior, i ja l'he llegit.

En aquella ressenya ja vaig dir que aquesta etapa estava relacionada amb el macroesdeveniment Brightest Day, seqüela de Blackest Night, i que representava un canvi total de l'statu quo del personatge després dels tràgics esdeveniments de Justice League: Cry for Justice i Justice League: Rise and Fall.

També vaig dir que bàsicament vèiem el personatge lluitant al bosc, on estava exiliat, però en aquest cas encara el veurem més reclòs en aquest ambient, perquè s'ha d'enfrontar a una greu amenaça que arriba del mateix bosc. 

Parlem de l'Etrigan, o Demon, personatge pel que no he sentit mai el més mínim interès i que es presenta amb la següent premissa original: sempre ha estat tancat al cos d'en Jason Blood, però a causa de les propietats del bosc tots dos ens se separen i en Jason demana ajuda a en Green Arrow, i al seu nou aliat Galahad, per a acabar amb el monstre.

Tot plegat dóna lloc a 5 números per al meu gust excessius en què s'explica una batalla èpica entre aquests personatges i on especialment cap al final tenen rellevància alguns fets de Brightest Day que no conec i que potser hauria d'haver llegit per tal de gaudir més d'aquest arc argumental, però que sincerament no crec que millorin gaire uns números que no és que siguin dolents, que no ho són, però sí que m'han semblat, per la seva temàtica, allunyats del que estic acostumat a veure a Green Arrow des de fa anys. 

Per sort el volum (tant el llibre com l'etapa editorial) s'acaba amb tres números en què l'Oliver Queen ja surt del bosc i s'enfronta, altra vegada (ja ho havia fet a Into the woods) a uns homes embotits en armadures robòtiques i ens ofereix una aventura trepidant, tot i que sospito que es va concebre com un arc argumental curt i sense gaire profunditat amb l'únic objectiu d'omplir el forat fins al final del volum 4.

Aquest cop ho fa per encàrrec dels Marshals, a través de l'agent Haley Donovan, que té un peculiar caràcter i que li demana ajuda per tal d'aturar els atemptats del Reverend Miggs, el líder d'una perillosíssima secta que s'ha proposat acabar amb tots els focus de pecat de la societat dels Estats Units. I per què l'hi demanen a ell, precisament? Doncs perquè ja ha demostrat que és un dels pocs herois capaços de matar un enemic, cosa que lliga amb les sagues de la Lliga de la Justícia que van dur l'Arquer Maragda a l'exili.

I ara què? Doncs ara sí que toca The New 52, el rellançament de l'Univers DC que per a diverses col·leccions ha significat un autèntic reset, com és per desgràcia el cas de Green Arrow, que és de les que ens tornen el protagonista rejovenit i en uns nous orígens que neguen les etapes anteriors. 

Salvation em deixa amb una bona sensació, bàsicament en els seus darrers números, del tàndem James Patrick (guió) i Agustín Padilla (dibuix), més que no pas els 5 primers, del guionista J.T. Krul i el dibuixant Diógenes Neves, però malgrat l'entreteniment del final em quedo amb les ganes de veure el protagonista reconciliant-se amb la resta de superherois (aquí en surten dos, que fan un paper testimonial i són en Mr. Terrific i el Dr. Mid-nite) i especialment la seva família. Ja no ho veurem, ara tot això queda esborrat i el Green Arrow oficial és el jove que protagonitza el volum The Midas Touch, que fa temps que tinc i que ara ja puc llegir. En parlarem.

Superheroïnes contra el càncer de mama

No és cap notícia, no és res que s'hagi publicat avui, sinó fa uns dies, ni tampoc és un contingut que se m'hagi acudit a mi, però en parlaré igualment perquè és un tema que per desgràcia no passa de moda i que, encara que no hagi estat idea meva, s'ha de difondre igualment.

Fa uns dies es va publicar en diversos blocs un conjunt d'il·lustracions fetes per la Maisa Chaves per a l'agència publicitària DDB Moçambique per a una campanya de sensibilització sobre el càncer de mama. A les imatges hi podem veure quatre personatges femenins del còmic de superherois (o de superheroïnes) autoexaminant-se a la cerca de bonys sospitosos. 

Cadascuna d'elles mostra una postura diferent, mentre que el missatge és compartit: "Ningú no és immune al càncer de mama. Quan parlem de càncer de mama no hi ha dones i superdones, tothom s'ha d'autoexaminar mensualment, lluitar amb nosaltres contra aquest enemic i, en cas de dubte, consultar el metge".

El càncer no hi entén, de races, i de fet tampoc de sexes, perquè també hi ha alguns homes que el pateixen. Per tal de reforçar el missatge, o potser són interpretacions meves, podem veure-hi dones de tot tipus: una amazona (la Wonder Woman), una lladre reconvertida en aliada d'en Batman (la Catwoman), una mutant africana (la Storm) i la Hulka, una dona amb superpoders heretats del seu cosí Bruce Banner/Hulk per una transfusió de sang.  

Quatre dones ben diferents, més o menys poderoses, dues de DC i dues de Marvel, que s'uneixen per tal de difondre el missatge: totes les dones (i els homes) poden passar per això i cal fer els màxims esforços per tal de prevenir-ho i agafar-ho a temps. És un càncer cada cop més conegut i amb més percentatge de curació, però no s'ha d'abaixar la guàrdia, i aquestes admirades dones del món del còmic ens ho recorden. 

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 1

La línia Universo DC que va posar en marxa Planeta fa uns anys és una de les poques bones idees que ha tingut. Sabeu que la critico molt, però uns totxos d'al voltant de 500 pàgines per entre 20 i 25 euros no estan gens malament i van bé per tal de publicar ràpidament etapes llargues de col·leccions concretes que d'una altra manera no es vendrien. Tot i així, tampoc no es devia vendre gaire el d'Aves de Presa (Birds of Prey), perquè la van cancel·lar després d'editar només 3 dels 6 volums previstos.

I jo me'n vaig comprar els dos primers a l'últim Saló del Còmic de Barcelona, perquè els vaig trobar a la parada de la meva botiga de còmics habitual (Studio Comics) en perfecte estat i a 12,50 € en comptes dels 22 originals. Per què, si estava cancel·lada? Per què, si ja fa temps que em compro els còmics de DC en versió original? Molt senzill: perquè tot i la cancel·lació hi ha més material recopilat en castellà que en anglès. Els TPB americans de Birds of Prey se salten moltíssims números. 

En castellà, dels 127 números de la primera sèrie (1999-2009), almenys els 49 primers es poden llegir seguits, i acompanyats dels especials i les minisèries prèvies que també es recopilen en aquest primer tom, com són Black Canary / Oracle: One man's hell, Manhunt, Revolution, Wolves, Black Canary / Batgirl i Girlfrenzy: Ravens.

En el pitjor dels casos, si Planeta no acaba de publicar els 3 toms que falten, cosa que està ajornant contínuament però que no descarta del tot, hi haurà un petit buit i podré continuar la col·lecció des del número 56 americà en recopilatoris, ara sí. En fi, que aquest primer tom d'UDC: Aves de Presa recopila les esmentades minisèries i especials (publicats entre 1996 i 1998) i els 7 primers números de la col·lecció regular (tots de 1999), creada pel llegendari Chuck Dixon per tal de donar protagonisme a secundàries de l'Univers DC, especialment les relacionades amb en Batman, en una col·lecció marcadament femenina i feminista, que ja tocava.

Ep, això no vol dir que no sigui interessant per al públic masculí. Tot el contrari. Sí que és cert que els homes, almenys durant els números que he llegit, hi són representats com a personatges secundaris i generalment són els dolents de la història, però no se'n desprèn cap pudoreta feminazi ni res d'això. Simplement són noies de l'Univers DC vencent els dolents sense l'ajuda de cap personatge masculí. 

La formació de les Birds of Prey ha canviat al llarg de la seva història, però el seu epicentre és la Barbara Gordon, l'Oracle, l'antiga Batgirl. És un personatge que ja he dit més d'un cop que m'encanta, i s'espavila molt bé sola des de la seva cadira de rodes, però hi ha coses que no pot fer i és per això que comença a col·laborar amb la Dinah Lance, la Black Canary, la dona de la vida del meu estimat Oliver Queen, en Green Arrow, que aquí només hi surt referenciat. 

Així doncs, el grup de superheroïnes més conegut dels còmics de la DC comença amb l'Oracle i la Black Canary, i en aquest primer volum veurem que col·labora puntualment amb altres personatges de moralitat més qüestionable i/o qüestionada com són la Caçadora o la Catwoman. Més endavant el grup esdevindrà més sòlid i augmentarà, però de moment tenim això: una aliança entre la Babs i la Dinah, que encara no es coneixen en persona, i que tindrà els seus alts i baixos mentre la Black Canary volta pel món en missions encarregades per la seva col·lega a l'altra banda del comunicador. 

Aquesta primera etapa, que ja tenia moltes ganes de llegir perquè els seus personatges individualment sempre m'han interessat, és entretinguda i es nota que en Chuck Dixon estima el que toca, però sí que es veu que és un escalfament, que el millor encara ha de venir. I això és bo, de fet. El que passa és que les històries especials que preparen el terreny per a l'arribada de la col·lecció regular fan que no acabi d'haver-hi cap trama gaire llarga, i això a mi no m'omple, però bé, potser és cosa de gustos personals.

Pel que fa al dibuix, hi ha ball de dibuixants, de millors i de pitjors (especialment bo és en Gary Frank, en gaudiran els amants de les dones ben dibuixades), però almenys es mantenen durant els petits arcs argumentals que hi ha. En definitiva, estic content d'haver-me comprat aquests volums (em falta llegir el 2 i comprar-me i llegir-me el 3) i de poder aprofundir, per fi, en les Birds of Prey, que també podríem anomenar "Les dones de Gordon".

Personatges LGBT als còmics

Avui és el dia de l'Orgull LGBT (Lesbià, Gai, Bisexual i Transsexual), i donada la naturalesa d'aquest bloc podria fer una entrada sobre els personatges d'aquest col·lectiu que apareixen en sèries i/o pel·lícules (per als videojocs, aquí), però m'estimo més fer-ho sobre còmics. De fet, no seria la primera vegada que en parlo, perquè ho vaig fer per comentar una escena de Gotham Central (on l'entrada de la Starfire esvalotava el galliner de la comissaria, amb la Renée Montoya i la Capitana Maggie Sawyer incloses) i també per desmentir la gastadíssima conya de la relació entre en Batman i en Robin.

Ja sabeu que sóc més de DC que de Marvel, i hi ha exemples de personatges homosexuals a totes dues editorials, però em centraré més en la que prefereixo. Parlo concretament dels personatges de l'esmentada Renée Montoya i la Kate Kane, ara The Question i Batwoman respectivament en les seves identitats superheroiques. 

El cas de la Renée el coneixem d'abans, perquè es va destapar a Gotham Central en una premiada línia argumental escrita per en Greg Rucka, el mateix guionista que després faria sortir de l'armari la Batwoman. Bé, en realitat aquesta és lesbiana des que el personatge es va recuperar per a l'Univers DC, mentre que la Renée es va estar uns quants anys dins l'armari. Totes dues havien tingut una relació en el passat i la tornen a tenir breument a la molt recomanable 52. M'agrada, aquesta relació, perquè tots dos personatges em cauen molt bé, i perquè és presentada amb realisme, tacte i sense morbositat innecessària.

Altres personatges els vaig descobrir en aquesta web que recopila la presència del col·lectiu LGBT als còmics. Tenim per exemple les amazones de Wonder Woman, que han viscut sempre en un ambient únicament femení. O aquest exemple que m'agrada especialment:

En Terry Berg, amic d'en Kyle Rayner de l'època en què aquest era l'únic Green Lantern, a l'etapa escrita per en Judd Winick, especialista en tocar de manera realista i respectuosa temes que habitualment no es toquen als còmics, com el VIH o l'homosexualitat, per la qual ha rebut alguns premis de la GLAAD. En aquest cas, en Terry està penjat d'en Kyle, que quan se n'assabenta hi reacciona d'una manera exemplar, fent conya com podem veure a la imatge, on en Terry li diu que el seu cul no és gran cosa i en Kyle li diu que se sent ferit i que, al contrari, té un darrere magnífic. A més, l'ajuda a acceptar la seva situació convencent-lo que no hi ha res de dolent. Per desgràcia, no tothom ho veu de la mateixa manera i el personatge serà, al cap d'un temps, víctima d'una brutal pallissa homòfoba.

Per part de Marvel tenim la Black Cat, enemiga-amant d'en Peter Parker (Spider-man), que representa que és bisexual, o en Colossus, un clàssic dels X-Men que en la seva versió Ultimate és gai, mentre que a la de sempre ha tingut diverses relacions amb noies, entre les quals la més coneguda la que va tenir amb la Kitty Pride, complicada per la diferència d'edat que hi havia entre ells. Tot i així, a la versió Ultimate la seva orientació no és ben rebuda pel seu amic Nightcrawler (a la imatge, on ho descobreix quan en Colossus li diu que anirà a un ball amb el personatge Northstar, també gai i pel que sembla el primer que va sortir de l'armari als còmics de superherois, als anys 80, però només de manera insinuada perquè llavors la censura no ho permetia) i els altres li acostumen a fer conyes.

Una altra parella gai de Marvel la tenim amb en Hulkling i en Wiccan, dels Young Avengers, que queda més que evident al diàleg que tenen a la imatge. De fet, llegeixo a la Wikipedia que en Wiccan, abans de dir-se així, es deia Asgardian, però la Hawkeye li va suggerir que se'l canviés per tal d'evitar brometes i sobrenoms que no diré aquí però que podeu deduir. També llegeixo que als còmics hi va haver problemes amb la premsa quan es va saber, però crec que els va anar millor que no pas al Colossus.

Tornem a l'univers DC perquè el personatge de la Holly Robinson, que després va substituir la Selina Kyle temporalment com a Catwoman quan aquesta va ser mare, té una relació amb una dona.

Per la seva banda, el protagonista de Hellblazer, en John Constantine, ha tingut diverses relacions amb homes i es declara bisexual. També ho és la Mística de Marvel. I fem el salt novament a DC, perquè el personatge de l'Obsidian, fill de l'Alan Scott, el primer Green Lantern, també és gai, tot i que va trigar a acceptar-ho. I va tenir (no sé si encara la té) una relació duradora amb en Damon Matthews, fiscal federal.

Altre cop a Marvel, a la realitat alternativa Exiles la Mary Jane és l'Spider-woman i té una relació amb la Sunfire. Hi ha molts més exemples, tant a Marvel com a DC, passant també per altres editorials més independents o segells com Vertigo, on per exemple hi ha The Sandman, amb uns quants personatges homosexuals, però no acabaríem mai i volia destacar els més coneguts i/o rellevants.

Pel que fa al manga, també hi ha personatges LGBT, però generalment es poden dividir entre els gais ridiculitzats o tractats de manera humorística i exagerada (el General Blue de Bola de Drac), sovint transvestits (la Nuriko de Fushigi Yûgi), i els gais estilitzats i andrògins que són caracteritzats d'una manera més seriosa i respectuosa però que tot i així són poc realistes i estan enfocats a atraure un públic bàsicament femení. Seria el cas d'en Subaru i en Seishirô de Tokyo Babylon i X, confirmats, o d'altres de fortament insinuats com en Tôya i en Yukito de Sakura, la caçadora de cartes, on també s'insinua que la Tomoyo és lesbiana perquè està aparentment enamorada de la Sakura.

Pel que fa a les lesbianes, tampoc no en trobem massa casos, però un que sí que és conegut és el de les Sailors Neptú i Urà, parella oficial a Sailor Moon. Tot i així, estan una mica estereotipades i la Sailor Urà, quan no duu l'uniforme, va vestida com un noi.

Parlo de personatges LGBT que apareixen al manga general, però també hi ha el manga de gènere homosexual amb totes les seves variants, tan diverses com passa amb la resta de gèneres del còmic japonès, entre les quals les més conegudes són el yaoi (relacions entre nois) i el yuri (relacions entre noies). I aquestes que són més conegudes són precisament les que mostren relacions idealitzades on tot va bé i, a més, molts personatges no accepten la seva homosexualitat i consideren les seves experiències com a "relliscades". També hi ha manga obertament gai i més realista, fet per i per a gais, per exemple, el que es coneix com a bara, però ja estem parlant d'un gènere molt específic.

En general, doncs, podem dir que la presència del col·lectiu LGBT als còmics ha anat creixent durant les últimes dècades, que sobretot als còmics de superherois cada cop es mostren més obertament i amb més realisme (els problemes que tenen per ser el que són no deixen de ser un reflex de la realitat), i que contribueixen a caracteritzar els personatges en les seves vides privades, cosa que no influeix en les seves tasques com a superherois. Encara queda camí per recórrer, sobretot al manga, però a mi em sembla que no pinta gens malament.

Lectures: Blackest Night

Des de la clàssica Crisis on Infinite Earths de 1985, que va significar un autèntic terrabastall per a l’Univers DC, esporàdicament l’editorial de còmics de superherois rival de la Marvel ha planificat altres “crisis” o grans esdeveniments que se suposava que canviarien els seus còmics tal i com els coneixíem. Sovint es tractava de complicades trames amb implicacions còsmiques i/o temporals, o simplement batalles de categoria universal, però amb poc suc i amb unes conseqüències exagerades per temes de màrqueting que a l’hora de la veritat no provocaven gairebé cap canvi. 

Hem vist Zero Hour, Infinite Crisis i altres espectaculars i aterridors títols, i l’última decepció va ser la feixuga Final Crisis d’en Grant Morrison. Per fi, però, ha arribat Blackest Night, el gran esdeveniment de la DC des de juny de 2009 fins a maig de 2010, orquestrat pel gran guionista Geoff Johns i extremadament interessant i recomanable. BN també ens obliga a seguir diverses sèries alhora, i com de costum és una mica embolicada de seguir si no ho fem amb un ordre de lectura correcte, però val la pena, tant el procés com les repercussions que té en cadascuna de les col·leccions de l’immens Univers DC. Aquest cop sí.

Encara que no seguiu les aventures d’en Superman, en Batman, la Wonder Woman, en Flash, en Green Lantern i companyia, deveu saber (o no us estranyarà) que hi ha personatges que han mort al llarg dels anys, i que alguns d’ells han ressuscitat només per demostrar un cop més que als còmics de superherois les morts acostumen a ser provisionals i tenen com a únic objectiu crear un dramatisme que potenciï les vendes de les col·leccions. Però què passaria si els morts-morts (els que no han tornat) s’aixequessin de la seva tomba convertits en enemics dels seus éssers estimats? Qui hi ha al darrere de tot això? Què passarà amb els herois que sí que havien ressuscitat? És el que ens planteja Blackest Night.

No és la resposta de DC als Marvel Zombies, sinó un treballat argument que transforma l’Univers DC en un immens camp de batalla entre cadàvers reanimats (els Black Lanterns) i els estupefactes herois (tant del cos dels Green Lanterns com dels altres colors de l’espectre, i també la resta d’herois) que es troben davant la necessitat de tornar a enviar a la tomba vells enemics morts però també persones estimades, missió enormement complicada per les seves implicacions emocionals. I és que els morts han tornat carregats de mala llet, fent retrets a uns herois que arrosseguen sentiments de culpa per les tràgiques morts de tots ells. A Blackest Night hi veurem de tot, però sobretot moments èpics, de gran dramatisme i també de terror, que ens atraparan com no ho havia aconseguit cap supersaga des de feia molts anys.

L’estructura de l’esdeveniment es basa en una sèrie principal, Blackest Night, dues que hi estan molt lligades (Green Lantern i Green Lantern Corps), minisèries especials de les principals col·leccions (Superman, Batman, Wonder Woman, Flash, JSA i Titans) i aquells números de la resta de sèries que es veuen afectats per tots aquests fets. Però hi ha un ordre, a l’hora de seguir aquesta imprescindible història. De fet, n’hi ha més d’un, però compartiré el que he seguit jo i que, en general, funciona. Feu clic aquí si us interessa poder tenir la llista en un bloc de notes. I no us espanteu, perquè no cal llegir-ho absolutament tot. Si es fa, es gaudirà al 100%, però la meva recomanació és llegir les principals que esmentava (BN, GL i GLC), així com les minisèries de “les grans” i, si s’escau, els números d’altres col·leccions que ens fem i que es veuen afectades per Blackest Night. Com a curiositat, també han "ressuscitat" per a una darrera entrega col·leccions que ja havien arribat al final, en alguns casos feia un temps i en d'altres molts anys, seguint la numeració on s'havia quedat.

Jo l’he llegit versió original, però Planeta DeAgostini ha publicat amb poca diferència de temps la versió en castellà de Blackest Night i dels principals còmics que cal llegir per entendre-la bé, deixant inèdits només alguns dels menys importants.

Una lectura trepidant, commovedora en alguns moments, i que ens farà gaudir d’una gran saga (i ja era hora) dels còmics de la DC. Era molt difícil aconseguir la correcta coordinació entre tots els equips creatius que li anaven donant forma, però s’ha aconseguit amb ben poques incoherències, si és que n'hi ha cap que es pugui qualificar així. Reverència als guionistes i dibuixants que l’han fet possible, amb una menció especial als espectaculars dibuixos de l'Ivan Reis i els seus col·legues. De seguida, però, es van posar amb la continuació de tot això, Brightest Day, que ja veurem si és a l’alçada de Blackest Night. S’ha de dir que, per sort (si no volem rebentar els prestatges ni estem enganxats a DC), es pot llegir BN i deixar-ho aquí.

Aquest article el vaig publicar originalment al portal Multivers.cat, ja descontinuat.

Lectures: Ronin, de Frank Miller

Tothom que tingui un mínim interès pel món del còmic coneix el nom d'en Frank Miller. Ara és una superestrella, un autor reconegut sobretot pels seus guions més que pels seus dibuixos (com a mínim és el que a mi em sembla) i que, com passa malauradament amb molts dels artistes que la crítica i el públic eleven a la categoria de semidéus, es pot permetre viure de rendes i de feines esporàdiques, algunes de les quals no són a l'alçada dels seus grans èxits. 

Ronin és una de les seves obres més conegudes (però no és la més coneguda dins les més conegudes) i va néixer entre 1983 i 1984, una època en què en Miller havia estat fent una excel·lent feina a Daredevil però quan encara no s'havia convertit en aquest semidéu de què parlàvem. 

Ronin va donar una empenta més a la seva carrera d'estrella com a guionista, i l'he acabat de llegir fa poc en la seva reedició de Planeta en un llibre de 304 pàgines en format absolute (tot i que en aquest cas no hi ha cap material extra que justifiqui aquest nom ni l'augment de la mida del llibre). 

No em venia de nou que en Frank Miller és un gran admirador de la imprescindible obra de Kazuo Koike i Gôseki Kojima El lobo solitario y su cachorro (Kozure Ôkami en japonès), de fet és l'autor de les il·lustracions de portada de l'edició de Planeta (i de l'americana) d'aquella obra. Ronin no s'hi assembla gens, és una història completament original, però que el seu protagonista sigui un samurai sense amo no és casual.

L'argument d'aquesta minisèrie de 6 números publicada originalment per DC, en castellà per Norma i recuperada per Planeta és força curiós i no m'hauria estranyat que se'n fes una versió cinematogràfica als anys 90. Però el cas és que no s'hi ha començat a treballar fins fa poc, i suposo que tard o d'hora veurà la llum. Espero que no se n'encarregui el mateix Miller, que seria capaç de rodar-la altra vegada en blanc i negre, com si tots els còmics del món fossin Sin City. I amb The Spirit ja va demostrar que s'ho pensa. 

En fi, dèiem que la història de Ronin és la d'un samurai sense amo, un ronin, i el seu enemic, el dimoni Agat, que 800 anys després de la seva batalla final al Japó medieval (i l'Edat Mitjana japonesa va durar moltíssim més que la nostra) són alliberats de l'espasa on havien quedat atrapades les seves ànimes i es troben en un "futur proper" (pensem que es va publicar als 80), en una Nova York distòpica els carrers de la qual són plens de bandes, mutants i gent de mala vida. 

 

Per sobre de tota aquesta pobra gent hi ha el complex Aquarius, una companyia fabricant de biocircuits (circuits que tenen vida pròpia, que s'autoreparen i que poden adoptar qualsevol forma) amb una sèrie de personatges que són els testimonis actius de la nova batalla entre el dimoni i el samurai, aquest cop en un escenari completament diferent.

Tot això va acompanyat dels senzills dibuixos d'en Frank Miller, que fa un ús bastant lliure de la composició de vinyetes però que trobo que no surt gaire ben parat, en alguns moments, de l'augment de format de les pàgines. Naturalment, això no és pas culpa seva. 

La història, per altra banda, està ben lligada, se'ns explica amb un estil cinematogràfic que ens fa anar perduts fins que lliguem caps (i personalment m'estimo més això que no pas els carrinclons textos dels 70 cap enrere, que ho explicaven tot) i els personatges són força interessants, tot i que l'autor no dedica gaire temps a aprofundir-hi.

Això verd de la imatge són els biocircuits, que durant la història van creixent de manera incontrolable a mesura que s'acosta el clímax del relat, un clímax una mica confús i que dóna lloc a interpretacions personals, perquè arriba un moment que en Miller ens vol fer dubtar sobre què és real i què no, a través d'uns personatges que també tenen problemes per entendre el que està passant. 

Tot i així, la sensació que em queda després de llegir Ronin és d'haver passat una bona estona i de tenir ganes de tornar-la a llegir algun dia. No la considero una obra mestra, però la seva lectura m'ha satisfet i, com he dit, vull repetir més endavant, de manera que com a còmic ha assolit l'objectiu.

Lectures: Batman - Life after Death

Tenia el bloc una mica abandonat i no hi escrivia des de feia 6 dies. Això no pot ser, però en la meva defensa he de dir que últimament he dedicat força temps als videojocs, tant pel que fa al bloc com en la vida real. La típica oscil·lació entre les meves dues grans passions, que encara que no ho sembli intento mantenir equilibrada. No hi perdem més temps. Avui toca comentar una de les meves lectures més recents. 

És el Batman: Life after Death, que recopila els números 692 a 699 (desembre 2009 - juliol 2010) de Batman i que va després del volum Long Shadows (687-681). Per tant, és el segon de la col·lecció (que no de l'Univers Batman) en narrar les aventures del nou Cavaller Fosc, i aquest cop se n'encarrega com a autor complet en Tony S. Daniel, que havia il·lustrat els guions d'en Grant Morrison a Batman R.I.P.

Però aquest volum, que novament surt molt més barat en versió original, i que a sobre és en tapa dura i amb paper de qualitat, no està format només per l'etapa que correspon a l'arc argumental que dóna nom al llibre, sinó que acaba amb una història de dues entregues, Riddle me this, on Daniel es dedica exclusivament a escriure mentre que els dibuixos els fa el mallorquí Guillem March i on, per cert, vaig trobar les referències a la cultura catalana que vaig comentar fa poc.

El primer arc continua on ho havia deixat en Judd Winick i ens porta una nova aventura d'en Dick Grayson com a Batman, en què s'ha de continuar enfrontant a la guerra entre bandes que castiga Gotham. Un nou Màscara Negra, el Pingüí i la tornada de la família Falcone li compliquen la vida a un exNoi Meravella i exNightwing que es va fent seu l'uniforme d'en Batman però que encara troba que li va gran, i és que l'ombra d'en Bruce Wayne és allargada, com suggeria el títol de l'anterior recopilatori. 

El dibuix de Daniel és més que notable i hi ha alguna escena memorable, com la de la imatge que he posat, però el guió, una mica confús probablement per reforçar la desorientació d'en Batman i per això segurament intencionat, no em va acabar d'atrapar. M'ho vaig passar bé i prou, podríem dir. No quedarà com una de les històries que més recordo, vaja. Però he de fer una mica d'advocat del Diable i dir que pot ser un problema personal, ja que l'enigma que es destapa aquí, la identitat del nou Màscara Negra, me l'havia rebentat jo mateix en una de les meves moltes exploracions d'articles de la Wikipedia que faig quan m'avorreixo. Un spoiler no volgut, un accident, la curiositat que mata el gat. 

Tot i que més curta i menys rellevant, Riddle me this em va agradar més. Hi trobem un Batman que s'enfronta a un assassí que es dedica a cometre crims temàtics basats en alguns dels enemics clàssics del justicier, i comptarà amb l'ajuda d'en Riddler (també conegut com a E. Nigma), precisament un d'aquests dolents, però que fa un parell d'anys que s'ha reformat i s'ha convertit en un aliat d'en Batman des de la seva posició de detectiu privat. 

Dues històries entretingudes que recuperen el gènere detectivesc sovint enyorat a la col·lecció d'un personatge nascut com a detectiu, i que continuen donant forma al nou Batman, que confesso que no em desagrada gens. M'agradava el to fosc d'en Bruce Wayne, però el seu cinisme de vegades és excessiu i fa venir ganes de dir-li que gaudeixi una mica de la vida, cosa que va fer excepcionalment en unes vacances d'un any que mai no se'ns han arribat a explicar del tot. En Dick Grayson també és orfe per circumstàncies terribles i també és un personatge torturat, però sap gaudir del seu temps lliure i cultivar les relacions amb els altres membres de l'Univers DC, com vèiem al petó de la imatge. 

El proper recopilatori abarcarà des del número rodó 700 fins al 703 i serà el retorn d'en Grant Morrison a la col·lecció, amb el títol global de Time and the Batman. Però el retorn del guionista no serà l'única reaparició. Espero amb candeletes la sortida d'aquest volum el proper febrer.

Green Arrow contra la sida

Avui és el Dia Mundial de la Sida, o el Memorial Internacional contra la Sida, o com es vulgui anomenar. Com cada any, l'1 de desembre recordem que hi ha aquesta terrible malaltia pel món,  i que està acabant amb les vides de milions de persones des dels anys vuitanta. I malgrat tots els esforços la situació no millora gaire. S'ha de lluitar en diversos fronts, perquè se n'ha de trobar la cura, sí, però mentre no és així el que podem fer és minimitzar-ne els efectes i, per tal de tallar el mal de soca-rel, parlar-ne i prevenir. 

És precisament en aquest àmbit, o almenys dins una de les seves branques, on correspon l'entrada d'avui. Comencem pel principi: l'excel·lent guionista de còmics Judd Winick, que és un dels meus preferits, va guanyar el 1994 als Estats Units un reality show de l'estil de Big Brother, i allà hi va conèixer el que seria el seu millor amic, en Pedro Zamora, que era seropositiu. Allò el va conscienciar sobre el tema i des de llavors aporta el seu gra de sorra en la lluita contra l'estigmatització de les persones amb el VIH, que és el que fa que moltes d'elles, per por de ser marginades (una por fonamentada), no vulguin fer-se les proves tot i tenir sospites d'estar infectades, decisió errònia i fatal, perquè al final s'acaba detectant igualment però en un estat massa avançat com per intentar pal·liar-ne els efectes.

Una de les coses que ha fet el guionista, a més de publicar un còmic autobiogràfic, multipremiat  i lloat, amb el títol de Pedro and me (editat també no fa gaire per Astiberri en castellà com a Pedro y yo), és tocar el tema en els seus còmics de més influència, com és el cas de la seva llarga i imprescindible etapa a Green Arrow. 

Hi vam conèixer la Mia Dearden, l'adolescent que l'Oliver Queen (en Green Arrow) acolliria després de rescatar-la del món de la prostitució de menors i que convertiria en la seva nova aliada en la lluita contra el crim sota el nom de Speedy, identitat superheroica que antigament havia pertangut a en Roy Harper, d'adult Arsenal i més endavant Red Arrow.

Al número 43 del volum 3 de la col·lecció Green Arrow, de desembre de 2004, la Mia descobria que era seropositiva, a causa del seu passat en la prostitució. La notícia, naturalment, queia com una galleda d'aigua freda sobre el seu mentor i la resta de la "família" Arrow, però tot i que no va restar importància ni gravetat a la qüestió, en Winick va donar des del principi un missatge de tranquil·litat: la Mia volia continuar amb el seu paper de superheroïna, tot respectant la medicació que havia de prendre i duent una vida tan normal com li fos possible. 

En el seu cas, com que se li va detectar a temps, pot conviure amb la malaltia i fer una vida no només normal, sinó fins i tot més sacrificada que una persona normal, entenent "normal" com a "no lluitadora contra el crim". 

Ella mateixa es pren la seva desafortunada situació com una oportunitat de fer un servei a la societat i en parla obertament al seu institut, on fa una xerrada sobre el tema. Però la sensació d'haver deixat de ser una persona "normal", "neta" i "desitjable" no l'abandona, com es pot veure a la pàgina que hi ha just a sobre, en què en parla amb en Connor Hawke, en Green Arrow fill. 

La resposta del noi és la que veiem aquí. Després, ella fa broma i li pregunta si a partir d'ara estan junts, que és el que a ella li agradaria, i ell li respon que no, perquè ho ha fet per demostrar-li que no ha de tenir por, que si algú l'estima no li farà angúnia tocar-la. 

Quan llegia aquests números (a la col·lecció Green Arrow Especial de l'edició de Planeta) em va commoure com el guionista tracta el tema. El normalitza, no pretén donar lliçons morals, ens diu què és la sida i què no és, què comporta però també què és el que no té per què canviar (sempre que s'agafi a temps, la persona només sigui portadora del virus i no hagi desenvolupat la malaltia), i anys després la noia continua sent conscient que té això dins, però ja no té tants dubtes i ho viu amb molta normalitat. El millor és que, tot i la càrrega educativa d'aquesta subtrama, en Winick la integra perfectament en les històries de l'Arquer Maragda, que no oblidem que al cap i a la fi són del gènere superheroic.