Per fi ha arribat el volum 5, el penúltim, de Q&A, després d'una quarta entrega que no em va agradar gaire com ja vaig comentar, i he de dir que, sense conèixer encara el final i sense pensar, de cap manera, que un últim gir pugui incloure aquesta obra en el grup de les obres mestres d'en Mitsuru Adachi, m'he reconciliat amb la història dels germans Ando i la Yûho Maezawa.
Ja entrem en la recta final de l'obra i si bé continua essent evident que en un sol volum la història no pot trobar un propòsit que tampoc no ha insinuat en cap moment, el volum 5 m'ha deixat un regust molt millor que no pas el quart. Com passava al tercer, però, és precisament perquè es torna a aprofundir en els personatges secundaris que això ha estat així.
Un d'ells és en Kôsei, el germà gran de la Yûho, que continua la seva carrera d'escriptor després de l'empenta rebuda per en Q i ara en continuarà rebent en el seu objectiu de conquistar la bella editora que li ha tocat.
Ens assabentem que quan en Q era viu en Kôsei el tractava bé i l'ajudava, i ara entenem per què el fantasma li està tornant els favors, perquè el germà de l'Atsushi és un trapella i un pervertit, però també té una certa noblesa que, pel que se'ns explica en forma de flaixbacs, ja mostrava en una infantesa on descobrim que estava completament justificat que tothom l'admirés i el respectés.
Fins i tot ara, que en general aprofita per a comportar-se com un nen en contraposició a la maduresa que tenia en vida i mostra un malaltís interès per les noies que abans no semblava que tingués, té detalls com l'esmentat més amunt o els que té constantment amb la despistada de la seva mare.
M'ha agradat que el volum 5 s'aprofités per a aprofundir en un personatge que hauria de tenir, per la premissa inicial, més protagonisme i importància que no pas ha estat tenint fins ara. El seu objectiu, potser, és tenir cura de la gent que estima, i si és així em sembla bé la idea del mestre Adachi.
Un dels temes subjacents de Q&A és, sens dubte, la relació entre la Yûho i l'Atsushi, que no és ni tan sols de bons amics, sinó de companys de classe que per diverses circumstàncies tenen una relació relativament propera. Tot i així es van produint guspires que apunten a una possible relació romàntica, però de moment la cosa no va més enllà. Al cap i a la fi se suposa que li agradava en Q, extrem que ella ni confirma ni desmenteix.
De fet, veiem com ella continua tenint una mala imatge de l'Atsushi, mentre que en conserva una d'idealitzada d'en Q. Aprofito l'avinentesa per comentar un parell d'aspectes de la traducció (sé que sempre ho faig, però és que amb les obres d'en Mitsuru Adachi no en passo ni una): hi ha una escena en què la Yûho compara l'Atsushi amb el seu difunt germà i diu "Por más hermano que sea, hay cosas en las que le da mil vueltas y otras en las que no le llega ni a la suela del zapato". Elidir el subjecte en una frase així no acaba de ser massa bona solució, perquè sembla que digui que en algunes coses sí i en d'altres no, però per context sabem que no pot estar parlant bé de l'Atsushi, i el cas és que aquesta frase queda ambigua. I efectivament he mirat una traducció a l'anglès feta per aficionats i el que diu és que és inferior en tots els sentits i no el podria superar en res. Tot i que també s'hi elideix el subjecte, queda molt més clar que qui en surt mal parat és l'Atsushi. Es pot expressar el mateix de manera més clara emprant un únic subjecte.
La versió en japonès confirma el que dic: "otoru koto mo areba masaranai koto mo aru [...]", que vol dir "Hi ha coses en què es inferior i d'altres en què no el pot superar", dues maneres de dir la mateixa cosa (per això s'ofèn l'Atsushi), que penso que es pot escriure també en castellà i que, significant el mateix que el que diu el resultat final de l'edició de Panini, no hauria quedat tan ambigu i fins i tot equívoc, perquè el primer que vaig entendre en llegir-ho és que la noia deia que en algunes coses l'Atsushi era superior.
A banda d'això hi ha, a la primera vinyeta del volum, una onomatopeia de grills ("cri cri") en ple dia, quan segurament són o bé ocells o bé cigales, i un "explíquesemele" que només entendran els que recorden aquell mític "cuídesemele" d'en Jesulín de Ubrique, dels anys noranta, i que trobo tan inadequat com les falques d'en Chiquito de la Calzada a la traducció castellana de Touch o qualsevol altra frase susceptible de caducar, com ara "pues va a ser que no". Ara bé, per fi s'ha traduït correctament el cartell del club de judo i ja no surt enlloc la paraula "kendo", que al cap i a la fi és una disciplina que no apareix en tota l'obra.
En fi, tornem a la història en si, on també es recupera la trama segons la qual el que semblava el guaperes de la classe, l'Ichirô Ogasawara, continua intentant conquistar la Shinobu Oouchi amb intents maldestres però també alguna bona pensada, tot plegat dificultat per un Q a qui no agrada que el paio vulgui fer quedar malament l'Atsushi davant la Shinobu, que recordem que n'està enamorada.
També sabem alguna cosa d'en Riki Jinno, el "dolent", del seu
pare mig administrador de finques mig mafiós, i del passat del nano, que
des que va morir en Q s'ha dedicat a protegir la Yûho dels pretendents,
tot i que ell és el primer que es pot anomenar així.
Un altre personatge que torna a aparèixer aquí, la Kyôko Kurozumi, que ja vaig dir que em queia especialment bé, no té però el mateix pes que els altres secundaris i només la veiem enganxar clarament en Q, a qui pot veure i sentir, i adonar-se que és el germà de l'Atsushi. I això és tot. Una llàstima, però espero que al sisè i últim tom de la col·lecció tingui algun altre moment interessant, aquest tenebrós personatge.
Ho deixo aquí, repassat el volum 5 en línies generals aturant-me en alguns aspectes més que en d'altres, i espero que no hi hagi retards de cara al volum 6, en teoria previst per al gener, però també espero que sigui digne i el final em deixi, també, un bon record d'aquesta lectura d'una obra del meu mangaka viu preferit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada