Lectures: Q&A, número 5

Per fi ha arribat el volum 5, el penúltim, de Q&A, després d'una quarta entrega que no em va agradar gaire com ja vaig comentar, i he de dir que, sense conèixer encara el final i sense pensar, de cap manera, que un últim gir pugui incloure aquesta obra en el grup de les obres mestres d'en Mitsuru Adachi, m'he reconciliat amb la història dels germans Ando i la Yûho Maezawa.

Ja entrem en la recta final de l'obra i si bé continua essent evident que en un sol volum la història no pot trobar un propòsit que tampoc no ha insinuat en cap moment, el volum 5 m'ha deixat un regust molt millor que no pas el quart. Com passava al tercer, però, és precisament perquè es torna a aprofundir en els personatges secundaris que això ha estat així.

Un d'ells és en Kôsei, el germà gran de la Yûho, que continua la seva carrera d'escriptor després de l'empenta rebuda per en Q i ara en continuarà rebent en el seu objectiu de conquistar la bella editora que li ha tocat. 

Ens assabentem que quan en Q era viu en Kôsei el tractava bé i l'ajudava, i ara entenem per què el fantasma li està tornant els favors, perquè el germà de l'Atsushi és un trapella i un pervertit, però també té una certa noblesa que, pel que se'ns explica en forma de flaixbacs, ja mostrava en una infantesa on descobrim que estava completament justificat que tothom l'admirés i el respectés.

Fins i tot ara, que en general aprofita per a comportar-se com un nen en contraposició a la maduresa que tenia en vida i mostra un malaltís interès per les noies que abans no semblava que tingués, té detalls com l'esmentat més amunt o els que té constantment amb la despistada de la seva mare.

M'ha agradat que el volum 5 s'aprofités per a aprofundir en un personatge que hauria de tenir, per la premissa inicial, més protagonisme i importància que no pas ha estat tenint fins ara. El seu objectiu, potser, és tenir cura de la gent que estima, i si és així em sembla bé la idea del mestre Adachi.

Un dels temes subjacents de Q&A és, sens dubte, la relació entre la Yûho i l'Atsushi, que no és ni tan sols de bons amics, sinó de companys de classe que per diverses circumstàncies tenen una relació relativament propera. Tot i així es van produint guspires que apunten a una possible relació romàntica, però de moment la cosa no va més enllà. Al cap i a la fi se suposa que li agradava en Q, extrem que ella ni confirma ni desmenteix.

De fet, veiem com ella continua tenint una mala imatge de l'Atsushi, mentre que en conserva una d'idealitzada d'en Q. Aprofito l'avinentesa per comentar un parell d'aspectes de la traducció (sé que sempre ho faig, però és que amb les obres d'en Mitsuru Adachi no en passo ni una): hi ha una escena en què la Yûho compara l'Atsushi amb el seu difunt germà i diu "Por más hermano que sea, hay cosas en las que le da mil vueltas y otras en las que no le llega ni a la suela del zapato". Elidir el subjecte en una frase així no acaba de ser massa bona solució, perquè sembla que digui que en algunes coses sí i en d'altres no, però per context sabem que no pot estar parlant bé de l'Atsushi, i el cas és que aquesta frase queda ambigua. I efectivament he mirat una traducció a l'anglès feta per aficionats i el que diu és que és inferior en tots els sentits i no el podria superar en res. Tot i que també s'hi elideix el subjecte, queda molt més clar que qui en surt mal parat és l'Atsushi. Es pot expressar el mateix de manera més clara emprant un únic subjecte.

La versió en japonès confirma el que dic: "otoru koto mo areba masaranai koto mo aru [...]", que vol dir "Hi ha coses en què es inferior i d'altres en què no el pot superar", dues maneres de dir la mateixa cosa (per això s'ofèn l'Atsushi), que penso que es pot escriure també en castellà i que, significant el mateix que el que diu el resultat final de l'edició de Panini, no hauria quedat tan ambigu i fins i tot equívoc, perquè el primer que vaig entendre en llegir-ho és que la noia deia que en algunes coses l'Atsushi era superior.

A banda d'això hi ha, a la primera vinyeta del volum, una onomatopeia de grills ("cri cri") en ple dia, quan segurament són o bé ocells o bé cigales, i un "explíquesemele" que només entendran els que recorden aquell mític "cuídesemele" d'en Jesulín de Ubrique, dels anys noranta, i que trobo tan inadequat com les falques d'en Chiquito de la Calzada a la traducció castellana de Touch o qualsevol altra frase susceptible de caducar, com ara "pues va a ser que no". Ara bé, per fi s'ha traduït correctament el cartell del club de judo i ja no surt enlloc la paraula "kendo", que al cap i a la fi és una disciplina que no apareix en tota l'obra.

En fi, tornem a la història en si, on també es recupera la trama segons la qual el que semblava el guaperes de la classe, l'Ichirô Ogasawara, continua intentant conquistar la Shinobu Oouchi amb intents maldestres però també alguna bona pensada, tot plegat dificultat per un Q a qui no agrada que el paio vulgui fer quedar malament l'Atsushi davant la Shinobu, que recordem que n'està enamorada.

També sabem alguna cosa d'en Riki Jinno, el "dolent", del seu pare mig administrador de finques mig mafiós, i del passat del nano, que des que va morir en Q s'ha dedicat a protegir la Yûho dels pretendents, tot i que ell és el primer que es pot anomenar així. 

Un altre personatge que torna a aparèixer aquí, la Kyôko Kurozumi, que ja vaig dir que em queia especialment bé, no té però el mateix pes que els altres secundaris i només la veiem enganxar clarament en Q, a qui pot veure i sentir, i adonar-se que és el germà de l'Atsushi. I això és tot. Una llàstima, però espero que al sisè i últim tom de la col·lecció tingui algun altre moment interessant, aquest tenebrós personatge.

Ho deixo aquí, repassat el volum 5 en línies generals aturant-me en alguns aspectes més que en d'altres, i espero que no hi hagi retards de cara al volum 6, en teoria previst per al gener, però també espero que sigui digne i el final em deixi, també, un bon record d'aquesta lectura d'una obra del meu mangaka viu preferit. 

Lectures: Q&A, número 4

Ja he llegit el quart volum de Q&A, del genial Mitsuru Adachi, i amb ell he superat clarament la meitat de l'obra, que ha acabat al Japó aquest any al sisè volum. Al juliol feia la ressenya del tercer, on deia que la sèrie començava a remuntar, a apuntar cap on volia anar, però què passa amb el quart?

He dit sempre, des del primer volum, que es nota que Q&A no és la millor obra del meu autor japonès viu preferit, ni la posaria entre les 5 primeres encara que m'amenacessin de mort, però també deia que el fet que no sigui ni de bon tros una obra mestra significava simplement que no era tan bona com les altres.

Que el nivell de Q&A és inferior a l'altíssim que acostuma a mostrar l'autor és més que evident, però després de dos volums que semblaven força introductoris al tercer hi teníem una explosió de personatges secundaris i l'obertura de noves i interessants possibilitats... que al quart tom ni s'esmenten. 

En aquesta entrega el que tenim és un volum dedicat a un element que sembla que ha d'aparèixer a tots els shônen: l'aventura de la platja, on en aquest cas hi ha un pla dels que controlen el club d'atletisme de l'institut per tal de veure les noies amb tan poca roba com sigui possible, tot plegat pensat pels "dolents" (que amb l'Adachi no són mai dolents del tipus odiós) i que ens porta gags com l'estrany (o que jo no he acabat d'entendre) del canvi de cartells dels banys de l'hostal.

I si les maquinacions dels banys no surten bé no passa res, perquè la sortida a la platja del club d'atletisme també implica curses en banyador, que els nois esperen amb candeletes fins que un deus ex machina dels que abunden en aquesta obra fa que tot plegat se'n vagi en orris.

Un altre d'aquests esdeveniments forçats de guió fa que l'Atsushi, el protagonista, es quedi atrapat en una misteriosa illa amb la Shinobu, que des que va aparèixer no ha parat de fer moviments per a aconseguir-lo, cosa que a la Yûho, aparentment gens interessada en ell i amb la imatge idealitzada del difunt Q al cap, li fa cada cop menys gràcia. Tampoc no té l'Ogasawara, enamorat de la Shinobu, gaire content.

Pel que fa a la resta el club d'atletisme efectivament entrena, sí, i veiem com l'Atsushi fa el ridícul després d'haver quedat com un crac al principi de la història quan el seu germà fantasma, en Q, el va ajudar a guanyar una cursa.

Parlant d'en Q, aquí el tornem a tenir en un paper bastant secundari, on es dedica a aprofitar el seu estat incorpori per a espiar les noies, mentre que alhora duu a terme algunes accions "nobles" que bàsicament consisteixen en sabotejar els intents dels nois vius d'aconseguir el mateix que ell. A banda d'això veiem el seu paper, que al primer volum semblava que seria d'autèntic corcó, molt descafeïnat.

Sense deixar el tema dels germans Andô, al quart volum de la sèrie descobrim que una de les heroïcitats que s'atribueixen a l'idealitzat Q va ser en realitat obra de l'Atsushi, un sapastre als ulls de tothom, però en principi només ho saben ells dos. És un dels pocs punts realment interessants d'aquesta quarta entrega, i s'haurà de veure si al volum 5 s'estira o serveix d'alguna cosa.

Després de la història de la platja l'estiu no ha acabat, i ofereix més possibilitats als tòpics del manga per a adolescents i per als gags de to lleugerament picant. En aquest cas s'organitza una activitat en el marc del festival obon, que se celebra pels volts del 15 d'agost al Japó i que consisteix en honorar els morts: els joves de Q&A organitzen una prova de valor al bosc, i malgrat que no permet que la trama avanci gaire sí que tenim un petit moment revelador cap al final.

En definitiva, un volum que decau respecte a l'anterior i que ens torna a oferir un seguit de gags i escenes estiuenques d'humor no gaire elaborats i, el que és pitjor, les possibilitats argumentals que s'insinuaven als dos volums previs no van enlloc. És cert que hi ha referències al triangle (o quartet) amorós de l'obra, però aquest cop es deixa força de banda i el pes se l'enduen els complots dels líders del club d'atletisme i les seves perversions. A més, com és que aquest cop no apareix la Kyôko, el meu personatge preferit, ni en una vinyeta? 

Malauradament pel que fa a la traducció he de tornar a dedicar-li unes línies, perquè trobo que s'ha comès un error. Aquesta vegada no és l'etern cartell del club de judo traduït com a "club de kendo", sinó un joc de paraules del japonès que, tot i reconèixer que era complicat (també n'hi ha un al penúltim capítol, sobre un bosc suposadament famós, però era intraduïble), crec que no s'ha resolt bé. 

Resulta que en aquest volum apareix una illa anomenada "Rosu-tô", que en japonès seria "illa Rosu", però tal com sona es pot entendre com a "lost". Aquí s'ha traduït com a "la isla de Lost" en un dels gags, però tot seguit queda clar que la referència original és The Lost World, la segona pel·lícula de la saga cinematogràfica de dinosaures de l'Steven Spielberg. Per què, doncs, s'ha deixat la broma de "la isla de Lost" quan de seguida es veu que la cosa no anava per aquí?

Com que aquesta referència tan moderna m'estranyava aquest cop he volgut comprovar-ho amb una scanlation en anglès i, efectivament, és el que em pensava. 

Un petit detall que, si més no, no afecta gaire al conjunt d'un volum no especialment inspirat i que ara sí, clarament m'ha fet perdre l'esperança en què la sèrie remunti després d'un tercer volum on encara pensava que Q&A s'estava reorientant en l'aprofundiment en els triangles amorosos, però que en el quart ha tornat a la successió de gags fluixos sense una trama definida, els cameos innecessaris de l'autor, les metarreferències (com per exemple una pàgina que està repetida i els personatges ho esmenten) i, en general, una sensació que aquesta història es podria haver explicat en un parell de volums menys. Ho dic sense haver llegit encara els dos últims, però no tinc cap dubte que el quart és palla.

Lectures: Q&A, número 3

Ben poques vegades comento un manga volum a volum, de fet em penso que només ho faig amb Bola de Drac, que estic llegint de manera molt espaiada, però ja que havia ressenyat els dos primers volums de Q&A per separat, i tenint en compte que l'obra té un total de 6 volums (s'ha acabat fa poc al Japó), continuaré fent-ho d'aquesta manera. Avís: pot contenir spoilers.

El tercer tom, malgrat que s'havia anunciat per al febrer, al final es va retardar una mica, però el quart va arribar a finals de juny i, per tant, estem a dos volums del final d'aquesta obra d'en Mitsuru Adachi, la tercera que es publica a l'estat espanyol de les moltes que té el meu autor japonès viu preferit. En fi, no ens desviem perquè avui toca parlar del número 3, amb el qual arribem just a la meitat de la història. I si voleu saber què penso dels dos primers volums els teniu respectivament aquí i aquí.

La sensació que Q&A és una obra menor d'en Mitsuru Adachi continua present, perquè la història més que avançar poc fa la sensació de no encaminar-se cap enlloc, i de fet tampoc no sembla que ho vulgui. Va passant el temps i no sabem quins són els objectius del seu protagonista masculí, l'Atsushi, ni els de la Yûho, la seva amiga i la protagonista femenina.

 
Però una obra "menor" d'un dels grans com és en Mitsuru Adachi simplement és una obra "no tan bona" com les seves obres mestres, i a Q&A el que està demostrant, com sempre, és una gran vista per als personatges secundaris.

Si al volum 2 es presentava la Shinobu aquí veiem com, enamorada de l'Atsushi des que un dia, quan eren petits, va ser amable amb ella (el noi ni s'havia adonat que era una noia), sembla que provoca la gelosia de la Yûho, que durant el volum té un parell de detalls més que demostren que no li faria cap gràcia que aquests dos s'emboliquessin.

I d'un triangle amorós passem a un altre (que sembla que és el que podria solucionar el primer): l'Ichirô, personatge també presentat al volum 2 i un dels cracks del club d'atletisme juntament amb la Yûho, és veí de la Shinobu i aprofita qualsevol ocasió per a trobar-s'hi o mirar-la pels passadissos de l'edifici d'apartaments on viuen. 

Moltes vegades els seus intents són sabotejats per la germana petita de la Shinobu, un dels models de personatge habituals en les obres de l'Adachi, que cau simpàtic però que de vegades és una mica empipador. És un dels que es presenten en aquest volum, on també en veurem un altre de nou, però abans recordem-ne un que va debutar al segon tom:

És la Kyôko, la que té la capacitat de veure fantasmes, que resulta que també viu a l'esmentat edifici d'apartaments, però més avall. A mi em va caure molt bé quan va debutar, però en aquest volum té un paper molt petit, un parell d'aparicions en què se'ns recorden els seus poders sensorials i poca cosa més. Una llàstima, i espero que se li doni més paper aviat.

I ara sí, cal parlar del segon personatge debutant del tercer número de Q&A, que és el nou entrenador del club d'atletisme. Un home que té fama de sever i cara d'haver estat a la presó (o haver-ne tingut la "possibilitat") i que, de moment, l'únic que fa és conxorxar-se amb en Jinno (el de la vinyeta de sota a la dreta) per a aconseguir veure despullades les noies del club. 

A coses semblants es dedica en Q, que continua fent les seves trapelleries i que ara que s'acosta l'estiu té previst passar-s'ho d'allò més bé espiant les dones mentre es canvien. Continua, doncs, el to pujadet d'una obra que tampoc no ensenya res, però que té clarament més gags d'aquest estil que les altres obres de l'autor. 

No oblidem que en Q és el fantasma d'un nen, i és fins a cert punt comprensible que es comporti d'aquesta manera, però en aquest volum veiem un parell de canvis en el personatge: per una banda es descobreix el seu punt feble, que l'Atsushi farà servir per a treure-se'l de sobre quan no li interessi gens tenir el fantasma del seu germà rondant per allà, i per l'altra (que potser no és un canvi, però podria ser-ho) el tenim en una escena, la que he posat, amb posat pensarós o nostàlgic. 

La subtrama d'en Kôsei, el germà de la Yûho, que ha escrit una novel·la de terror i pretén guanyar un gran premi, demostra que el tercer volum està dedicat a aprofundir en els personatges secundaris, i els principals es podria dir que hi apareixen poc o, si més no, és com si fessin de secundaris dels secundaris. 

És curiós, però per una banda i com he dit abans, sembla que Q&A no es dirigeixi enlloc, però per l'altra aquest aprofundiment en els secundaris, que ja és bo en si mateix, podria ser la clau per a una segona meitat de la història amb un argument més treballat i uns objectius més clars. Espero veure-ho amb la lectura del quart volum, i en tot cas ja us ho explicaré. De moment, però, és una lectura com a mínim entretinguda.

Lamentablement un cop més he de posar aquest cartell, perquè és el del club de judo, que igual que al volum 2 veiem traduït com a "club de kendo", disciplina marcial que no hi té res a veure i que estèticament se'n diferencia d'una manera clara fins i tot per als Occidentals amb poca cultura japonesa, encara més quan les escenes del seu interior mostren clarament els personatges amb kimonos de judo, personatges que de tant en tant esmenten, durant la història, que fan judo. 

A banda d'això, una escena en què es parla de mosques quan s'hauria d'haver fet de mosquits, per context i perquè així és com es troba en una traducció a l'anglès. Petits lapsus de manca d'atenció que preferiria no veure, però que malauradament continuen presents.

Lectures: Q&A, número 1

En Mitsuru Adachi és el meu mangaka preferit viu, i la seva obra mestra, Touch, va aclarir els meus dubtes sobre quin era el meu manga preferit. Per desgràcia, tot i que els gurmets del manga saben que el que fa aquest senyor és grandíssim, els otakus en general de l'estat espanyol no han demostrat que hi estiguessin gaire interessats les poquíssimes vegades que han arribat coses d'ell. Però ara ha arribat la tercera obra (només la tercera, de la seva extensa i prolífica carrera) en castellà i per primera vegada gràcies a una editorial decent i amb uns mínims estàndards de qualitat.

Es tracta de Q&A, que va començar el 2009 i que es publica a batzegades mensuals a la revista Gessan, a un capítol cada mes. Són capítols més llargs que els que es veuen a les revistes setmanals, però se'n recopila un volum cada 6 mesos, i per això ja ens podem preparar i tenir paciència. 

De la sinopsi en vaig parlar quan es va anunciar que sortiria de cara al XVII Saló del Manga, però la repassarem breument: l'Atsushi Andô és un noi de 15 anys que torna amb els seus pares i el seu gos al poble on havia viscut fins fa 6 anys. Allà es retroba amb velles amistats, com la Yûho Maezawa —que és companya seva de classe però que sobretot tenia relació amb el seu germà, dos anys més gran que ells, i que per això tracta l'Atsushi amb una mica de fredor—, i amb el fantasma del seu germà Hisashi, de sobrenom "Q" ("kyû" és l'altra lectura del kanji "hi" del seu nom), que va morir als 11 anys en circumstàncies que, almenys al volum 1, no se'ns expliquen.

L'Atsushi és el típic personatge adachià, estil Tatsuya Uesugi de Touch, que és d'allò més corrent, sense destacar en res, però que és inevitable acabar estimant. Més encara quan el veiem aguantant les trapelleries d'en Q dia rere dia, que sembla que no tingui res més a fer que empipar el seu germà petit (ara més gran que ell, és clar). 

És massa aviat per emetre un veredicte sobre aquesta obra, perquè el primer volum el que ha fet ha estat presentar els personatges i no sabem ben bé cap on va, però si ja havíem llegit alguna cosa del mestre Adachi ens adonarem que Q&A és una obra menor. No sé com són els tres altres volums (quatre aquest mes) que ja hi ha disponibles al Japó, però hi ha coses que es noten de seguida. 

Això no vol dir que no m'agradi, en absolut. Una obra menor de l'Adachi és el somni de molts autors mediocres. Però malgrat que hi ha els elements de sempre (personatges entranyables, secundaris interessants, el dolent que no és tan dolent, la noia —una mica malcarada, en aquest cas—, l'esport, fins i tot el personatge mort, i el gos i la llitera que inevitablement ens recorden Touch), tot plegat té un to força humorístic i bastant més shônen del que és habitual o del que, si més no, havia trobat fins ara a les obres d'aquest senyor.

El regust que em deixa la lectura d'aquest primer volum és potser no tan bo com esperava. Perquè, com deia, és molt introductori, no es veu clarament on vol anar a parar el mestre i, al cap i a la fi, va sorprendre que Panini triés aquesta obra per recuperar-lo, ja que si bé per una banda té sentit perquè és curta (o al Japó porta pocs volums) i és molt recent, fa molt poc n'hi va haver una de més llarga però molt bona, Cross Game, que va obtenir el premi Shôgakukan al millor manga en la categoria de shônen el 2008, cosa que demostrava que el seu autor estava en plena forma, perquè era el tercer cop després d'haver-lo obtingut el 1982 per Touch i Miyuki alhora. 

Hi ha qui diu que les llicències de les seves obres són cares, d'altres afirmen que les editorials no s'atreveixen amb històries de més volums, i n'hi ha que creuen que el problema és el beisbol, molt present a la seva bibliografia però poc popular aquí.

No sé quina de les tres coses (potser totes) és la culpable que no tinguem més material del mestre Adachi aquí, i que hàgim de conformar-nos, per una vegada que arriba, amb una obra menor, però espero que la jugada surti millor del que als fans de l'autor ens sembla que sortirà (i que molts estands del Saló del Manga no tinguessin el primer volum de Q&A certament no hi ajudarà) i que Panini o qualsevol altra editorial s'animi a treure qualsevol de les seves anteriors obres, totes molt bones i amb extensions diferents. 

Però malgrat aquesta queixa continuaré comprant, evidentment, Q&A tan aviat com vagin sortint els toms, i estic segur que m'anirà agradant cada cop més. De moment ja tinc personatge preferit, que és el que podeu veure a la imatge, es diu Kyôko i pot percebre coses paranormals.

Tot i així penso que potser no és la millor elecció per captar nou públic que creï la demanda adequada per fer que arribin més coses d'aquest autor que continua fent el que millor fa, sense perdre l'empenta. Ara, encara que sembli una paradoxa som precisament els fans del mestre Adachi els que ens adonem, per comparació, que aquesta obra de moment no arriba al nivell de les altres, i en canvi som el gruix dels que la continuarem comprant. 

Pel que fa a l'edició de Panini, és un volum amb paper més que acceptable, amb camisa i una retolació correcta (i en un manga amb més text del que és habitual en aquest autor això és important), però podria haver estat millor si s'haguessin respectat les pàgines en color de l'edició original. 

La traducció, per primera vegada en una obra de l'Adachi feta per una autèntica professional del tema, no com la fluixíssima de Touch i Short Program de la desapareguda Otakuland, està en general força bé i es permet algunes llicències que, tot i que en general és una cosa que no m'agrada massa com a concepte, en aquest cas són prou neutres com perquè no grinyolin en el futur, quan aquestes frases hagin passat de moda. 

Petitíssimes coses millorables —algun lapsus— a banda (deformació professional, què voleu? I amb l'Adachi m'ho miro tot amb lupa), es pot dir sense cap mena de dubte que és la millor traducció al castellà que s'ha fet fins ara d'una obra d'en Mitsuru Adachi, i el mateix pel que fa a l'edició, si ens oblidem del tema de la manca de pàgines en color i d'un preu, 7,95 €, per sobre de la mitjana que les altres editorials posen en volums semblants.