Lectures: Demokratia

Fa temps vaig acabar de llegir i ressenyar un còmic que em va agradar molt, i que encara considero d'allò més recomanable perquè és diferent, fa reflexionar i presenta situacions molt emotives i dures en un context de ciència-ficció força realista i situada al present o en un futur no gaire llunyà. 

Era Ikigami, i l'havia creat un autor anomenat Motorô Mase, del qual no sabíem res més. Reconec que mai no em vaig plantejar quines altres obres havia dibuixat, fins que un dia Panini va llicenciar el manga de què parlaré avui, vaig veure qui el signava i immediatament em va interessar.

Demokratia és un manga serialitzat a la revista de manga per a seinen o joves adults Big Comic Spirits entre 2013 i 2015, i recopilat en 5 volums, la meitat que l'anterior obra de l'autor. I això té unes conseqüències, per a mi, que detallo més avall.

Entrem ja en la sinopsi: dos estudiants universitaris, anomenats Taku Maezawa i Higashi Iguma, uneixen els seus coneixements (el primer, en software, i el segon en robòtica) per crear una ginoide (ja és hora que les comencem a anomenar així), en secret. I ho fan així perquè és una creació relacionada amb un programa que en Maezawa té compromès amb una empresa -en un acord poc favorable per a ell- i que en teoria no pot fer servir.

La gràcia del seu projecte és que les accions de la noia artificial les decidiran 3.000 persones a través de l'esmentat  programa, distribuït per internet a aquestes persones i que s'anomena Demokratia. L'objectiu és crear l'ésser humà definitiu o perfecte, amb les aportacions de la saviesa de tots aquests participants.

A través d'un xat amb un sistema que permet votar les propostes preferides dels usuaris es decideix absolutament tot el que fa la ginoide, que es diu Mai. La gent veu el que ella veu i sent el que ella sent, però amb censura, per tal de protegir la intimitat de les persones amb les que interactua i també per a evitar que se sàpiga on és exactament.

Certament és un dels punts febles del manga, aquesta necessitat de votar fins i tot amb quin peu comença a caminar -exagero, però no tant-, i la credibilitat que podria tenir com a humana una ginoide que no actua amb la fluïdesa d'una persona real, però la premissa és interessant. Se suposa que la protagonista s'anirà trobant amb situacions que requeriran debats ètics i morals, i és això el que ens anem trobant a mesura que es desenvolupa la història.

El primer "cas" que veiem és el d'un noi que es vol venjar de la societat perquè creu que la vida l'ha tractat injustament, i es viuen moments de molta tensió, que els usuaris de Demokratia, alguns dels quals coneixem amb més profunditat -amb el seu rerefons, les seves motivacions i els seus traumes- i esdevenen els personatges secundaris d'aquest còmic, hauran de resoldre debatent i votant com més ràpid millor.

Sens dubte s'aprofita per tocar un tema que continua a l'actualitat, i és el de l'aïllament de les persones que no encaixen al model de societat estàndard, l'abandonament, cosa que ens condueix a la segona història, tot i que en aquest cast se'ns mostra d'una altra manera.

La Mai coneix un senyor gran que està molt malalt i viu sol, esperant la mort. A través d'ella els usuaris de Demokratia han de decidir com l'ajuden, si és que l'ajuden, i de pas se'ns parla del problema de l'envelliment de la població, especialment greu al Japó, perquè aquestes persones tenen la sensació -i no ens esforcem per canviar-la- que fan nosa i que només són una font de despeses.

Així, fins llavors Demokratia té un desenvolupament similar a Ikigami, amb històries autoconclusives però també una trama troncal, que és l'evolució del projecte i la necessitat de trobar un objectiu, una voluntat general per tal de fer anar la Mai a alguna banda en comptes d'anar-se ocupant de casos que fan que aquest títol sigui gairebé un recull d'històries autoconclusives.

I aquí ve una paradoxa: després d'un gir de guió força impactant comença el que seria un clímax allargassat, unes pàgines una mica més avorridotes, de molta xerrera i poca acció, però que alhora van encaminades al trepidant tram final, que em sembla que arriba massa aviat -tot i l'allargassament- perquè, si ens hi fixem, només hem vist dos casos i ja passem a un desenllaç que és pràcticament la meitat dels 5 volums.

No sé si el problema va ser que la sèrie es va cancel·lar i l'autor va haver d'anar per feina o ja ho tenia previst així, però fa la sensació que es podrien haver explicat més històries, tocat més temes, abans de passar a un final d'altra banda correcte.

Sigui com sigui, sense tractar-se d'una gran obra, Demokratia convida a reflexionar sobre temes d'actualitat, fins i tot alguns que es toquen de manera menys directa, com és el cas del racisme, perquè ens mostra persones discutint sobre aquests temes i, per tant, opinions diverses que poden coincidir amb la nostra o no, de manera total o parcial.

És com ser espectador de qualsevol debat, que sempre fan reflexionar, ens refermen les idees o ens les fan replantejar. La mateixa democràcia és una qüestió sobre la que es discuteix en aquest manga, perquè el gran error dels creadors de la Mai és suposar que cal fer el que vulgui la majoria, però sense aturar-se a pensar que de vegades aquesta majoria pot estar formada per energúmens embogits per les circumstàncies d'un moment concret.

És un problema que té la democràcia tal com la coneixem, també, però que aquí s'agreuja amb l'anonimat que proporciona el sistema telemàtic de debat i presa de decisions, que permet que alguns usuaris de Demokratia opinin i votin a la babalà, sense por de les conseqüències, emparats per la protecció que tenen presumptament garantida. Som davant d'un manga amb defectes i febleses, tant narratives com de ritme, però alhora molt interessant per a qualsevol que vulgui llegir un còmic dels que fan pensar.

Lectures: Hunter x Hunter - Saga de Greed Island

Fa força temps vaig escriure una entrada sobre les meves impressions del primer arc argumental de Hunter x Hunter. No ho vaig fer amb la intenció de ressenyar tota l'obra, ni tampoc ho descartava, sinó que més aviat la meva idea era anar comentant sagues a mesura que les llegís i sempre que em vingués de gust.

Precisament ara que he acabat de llegir la de Greed Island, que es troba entre els volums 13 i 18 de l'obra actual (i des de 1998) del senyor Yoshihiro Togashi, em ve de gust parlar-ne, i aquest cop, al contrari que amb la primera saga d'aquesta veterana obra de lenta publicació, no ho faré en uns termes gaire favorables.

No m'havia deixat gaire convençut el desenvolupament de la saga anterior, la de la ciutat de Yorkshin, amb tot el tema de les subhastes i les intrigues que va arribar un moment que, de tan complexes, costaven d'entendre. Al final, com ja havia vist a Yû Yû Hakusho, l'autor havia optat per desviar-se i havia deixat uns quants caps interessants sense lligar.

Però ens havia enganxat, perquè hi havia hagut un fotimer de moments entretinguts i molta tensió. En canvi, a Greed Island es parteix d'una bona idea i la cosa degenera, perquè no s'acaba d'executar del tot bé, i vull deixar clar que tampoc no se m'acut una proposta alternativa.

Els esdeveniments d'on surt aquesta imatge, l'enfrontament de baló presoner (sí, a mi també em sona estrany, però es veu que com a esport té molta més tradició al País Valencià i "pilota presonera" dóna molt pocs resultats a Google), són els únics que realment van despertar el meu interès, i estem parlant de 6 volums. I bé, el senyor Togashi és un expert en crear desenes de personatges, cadascun amb un nom estrafolari, però tampoc no els acabem de conèixer gaire.

Fora d'això és una saga que m'ha cansat, m'ha avorrit i m'ha desorientat per culpa de la inacabable xerrera dels personatges, tot plegat agreujat per la irregularitat amb què Panini ha publicat aquests números per culpa d'uns misteriosos "problemes logístics" i argumentalment per un sistema de regles i normes que se suposa que donen consistència al joc de cartes que hi ha dins el videojoc on van a parar els personatges.

No veig malament la descripció d'un videojoc dins un manga, encara que visual i narrativament xoqui perquè és difícil traslladar el concepte a les pàgines d'un còmic o d'un llibre, però crec que l'autor es va excedir en introduir les cartes i, potser sóc massa curtet (tot és possible), unes normes que en molts moments he estat incapaç d'entendre i no m'han encaixat amb segons quines situacions. No em demaneu quines, perquè no les sabré localitzar. Deixem-ho en què és una sensació que m'ha acompanyat durant tota la saga.

Tanmateix hi ha moments relativament interessants, alguns combats físics i els entrenaments dels dos protagonistes —per cert, hi he trobat a faltar, i molt, en Leorio i en Kurapika, que m'agraden més que en Gon i en Killua—, però també a Greed Island s'enceten idees que queden penjades, precisament en aquests entrenaments que ens diuen que han donat com a resultat una nova tècnica especial d'en Gon, però que no he acabat de veure com funciona, i em preocupa que la cosa es quedi així tenint en compte els precedents.

En resum, no m'ha agradat massa, Greed Island. No n'esperava gaire, de l'apartat visual, perquè com ja vaig dir a l'entrada dels primers volums considero que en Yoshihiro Togashi ha afluixat respecte a Yû Yû Hakusho, però sí que esperava una saga millor que l'anterior, i ha estat a l'inrevés. Confusa, ambiciosa però mal executada i per enèsima vegada deixant algunes coses sense resoldre o sense aprofundir en d'altres que semblava que tenien més suc. Per exemple, m'hauria agradat veure l'aplicació dels efectes de les cartes, més que no pas les intrigues per a aconseguir-les.

Espero que la saga de les formigues quimera, que s'inicia a les últimes pàgines del 18è volum recopilatori, m'agradi més. De moment sembla interessant.

Lectures: Q&A, número 5

Per fi ha arribat el volum 5, el penúltim, de Q&A, després d'una quarta entrega que no em va agradar gaire com ja vaig comentar, i he de dir que, sense conèixer encara el final i sense pensar, de cap manera, que un últim gir pugui incloure aquesta obra en el grup de les obres mestres d'en Mitsuru Adachi, m'he reconciliat amb la història dels germans Ando i la Yûho Maezawa.

Ja entrem en la recta final de l'obra i si bé continua essent evident que en un sol volum la història no pot trobar un propòsit que tampoc no ha insinuat en cap moment, el volum 5 m'ha deixat un regust molt millor que no pas el quart. Com passava al tercer, però, és precisament perquè es torna a aprofundir en els personatges secundaris que això ha estat així.

Un d'ells és en Kôsei, el germà gran de la Yûho, que continua la seva carrera d'escriptor després de l'empenta rebuda per en Q i ara en continuarà rebent en el seu objectiu de conquistar la bella editora que li ha tocat. 

Ens assabentem que quan en Q era viu en Kôsei el tractava bé i l'ajudava, i ara entenem per què el fantasma li està tornant els favors, perquè el germà de l'Atsushi és un trapella i un pervertit, però també té una certa noblesa que, pel que se'ns explica en forma de flaixbacs, ja mostrava en una infantesa on descobrim que estava completament justificat que tothom l'admirés i el respectés.

Fins i tot ara, que en general aprofita per a comportar-se com un nen en contraposició a la maduresa que tenia en vida i mostra un malaltís interès per les noies que abans no semblava que tingués, té detalls com l'esmentat més amunt o els que té constantment amb la despistada de la seva mare.

M'ha agradat que el volum 5 s'aprofités per a aprofundir en un personatge que hauria de tenir, per la premissa inicial, més protagonisme i importància que no pas ha estat tenint fins ara. El seu objectiu, potser, és tenir cura de la gent que estima, i si és així em sembla bé la idea del mestre Adachi.

Un dels temes subjacents de Q&A és, sens dubte, la relació entre la Yûho i l'Atsushi, que no és ni tan sols de bons amics, sinó de companys de classe que per diverses circumstàncies tenen una relació relativament propera. Tot i així es van produint guspires que apunten a una possible relació romàntica, però de moment la cosa no va més enllà. Al cap i a la fi se suposa que li agradava en Q, extrem que ella ni confirma ni desmenteix.

De fet, veiem com ella continua tenint una mala imatge de l'Atsushi, mentre que en conserva una d'idealitzada d'en Q. Aprofito l'avinentesa per comentar un parell d'aspectes de la traducció (sé que sempre ho faig, però és que amb les obres d'en Mitsuru Adachi no en passo ni una): hi ha una escena en què la Yûho compara l'Atsushi amb el seu difunt germà i diu "Por más hermano que sea, hay cosas en las que le da mil vueltas y otras en las que no le llega ni a la suela del zapato". Elidir el subjecte en una frase així no acaba de ser massa bona solució, perquè sembla que digui que en algunes coses sí i en d'altres no, però per context sabem que no pot estar parlant bé de l'Atsushi, i el cas és que aquesta frase queda ambigua. I efectivament he mirat una traducció a l'anglès feta per aficionats i el que diu és que és inferior en tots els sentits i no el podria superar en res. Tot i que també s'hi elideix el subjecte, queda molt més clar que qui en surt mal parat és l'Atsushi. Es pot expressar el mateix de manera més clara emprant un únic subjecte.

La versió en japonès confirma el que dic: "otoru koto mo areba masaranai koto mo aru [...]", que vol dir "Hi ha coses en què es inferior i d'altres en què no el pot superar", dues maneres de dir la mateixa cosa (per això s'ofèn l'Atsushi), que penso que es pot escriure també en castellà i que, significant el mateix que el que diu el resultat final de l'edició de Panini, no hauria quedat tan ambigu i fins i tot equívoc, perquè el primer que vaig entendre en llegir-ho és que la noia deia que en algunes coses l'Atsushi era superior.

A banda d'això hi ha, a la primera vinyeta del volum, una onomatopeia de grills ("cri cri") en ple dia, quan segurament són o bé ocells o bé cigales, i un "explíquesemele" que només entendran els que recorden aquell mític "cuídesemele" d'en Jesulín de Ubrique, dels anys noranta, i que trobo tan inadequat com les falques d'en Chiquito de la Calzada a la traducció castellana de Touch o qualsevol altra frase susceptible de caducar, com ara "pues va a ser que no". Ara bé, per fi s'ha traduït correctament el cartell del club de judo i ja no surt enlloc la paraula "kendo", que al cap i a la fi és una disciplina que no apareix en tota l'obra.

En fi, tornem a la història en si, on també es recupera la trama segons la qual el que semblava el guaperes de la classe, l'Ichirô Ogasawara, continua intentant conquistar la Shinobu Oouchi amb intents maldestres però també alguna bona pensada, tot plegat dificultat per un Q a qui no agrada que el paio vulgui fer quedar malament l'Atsushi davant la Shinobu, que recordem que n'està enamorada.

També sabem alguna cosa d'en Riki Jinno, el "dolent", del seu pare mig administrador de finques mig mafiós, i del passat del nano, que des que va morir en Q s'ha dedicat a protegir la Yûho dels pretendents, tot i que ell és el primer que es pot anomenar així. 

Un altre personatge que torna a aparèixer aquí, la Kyôko Kurozumi, que ja vaig dir que em queia especialment bé, no té però el mateix pes que els altres secundaris i només la veiem enganxar clarament en Q, a qui pot veure i sentir, i adonar-se que és el germà de l'Atsushi. I això és tot. Una llàstima, però espero que al sisè i últim tom de la col·lecció tingui algun altre moment interessant, aquest tenebrós personatge.

Ho deixo aquí, repassat el volum 5 en línies generals aturant-me en alguns aspectes més que en d'altres, i espero que no hi hagi retards de cara al volum 6, en teoria previst per al gener, però també espero que sigui digne i el final em deixi, també, un bon record d'aquesta lectura d'una obra del meu mangaka viu preferit. 

Lectures: Q&A, número 4

Ja he llegit el quart volum de Q&A, del genial Mitsuru Adachi, i amb ell he superat clarament la meitat de l'obra, que ha acabat al Japó aquest any al sisè volum. Al juliol feia la ressenya del tercer, on deia que la sèrie començava a remuntar, a apuntar cap on volia anar, però què passa amb el quart?

He dit sempre, des del primer volum, que es nota que Q&A no és la millor obra del meu autor japonès viu preferit, ni la posaria entre les 5 primeres encara que m'amenacessin de mort, però també deia que el fet que no sigui ni de bon tros una obra mestra significava simplement que no era tan bona com les altres.

Que el nivell de Q&A és inferior a l'altíssim que acostuma a mostrar l'autor és més que evident, però després de dos volums que semblaven força introductoris al tercer hi teníem una explosió de personatges secundaris i l'obertura de noves i interessants possibilitats... que al quart tom ni s'esmenten. 

En aquesta entrega el que tenim és un volum dedicat a un element que sembla que ha d'aparèixer a tots els shônen: l'aventura de la platja, on en aquest cas hi ha un pla dels que controlen el club d'atletisme de l'institut per tal de veure les noies amb tan poca roba com sigui possible, tot plegat pensat pels "dolents" (que amb l'Adachi no són mai dolents del tipus odiós) i que ens porta gags com l'estrany (o que jo no he acabat d'entendre) del canvi de cartells dels banys de l'hostal.

I si les maquinacions dels banys no surten bé no passa res, perquè la sortida a la platja del club d'atletisme també implica curses en banyador, que els nois esperen amb candeletes fins que un deus ex machina dels que abunden en aquesta obra fa que tot plegat se'n vagi en orris.

Un altre d'aquests esdeveniments forçats de guió fa que l'Atsushi, el protagonista, es quedi atrapat en una misteriosa illa amb la Shinobu, que des que va aparèixer no ha parat de fer moviments per a aconseguir-lo, cosa que a la Yûho, aparentment gens interessada en ell i amb la imatge idealitzada del difunt Q al cap, li fa cada cop menys gràcia. Tampoc no té l'Ogasawara, enamorat de la Shinobu, gaire content.

Pel que fa a la resta el club d'atletisme efectivament entrena, sí, i veiem com l'Atsushi fa el ridícul després d'haver quedat com un crac al principi de la història quan el seu germà fantasma, en Q, el va ajudar a guanyar una cursa.

Parlant d'en Q, aquí el tornem a tenir en un paper bastant secundari, on es dedica a aprofitar el seu estat incorpori per a espiar les noies, mentre que alhora duu a terme algunes accions "nobles" que bàsicament consisteixen en sabotejar els intents dels nois vius d'aconseguir el mateix que ell. A banda d'això veiem el seu paper, que al primer volum semblava que seria d'autèntic corcó, molt descafeïnat.

Sense deixar el tema dels germans Andô, al quart volum de la sèrie descobrim que una de les heroïcitats que s'atribueixen a l'idealitzat Q va ser en realitat obra de l'Atsushi, un sapastre als ulls de tothom, però en principi només ho saben ells dos. És un dels pocs punts realment interessants d'aquesta quarta entrega, i s'haurà de veure si al volum 5 s'estira o serveix d'alguna cosa.

Després de la història de la platja l'estiu no ha acabat, i ofereix més possibilitats als tòpics del manga per a adolescents i per als gags de to lleugerament picant. En aquest cas s'organitza una activitat en el marc del festival obon, que se celebra pels volts del 15 d'agost al Japó i que consisteix en honorar els morts: els joves de Q&A organitzen una prova de valor al bosc, i malgrat que no permet que la trama avanci gaire sí que tenim un petit moment revelador cap al final.

En definitiva, un volum que decau respecte a l'anterior i que ens torna a oferir un seguit de gags i escenes estiuenques d'humor no gaire elaborats i, el que és pitjor, les possibilitats argumentals que s'insinuaven als dos volums previs no van enlloc. És cert que hi ha referències al triangle (o quartet) amorós de l'obra, però aquest cop es deixa força de banda i el pes se l'enduen els complots dels líders del club d'atletisme i les seves perversions. A més, com és que aquest cop no apareix la Kyôko, el meu personatge preferit, ni en una vinyeta? 

Malauradament pel que fa a la traducció he de tornar a dedicar-li unes línies, perquè trobo que s'ha comès un error. Aquesta vegada no és l'etern cartell del club de judo traduït com a "club de kendo", sinó un joc de paraules del japonès que, tot i reconèixer que era complicat (també n'hi ha un al penúltim capítol, sobre un bosc suposadament famós, però era intraduïble), crec que no s'ha resolt bé. 

Resulta que en aquest volum apareix una illa anomenada "Rosu-tô", que en japonès seria "illa Rosu", però tal com sona es pot entendre com a "lost". Aquí s'ha traduït com a "la isla de Lost" en un dels gags, però tot seguit queda clar que la referència original és The Lost World, la segona pel·lícula de la saga cinematogràfica de dinosaures de l'Steven Spielberg. Per què, doncs, s'ha deixat la broma de "la isla de Lost" quan de seguida es veu que la cosa no anava per aquí?

Com que aquesta referència tan moderna m'estranyava aquest cop he volgut comprovar-ho amb una scanlation en anglès i, efectivament, és el que em pensava. 

Un petit detall que, si més no, no afecta gaire al conjunt d'un volum no especialment inspirat i que ara sí, clarament m'ha fet perdre l'esperança en què la sèrie remunti després d'un tercer volum on encara pensava que Q&A s'estava reorientant en l'aprofundiment en els triangles amorosos, però que en el quart ha tornat a la successió de gags fluixos sense una trama definida, els cameos innecessaris de l'autor, les metarreferències (com per exemple una pàgina que està repetida i els personatges ho esmenten) i, en general, una sensació que aquesta història es podria haver explicat en un parell de volums menys. Ho dic sense haver llegit encara els dos últims, però no tinc cap dubte que el quart és palla.

Lectures: Iron Man - El Demonio en una botella

Com ja sabeu, jo sóc més de DC que no pas de Marvel. De fet, sempre ho he estat, fins i tot quan no llegia DC. Devien ser les pel·lícules d'en Batman, les dels anys 80-90, no ho sé, però el cas és que sempre he estat més de DC. En canvi, llegia Marvel perquè era més fàcil trobar-ne còmics, quan jo era adolescent. Quan Planeta es va fer amb els drets de DC, els còmics de la popularment anomenada Distingida Competència es van estendre molt i des de llavors que sóc més feliç en aquest sentit. Això no vol dir que no m'agradin els còmics de la Marvel, però s'ha de triar i admeto que mentre em vaig convertint en un moderat expert en DC, de la Marvel en vaig fent tastets casuals. 

Voler fer-se sencera qualsevol col·lecció de còmic de superherois és una bogeria, a més d'impossible, perquè al darrere hi tenen centenars de números publicats al llarg de dècades, a banda de col·leccions paral·leles i interrelacionades. És per això que, en el cas de Marvel, ja fa un temps que vaig decidir que em concentraria en sagues concretes, mítiques, populars... com la que avui ens ocupa, l'anomenada Demon in a Bottle, que va tenir lloc entre els números 120 i 128 de The Invincible Iron Man, el 1979. 

Jo ja n'havia sentit a parlar feia anys, però no m'agradaven les biblioteques Marvel en blanc i negre que va començar Planeta i que va heretar Panini quan hi va haver el canvi en els drets de publicació dels còmics de superherois. Llavors, la filial espanyola de l'editorial italiana, amb seu a Torroella de Montgrí, va iniciar la línia Marvel Gold, en què es recuperen etapes clàssiques concretes, en color i en un format atractiu de tapa tova i paper satinat. 

Normalment són exageradament cares, és el gran defecte que té Panini, però El Demonio en una botella té un preu més raonable (15 euros per 9 còmics que conté) i em vaig acabar de decidir. A més, van ser prou intel·ligents d'editar-la coincidint amb l'estrena del segon llargmetratge d'imatge real dirigit per en Jon Favreau, i la inevitable febre (cacofonia no intencionada, si és que l'heu notat) pels personatges de còmic que veiem cobrar vida a les sales dels cinemes ajuda força a que les seves aventures de paper ens semblin més atractives que de costum.

I fa uns minuts que he acabat de llegir aquesta història tan mítica, que va disparar les vendes d'una col·lecció que estava a punt de ser cancel·lada perquè duia uns quants anys a la deriva, fins que la van rescatar en David Michelinie (argument), en Bob Layton (guió, acabats i tinta) i en John Romita Jr. (dibuixos a llapis).

Fixeu-vos si és una saga important, que fins i tot té una figura dedicada. Sens dubte, és una de les etapes més conegudes i aclamades de la història d'un personatge que, salvant molt les distàncies, considero la contrapartida d'en Batman a l'Univers Marvel i per això m'agrada. Perquè es tracta d'un milionari que no té superpoders, sinó calés per lluitar amb tecnologia. La principal diferència entre en Bruce Wayne i en Tony Stark és que el paper de playboy milionari que fingeix l'orfe de Gotham per antonomàsia és representat amb molt de gust pel guaperes del bigoti. Per la resta, tinc debilitat pels superherois sense superpoders, i si no que l'hi preguntin a l'altre milionari (o exmilionari) que em té el cor robat, en Green Arrow.

Però centrem-nos: de què va aquesta història? Bé, pel títol es pot deduir fàcilment, i si heu vist la pel·lícula Iron Man 2 (on el tema es toca, amb l'adaptació necessària en qualsevol conversió còmic-film) no us sorprendrà saber que tracta l'alcoholisme del seu protagonista. 

Aquí tenim la portada de l'últim número de la saga, el 128, que és una de les més conegudes de la història de l'editorial, una icona en si mateixa. Doncs el que dèiem, en aquesta aventura en Tony Stark s'enfronta a una sèrie de problemes quotidians (una tendència que durant els setanta i sobretot els vuitanta veuríem als còmics tant de Marvel com de DC), que se li barrejaran amb uns altres que afectaran el seu alter ego superheroic però que, paradoxalment, faran mal sobretot a la seva empresa, la Stark International. 

En aquest context, la pressió el supera i comença a beure més del compte, sortida que no representa mai una solució i que només empitjora les coses, com se'ns ensenya constantment durant la història amb un realisme i una cruesa que m'agradaria pensar que va ser pedagògica durant aquella època (i que podria ser-ho fins i tot ara per a qualsevol lector) encara que només estiguem parlant d'una o dues persones. 

Aquests nou números definirien el personatge com mai no ho havia fet cap altra saga, i després de més de 30 anys es llegeixen de manera amena (deixant de banda obsoletíssimes referències culturals i polítiques), a més de ser perfectament comprensibles per a qualsevol lector, conegui o no la col·lecció (i us ho dic jo, que la conec poquíssim, per desgràcia), i una manera perfecta d'endinsar-s'hi i conèixer alguns dels seus personatges bàsics. Per tant, l'he de recomanar per força.