Ara que ja han passat els Oscars volia dedicar una entrada a una saga clàssica cinematogràfica que precisament ara ha tornat a estar d'actualitat.
Mad Max era una trilogia (perquè ja no és trilogia) d'aquelles que se suposa que hom ha vist com a mínim una vegada, i suposo que jo també l'havia vist, però no en recordava res i podria ser, fins i tot, que només n'hagués vist algunes escenes. Allò que passava abans, quan les pel·lícules es miraven essencialment a la tele, amb els talls publicitaris i la impossibilitat de posar pausa. I jo de petit no hi anava pràcticament mai, al cine, a més que vam tenir un Beta en comptes d'un VHS, estàndard que no va arribar a casa fins al 1994, o sigui que ja us podeu imaginar si vam arribar a llogar gaires pel·lícules.
Tot i així, les paraules "Mad Max" tenien una ressonància concreta dins meu, i evocaven imatges postapocalíptiques d'una civilització sobtadament endarrerida, amb parracs, pols, desferres reciclades, roba feta amb tota mena de materials, vehicles fets amb peces d'altres vehicles, pobresa i violència com a característiques destacades d'un subgènere de la ciència-ficció que amb els anys aprendria que es diu "distopia" i, fins i tot, un subgènere dins d'aquesta, perquè també hi ha històries en què la Humanitat se n'ha anat a la merda però la tecnologia ha continuat avançant.
I de resultes de les múltiples nominacions de Mad Max: Fury Road (2015), pel·lícula que confesso que havia ignorat deliberadament en prejutjar-la com a innecessari reboot sense cap més criteri que la visió del pòster i l'escepticisme que em provoca la moda de fer continuacions en general fallides de sagues enterrades fa dècades, vaig decidir que ja era hora de repassar (o veure per primera vegada, segons com es miri) la trilogia original i, és clar, veure també la quarta part que va arribar 30 anys després de la que fins llavors havia tancat la trilogia. Un procés, vaja, similar al que vaig seguir amb Star Wars en anunciar-se Star Wars: The Force Awakens.
Vaig començar, és clar, amb Mad Max, de 1979, dirigida per en George Miller i protagonitzada per un llavors desconegut Mel Gibson, jove actor australià que després triomfaria a Hollywood. No va ser gràcies a aquesta pel·lícula, però, ja que als Estats Units va passar força desapercebuda en el seu moment.
Convençut que des del principi xalaria amb l'ambientació a què associava la saga, em va decebre una mica adonar-me que, almenys la primera part de la trilogia -que llavors no pretenia pas tenir ni tan sols una segona part-, la història no era ben bé postapocalíptica. Perquè ho sabem gràcies a la saga que va originar, però a Mad Max el relat podria passar perfectament a l'època en què es va estrenar el film, ambigüitat facilitada per l'ambientació desèrtica, els pocs referents culturals que podem emprar per a situar-nos i un baix pressupost que tot i així es fa servir de manera eficient, i els resultats van ser tan bons, amb 100 milions de dòlars d'ingressos de l'època, que entre 1980 i 1999 va figurar als Rècords Guinness com la pel·lícula més profitosa de la història.
Però aquest xoc inicial -culpa meva per les idees que m'havia format- no significa que no m'agradés: sabia que la cosa havia de començar tranquil·la i anar pujant de to, però el primer episodi és la senzilla història d'un policia especialista en conducció que es dedica a perseguir bandes de delinqüents motoritzats mentre espera el moment de retirar-se d'aquesta feina que avorreix. Com no podia ser d'una altra manera, la tensió va creixent i cap al final coneixem els esdeveniments que el porten a esdevenir el supervivent solitari, el guerrer de la carretera, l'antiheroi de les parts 2 i 3.
Diuen que Mad Max 2: The Road Warrior -coneguda amb aquest subtítol perquè aquest cop sí que es va estrenar com calia als Estats Units, però van voler dissimular el fet que era una segona part posant-li simplement "The Road Warrior"-, de 1981, és una de les millors pel·lícules d'acció que s'han fet mai. I m'ho crec.
Convertit en un supervivent solitari, uns anys després dels esdeveniments de la primera part i amb una guerra nuclear pel mig -per fi entenia per què la primera pel·lícula no m'havia semblat distòpica-, en Max troba un assentament en què un grup de persones refinen petroli, un bé escassíssim i cobejat, envoltades per una gran banda de delinqüents motoritzats, aquest cop abillats amb extravagants vestits de cuir de reminiscències sadomasoquistes, que ataquen l'assentament i van reduïnt les seves defenses.
El protagonista, que només vol una mica de petroli i continuar el seu camí solitari, com correspon a qualsevol antiheroi s'hi acaba veient involucrat de mala gana i aquest senzill plantejament dóna lloc a una narració trepidant, magníficament ambientada i amb unes espectaculars escenes de persecució a la carretera, amb vehicles que ja corresponen a la imatge postapocalíptica que jo tenia de la saga. Aquest cop sí, l'ambientació era el que qualsevol s'imagina quan li diuen "Mad Max", i a sobre la pel·lícula és un dels exemples que de vegades les segones parts sí que són millors que les primeres.
És innegable la influència que va tenir i encara té aquell film, no és casual que molts directors de cinema de renom la citin com a inspiració, ni que un dels guionistes de Waterworld (1995) -un altre referent pel que fa a aquesta visió del futur postapocalíptic- reconegui que és una de les més grans influències de la pel·lícula protagonitzada per en Kevin Costner.
Potser el llistó havia quedat molt amunt, però el 1985 va arribar la tercera part, Mad Max: Beyond Thunderdome (o Mad Max 3 per als amics), i tot i que és molt entretinguda i manté l'estètica de la saga perd interès en apropar-se més, sobretot a la segona meitat aproximadament, a les típiques pel·lícules de Hollywood, amb un to més optimista, alegre i un repartiment ple de nens que ens fan pensar en aquells films dels 80 signats per l'Steven Spielberg i companyia.
És interessant veure-hi la Tina Turner fent de dolenta -i colant dues cançons, una de les quals la popularíssima We don't need another hero (Thunderdome)-, líder d'un assentament anomenat Bartertown, on un Max Rockatansky 15 anys més vell arriba tot buscant, com sempre, combustible per tal de continuar el seu viatge solitari de supervivència.
Però és aquesta segona part estranya, o si més no diferent del que podríem esperar d'una pel·lícula d'en Mad Max, el que fa, almenys per a mi, que sense ser un film dolent sigui clarament el pitjor de la llavors trilogia i, vista ara la quarta part, el pitjor de tota la saga. Ara bé, repeteixo perquè quedi clar: continua sent molt recomanable, però les altres li fan ombra.
Doncs bé, després de 3 dècades -o 30 anys, perquè quedi més impactant- i diversos intents fallits de posar-ho en marxa provocats per crisis econòmiques, l'11-S, la guerra de l'Iraq o fins i tot les inesperades pluges als deserts australians, al final es va produir una quarta entrega, Mad Max: Fury Road, que no acaba de quedar clar si és un reboot o una seqüela, perquè les referències no permeten determinar-ho amb absoluta certesa: hi apareix el famós cotxe V8 Interceptor, però havia quedat destruït a la segona pel·lícula. I l'actor que interpreta en Max també és un altre, en aquest cas en Tom Hardy.
Està clar que si és una seqüela segur que té lloc després de la primera pel·lícula, perquè ja ens trobem a l'Austràlia postapocalíptica, però no estem convençuts de gaire cosa més. El mateix director i coguionista, en George Miller, afirma que la connexió amb les altres pel·lícules és difusa i que no hem de mirar gaire la cronologia, per tant ja juga amb la incertesa expressament.
Sigui com sigui, què passa amb aquesta quarta pel·lícula? Doncs que presenta -amb un aspecte visual diferent, perquè han passat 30 anys- el que podria ser perfectament, i de fet és, una altra aventura d'en Mad Max, però amb un ritme especialment frenètic, fins i tot amb algunes escenes expressament i lleugerament accelerades -influència del cinema mut, que tant agrada al director-, un altre actor i, per a mi, un canvi que crida especialment l'atenció: el protagonista té un paper menys central i esdevé gairebé secundari, mentre que un personatge aparentment secundari com és la Furiosa (Charlize Theron) és qui realment duu el pes de la història, de manera que en realitat és la protagonista.
De tota manera, en general és un film que homenatja els altres tres en diversos moments, des de petits detalls -la capseta de música de Mad Max 2, per exemple, o l'escopeta que falla- fins a l'actor Hugh Keays-Byrne com a Immortan Joe quan havia fet de Toecutter a la primera pel·lícula, o la persecució inspirada en la de la segona part però també en les altres dues -perquè Mad Max és sinònim de llarga i intensa persecució a la carretera-, o l'aparició d'una secta multitudinària que recorda, tot i que exagerada, la que hi havia al voltant del personatge de l'Aunty Entity, és a dir la Tina Turner, també a la tercera part. Evidentment, també tota l'estètica del film homenatja l'imaginari que atribuïm al concepte "Mad Max".
Personalment és una pel·lícula que vaig trobar tremendament entretinguda, em va passar en un moment, però reconec que em va descol·locar una mica el canvi d'actor -sabia que no hi sortia en Mel Gibson, però me l'imaginava com un reboot en què en Tom Hardy faria un personatge totalment original- i també la meva incapacitat, ara ja sé que perfectament normal, de situar la història en el context de les altres.
Però entenc que rebés tants premis i nominacions (als Oscars 10, incloent-hi Millor Pel·lícula i Millor Director, a més de les categories tècniques i artístiques), i m'empasso amb humilitat els meus prejudicis respecte al que abans considerava una resurrecció innecessària i, ara, un gran encert. Perquè ara sé que no és una idea que va sorgir fa 4 o 5 anys, sinó tota una odissea, i l'he vist i sé que és bona. I fidel a l'esperit de la franquícia.
Haurem de veure què passa a partir d'ara, perquè sembla que arribaran més entregues gràcies a la calidesa amb què la crítica i el públic han rebut Mad Max: Fury Road, i els 6 Oscars en les categories de Disseny de Producció, Vestuari, Maquillatge i Perruqueria, Edició de Vídeo, Edició de So i Mescla de So no li han fet cap mal. Entre totes, però sobretot amb la segona i la quarta, el nivell ha quedat altíssim i la responsabilitat de mantenir-lo així ha de pesar tones.
Vaig començar, és clar, amb Mad Max, de 1979, dirigida per en George Miller i protagonitzada per un llavors desconegut Mel Gibson, jove actor australià que després triomfaria a Hollywood. No va ser gràcies a aquesta pel·lícula, però, ja que als Estats Units va passar força desapercebuda en el seu moment.
Convençut que des del principi xalaria amb l'ambientació a què associava la saga, em va decebre una mica adonar-me que, almenys la primera part de la trilogia -que llavors no pretenia pas tenir ni tan sols una segona part-, la història no era ben bé postapocalíptica. Perquè ho sabem gràcies a la saga que va originar, però a Mad Max el relat podria passar perfectament a l'època en què es va estrenar el film, ambigüitat facilitada per l'ambientació desèrtica, els pocs referents culturals que podem emprar per a situar-nos i un baix pressupost que tot i així es fa servir de manera eficient, i els resultats van ser tan bons, amb 100 milions de dòlars d'ingressos de l'època, que entre 1980 i 1999 va figurar als Rècords Guinness com la pel·lícula més profitosa de la història.
Però aquest xoc inicial -culpa meva per les idees que m'havia format- no significa que no m'agradés: sabia que la cosa havia de començar tranquil·la i anar pujant de to, però el primer episodi és la senzilla història d'un policia especialista en conducció que es dedica a perseguir bandes de delinqüents motoritzats mentre espera el moment de retirar-se d'aquesta feina que avorreix. Com no podia ser d'una altra manera, la tensió va creixent i cap al final coneixem els esdeveniments que el porten a esdevenir el supervivent solitari, el guerrer de la carretera, l'antiheroi de les parts 2 i 3.
Diuen que Mad Max 2: The Road Warrior -coneguda amb aquest subtítol perquè aquest cop sí que es va estrenar com calia als Estats Units, però van voler dissimular el fet que era una segona part posant-li simplement "The Road Warrior"-, de 1981, és una de les millors pel·lícules d'acció que s'han fet mai. I m'ho crec.
Convertit en un supervivent solitari, uns anys després dels esdeveniments de la primera part i amb una guerra nuclear pel mig -per fi entenia per què la primera pel·lícula no m'havia semblat distòpica-, en Max troba un assentament en què un grup de persones refinen petroli, un bé escassíssim i cobejat, envoltades per una gran banda de delinqüents motoritzats, aquest cop abillats amb extravagants vestits de cuir de reminiscències sadomasoquistes, que ataquen l'assentament i van reduïnt les seves defenses.
El protagonista, que només vol una mica de petroli i continuar el seu camí solitari, com correspon a qualsevol antiheroi s'hi acaba veient involucrat de mala gana i aquest senzill plantejament dóna lloc a una narració trepidant, magníficament ambientada i amb unes espectaculars escenes de persecució a la carretera, amb vehicles que ja corresponen a la imatge postapocalíptica que jo tenia de la saga. Aquest cop sí, l'ambientació era el que qualsevol s'imagina quan li diuen "Mad Max", i a sobre la pel·lícula és un dels exemples que de vegades les segones parts sí que són millors que les primeres.
És innegable la influència que va tenir i encara té aquell film, no és casual que molts directors de cinema de renom la citin com a inspiració, ni que un dels guionistes de Waterworld (1995) -un altre referent pel que fa a aquesta visió del futur postapocalíptic- reconegui que és una de les més grans influències de la pel·lícula protagonitzada per en Kevin Costner.
Potser el llistó havia quedat molt amunt, però el 1985 va arribar la tercera part, Mad Max: Beyond Thunderdome (o Mad Max 3 per als amics), i tot i que és molt entretinguda i manté l'estètica de la saga perd interès en apropar-se més, sobretot a la segona meitat aproximadament, a les típiques pel·lícules de Hollywood, amb un to més optimista, alegre i un repartiment ple de nens que ens fan pensar en aquells films dels 80 signats per l'Steven Spielberg i companyia.
És interessant veure-hi la Tina Turner fent de dolenta -i colant dues cançons, una de les quals la popularíssima We don't need another hero (Thunderdome)-, líder d'un assentament anomenat Bartertown, on un Max Rockatansky 15 anys més vell arriba tot buscant, com sempre, combustible per tal de continuar el seu viatge solitari de supervivència.
Però és aquesta segona part estranya, o si més no diferent del que podríem esperar d'una pel·lícula d'en Mad Max, el que fa, almenys per a mi, que sense ser un film dolent sigui clarament el pitjor de la llavors trilogia i, vista ara la quarta part, el pitjor de tota la saga. Ara bé, repeteixo perquè quedi clar: continua sent molt recomanable, però les altres li fan ombra.
Doncs bé, després de 3 dècades -o 30 anys, perquè quedi més impactant- i diversos intents fallits de posar-ho en marxa provocats per crisis econòmiques, l'11-S, la guerra de l'Iraq o fins i tot les inesperades pluges als deserts australians, al final es va produir una quarta entrega, Mad Max: Fury Road, que no acaba de quedar clar si és un reboot o una seqüela, perquè les referències no permeten determinar-ho amb absoluta certesa: hi apareix el famós cotxe V8 Interceptor, però havia quedat destruït a la segona pel·lícula. I l'actor que interpreta en Max també és un altre, en aquest cas en Tom Hardy.
Està clar que si és una seqüela segur que té lloc després de la primera pel·lícula, perquè ja ens trobem a l'Austràlia postapocalíptica, però no estem convençuts de gaire cosa més. El mateix director i coguionista, en George Miller, afirma que la connexió amb les altres pel·lícules és difusa i que no hem de mirar gaire la cronologia, per tant ja juga amb la incertesa expressament.
Sigui com sigui, què passa amb aquesta quarta pel·lícula? Doncs que presenta -amb un aspecte visual diferent, perquè han passat 30 anys- el que podria ser perfectament, i de fet és, una altra aventura d'en Mad Max, però amb un ritme especialment frenètic, fins i tot amb algunes escenes expressament i lleugerament accelerades -influència del cinema mut, que tant agrada al director-, un altre actor i, per a mi, un canvi que crida especialment l'atenció: el protagonista té un paper menys central i esdevé gairebé secundari, mentre que un personatge aparentment secundari com és la Furiosa (Charlize Theron) és qui realment duu el pes de la història, de manera que en realitat és la protagonista.
De tota manera, en general és un film que homenatja els altres tres en diversos moments, des de petits detalls -la capseta de música de Mad Max 2, per exemple, o l'escopeta que falla- fins a l'actor Hugh Keays-Byrne com a Immortan Joe quan havia fet de Toecutter a la primera pel·lícula, o la persecució inspirada en la de la segona part però també en les altres dues -perquè Mad Max és sinònim de llarga i intensa persecució a la carretera-, o l'aparició d'una secta multitudinària que recorda, tot i que exagerada, la que hi havia al voltant del personatge de l'Aunty Entity, és a dir la Tina Turner, també a la tercera part. Evidentment, també tota l'estètica del film homenatja l'imaginari que atribuïm al concepte "Mad Max".
Personalment és una pel·lícula que vaig trobar tremendament entretinguda, em va passar en un moment, però reconec que em va descol·locar una mica el canvi d'actor -sabia que no hi sortia en Mel Gibson, però me l'imaginava com un reboot en què en Tom Hardy faria un personatge totalment original- i també la meva incapacitat, ara ja sé que perfectament normal, de situar la història en el context de les altres.
Però entenc que rebés tants premis i nominacions (als Oscars 10, incloent-hi Millor Pel·lícula i Millor Director, a més de les categories tècniques i artístiques), i m'empasso amb humilitat els meus prejudicis respecte al que abans considerava una resurrecció innecessària i, ara, un gran encert. Perquè ara sé que no és una idea que va sorgir fa 4 o 5 anys, sinó tota una odissea, i l'he vist i sé que és bona. I fidel a l'esperit de la franquícia.
Haurem de veure què passa a partir d'ara, perquè sembla que arribaran més entregues gràcies a la calidesa amb què la crítica i el públic han rebut Mad Max: Fury Road, i els 6 Oscars en les categories de Disseny de Producció, Vestuari, Maquillatge i Perruqueria, Edició de Vídeo, Edició de So i Mescla de So no li han fet cap mal. Entre totes, però sobretot amb la segona i la quarta, el nivell ha quedat altíssim i la responsabilitat de mantenir-lo així ha de pesar tones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada