dimarts, 15 de novembre de 2011

Lectures: Q&A, número 1

En Mitsuru Adachi és el meu mangaka preferit viu, i la seva obra mestra, Touch, va aclarir els meus dubtes sobre quin era el meu manga preferit. Per desgràcia, tot i que els gurmets del manga saben que el que fa aquest senyor és grandíssim, els otakus en general de l'estat espanyol no han demostrat que hi estiguessin gaire interessats les poquíssimes vegades que han arribat coses d'ell. Però ara ha arribat la tercera obra (només la tercera, de la seva extensa i prolífica carrera) en castellà i per primera vegada gràcies a una editorial decent i amb uns mínims estàndards de qualitat.


Es tracta de Q&A, que va començar el 2009 i que es publica a batzegades mensuals a la revista Gessan, a un capítol cada mes. Són capítols més llargs que els que es veuen a les revistes setmanals, però se'n recopila un volum cada 6 mesos, i per això ja ens podem preparar i tenir paciència. 


De la sinopsi en vaig parlar quan es va anunciar que sortiria de cara al XVII Saló del Manga, però la repassarem breument: l'Atsushi Andô és un noi de 15 anys que torna amb els seus pares i el seu gos al poble on havia viscut fins fa 6 anys. Allà es retroba amb velles amistats, com la Yûho Maezawa —que és companya seva de classe però que sobretot tenia relació amb el seu germà, dos anys més gran que ells, i que per això tracta l'Atsushi amb una mica de fredor—, i amb el fantasma del seu germà Hisashi, de sobrenom "Q" ("kyû" és l'altra lectura del kanji "hi" del seu nom), que va morir als 11 anys en circumstàncies que, almenys al volum 1, no se'ns expliquen.


L'Atsushi és el típic personatge adachià, estil Tatsuya Uesugi de Touch, que és d'allò més corrent, sense destacar en res, però que és inevitable acabar estimant. Més encara quan el veiem aguantant les trapelleries d'en Q dia rere dia, que sembla que no tingui res més a fer que empipar el seu germà petit (ara més gran que ell, és clar). 


És massa aviat per emetre un veredicte sobre aquesta obra, perquè el primer volum el que ha fet ha estat presentar els personatges i no sabem ben bé cap on va, però si ja havíem llegit alguna cosa del mestre Adachi ens adonarem que Q&A és una obra menor. No sé com són els tres altres volums (quatre aquest mes) que ja hi ha disponibles al Japó, però hi ha coses que es noten de seguida. 

Això no vol dir que no m'agradi, en absolut. Una obra menor de l'Adachi és el somni de molts autors mediocres. Però malgrat que hi ha els elements de sempre (personatges entranyables, secundaris interessants, el dolent que no és tan dolent, la noia —una mica malcarada, en aquest cas—, l'esport, fins i tot el personatge mort, i el gos i la llitera que inevitablement ens recorden Touch), tot plegat té un to força humorístic i bastant més shônen del que és habitual o del que, si més no, havia trobat fins ara a les obres d'aquest senyor.


El regust que em deixa la lectura d'aquest primer volum és potser no tan bo com esperava. Perquè, com deia, és molt introductori, no es veu clarament on vol anar a parar el mestre i, al cap i a la fi, va sorprendre que Panini triés aquesta obra per recuperar-lo, ja que si bé per una banda té sentit perquè és curta (o al Japó porta pocs volums) i és molt recent, fa molt poc n'hi va haver una de més llarga però molt bona, Cross Game, que va obtenir el premi Shôgakukan al millor manga en la categoria de shônen el 2008, cosa que demostrava que el seu autor estava en plena forma, perquè era el tercer cop després d'haver-lo obtingut el 1982 per Touch i Miyuki alhora. 


Hi ha qui diu que les llicències de les seves obres són cares, d'altres afirmen que les editorials no s'atreveixen amb històries de més volums, i n'hi ha que creuen que el problema és el beisbol, molt present a la seva bibliografia però poc popular aquí.


No sé quina de les tres coses (potser totes) és la culpable que no tinguem més material del mestre Adachi aquí, i que hàgim de conformar-nos, per una vegada que arriba, amb una obra menor, però espero que la jugada surti millor del que als fans de l'autor ens sembla que sortirà (i que molts estands del Saló del Manga no tinguessin el primer volum de Q&A certament no hi ajudarà) i que Panini o qualsevol altra editorial s'animi a treure qualsevol de les seves anteriors obres, totes molt bones i amb extensions diferents. 


Però malgrat aquesta queixa continuaré comprant, evidentment, Q&A tan aviat com vagin sortint els toms, i estic segur que m'anirà agradant cada cop més. De moment ja tinc personatge preferit, que és el que podeu veure a la imatge, es diu Kyôko i pot percebre coses paranormals.

Tot i així penso que potser no és la millor elecció per captar nou públic que creï la demanda adequada per fer que arribin més coses d'aquest autor que continua fent el que millor fa, sense perdre l'empenta. Ara, encara que sembli una paradoxa som precisament els fans del mestre Adachi els que ens adonem, per comparació, que aquesta obra de moment no arriba al nivell de les altres, i en canvi som el gruix dels que la continuarem comprant. 


Pel que fa a l'edició de Panini, és un volum amb paper més que acceptable, amb camisa i una retolació correcta (i en un manga amb més text del que és habitual en aquest autor això és important), però podria haver estat millor si s'haguessin respectat les pàgines en color de l'edició original

La traducció, per primera vegada en una obra de l'Adachi feta per una autèntica professional del tema, no com la fluixíssima de Touch i Short Program de la desapareguda Otakuland, està en general força bé i es permet algunes llicències que, tot i que en general és una cosa que no m'agrada massa com a concepte, en aquest cas són prou neutres com perquè no grinyolin en el futur, quan aquestes frases hagin passat de moda. 

Petitíssimes coses millorables —algun lapsus— a banda (deformació professional, què voleu? I amb l'Adachi m'ho miro tot amb lupa), es pot dir sense cap mena de dubte que és la millor traducció al castellà que s'ha fet fins ara d'una obra d'en Mitsuru Adachi, i el mateix pel que fa a l'edició, si ens oblidem del tema de la manca de pàgines en color i d'un preu, 7,95 €, per sobre de la mitjana que les altres editorials posen en volums semblants.
 






8 comentaris:

  1. Jo crec que el tema de fer sèries llargues no atrau, ja que molts dels lectors actualment això s'ho miren molt...
    Si veus que un manga té 40 volums, potser t'ho replanteges la compra per més endavant i suposo que les editorials volen fer sèries més curtetes per poder tenir el màxim de lectors possibles per sortir del pas, és més segur que no pas una gran i que no tingui èxit, ja que aquesta, si ja comencen traient, per exemple, a raó de un volum per cada 3-4 mesos, guanyen temps i poden tenir una via més segura

    ResponElimina
  2. Si entenc la lògica empresarial de les editorials, però Cross Game per exemple són 17 volums i qui mes qui menys n'ha sentit a parlar, perquè és molt bona. Q&A ja es veu que no ho és tant i no servirà per atraure demanda d'Adachi.

    No aspiro a que treguin per exemple H2, de 34 toms, però n'hi ha unes quantes de menys de 20 toms que estan molt bé. Ara, com que ja no estan de moda perquè són de fa anys no les espero. Sí que crec que han de treure, però, l'esmentada Cross Game.

    ResponElimina
  3. Jo, d'Adachi, només he llegit el que es va publicar de 'Short Programm' i, en conjunt, no em va semblar cap meravella (tot i que és cert que la història que dóna nom a aquest recopilatori em va agradar bastant; m’encanta com de sarcàstica arriba a ser la noia). Les històries d'aquest senyor, a més i segons el que tinc entès, solen pecar de típiques i predibles. De totes maneres, si algú em deixés ‘Q and A’ o jo la trobés a una biblioteca, m’animaria amb la seva lectura.
    Crec que potser no li he acabat de trobar el gust, però d'altra banda la mena d'històries que em solen agradar són aquelles que no saps com acabaran, amb personatges creïbles i conseqüències lògiques. Per exemple, això que el típic noi tan bo que tothom li pren el pèl acabi amb una noia que sembla inaccessible no m'acaba de convèncer. La mateixa crítica es pot fer en sentit contrari amb un gran percentatge de shôjos.

    Et deixo els motius pels quals jo crec que les editorials pensen que Adachi no és rentable:
    -El dibuix. (Que consti que a mi m'agrada.) El gran problema és que es veu molt dels anys '80 i això, en general, no sol atreure el públic.
    -Gran part de les seves obres son spokon. No només pel tema del beisbol, el qual no és gens popular per aquí, sinó, en la seva majoria, els mangues d'esports, normalment, no triomfen a Espanya. Te'n poso alguns exemples: ‘Prince of Tennis’, ‘Captain Tsubasa’, ‘Yawara!’... Fins i tot les kanzenban de ‘Slam Dunk’, els tankôbon del qual van vendre realment bé després que s’emetés l’anime, estan tenint problemes amb les ventes, que no són, ni de lluny, les esperades.
    -El tema dels mangues llargs és espinós. Jo procuro fer-me mangues més aviat curts o, directament, toms únics. Aquesta política, a part d’estalviar-me uns quants calers, m’estalvia també uns quants disgustos. Com més curta és una sèrie, més fàcil és que el guió estigui ben estructurat, que no s’hi posi farcit i, en definitiva, que no perdi nivell a mesura que avança la història. Això, sempre i quan l’editorial japonesa no hagi forçat l’autor a acabar la història de mala manera. Tot s’ha de dir, però, que hi ha mangues “llargs” (‘La Ventana de Orfeo’, per exemple, de 18 toms en l’edició original) que m’absorbeixen de principi a fi.

    ResponElimina
  4. Hola, Aurora. M'alegro que em donis aquesta extensa opinió, que si no et sap greu et contestaré punt per punt. :)

    En primer lloc, com ja vaig dir crec que Q&A no és l'exemple amb el qual recomanaria a algú Adachi. Recomanaria Touch. Short Program, per força, és una obra menor perquè està feta d'històries curtes. De tota manera, hi ha gustos per a tot, però si una cosa no és l'Adachi és previsible, fes-me cas. Té cops d'efecte bastant demolidors. I precisament és bastant realista (no ho seria, però, Q&A, on hi surt un fantasma, però al resta del temps és bastant costumista).

    Dibuix: és el seu estil de sempre però evolucionat, polit. Vuitanter? Potser sí. A mi ja m'agrada. ^^

    Que l'spokon aquí no ven? Pot ser. I és una llàstima.

    Mangues llargs: per a mi 16 toms no són un manga llarg, i Adachi és garantia de qualitat. En canvi, Bleach ven i al Japó la penya se n'està cansant des de fa temps.

    Per cert, en relacionar el teu nom amb el manga em pregunto si ets una Aurora amb qui m'escrivia fa anys arran d'una carta publicada al correu del còmic de Bola de Drac. Ets ella? :)

    ResponElimina
  5. Doncs llavors hauré de provar amb ‘Touch’ si algú me la deixa. No crec que la compri pas, bàsicament per tres motius:
    -És un spokon i, en general, no solen agradar-me aquesta mena de mangues. Hi ha excepcions, però.
    -És un shônen amb romanç i, fins ara, totes les experiències que he tingut amb aquest subgènere han sigut negatives: ‘Chobits’, ‘Kimagure Orange Road’, ‘I”s’, ‘DNA2’, ‘Love Hina’...
    -És llarga*.

    *Això de llarg o curt és relatiu; mira sinó ‘Kochikame’, que són ja més de 170 toms. Per això abans ho he posat entre cometes. Per a mi, un manga de més de 10 toms ja comença a ser llarg i procuro fer-me col•leccions de menys de 5 toms, però no ho aconsegueixo del tot xDD. Això sí, abans d’animar-me amb una sèrie de més de 10 toms m’ho penso bastant. Evidentment, si el primer tom no em convenç, me’n solc desfer. El problema arriba quan estàs al tom 14, la cosa decau i no saps si continuarà enfonsant-se o bé és només aquest tom. Per sort, de moment no em faig cap sèrie que arribi als 30 toms =D (Descomptant ‘Bola de Drac’, de la qual només en tinc els 3 primers de l’edició definitiva i fa més de 5 anys que no en compro.)

    No sóc l’Aurora que dius. Sóc la Renei que alguna vegada t’ha comentat al ‘Compte Enrere’. El que passa és que com que aquí només se’t pot comentar amb compte de Google, doncs és el que he hagut de fer.

    ResponElimina
  6. Ostres! Mítica Renei! :P

    D'acord, he he... Doncs mira, no et llegeixis Touch. No se't faria llarga perquè hi ha poc text, però sí que és spokon, i hi ha romanç. Ara, no s'assembla gens al típic shônen de gags eròtics-sentimentals. Gens. No és un Katsura, no és un Akamatsu, no és KOR.

    No sé, potser que no llegeixis Adachi, no té per què agradar a tothom. Però hi ha molta gent que en podria gaudir i que se'l perdrà, per desgràcia. Per curiositat, digues uns quants títols de manga, si vols, que t'hagin agradat. :D

    ResponElimina
  7. Li hauria de donar una oportunitat, però se’m fa molt costa amunt perquè tinc un bon munt de mangues que em vull continuar/fer abans que aquest, però d’altra banda m’agrada donar-li una oportunitat a diferents obres de diferents gèneres. =/ M’estàs posant indecisa i més, quan m’has dit que s’aparta dels típics shônen-comèdia. En el meu cas, que un manga tingui romanç no té per què ser un inconvenient si aquest està ben portat. El que detesto profundament són els harem, els triangles amorosos que semblen sardanes, els estira i arronsa eterns i coses per l’estil que no condueixen enlloc.

    Els meus mangues preferits són:
    -De la Riyoko Ikeda: ‘La Rosa de Versalles’, ‘La Ventana de Orfeo’, ‘Oniisama e...’ i ‘Claudine!’ (És a dir, tot el que n’he llegit tret de la seqüela de ‘La Rosa de Versalles’, que no val res): M’encanten les trames truculentes i els drames d’aquesta senyora.
    -‘Coo no Sekai’ i la seva seqüela ‘El Solar de los Sueños’, del Hideji Oda. Una història que, a través d’un món paral•lel del nostre i la visió de la protagonista, et mostra una constant crítica de la realitat deixant de banda l’opinió de l’autor. És una autèntica delícia.
    -‘Fruits Basket’, de la Natsuki Takaya, si més no, fins on he llegit (tom 19 de 23). És una gran combinació entre humor i drama. Tant m’ha fet riure com plorar.
    -‘Ikkyû’, del Hisashi Sakaguchi. M’encanta com se’ns mostra l’evolució del personatge principal i com arriba a la il•luminació. En ocasions, m’hi he sentit identificada.
    -‘Reloj de Arena’, de la Hinako Ashihara. El mateix que he dit amb ‘Fruits Basket’ és aplicable aquí, tret que, en aquest cas, sí que he arribat al final, un final imposat per l’editorial ¬¬. Per sort, l’autora, intel•ligentment, també dóna el seu propi final. A més, en aquesta obra hi ha unes quantes metàfores molt ben trobades.
    -‘Nagai Michi’, de la Fumiyo Kôno. El meu slice of life preferit. La manera de narrar d’aquesta dona és paradigmàtica.
    -De CLAMP: De les que tenen acabades, ‘Tokyo Babylon’ i ‘Rg Veda’.
    -‘Ashita no Joe’, de l’Asao Takamori i el Tetsuya Chiba. L’excepció pel que fa als spokon. Només he tingut l’oportunitat de llegir-ne el primer tom de l’edició francesa i és genial. Espero que mantingui el nivell.
    -‘Calling You’ de l’Otsuichi i el Hiro Kiyohara. Tendra i dramàtica a la vegada.
    -‘Elegía Roja’ del Seiichi Hayashi. Una història simple explicada de manera complexa.
    -‘Blue’ de la Kiriko Nananan. Una història d’amor amb tints dramàtics.

    Apart d’aquests, també m’agraden molt, però ja no es troben entre les meves obres preferides (tot i que algun dia s’hi podrien trobar, especialment, les que només n’he llegit un o dos toms de no sé quants), ‘Oda a Kirihito’, ‘Ayako’, ‘Uzumaki’, ‘La leyenda de Kamui’, ‘Alice, escuela de magia’, ‘La melodía de las estrellas’, ‘Mushi-shi’, ‘MPD-Psycho’, ‘Lovely Complex’, ‘Survival’, ‘Gaku’, ‘Last Quarter’, ‘17 años’, ‘Missing Holiday’ i ‘Koko’.
    Com pots veure, els meus gèneres preferits són el seinen, el shôjo treballat i el josei. Intento provar una mica de tot, però.
    Sento si t’he donat molt la tabarra. Quan m’emociono, no hi ha fre que m’aturi.

    ResponElimina
  8. Interessant. Doncs llavors sí que te la recomano, he he. Hi ha un romanç i crec que està portat d'una manera molt realista. És una obra on hi ha humor, però humor de gags concrets i esporàdics. Principalment és drama. No en llegeixis cap sinopsi i, si ja la coneixes, t'agrairia que no l'esmentessis aquí. :P

    Veig que tens gustos variats. Jo també, però en el meu cas no abandono una sèrie al cap de pocs toms. No podria... :S D'Ikkyû em falta el 3, que me la faig en català i no el trobo. I veig que t'agraden algunes coses del Tezuka adult, el meu autor mort preferit. Et recomano MW. Un sol volum. Gruixut, però un de sol. I Adolf, és clar.

    Ashita no Joe és una de les meves pendents. De fet, n'estic mirant l'anime.

    Per tant, si t'agrada aquest spokon te'n poden agradar més. :) A Touch hi ha, en la meva opinió, esport i vida quotidiana / romanç / vida d'institut en les proporcions adequades, amb volums on gairebé no surt el beisbol i d'altres en què hi ha alguna etapa important i necessàriament surt més. Crec que és bastant especial i difícil d'encasellar, Touch.

    M'encanta La Rosa de Versalles... I la traducció de La Ventana de Orfeo la va revisar un servidor... :P Per tant també l'he llegit.

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails