Visionats: Mad Max (saga)

Ara que ja han passat els Oscars volia dedicar una entrada a una saga clàssica cinematogràfica que precisament ara ha tornat a estar d'actualitat.

Mad Max era una trilogia (perquè ja no és trilogia) d'aquelles que se suposa que hom ha vist com a mínim una vegada, i suposo que jo també l'havia vist, però no en recordava res i podria ser, fins i tot, que només n'hagués vist algunes escenes. Allò que passava abans, quan les pel·lícules es miraven essencialment a la tele, amb els talls publicitaris i la impossibilitat de posar pausa. I jo de petit no hi anava pràcticament mai, al cine, a més que vam tenir un Beta en comptes d'un VHS, estàndard que no va arribar a casa fins al 1994, o sigui que ja us podeu imaginar si vam arribar a llogar gaires pel·lícules. 

Tot i així, les paraules "Mad Max" tenien una ressonància concreta dins meu, i evocaven imatges postapocalíptiques d'una civilització sobtadament endarrerida, amb parracs, pols, desferres reciclades, roba feta amb tota mena de materials, vehicles fets amb peces d'altres vehicles, pobresa i violència com a característiques destacades d'un subgènere de la ciència-ficció que amb els anys aprendria que es diu "distopia" i, fins i tot, un subgènere dins d'aquesta, perquè també hi ha històries en què la Humanitat se n'ha anat a la merda però la tecnologia ha continuat avançant.

I de resultes de les múltiples nominacions de Mad Max: Fury Road (2015), pel·lícula que confesso que havia ignorat deliberadament en prejutjar-la com a innecessari reboot sense cap més criteri que la visió del pòster i l'escepticisme que em provoca la moda de fer continuacions en general fallides de sagues enterrades fa dècades, vaig decidir que ja era hora de repassar (o veure per primera vegada, segons com es miri) la trilogia original i, és clar, veure també la quarta part que va arribar 30 anys després de la que fins llavors havia tancat la trilogia. Un procés, vaja, similar al que vaig seguir amb Star Wars en anunciar-se Star Wars: The Force Awakens.

Vaig començar, és clar, amb Mad Max, de 1979, dirigida per en George Miller i protagonitzada per un llavors desconegut Mel Gibson, jove actor australià que després triomfaria a Hollywood. No va ser gràcies a aquesta pel·lícula, però, ja que als Estats Units va passar força desapercebuda en el seu moment.

Convençut que des del principi xalaria amb l'ambientació a què associava la saga, em va decebre una mica adonar-me que, almenys la primera part de la trilogia -que llavors no pretenia pas tenir ni tan sols una segona part-, la història no era ben bé postapocalíptica. Perquè ho sabem gràcies a la saga que va originar, però a Mad Max el relat podria passar perfectament a l'època en què es va estrenar el film, ambigüitat facilitada per l'ambientació desèrtica, els pocs referents culturals que podem emprar per a situar-nos i un baix pressupost que tot i així es fa servir de manera eficient, i els resultats van ser tan bons, amb 100 milions de dòlars d'ingressos de l'època, que entre 1980 i 1999 va figurar als Rècords Guinness com la pel·lícula més profitosa de la història.



Però aquest xoc inicial -culpa meva per les idees que m'havia format- no significa que no m'agradés: sabia que la cosa havia de començar tranquil·la i anar pujant de to, però el primer episodi és la senzilla història d'un policia especialista en conducció que es dedica a perseguir bandes de delinqüents motoritzats mentre espera el moment de retirar-se d'aquesta feina que avorreix. Com no podia ser d'una altra manera, la tensió va creixent i cap al final coneixem els esdeveniments que el porten a esdevenir el supervivent solitari, el guerrer de la carretera, l'antiheroi de les parts 2 i 3.

Diuen que Mad Max 2: The Road Warrior -coneguda amb aquest subtítol perquè aquest cop sí que es va estrenar com calia als Estats Units, però van voler dissimular el fet que era una segona part posant-li simplement "The Road Warrior"-, de 1981, és una de les millors pel·lícules d'acció que s'han fet mai. I m'ho crec.

Convertit en un supervivent solitari, uns anys després dels esdeveniments de la primera part i amb una guerra nuclear pel mig -per fi entenia per què la primera pel·lícula no m'havia semblat distòpica-, en Max troba un assentament en què un grup de persones refinen petroli, un bé escassíssim i cobejat, envoltades per una gran banda de delinqüents motoritzats, aquest cop abillats amb extravagants vestits de cuir de reminiscències sadomasoquistes, que ataquen l'assentament i van reduïnt les seves defenses.

El protagonista, que només vol una mica de petroli i continuar el seu camí solitari, com correspon a qualsevol antiheroi s'hi acaba veient involucrat de mala gana i aquest senzill plantejament dóna lloc a una narració trepidant, magníficament ambientada i amb unes espectaculars escenes de persecució a la carretera, amb vehicles que ja corresponen a la imatge postapocalíptica que jo tenia de la saga. Aquest cop sí, l'ambientació era el que qualsevol s'imagina quan li diuen "Mad Max", i a sobre la pel·lícula és un dels exemples que de vegades les segones parts sí que són millors que les primeres.



És innegable la influència que va tenir i encara té aquell film, no és casual que molts directors de cinema de renom la citin com a inspiració, ni que un dels guionistes de Waterworld (1995) -un altre referent pel que fa a aquesta visió del futur postapocalíptic- reconegui que és una de les més grans influències de la pel·lícula protagonitzada per en Kevin Costner.

Potser el llistó havia quedat molt amunt, però el 1985 va arribar la tercera part, Mad Max: Beyond Thunderdome (o Mad Max 3 per als amics), i tot i que és molt entretinguda i manté l'estètica de la saga perd interès en apropar-se més, sobretot a la segona meitat aproximadament, a les típiques pel·lícules de Hollywood, amb un to més optimista, alegre i un repartiment ple de nens que ens fan pensar en aquells films dels 80 signats per l'Steven Spielberg i companyia.

És interessant veure-hi la Tina Turner fent de dolenta -i colant dues cançons, una de les quals la popularíssima We don't need another hero (Thunderdome)-, líder d'un assentament anomenat Bartertown, on un Max Rockatansky 15 anys més vell arriba tot buscant, com sempre, combustible per tal de continuar el seu viatge solitari de supervivència.

Però és aquesta segona part estranya, o si més no diferent del que podríem esperar d'una pel·lícula d'en Mad Max, el que fa, almenys per a mi, que sense ser un film dolent sigui clarament el pitjor de la llavors trilogia i, vista ara la quarta part, el pitjor de tota la saga. Ara bé, repeteixo perquè quedi clar: continua sent molt recomanable, però les altres li fan ombra.



Doncs bé, després de 3 dècades -o 30 anys, perquè quedi més impactant- i diversos intents fallits de posar-ho en marxa provocats per crisis econòmiques, l'11-S, la guerra de l'Iraq o fins i tot les inesperades pluges als deserts australians, al final es va produir una quarta entrega, Mad Max: Fury Road, que no acaba de quedar clar si és un reboot o una seqüela, perquè les referències no permeten determinar-ho amb absoluta certesa: hi apareix el famós cotxe V8 Interceptor, però havia quedat destruït a la segona pel·lícula. I l'actor que interpreta en Max també és un altre, en aquest cas en Tom Hardy.

Està clar que si és una seqüela segur que té lloc després de la primera pel·lícula, perquè ja ens trobem a l'Austràlia postapocalíptica, però no estem convençuts de gaire cosa més. El mateix director i coguionista, en George Miller, afirma que la connexió amb les altres pel·lícules és difusa i que no hem de mirar gaire la cronologia, per tant ja juga amb la incertesa expressament.

Sigui com sigui, què passa amb aquesta quarta pel·lícula? Doncs que presenta -amb un aspecte visual diferent, perquè han passat 30 anys- el que podria ser perfectament, i de fet és, una altra aventura d'en Mad Max, però amb un ritme especialment frenètic, fins i tot amb algunes escenes expressament i lleugerament accelerades -influència del cinema mut, que tant agrada al director-, un altre actor i, per a mi, un canvi que crida especialment l'atenció: el protagonista té un paper menys central i esdevé gairebé secundari, mentre que un personatge aparentment secundari com és la Furiosa (Charlize Theron) és qui realment duu el pes de la història, de manera que en realitat és la protagonista.

De tota manera, en general és un film que homenatja els altres tres en diversos moments, des de petits detalls -la capseta de música de Mad Max 2, per exemple, o l'escopeta que falla- fins a l'actor Hugh Keays-Byrne com a Immortan Joe quan havia fet de Toecutter a la primera pel·lícula, o la persecució inspirada en la de la segona part però també en les altres dues -perquè Mad Max és sinònim de llarga i intensa persecució a la carretera-, o l'aparició d'una secta multitudinària que recorda, tot i que exagerada, la que hi havia al voltant del personatge de l'Aunty Entity, és a dir la Tina Turner, també a la tercera part. Evidentment, també tota l'estètica del film homenatja l'imaginari que atribuïm al concepte "Mad Max".



Personalment és una pel·lícula que vaig trobar tremendament entretinguda, em va passar en un moment, però reconec que em va descol·locar una mica el canvi d'actor -sabia que no hi sortia en Mel Gibson, però me l'imaginava com un reboot en què en Tom Hardy faria un personatge totalment original- i també la meva incapacitat, ara ja sé que perfectament normal, de situar la història en el context de les altres.

Però entenc que rebés tants premis i nominacions (als Oscars 10, incloent-hi Millor Pel·lícula i Millor Director, a més de les categories tècniques i artístiques), i m'empasso amb humilitat els meus prejudicis respecte al que abans considerava una resurrecció innecessària i, ara, un gran encert. Perquè ara sé que no és una idea que va sorgir fa 4 o 5 anys, sinó tota una odissea, i l'he vist i sé que és bona. I fidel a l'esperit de la franquícia.

Haurem de veure què passa a partir d'ara, perquè sembla que arribaran més entregues gràcies a la calidesa amb què la crítica i el públic han rebut Mad Max: Fury Road, i els 6 Oscars en les categories de Disseny de Producció, Vestuari, Maquillatge i Perruqueria, Edició de Vídeo, Edició de So i Mescla de So no li han fet cap mal. Entre totes, però sobretot amb la segona i la quarta, el nivell ha quedat altíssim i la responsabilitat de mantenir-lo així ha de pesar tones.

Sèries: Arrested Development

La sitcom o comèdia de situació és un gènere televisiu, dins la comèdia, que no acostumo a seguir gaire. Són comptades les obres d'aquest estil que em criden l'atenció i que acabo considerant realment meritòries, però el cas d'avui és un dels que valen la pena, i ho diuen també diverses llistes de millors sèries de la història de la televisió, trobo que de manera encertada.

Arrested Development és una sèrie creada per Mitchell Hurwitz i emesa a la Fox originalment entre 2003 i 2006, amb tres temporades que narren els esforços del seu protagonista principal per a tirar endavant després que l'empresa familiar hagi estat involucrada en un escàndol financer (tema recurrent ja en aquella època) i cap dels seus altres membres tingui la més mínima intenció d'abandonar l'estil de vida a què s'havien acostumat.

Són tots plegats, llevat d'ell, uns irresponsables manipuladors i materialistes, i sense cap mala intenció, només per pur egoisme, no paren de posar pals a les rodes a l'única persona que té les idees clares i pot fer alguna cosa per a netejar el nom i els comptes de l'empresa.

Ell és en Michael Bluth (Jason Bateman), és el fill mitjà i el més decent dels personatges. Vidu des de fa dos anys quan comença la sèrie, fa tot el que pot, tot mantenint la calma amb estoïcisme davant l'absurd que l'envolta per tal de canviar la situació de la seva família, que també lluita per mantenir unida tot i els caràcters incompatibles de cadascun dels seus membres, i sobretot vol mantenir-se unit al seu fill com si fossin els millors amics.

En GOB (pronunciat job), que ve de George Oscar Bluth (Will Arnett), és el gran, però un vividor pagat de si mateix que es pensa que es guanyarà la vida com a il·lusionista malgrat la poca habilitat que té a l'hora d'executar els trucs. Probablement el més tocat de l'ala de tots, qualsevol conversa amb ell és pràcticament impossible.

En Byron "Buster" Bluth (Tony Hale, que ara triomfa a Veep) és el fill més jove, però té un caràcter extremament infantil que voreja, aparentment, el retard mental. La llista de fòbies i al·lèrgies que té, sumades al seu emmarament, el converteixen en el personatge més fràgil de la sèrie, però també en un dels més divertits i, sens dubte, el més innocent.

La Lindsay Bluth (Portia de Rossi) també és la germana mitjana, perquè és la bessona d'en Michael. Té un alt concepte del seu atractiu físic, a més de ser egoista i materialista com tants altres personatges. No té cap pressa a trobar feina i viu en un matrimoni infeliç.

El seu marit és en Tobias Fünke (David Cross), un psiquiatre que ha perdut la llicència i es vol dedicar, sense èxit, a la interpretació. Té por de quedar-se despullat del tot (sempre duu com a mínim uns shorts texans a sota de tot) i sempre fa comentaris que duen les persones del seu entorn a plantejar-se si és gai. No ho és, però el resultat d'aquesta manera de ser li proporciona els mateixos resultats, que entre altres coses afecten el seu matrimoni amb la Lindsay. 

En George Michael Bluth (Michael Cera, ara força més conegut per papers com el de Scott Pilgrim) és el fill d'en Michael i odia el seu propi nom per les inevitables reminiscències del cantant pop dels anys 80. És tranquil, tímid i bon jan, però tot i que intenta tenir bona relació amb el seu pare també se sent incòmode i pressionat per no decebre'l. Quan pràcticament tota la família se'n va a viure a una de les cases model de la companyia es retroba amb la seva cosina, que feia anys que no veia, i se n'enamora. Tot i així té una xicota, l'Ann (Mae Whitman), que destaca tan poc que sembla que ningú la vegi, i quan sí que la veuen no poden evitar mostrar la mala opinió que tenen del seu aspecte.

És la Mae "Maeby" Fünke (Alia Shawkat), filla de la Lindsay i en Tobias, que brutalment negligida per part dels seus pares es dedica a intentar cridar-los l'atenció amb maquinacions que li van polint l'astúcia. Tot plegat fa que esdevingui terriblement independent i que sovint la confonguin amb una persona adulta, cosa que aprofita sempre que pot.

La culpa de la situació en què es troben els Bluth és d'en George (Jeffrey Tambor, recentment premiat als Globus d'Or pel seu paper protagonista a la sèrie Transparent), l'avi, que duia l'empresa fins que es van descobrir les seves males pràctiques i el van empresonar. Bona part de la sèrie es dedica a ordir plans per a escapar i, de tant en tant, li surten bé.

 

L'àvia, la Lucille (Jessica Walters), és la matriarca de la família i el personatge més odiós de tots. És alcohòlica i és la més egoista, manipuladora i irresponsable de tots, a més de maltractar emocionalment tots els seus fills i també el marit. Sense cap mena d'escrúpol, continua emprant els diners bruts de l'empresa per a pagar-se els capricis a què no pensa renunciar.

Tot i que la família estaria completa amb els que ja he repassat, he d'esmentar també alguns dels magnífics secundaris, un dels més destacats dels quals la veïna i amiga-rival de la Lucille, la Lucille Austero (la llegendària Liza Minnelli), que els altres anomenen "Lucille 2" i pateix vertigen crònic i comença la sèrie, per culpa d'un equívoc, mantenint una relació amb l'innocent Buster. 

Però també, sense imatge, vull esmentar l'inepte advocat Barry Zuckerkorn (Henry Winkler), la boja examant d'en George, la Kitty Sánchez (Judy Greer), el nen adoptat Annyong Bluth (Justin Lee), l'exitós mag Tony Wonder (Ben Stiller) o la britànica Rita Leeds (Charlize Theron), a més d'altres cares conegudes com l'Amy Poehler, que aquí interpreta la fallida muller d'en GOB, o la Julia Louis-Dreyfus (Veep i anteriorment Seinfeld), que fa el paper d'una advocada cega.

Com qualsevol sitcom, a Arrested Development gaudim amb constants malentesos que neixen d'errors, mentides, afers romàntics, dubtes sobre paternitat i tota mena de situacions típiques i tòpiques. Així doncs, què és el que fa d'aquesta sèrie una de les més ben valorades del seu gènere? Per què és tan especial?

Doncs per la seva presentació, basada en guions intel·ligentíssims, jocs de paraules i dobles sentits brillants, bromes i temes recurrents basades en molts casos en frases i expressions típiques dels personatges, insinuacions, autocensura intencionada, la narració en off del director i productor Ron Howard (que és un dels seus responsables) i un humor autoreferencial (fins al punt que de vegades hi ha fins i tot referències a la vida real dels actors) que aprofita els detalls més mínims dels episodis ja emesos i, el que és més impressionant, també apel·la a esdeveniments futurs que efectivament esdevenen reals i ens fan pensar que la sèrie és un tot perfectament pensat, escrit i lligat. Res no és casual, com a la majoria de comèdies de situació.

Però malgrat la seva qualitat i les bones crítiques que tenia els índexs d'audiència no eren bons, i la inclement Fox la va cancel·lar en acabar la tercera temporada. Ara bé, després de 7 anys d'especulacions i negociacions per mirar de tirar endavant la història (es va arribar a parlar d'una pel·lícula), el 2013 va tenir lloc el miracle: Netflix, la plataforma online de subscripció a pel·lícules i sèries, la va rescatar i en va produir una quarta temporada que, sens dubte, representava una immensa alegria per a tots els seus fans i que recuperava tots els actors originals, fins i tot els secundaris, i n'introduïa d'altres d'interessants, com l'Isla Fisher, que fa de Rebel Alley, filla il·legítima d'en Ron Howard, que aquest cop surt força en pantalla.

El que passa és que, diuen que per problemes de disponibilitat dels actors, aquesta vegada l'estructura dels episodis va canviar completament i es van presentar, tots 15 alhora (una constant a Netflix), com una complexa història de múltiples punts de vista al voltant d'uns mateixos esdeveniments, inicialment concebuda per tal de permetre seguir els episodis, centrats cadascun en un personatge —i per tant renegant de l'estil establert—, en qualsevol ordre. Es veu que la idea de la intercanviabilitat va ser descartada, al final hi ha un ordre i el resultat va ser un batibull que la crítica va rebre amb més fredor que aquelles tres primeres temporades que estimava d'una manera tan unànime.

Trames paral·leles molts difícils de seguir malgrat el repàs constant amb informació afegida a cada episodi, i força avorrides en la majoria dels casos (les més interessants són les d'en Michael i en George Michael), poques escenes amb el repartiment principal al complet —i diuen que s'ha fet força ús dels dobles d'esquena i algun croma (fons verd amb imatges superposades)— i la innecessària insistència a col·locar cronològicament alguns esdeveniments just al final de la tercera temporada malgrat l'evident envelliment de gairebé tots els intèrprets (flagrant en alguns casos, amb cirurgia estètica i tot), per a mi embruten el llegat d'aquelles glorioses 3 primeres temporades d'Arrested Development.

Si ho hagués sabut l'hauria mirat igualment, sí, però com quan ens mirem l'actuació d'un artista retirat que torna temporalment i de manera excepcional, és a dir amb una barreja de reconeixement pels assoliments del passat i alhora de compassió per la seva decadència. No em penedeixo, però, d'haver-la mirat. La considero un experiment i al cap i a la fi recupera els personatges dels quals volia saber més coses i, si no la comparem amb les altres temporades, tampoc no està tan malament.

Diuen que les seqüeles no són bones, però en aquest cas el problema va ser la mala execució d'una idea aparentment bona i sens dubte ambiciosa. Potser els seus creadors haurien d'haver esperat un moment més adequat, amb tots els actors compromesos amb el projecte i uns quants retocs al guió. Malgrat aquesta relliscada, però, sembla força clar que les aventures dels Bluth acabaran amb una cinquena temporada i la posterior pel·lícula, i és que la quarta temporada acaba, com tots els episodis de la sèrie, amb un avançament del que vindrà.