dissabte, 14 de febrer de 2015

Sèries: Arrested Development

La sitcom o comèdia de situació és un gènere televisiu, dins la comèdia, que no acostumo a seguir gaire. Són comptades les obres d'aquest estil que em criden l'atenció i que acabo considerant realment meritòries, però el cas d'avui és un dels que valen la pena, i ho diuen també diverses llistes de millors sèries de la història de la televisió, trobo que de manera encertada.


Arrested Development és una sèrie creada per Mitchell Hurwitz i emesa a la Fox originalment entre 2003 i 2006, amb tres temporades que narren els esforços del seu protagonista principal per a tirar endavant després que l'empresa familiar hagi estat involucrada en un escàndol financer (tema recurrent ja en aquella època) i cap dels seus altres membres tingui la més mínima intenció d'abandonar l'estil de vida a què s'havien acostumat.

Són tots plegats, llevat d'ell, uns irresponsables manipuladors i materialistes, i sense cap mala intenció, només per pur egoisme, no paren de posar pals a les rodes a l'única persona que té les idees clares i pot fer alguna cosa per a netejar el nom i els comptes de l'empresa.


Ell és en Michael Bluth (Jason Bateman), és el fill mitjà i el més decent dels personatges. Vidu des de fa dos anys quan comença la sèrie, fa tot el que pot, tot mantenint la calma amb estoïcisme davant l'absurd que l'envolta per tal de canviar la situació de la seva família, que també lluita per mantenir unida tot i els caràcters incompatibles de cadascun dels seus membres, i sobretot vol mantenir-se unit al seu fill com si fossin els millors amics.


En GOB (pronunciat job), que ve de George Oscar Bluth (Will Arnett), és el gran, però un vividor pagat de si mateix que es pensa que es guanyarà la vida com a il·lusionista malgrat la poca habilitat que té a l'hora d'executar els trucs. Probablement el més tocat de l'ala de tots, qualsevol conversa amb ell és pràcticament impossible.


En Byron "Buster" Bluth (Tony Hale, que ara triomfa a Veep) és el fill més jove, però té un caràcter extremament infantil que voreja, aparentment, el retard mental. La llista de fòbies i al·lèrgies que té, sumades al seu emmarament, el converteixen en el personatge més fràgil de la sèrie, però també en un dels més divertits i, sens dubte, el més innocent.


La Lindsay Bluth (Portia de Rossi) també és la germana mitjana, perquè és la bessona d'en Michael. Té un alt concepte del seu atractiu físic, a més de ser egoista i materialista com tants altres personatges. No té cap pressa a trobar feina i viu en un matrimoni infeliç.


El seu marit és en Tobias Fünke (David Cross), un psiquiatre que ha perdut la llicència i es vol dedicar, sense èxit, a la interpretació. Té por de quedar-se despullat del tot (sempre duu com a mínim uns shorts texans a sota de tot) i sempre fa comentaris que duen les persones del seu entorn a plantejar-se si és gai. No ho és, però el resultat d'aquesta manera de ser li proporciona els mateixos resultats, que entre altres coses afecten el seu matrimoni amb la Lindsay. 


En George Michael Bluth (Michael Cera, ara força més conegut per papers com el de Scott Pilgrim) és el fill d'en Michael i odia el seu propi nom per les inevitables reminiscències del cantant pop dels anys 80. És tranquil, tímid i bon jan, però tot i que intenta tenir bona relació amb el seu pare també se sent incòmode i pressionat per no decebre'l. Quan pràcticament tota la família se'n va a viure a una de les cases model de la companyia es retroba amb la seva cosina, que feia anys que no veia, i se n'enamora. Tot i així té una xicota, l'Ann (Mae Whitman), que destaca tan poc que sembla que ningú la vegi, i quan sí que la veuen no poden evitar mostrar la mala opinió que tenen del seu aspecte.


És la Mae "Maeby" Fünke (Alia Shawkat), filla de la Lindsay i en Tobias, que brutalment negligida per part dels seus pares es dedica a intentar cridar-los l'atenció amb maquinacions que li van polint l'astúcia. Tot plegat fa que esdevingui terriblement independent i que sovint la confonguin amb una persona adulta, cosa que aprofita sempre que pot.


La culpa de la situació en què es troben els Bluth és d'en George (Jeffrey Tambor, recentment premiat als Globus d'Or pel seu paper protagonista a la sèrie Transparent), l'avi, que duia l'empresa fins que es van descobrir les seves males pràctiques i el van empresonar. Bona part de la sèrie es dedica a ordir plans per a escapar i, de tant en tant, li surten bé.

 
L'àvia, la Lucille (Jessica Walters), és la matriarca de la família i el personatge més odiós de tots. És alcohòlica i és la més egoista, manipuladora i irresponsable de tots, a més de maltractar emocionalment tots els seus fills i també el marit. Sense cap mena d'escrúpol, continua emprant els diners bruts de l'empresa per a pagar-se els capricis a què no pensa renunciar.


Tot i que la família estaria completa amb els que ja he repassat, he d'esmentar també alguns dels magnífics secundaris, un dels més destacats dels quals la veïna i amiga-rival de la Lucille, la Lucille Austero (la llegendària Liza Minnelli), que els altres anomenen "Lucille 2" i pateix vertigen crònic i comença la sèrie, per culpa d'un equívoc, mantenint una relació amb l'innocent Buster. 

Però també, sense imatge, vull esmentar l'inepte advocat Barry Zuckerkorn (Henry Winkler), la boja examant d'en George, la Kitty Sánchez (Judy Greer), el nen adoptat Annyong Bluth (Justin Lee), l'exitós mag Tony Wonder (Ben Stiller) o la britànica Rita Leeds (Charlize Theron), a més d'altres cares conegudes com l'Amy Poehler, que aquí interpreta la fallida muller d'en GOB, o la Julia Louis-Dreyfus (Veep i anteriorment Seinfeld), que fa el paper d'una advocada cega.


Com qualsevol sitcom, a Arrested Development gaudim amb constants malentesos que neixen d'errors, mentides, afers romàntics, dubtes sobre paternitat i tota mena de situacions típiques i tòpiques. Així doncs, què és el que fa d'aquesta sèrie una de les més ben valorades del seu gènere? Per què és tan especial?

Doncs per la seva presentació, basada en guions intel·ligentíssims, jocs de paraules i dobles sentits brillants, bromes i temes recurrents basades en molts casos en frases i expressions típiques dels personatges, insinuacions, autocensura intencionada, la narració en off del director i productor Ron Howard (que és un dels seus responsables) i un humor autoreferencial (fins al punt que de vegades hi ha fins i tot referències a la vida real dels actors) que aprofita els detalls més mínims dels episodis ja emesos i, el que és més impressionant, també apel·la a esdeveniments futurs que efectivament esdevenen reals i ens fan pensar que la sèrie és un tot perfectament pensat, escrit i lligat. Res no és casual, com a la majoria de comèdies de situació.



Però malgrat la seva qualitat i les bones crítiques que tenia els índexs d'audiència no eren bons, i la inclement Fox la va cancel·lar en acabar la tercera temporada. Ara bé, després de 7 anys d'especulacions i negociacions per mirar de tirar endavant la història (es va arribar a parlar d'una pel·lícula), el 2013 va tenir lloc el miracle: Netflix, la plataforma online de subscripció a pel·lícules i sèries, la va rescatar i en va produir una quarta temporada que, sens dubte, representava una immensa alegria per a tots els seus fans i que recuperava tots els actors originals, fins i tot els secundaris, i n'introduïa d'altres d'interessants, com l'Isla Fisher, que fa de Rebel Alley, filla il·legítima d'en Ron Howard, que aquest cop surt força en pantalla.

El que passa és que, diuen que per problemes de disponibilitat dels actors, aquesta vegada l'estructura dels episodis va canviar completament i es van presentar, tots 15 alhora (una constant a Netflix), com una complexa història de múltiples punts de vista al voltant d'uns mateixos esdeveniments, inicialment concebuda per tal de permetre seguir els episodis, centrats cadascun en un personatge —i per tant renegant de l'estil establert—, en qualsevol ordre. Es veu que la idea de la intercanviabilitat va ser descartada, al final hi ha un ordre i el resultat va ser un batibull que la crítica va rebre amb més fredor que aquelles tres primeres temporades que estimava d'una manera tan unànime.


Trames paral·leles molts difícils de seguir malgrat el repàs constant amb informació afegida a cada episodi, i força avorrides en la majoria dels casos (les més interessants són les d'en Michael i en George Michael), poques escenes amb el repartiment principal al complet —i diuen que s'ha fet força ús dels dobles d'esquena i algun croma (fons verd amb imatges superposades)— i la innecessària insistència a col·locar cronològicament alguns esdeveniments just al final de la tercera temporada malgrat l'evident envelliment de gairebé tots els intèrprets (flagrant en alguns casos, amb cirurgia estètica i tot), per a mi embruten el llegat d'aquelles glorioses 3 primeres temporades d'Arrested Development.

Si ho hagués sabut l'hauria mirat igualment, sí, però com quan ens mirem l'actuació d'un artista retirat que torna temporalment i de manera excepcional, és a dir amb una barreja de reconeixement pels assoliments del passat i alhora de compassió per la seva decadència. No em penedeixo, però, d'haver-la mirat. La considero un experiment i al cap i a la fi recupera els personatges dels quals volia saber més coses i, si no la comparem amb les altres temporades, tampoc no està tan malament.

Diuen que les seqüeles no són bones, però en aquest cas el problema va ser la mala execució d'una idea aparentment bona i sens dubte ambiciosa. Potser els seus creadors haurien d'haver esperat un moment més adequat, amb tots els actors compromesos amb el projecte i uns quants retocs al guió. Malgrat aquesta relliscada, però, sembla força clar que les aventures dels Bluth acabaran amb una cinquena temporada i la posterior pel·lícula, i és que la quarta temporada acaba, com tots els episodis de la sèrie, amb un avançament del que vindrà.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails