Ha passat gairebé un any des que vaig ressenyar el segon volum de la ja no tan nova Detective Comics, problema que puc atribuir a diversos factors: és una col·lecció que he anat deixant més de banda que no pas la "bona", Batman, perquè m'ha costat més trobar-ne volums a bon preu, i això ha fet que les lectures de la que va ser la primera col·lecció del Cavaller Fosc les tingui més endarrerides, com ja deia a la ressenya anterior. A més, he fet entrades de moltíssimes altres coses que ho han retardat tot plegat.
Però també hi ha influït la percepció general que en termes de guió el còmic no acabés d'alçar el vol, consideració que no puc compartir del tot, perquè com ja vaig dir el segon recopilatori m'havia sorprès positivament. La cosa canvia, però, a partir del tercer, amb l'equip format per en John Layman (guió) i en Jason Fabok (dibuix), que substitueixen en Tony S. Daniel, que havia fet d'autor complet, i han convençut el públic amb la seva proposta.
.jpg)
Detective Comics: Emperor Penguin, que conté els números 13 a 18 de la col·lecció, publicats originalment entre desembre de 2012 i maig de 2013 —ja ho deia, que anava molt endarrerit—, prometia ser la primera gran trama amb l'Oswald Cobblepot implicat (al rellançament The New 52 ja n'han tingut en Joker amb Death of the Family, o l'Enigma amb Zero Year - Dark City), i... no ha estat ben bé així, però no ha estat un problema.
Perquè la història que ens expliquen els senyors Layman i Fabok és d'allò més interessant, i el protagonista és el Pingüí, sí, però no el que coneixem des de la seva primera aparició, al número 58 de Detective Comics, el 1941.
La trama comença amb l'Oswald Cobblepot atacant en Batman allà on més mal li fa: intentant netejar la seva imatge i potenciant la de ciutadà modèlic tot fent ombra a en Bruce Wayne, però els esdeveniments de Death of the Family, encara que tangencialment, afecten aquesta col·lecció i obliguen el Pingüí a deixar els negocis en mans del seu número dos de manera temporal.
O això és el que es pensa, perquè l'Ignatius Ogilvy, que ha anat ascendint dins l'organització des que no gaires anys enrere el senyor Cobblepot el va treure del carrer, té un pla per tal de fer-se de manera definitiva amb el seu lloc, i per tal de deixar clar que el seu pingüí és una versió millorada del de tota la vida es "tuneja" el sobrenom i es fa anomenar Pingüí Emperador (Emperor Penguin), que és la raça més gran que existeix d'aquestes entranyables aus.
Però aquesta trama cedeix el protagonisme, més d'una vegada durant el recopilatori, a d'altres que hi estan, de fet, relacionades, com la dels atacs de la Poison Ivy a les empreses del Pingüí, el seu sorprenent matrimoni amb en Clayface, la invasió de Gotham per part dels fanàtics del Joker i altres problemes que donen lloc als combats a què s'enfronta el Cavaller Fosc durant aquests números alhora que investiga —al cap i a la fi se suposa que Detective Comics és la capçalera on es fomenta més aquesta vessant del personatge— què està passant en realitat.
Probablement el millor d'aquest Detective Comics: Emperor Penguin és que l'atenció se centra en el que el guionista creu que és més important en cada moment, i allò que hi té relació i/o enriqueix la història es deixa per a les pàgines de complement —dibuixades per l'Andy Clarke— que, tot i que normalment no arriben a aquests volums, aquí afortunadament sí.
Per tant, quan el que importa són les repercussions de Death of the Family, el senyor Ogilvy apareix a la història de complement, per posar un exemple. Sovint aquests complements que els completistes enyorem es deixen fora perquè potser no són rellevants, però els dels números 13 a 18 de la col·lecció aporten coses i val la pena llegir-los.
No em vull allargar més: Emperor Penguin és una molt bona història del Pingüí, on el veurem enfonsat i trepitjat després que precisament les coses comencessin a anar-li bé, però és una història que cedeix el protagonisme indirecte a en Joker quan per exigències de l'editorial ho ha de fer, i ho fa amb suavitat i coherència, cosa que no és gens fàcil, com hem pogut veure en algunes de les altres col·leccions de la Batfamília, en què les trames quedaven interrompudes abruptament pel mateix motiu.
Ja vaig dir que la proposta d'en Tony S. Daniel no em desagradava, però sóc capaç de veure que era una mica confusa i que el relleu de responsables ha estat bo per a la col·lecció i convencerà aquells que se n'havien desencantat.
Ara bé, la diversió no acaba aquí, perquè aquest canvi d'statu quo d'un dels enemics més emblemàtics d'en Batman es podrà continuar veient al quart volum, Wrath, que espero tenir, llegir i ressenyar com més aviat millor.
Detective Comics: Emperor Penguin, que conté els números 13 a 18 de la col·lecció, publicats originalment entre desembre de 2012 i maig de 2013 —ja ho deia, que anava molt endarrerit—, prometia ser la primera gran trama amb l'Oswald Cobblepot implicat (al rellançament The New 52 ja n'han tingut en Joker amb Death of the Family, o l'Enigma amb Zero Year - Dark City), i... no ha estat ben bé així, però no ha estat un problema.
Perquè la història que ens expliquen els senyors Layman i Fabok és d'allò més interessant, i el protagonista és el Pingüí, sí, però no el que coneixem des de la seva primera aparició, al número 58 de Detective Comics, el 1941.
La trama comença amb l'Oswald Cobblepot atacant en Batman allà on més mal li fa: intentant netejar la seva imatge i potenciant la de ciutadà modèlic tot fent ombra a en Bruce Wayne, però els esdeveniments de Death of the Family, encara que tangencialment, afecten aquesta col·lecció i obliguen el Pingüí a deixar els negocis en mans del seu número dos de manera temporal.
O això és el que es pensa, perquè l'Ignatius Ogilvy, que ha anat ascendint dins l'organització des que no gaires anys enrere el senyor Cobblepot el va treure del carrer, té un pla per tal de fer-se de manera definitiva amb el seu lloc, i per tal de deixar clar que el seu pingüí és una versió millorada del de tota la vida es "tuneja" el sobrenom i es fa anomenar Pingüí Emperador (Emperor Penguin), que és la raça més gran que existeix d'aquestes entranyables aus.
Però aquesta trama cedeix el protagonisme, més d'una vegada durant el recopilatori, a d'altres que hi estan, de fet, relacionades, com la dels atacs de la Poison Ivy a les empreses del Pingüí, el seu sorprenent matrimoni amb en Clayface, la invasió de Gotham per part dels fanàtics del Joker i altres problemes que donen lloc als combats a què s'enfronta el Cavaller Fosc durant aquests números alhora que investiga —al cap i a la fi se suposa que Detective Comics és la capçalera on es fomenta més aquesta vessant del personatge— què està passant en realitat.
Probablement el millor d'aquest Detective Comics: Emperor Penguin és que l'atenció se centra en el que el guionista creu que és més important en cada moment, i allò que hi té relació i/o enriqueix la història es deixa per a les pàgines de complement —dibuixades per l'Andy Clarke— que, tot i que normalment no arriben a aquests volums, aquí afortunadament sí.
Per tant, quan el que importa són les repercussions de Death of the Family, el senyor Ogilvy apareix a la història de complement, per posar un exemple. Sovint aquests complements que els completistes enyorem es deixen fora perquè potser no són rellevants, però els dels números 13 a 18 de la col·lecció aporten coses i val la pena llegir-los.
No em vull allargar més: Emperor Penguin és una molt bona història del Pingüí, on el veurem enfonsat i trepitjat després que precisament les coses comencessin a anar-li bé, però és una història que cedeix el protagonisme indirecte a en Joker quan per exigències de l'editorial ho ha de fer, i ho fa amb suavitat i coherència, cosa que no és gens fàcil, com hem pogut veure en algunes de les altres col·leccions de la Batfamília, en què les trames quedaven interrompudes abruptament pel mateix motiu.
Ja vaig dir que la proposta d'en Tony S. Daniel no em desagradava, però sóc capaç de veure que era una mica confusa i que el relleu de responsables ha estat bo per a la col·lecció i convencerà aquells que se n'havien desencantat.
Ara bé, la diversió no acaba aquí, perquè aquest canvi d'statu quo d'un dels enemics més emblemàtics d'en Batman es podrà continuar veient al quart volum, Wrath, que espero tenir, llegir i ressenyar com més aviat millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada