Fa força temps vaig escriure una entrada sobre les meves impressions del primer arc argumental de Hunter x Hunter. No ho vaig fer amb la intenció de ressenyar tota l'obra, ni tampoc ho descartava, sinó que més aviat la meva idea era anar comentant sagues a mesura que les llegís i sempre que em vingués de gust.
Precisament ara que he acabat de llegir la de Greed Island, que es troba entre els volums 13 i 18 de l'obra actual (i des de 1998) del senyor Yoshihiro Togashi, em ve de gust parlar-ne, i aquest cop, al contrari que amb la primera saga d'aquesta veterana obra de lenta publicació, no ho faré en uns termes gaire favorables.
No m'havia deixat gaire convençut el desenvolupament de la saga anterior, la de la ciutat de Yorkshin, amb tot el tema de les subhastes i les intrigues que va arribar un moment que, de tan complexes, costaven d'entendre. Al final, com ja havia vist a Yû Yû Hakusho, l'autor havia optat per desviar-se i havia deixat uns quants caps interessants sense lligar.
Però ens havia enganxat, perquè hi havia hagut un fotimer de moments entretinguts i molta tensió. En canvi, a Greed Island es parteix d'una bona idea i la cosa degenera, perquè no s'acaba d'executar del tot bé, i vull deixar clar que tampoc no se m'acut una proposta alternativa.
Els esdeveniments d'on surt aquesta imatge, l'enfrontament de baló presoner (sí, a mi també em sona estrany, però es veu que com a esport té molta més tradició al País Valencià i "pilota presonera" dóna molt pocs resultats a Google), són els únics que realment van despertar el meu interès, i estem parlant de 6 volums. I bé, el senyor Togashi és un expert en crear desenes de personatges, cadascun amb un nom estrafolari, però tampoc no els acabem de conèixer gaire.
Fora d'això és una saga que m'ha cansat, m'ha avorrit i m'ha desorientat per culpa de la inacabable xerrera dels personatges, tot plegat agreujat per la irregularitat amb què Panini ha publicat aquests números per culpa d'uns misteriosos "problemes logístics" i argumentalment per un sistema de regles i normes que se suposa que donen consistència al joc de cartes que hi ha dins el videojoc on van a parar els personatges.
No veig malament la descripció d'un videojoc dins un manga, encara que visual i narrativament xoqui perquè és difícil traslladar el concepte a les pàgines d'un còmic o d'un llibre, però crec que l'autor es va excedir en introduir les cartes i, potser sóc massa curtet (tot és possible), unes normes que en molts moments he estat incapaç d'entendre i no m'han encaixat amb segons quines situacions. No em demaneu quines, perquè no les sabré localitzar. Deixem-ho en què és una sensació que m'ha acompanyat durant tota la saga.
Tanmateix hi ha moments relativament interessants, alguns combats físics i els entrenaments dels dos protagonistes —per cert, hi he trobat a faltar, i molt, en Leorio i en Kurapika, que m'agraden més que en Gon i en Killua—, però també a Greed Island s'enceten idees que queden penjades, precisament en aquests entrenaments que ens diuen que han donat com a resultat una nova tècnica especial d'en Gon, però que no he acabat de veure com funciona, i em preocupa que la cosa es quedi així tenint en compte els precedents.
En resum, no m'ha agradat massa, Greed Island. No n'esperava gaire, de l'apartat visual, perquè com ja vaig dir a l'entrada dels primers volums considero que en Yoshihiro Togashi ha afluixat respecte a Yû Yû Hakusho, però sí que esperava una saga millor que l'anterior, i ha estat a l'inrevés. Confusa, ambiciosa però mal executada i per enèsima vegada deixant algunes coses sense resoldre o sense aprofundir en d'altres que semblava que tenien més suc. Per exemple, m'hauria agradat veure l'aplicació dels efectes de les cartes, més que no pas les intrigues per a aconseguir-les.
Espero que la saga de les formigues quimera, que s'inicia a les últimes pàgines del 18è volum recopilatori, m'agradi més. De moment sembla interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada