Lectures: Green Arrow - Salvation

Fa exactament 1 any vaig ressenyar el recopilatori Green Arrow: Into the Woods, el penúltim de l'etapa pre-rellançament de DC, i he trigat en tenir el següent, Green Arrow: Salvation, que posa fi al volum 4 de la col·lecció amb els números 8 a 15 (març a octubre de 2011). Però finalment me'l vaig fer comprar a Nova York mateix, que és on precisament havia comprat l'anterior, i ja l'he llegit.

En aquella ressenya ja vaig dir que aquesta etapa estava relacionada amb el macroesdeveniment Brightest Day, seqüela de Blackest Night, i que representava un canvi total de l'statu quo del personatge després dels tràgics esdeveniments de Justice League: Cry for Justice i Justice League: Rise and Fall.

També vaig dir que bàsicament vèiem el personatge lluitant al bosc, on estava exiliat, però en aquest cas encara el veurem més reclòs en aquest ambient, perquè s'ha d'enfrontar a una greu amenaça que arriba del mateix bosc. 

Parlem de l'Etrigan, o Demon, personatge pel que no he sentit mai el més mínim interès i que es presenta amb la següent premissa original: sempre ha estat tancat al cos d'en Jason Blood, però a causa de les propietats del bosc tots dos ens se separen i en Jason demana ajuda a en Green Arrow, i al seu nou aliat Galahad, per a acabar amb el monstre.

Tot plegat dóna lloc a 5 números per al meu gust excessius en què s'explica una batalla èpica entre aquests personatges i on especialment cap al final tenen rellevància alguns fets de Brightest Day que no conec i que potser hauria d'haver llegit per tal de gaudir més d'aquest arc argumental, però que sincerament no crec que millorin gaire uns números que no és que siguin dolents, que no ho són, però sí que m'han semblat, per la seva temàtica, allunyats del que estic acostumat a veure a Green Arrow des de fa anys. 

Per sort el volum (tant el llibre com l'etapa editorial) s'acaba amb tres números en què l'Oliver Queen ja surt del bosc i s'enfronta, altra vegada (ja ho havia fet a Into the woods) a uns homes embotits en armadures robòtiques i ens ofereix una aventura trepidant, tot i que sospito que es va concebre com un arc argumental curt i sense gaire profunditat amb l'únic objectiu d'omplir el forat fins al final del volum 4.

Aquest cop ho fa per encàrrec dels Marshals, a través de l'agent Haley Donovan, que té un peculiar caràcter i que li demana ajuda per tal d'aturar els atemptats del Reverend Miggs, el líder d'una perillosíssima secta que s'ha proposat acabar amb tots els focus de pecat de la societat dels Estats Units. I per què l'hi demanen a ell, precisament? Doncs perquè ja ha demostrat que és un dels pocs herois capaços de matar un enemic, cosa que lliga amb les sagues de la Lliga de la Justícia que van dur l'Arquer Maragda a l'exili.

I ara què? Doncs ara sí que toca The New 52, el rellançament de l'Univers DC que per a diverses col·leccions ha significat un autèntic reset, com és per desgràcia el cas de Green Arrow, que és de les que ens tornen el protagonista rejovenit i en uns nous orígens que neguen les etapes anteriors. 

Salvation em deixa amb una bona sensació, bàsicament en els seus darrers números, del tàndem James Patrick (guió) i Agustín Padilla (dibuix), més que no pas els 5 primers, del guionista J.T. Krul i el dibuixant Diógenes Neves, però malgrat l'entreteniment del final em quedo amb les ganes de veure el protagonista reconciliant-se amb la resta de superherois (aquí en surten dos, que fan un paper testimonial i són en Mr. Terrific i el Dr. Mid-nite) i especialment la seva família. Ja no ho veurem, ara tot això queda esborrat i el Green Arrow oficial és el jove que protagonitza el volum The Midas Touch, que fa temps que tinc i que ara ja puc llegir. En parlarem.

Lectures: Iron Man - El Demonio en una botella

Com ja sabeu, jo sóc més de DC que no pas de Marvel. De fet, sempre ho he estat, fins i tot quan no llegia DC. Devien ser les pel·lícules d'en Batman, les dels anys 80-90, no ho sé, però el cas és que sempre he estat més de DC. En canvi, llegia Marvel perquè era més fàcil trobar-ne còmics, quan jo era adolescent. Quan Planeta es va fer amb els drets de DC, els còmics de la popularment anomenada Distingida Competència es van estendre molt i des de llavors que sóc més feliç en aquest sentit. Això no vol dir que no m'agradin els còmics de la Marvel, però s'ha de triar i admeto que mentre em vaig convertint en un moderat expert en DC, de la Marvel en vaig fent tastets casuals. 

Voler fer-se sencera qualsevol col·lecció de còmic de superherois és una bogeria, a més d'impossible, perquè al darrere hi tenen centenars de números publicats al llarg de dècades, a banda de col·leccions paral·leles i interrelacionades. És per això que, en el cas de Marvel, ja fa un temps que vaig decidir que em concentraria en sagues concretes, mítiques, populars... com la que avui ens ocupa, l'anomenada Demon in a Bottle, que va tenir lloc entre els números 120 i 128 de The Invincible Iron Man, el 1979. 

Jo ja n'havia sentit a parlar feia anys, però no m'agradaven les biblioteques Marvel en blanc i negre que va començar Planeta i que va heretar Panini quan hi va haver el canvi en els drets de publicació dels còmics de superherois. Llavors, la filial espanyola de l'editorial italiana, amb seu a Torroella de Montgrí, va iniciar la línia Marvel Gold, en què es recuperen etapes clàssiques concretes, en color i en un format atractiu de tapa tova i paper satinat. 

Normalment són exageradament cares, és el gran defecte que té Panini, però El Demonio en una botella té un preu més raonable (15 euros per 9 còmics que conté) i em vaig acabar de decidir. A més, van ser prou intel·ligents d'editar-la coincidint amb l'estrena del segon llargmetratge d'imatge real dirigit per en Jon Favreau, i la inevitable febre (cacofonia no intencionada, si és que l'heu notat) pels personatges de còmic que veiem cobrar vida a les sales dels cinemes ajuda força a que les seves aventures de paper ens semblin més atractives que de costum.

I fa uns minuts que he acabat de llegir aquesta història tan mítica, que va disparar les vendes d'una col·lecció que estava a punt de ser cancel·lada perquè duia uns quants anys a la deriva, fins que la van rescatar en David Michelinie (argument), en Bob Layton (guió, acabats i tinta) i en John Romita Jr. (dibuixos a llapis).

Fixeu-vos si és una saga important, que fins i tot té una figura dedicada. Sens dubte, és una de les etapes més conegudes i aclamades de la història d'un personatge que, salvant molt les distàncies, considero la contrapartida d'en Batman a l'Univers Marvel i per això m'agrada. Perquè es tracta d'un milionari que no té superpoders, sinó calés per lluitar amb tecnologia. La principal diferència entre en Bruce Wayne i en Tony Stark és que el paper de playboy milionari que fingeix l'orfe de Gotham per antonomàsia és representat amb molt de gust pel guaperes del bigoti. Per la resta, tinc debilitat pels superherois sense superpoders, i si no que l'hi preguntin a l'altre milionari (o exmilionari) que em té el cor robat, en Green Arrow.

Però centrem-nos: de què va aquesta història? Bé, pel títol es pot deduir fàcilment, i si heu vist la pel·lícula Iron Man 2 (on el tema es toca, amb l'adaptació necessària en qualsevol conversió còmic-film) no us sorprendrà saber que tracta l'alcoholisme del seu protagonista. 

Aquí tenim la portada de l'últim número de la saga, el 128, que és una de les més conegudes de la història de l'editorial, una icona en si mateixa. Doncs el que dèiem, en aquesta aventura en Tony Stark s'enfronta a una sèrie de problemes quotidians (una tendència que durant els setanta i sobretot els vuitanta veuríem als còmics tant de Marvel com de DC), que se li barrejaran amb uns altres que afectaran el seu alter ego superheroic però que, paradoxalment, faran mal sobretot a la seva empresa, la Stark International. 

En aquest context, la pressió el supera i comença a beure més del compte, sortida que no representa mai una solució i que només empitjora les coses, com se'ns ensenya constantment durant la història amb un realisme i una cruesa que m'agradaria pensar que va ser pedagògica durant aquella època (i que podria ser-ho fins i tot ara per a qualsevol lector) encara que només estiguem parlant d'una o dues persones. 

Aquests nou números definirien el personatge com mai no ho havia fet cap altra saga, i després de més de 30 anys es llegeixen de manera amena (deixant de banda obsoletíssimes referències culturals i polítiques), a més de ser perfectament comprensibles per a qualsevol lector, conegui o no la col·lecció (i us ho dic jo, que la conec poquíssim, per desgràcia), i una manera perfecta d'endinsar-s'hi i conèixer alguns dels seus personatges bàsics. Per tant, l'he de recomanar per força.