Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miller. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miller. Mostrar tots els missatges

dijous, 30 de desembre del 2010

Lectures: Ronin, de Frank Miller

Tothom que tingui un mínim interès pel món del còmic coneix el nom d'en Frank Miller. Ara és una superestrella, un autor reconegut sobretot pels seus guions més que pels seus dibuixos (com a mínim és el que a mi em sembla) i que, com passa malauradament amb molts dels artistes que la crítica i el públic eleven a la categoria de semidéus, es pot permetre viure de rendes i de feines esporàdiques, algunes de les quals no són a l'alçada dels seus grans èxits. 

Ronin és una de les seves obres més conegudes (però no és la més coneguda dins les més conegudes) i va néixer entre 1983 i 1984, una època en què en Miller havia estat fent una excel·lent feina a Daredevil però quan encara no s'havia convertit en aquest semidéu de què parlàvem. 


Ronin va donar una empenta més a la seva carrera d'estrella com a guionista, i l'he acabat de llegir fa poc en la seva reedició de Planeta en un llibre de 304 pàgines en format absolute (tot i que en aquest cas no hi ha cap material extra que justifiqui aquest nom ni l'augment de la mida del llibre). 

No em venia de nou que en Frank Miller és un gran admirador de la imprescindible obra de Kazuo Koike i Gôseki Kojima El lobo solitario y su cachorro (Kozure Ôkami en japonès), de fet és l'autor de les il·lustracions de portada de l'edició de Planeta (i de l'americana) d'aquella obra. Ronin no s'hi assembla gens, és una història completament original, però que el seu protagonista sigui un samurai sense amo no és casual.


L'argument d'aquesta minisèrie de 6 números publicada originalment per DC, en castellà per Norma i recuperada per Planeta és força curiós i no m'hauria estranyat que se'n fes una versió cinematogràfica als anys 90. Però el cas és que no s'hi ha començat a treballar fins fa poc, i suposo que tard o d'hora veurà la llum. Espero que no se n'encarregui el mateix Miller, que seria capaç de rodar-la altra vegada en blanc i negre, com si tots els còmics del món fossin Sin City. I amb The Spirit ja va demostrar que s'ho pensa. 

En fi, dèiem que la història de Ronin és la d'un samurai sense amo, un ronin, i el seu enemic, el dimoni Agat, que 800 anys després de la seva batalla final al Japó medieval (i l'Edat Mitjana japonesa va durar moltíssim més que la nostra) són alliberats de l'espasa on havien quedat atrapades les seves ànimes i es troben en un "futur proper" (pensem que es va publicar als 80), en una Nova York distòpica els carrers de la qual són plens de bandes, mutants i gent de mala vida. 

 
Per sobre de tota aquesta pobra gent hi ha el complex Aquarius, una companyia fabricant de biocircuits (circuits que tenen vida pròpia, que s'autoreparen i que poden adoptar qualsevol forma) amb una sèrie de personatges que són els testimonis actius de la nova batalla entre el dimoni i el samurai, aquest cop en un escenari completament diferent.

Tot això va acompanyat dels senzills dibuixos d'en Frank Miller, que fa un ús bastant lliure de la composició de vinyetes però que trobo que no surt gaire ben parat, en alguns moments, de l'augment de format de les pàgines. Naturalment, això no és pas culpa seva. 

La història, per altra banda, està ben lligada, se'ns explica amb un estil cinematogràfic que ens fa anar perduts fins que lliguem caps (i personalment m'estimo més això que no pas els carrinclons textos dels 70 cap enrere, que ho explicaven tot) i els personatges són força interessants, tot i que l'autor no dedica gaire temps a aprofundir-hi.


Això verd de la imatge són els biocircuits, que durant la història van creixent de manera incontrolable a mesura que s'acosta el clímax del relat, un clímax una mica confús i que dóna lloc a interpretacions personals, perquè arriba un moment que en Miller ens vol fer dubtar sobre què és real i què no, a través d'uns personatges que també tenen problemes per entendre el que està passant. 

Tot i així, la sensació que em queda després de llegir Ronin és d'haver passat una bona estona i de tenir ganes de tornar-la a llegir algun dia. No la considero una obra mestra, però la seva lectura m'ha satisfet i, com he dit, vull repetir més endavant, de manera que com a còmic ha assolit l'objectiu.



diumenge, 3 d’octubre del 2010

Lectures: Batgirl Rising

Parlar de la Batgirl és parlar d'una identitat superheroica sota la qual hi ha hagut quatre noies diferents: dues de llarga durada, una de molt curta i l'actual, que veurem fins on arriba. La Batgirl de tota la vida, la que tots els seguidors de les aventures d'en Batman tenim al cor, és la Barbara Gordon, actualment Oracle, la segona va ser l'Helena Bertinelli (que va ser destituïda ràpidament), la tercera l'enigmàtica Cassandra Cain i la d'ara la Stephanie Brown, antigament Spoiler, que va ser durant un període molt curt l'única Robin femenina. 


No estic rebentant res, dient que és ella qui s'amaga sota la disfressa de la nova Batgirl. És d'aquelles coses que mesos abans que es publiquin ja han corregut per internet com la pólvora. I al cap i a la fi no és gaire important. Sabíem que no seria la Barbara Gordon, per motius obvis.

Doncs bé, no m'embolico més. El que he llegit ha estat el recopilatori Batgirl: Rising, que reuneix els set primers números de la nova col·lecció, i que seria una mena de continuació del tom Oracle: The Cure, perquè si bé la noia que salta pels terrats ja no és la filla del Comissari Gordon, la pèl-roja més popular de l'Univers DC sí que té molta importància en aquesta nova etapa de la sèrie. Podríem dir que la Batgirl d'ara és més aviat un equip format per la Stephanie Brown i la Barbara Gordon que no pas una sola persona. 


En aquesta nova etapa de la seva vida, la Stephanie haurà de lluitar contra moltes coses. Per començar, després d'haver fracassat en les seves anteriors identitats superheroiques fins al punt que va arribar a fingir la seva pròpia mort (sumant-se a la del segon Robin per a turment d'en Batman, dues morts que curiosament han acabat amb la resurrecció tant del que havia mort de veritat com de la que només ho feia veure), ha de compaginar la seva vida secreta de superheroïna de nit amb la d'universitària que intenta posar seny de dia.

Però sobretot lluita per ser acceptada, per rebre una nova oportunitat que en Batman i en Robin no li volen donar, encara que no són el Batman i el Robin que ella coneixia (la mort d'en Bruce Wayne ha trastocat tot l'univers del Cavaller Fosc). Aquesta tenacitat és el que convenç precisament la persona a qui li feia menys gràcia veure una nova Batgirl: la Batgirl original. 


Com he dit abans, el nou Batman i el nou Robin coneixen el seu passat temerari i no hi confien, a més de no creure gaire en les seves habilitats, però ella lluitarà per demostrar-los que poden comptar amb ella i que els pot treure de més d'un embolic. 

Conec poc la que fins ara havia estat la Batgirl, la Cassandra Cain, però no m'ha arribat a convèncer mai. En canvi, la Steph em cau molt bé i crec que a la seva identitat superheroica li va molt bé el nou to juvenil, bromista i al mateix temps dramàtic que forma part de la biografia d'aquesta noia que espero que es quedi molt temps fent aquest paper, i si és possible amb el recolzament de la venerada Babs Gordon. M'ha agradat molt aquest rellançament dut a terme pel guionista Bryan Q. Miller i els dibuixants Lee Garbett i Trevor Scott. No sé si es publicarà en castellà, però el recomano a qualsevol que vulgui passar una bona estona amb un còmic entretingut. 





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails