La sèrie de què vull parlar avui segurament no m'hauria cridat especialment l'atenció si no hagués estat perquè va guanyar un Globus d'Or, premi que també es va endur el seu protagonista a més de l'Emmy en la mateixa categoria.
El fet que ja el conegués com un dels protagonistes d'Arrested Development va acabar de donar-me l'empenta que segurament no necessitava, i és que en els darrers anys hi ha sèries que transmeten bones sensacions abans que les comencem a mirar, de manera que és un encert posar-s'hi, i Transparent no és pas cap excepció.
No cal dir que, a banda de la gent que hi surt, trio les sèries que miro sobretot pel tema que tracten, i en aquest cas n'és un que m'interessa especialment: la transsexualitat. De fet, Transparent és una sèrie sobre les difuses fronteres de la sexualitat, l'específica manera que cadascú de nosaltres té de viure el sexe i les dificultats i patiments que comporta l'obsessió per a etiquetar les orientacions sexuals, siguin en el sentit que siguin, i considerar-les inamovibles.
La qüestió és que la presentava amb èxit Amazon Studios, que l'havia produït -creada per la Jill Solloway- i la distribuïa per streaming tal com fan altres serveis més coneguts, com Netflix, i també amb una temporada sencera disponible des del primer dia, amb 10 episodis que es van poder veure a partir del 6 de febrer de 2014 i 10 més, de la segona temporada, que van arribar a la plataforma el 30 de novembre de 2015. A l'estat espanyol s'ha pogut veure a la plataforma Yomvi, per sort amb una versió original subtitulada que m'ha permès seguir almenys la segona temporada en alta definició i sense haver de descarregar res.
Protagonitza la història la Maura Pfefferman, abans Morton "Mort" Pfefferman, que havent-se retirat de la docència universitària decideix finalment anunciar als seus fills que sempre s'ha identificat com a dona i que a partir d'ara la persona que coneixien com a pare ja no existeix. Ara és un "trans parent", joc de paraules de què reconec que m'he adonat precisament en escriure aquesta entrada.
Tot i que duia una vida en aparença completament de persona cisgènere, és a dir la d'algú en qui la identitat de gènere coincideix amb el sexe biològic, en realitat practicava el transvestisme des de feia molts anys, activitat a què recorria de manera clandestina però més aviat com un entreteniment, fins que es va adonar que sempre s'havia sentit dona.
És un personatge interessantíssim, la Maura -que es veu que està inspirada en un cas real concret-, perquè a través d'ella veiem com és un procés d'aquesta mena, però també aspectes de la seva vida en què de vegades no pensem quan se'ns narra una història d'aquestes característiques: a banda d'un obvi tema central com és l'acceptació de la identitat de gènere de manera pública, que ja és prou traumàtic i complicat, la Maura és una persona amb inquietuds que no tenen res a veure amb aquesta qüestió, i amb moltes cares i capes de profunditat que ens fan adonar que, al cap i a la fi, Transparent és la història d'una persona.
La interpreta magníficament en Jeffrey Tambor, reconegut per l'Emmy i el Globus d'Or, en un paper completament diferent del que havia dut a terme a la coral Arrested Development, i ens convenç després del possible escepticisme inicial, causat per culpa del perfil fisic de l'actor, gens andrògin.
En realitat Transparent no és la història d'una persona. Perquè al cap de pocs capítols, si és que n'arribem a necessitar més de dos per a adonar-nos-en, veiem com els altres personatges no són accessoris, sinó que tenen una importància cabdal en la història, i cadascun d'ells ens mostra diferents lluites amb la identitat de gènere, l'orientació sexual i la manera d'entendre les relacions afectives.
És fàcil caure en la temptació de ridiculitzar el pare o pensar que és grotesc, però la filla gran, la Sarah (Amy Landecker), per exemple, deixa un matrimoni amb dos fills per tornar amb un antic amor que resulta que és una dona. Però més endavant també veiem que la seva vida sentimental i sexual és un desastre i, en la seva maduresa, continua explorant per descobrir què és el que realment desitja en aquest àmbit.
El fill mitjà, en Josh (Jay Duplass, un dels germans Duplass, responsables de la sèrie Togetherness, per exemple, que ell també dirigeix i escriu), és clarament heterosexual, però la seva vida ha estat marcada -i encara és així- per la història que va tenir amb la seva mainadera quan tenia 15 anys.
Al contrari que les seves germanes, no accepta tan fàcilment la transició del pare, però per la seva banda les relacions que té amb les dones són d'allò més desastroses i no és ningú per a donar lliçons.
No li va gaire millor a la filla petita, l'Ali (Gaby Hoffmann), que és poc responsable, no treballa ni sap ben bé què vol, de manera que fluctua entre l'heterosexualitat i l'homosexualitat, a més d'explorar diverses maneres d'expressar la seva identitat de gènere, en general amb molts elements masculins i un estilisme que fereix els ulls.
Tanmateix, per alguna raó, és un personatge que es fa simpàtic i desperta un sentiment de protecció en veure-la tan fràgil, encara que intenti demostrar el contrari.
Finalment la mare de tots tres, i exdona del/la protagonista, la Shelly (Judith Light), sabia que el seu marit sentia que en realitat era una dona nascuda en un cos equivocat, i al principi feia veure que no se n'adonava, però ja fa temps que ho ha acceptat i ara, per fi, no cal que ho continuï amagant als seus fills.
Ja no viu amb ell, sinó amb un segon marit, però tenen bona relació i precisament des que ha esdevingut la Maura aquesta relació s'ha vist reforçada i donarà lloc a un dels temes més interessants per a reflexionar amb la sèrie.
Transparent és, doncs, la història de la Maura, però també la dels seus fills i la seva exdona, tots ells impactats de diverses maneres per la revelació i processant el canvi a la seva particular manera, però alhora lluitant amb problemes personals que, per la naturalesa de la sèrie, tenen a veure sovint amb la sexualitat, però que no deixen de banda altres qüestions quotidianes que permeten que qualsevol mena d'espectador, de qualsevol orientació o identitat sexual, es pugui identificar amb aquests personatges.
La transsexualitat o les diverses orientacions sexuals no són temes que s'hagin tractat precisament poc, a la ficció, però en aquesta sèrie considerada de comèdia (jo hi afegiria el cognom adjectival "dramàtica") es fa amb una sensibilitat diferent, més propera i menys esperpèntica del que podríem pensar erròniament al principi.
Amb un estil realista, roçant el moviment cinematogràfic conegut com a mumblecore -caracteritzat pel naturalisme interpretatiu i textual, el baix pressupost i els temes quotidians, entre altres elements-, no esperem veure-hi elements de fantasia, efectes especials de cap mena, filigranes pel que fa a l'edició o girs argumentals dels que ens deixen garratibats.
De fet, es podria considerar una sèrie lenta, no apta per a públic impacient, però personalment la trobo interessantíssima, didàctica i útil per a desfer-se de prejudicis sobre l'encasellament de la identitat afectiva, sentimental i sexual de les persones, que mai no és del tot fixa, ni inamovible, ni millor o pitjor que la de la gent que ens envolta.
La qüestió és que la presentava amb èxit Amazon Studios, que l'havia produït -creada per la Jill Solloway- i la distribuïa per streaming tal com fan altres serveis més coneguts, com Netflix, i també amb una temporada sencera disponible des del primer dia, amb 10 episodis que es van poder veure a partir del 6 de febrer de 2014 i 10 més, de la segona temporada, que van arribar a la plataforma el 30 de novembre de 2015. A l'estat espanyol s'ha pogut veure a la plataforma Yomvi, per sort amb una versió original subtitulada que m'ha permès seguir almenys la segona temporada en alta definició i sense haver de descarregar res.
Protagonitza la història la Maura Pfefferman, abans Morton "Mort" Pfefferman, que havent-se retirat de la docència universitària decideix finalment anunciar als seus fills que sempre s'ha identificat com a dona i que a partir d'ara la persona que coneixien com a pare ja no existeix. Ara és un "trans parent", joc de paraules de què reconec que m'he adonat precisament en escriure aquesta entrada.
Tot i que duia una vida en aparença completament de persona cisgènere, és a dir la d'algú en qui la identitat de gènere coincideix amb el sexe biològic, en realitat practicava el transvestisme des de feia molts anys, activitat a què recorria de manera clandestina però més aviat com un entreteniment, fins que es va adonar que sempre s'havia sentit dona.
És un personatge interessantíssim, la Maura -que es veu que està inspirada en un cas real concret-, perquè a través d'ella veiem com és un procés d'aquesta mena, però també aspectes de la seva vida en què de vegades no pensem quan se'ns narra una història d'aquestes característiques: a banda d'un obvi tema central com és l'acceptació de la identitat de gènere de manera pública, que ja és prou traumàtic i complicat, la Maura és una persona amb inquietuds que no tenen res a veure amb aquesta qüestió, i amb moltes cares i capes de profunditat que ens fan adonar que, al cap i a la fi, Transparent és la història d'una persona.
La interpreta magníficament en Jeffrey Tambor, reconegut per l'Emmy i el Globus d'Or, en un paper completament diferent del que havia dut a terme a la coral Arrested Development, i ens convenç després del possible escepticisme inicial, causat per culpa del perfil fisic de l'actor, gens andrògin.
En realitat Transparent no és la història d'una persona. Perquè al cap de pocs capítols, si és que n'arribem a necessitar més de dos per a adonar-nos-en, veiem com els altres personatges no són accessoris, sinó que tenen una importància cabdal en la història, i cadascun d'ells ens mostra diferents lluites amb la identitat de gènere, l'orientació sexual i la manera d'entendre les relacions afectives.
És fàcil caure en la temptació de ridiculitzar el pare o pensar que és grotesc, però la filla gran, la Sarah (Amy Landecker), per exemple, deixa un matrimoni amb dos fills per tornar amb un antic amor que resulta que és una dona. Però més endavant també veiem que la seva vida sentimental i sexual és un desastre i, en la seva maduresa, continua explorant per descobrir què és el que realment desitja en aquest àmbit.
El fill mitjà, en Josh (Jay Duplass, un dels germans Duplass, responsables de la sèrie Togetherness, per exemple, que ell també dirigeix i escriu), és clarament heterosexual, però la seva vida ha estat marcada -i encara és així- per la història que va tenir amb la seva mainadera quan tenia 15 anys.
Al contrari que les seves germanes, no accepta tan fàcilment la transició del pare, però per la seva banda les relacions que té amb les dones són d'allò més desastroses i no és ningú per a donar lliçons.
No li va gaire millor a la filla petita, l'Ali (Gaby Hoffmann), que és poc responsable, no treballa ni sap ben bé què vol, de manera que fluctua entre l'heterosexualitat i l'homosexualitat, a més d'explorar diverses maneres d'expressar la seva identitat de gènere, en general amb molts elements masculins i un estilisme que fereix els ulls.
Tanmateix, per alguna raó, és un personatge que es fa simpàtic i desperta un sentiment de protecció en veure-la tan fràgil, encara que intenti demostrar el contrari.
Finalment la mare de tots tres, i exdona del/la protagonista, la Shelly (Judith Light), sabia que el seu marit sentia que en realitat era una dona nascuda en un cos equivocat, i al principi feia veure que no se n'adonava, però ja fa temps que ho ha acceptat i ara, per fi, no cal que ho continuï amagant als seus fills.
Ja no viu amb ell, sinó amb un segon marit, però tenen bona relació i precisament des que ha esdevingut la Maura aquesta relació s'ha vist reforçada i donarà lloc a un dels temes més interessants per a reflexionar amb la sèrie.
Transparent és, doncs, la història de la Maura, però també la dels seus fills i la seva exdona, tots ells impactats de diverses maneres per la revelació i processant el canvi a la seva particular manera, però alhora lluitant amb problemes personals que, per la naturalesa de la sèrie, tenen a veure sovint amb la sexualitat, però que no deixen de banda altres qüestions quotidianes que permeten que qualsevol mena d'espectador, de qualsevol orientació o identitat sexual, es pugui identificar amb aquests personatges.
La transsexualitat o les diverses orientacions sexuals no són temes que s'hagin tractat precisament poc, a la ficció, però en aquesta sèrie considerada de comèdia (jo hi afegiria el cognom adjectival "dramàtica") es fa amb una sensibilitat diferent, més propera i menys esperpèntica del que podríem pensar erròniament al principi.
Amb un estil realista, roçant el moviment cinematogràfic conegut com a mumblecore -caracteritzat pel naturalisme interpretatiu i textual, el baix pressupost i els temes quotidians, entre altres elements-, no esperem veure-hi elements de fantasia, efectes especials de cap mena, filigranes pel que fa a l'edició o girs argumentals dels que ens deixen garratibats.
De fet, es podria considerar una sèrie lenta, no apta per a públic impacient, però personalment la trobo interessantíssima, didàctica i útil per a desfer-se de prejudicis sobre l'encasellament de la identitat afectiva, sentimental i sexual de les persones, que mai no és del tot fixa, ni inamovible, ni millor o pitjor que la de la gent que ens envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada