Després de llegir Blankets i Habibi, i encara que hagués llegit qualsevol de les dues obres en un altre ordre, estava totalment convençut de la feina d'en Craig Thompson, i volia saber què més havia fet, així que vaig descobrir la que havia estat la seva novel·la gràfica de debut, de l'any 2000, i com que aquesta vegada Astiberri l'havia portat només en castellà... doncs la vaig comprar en anglès (i em va sortit molt més barata, també cal dir-ho).
Good-bye, Chunky Rice, guanyadora aquell mateix any del Premi Harvey al Millor Nou Talent, ens enganya amb una aparença infantil -intencionada perquè l'autor hi retrata, en forma de faula, fets inspirats parcialment en la seva infantesa- però ja s'hi pot veure el captivador i detallista estil d'aquest senyor que ens va visitar al 30è Saló del Còmic, amb traços gruixuts i un ús magistral del blanc i el negre.
Pel que fa a la història, el protagonista és una mena de nen tortuga, el Chunky Rice del títol, que viu amb un home de personalitat infantil, per no dir que segurament amb una disminució psíquica, i l'ocell d'aquest. En Chunky té una amiga, una ratolina, amb qui acostuma a construir castells de sorra a la platja, però se n'ha d'acomiadar quan decideix emprendre un viatge, no se sap exactament on ni per què, que l'allunyarà de la vida que coneixia fins ara.
La premissa és ben senzilla, i aquest cop no és un maó de llibre, sinó que l'autor en té prou amb 128 pàgines per a transmetre'ns el que ens vol explicar. Aquesta vegada no es tracta d'una història que podria omplir un llargmetratge i que s'allarga en el temps. No. A Good-bye, Chunky Rice l'acció es desenvolupa en el que podrien ser unes hores, o un parell de dies a tot estirar, i el ritme és totalment diferent del que veuríem en posteriors obres del senyor Thompson, que en realitat a nosaltres ens van arribar abans.
Però si Blankets i Habibi ens colpien amb històries d'amor farcides de drama i fins i tot tragèdia, amb final agredolç inclòs, la primera obra del seu autor tampoc no pretenia deixar-nos amb un somriure a la cara, encara que la seva aparença fos, com deia, més aviat infantil.
A través de personatges que són animals antropomòrfics o humans grotescs (els que hi surten no es poden considerar precisament normals i corrents), el que se'ns explica en aquestes pàgines és la història d'un comiat dolorós, de la sensació de pèrdua irreparable. No sabem per què en Chunky se'n va lluny de la seva amiga, però sí que sabem que sempre la trobarà a faltar i que no acaba d'estar convençut de la decisió de marxar.
De la mateixa manera, tots els altres personatges s'enfronten també a pèrdues personals en diverses formes: l'enyor d'una mascota de la infantesa malgrat els anys que han passat, un canvi total d'estil de vida o, en el cas de la ratolineta, un amic que marxa ben lluny.
Pot semblar que la senzillesa del relat i l'aspecte dels seus protagonistes i secundaris el converteixen en un producte per a públic juvenil -en el millor dels casos-, però com sempre defenso, hi ha coses que només un adult pot arribar a entendre completament, i és per això que les pel·lícules de Pixar tenen l'enganyosa forma de cinema infantil però els cors que toquen són els dels adults. I, si no, tothom a mirar altre cop el final de Toy Story 3.
Doncs amb Good-bye, Chunky Rice passa el mateix: gratem la capa de presumpte infantilisme o candidesa i ens trobarem un relat malenconiós amb què podrem reflexionar perquè, més enllà de la forma dels personatges, les metàfores i els recursos expressius de l'autor, segur que ens podem identificar amb les sensacions que viuen en Chunky i els altres.
Pel que fa a la història, el protagonista és una mena de nen tortuga, el Chunky Rice del títol, que viu amb un home de personalitat infantil, per no dir que segurament amb una disminució psíquica, i l'ocell d'aquest. En Chunky té una amiga, una ratolina, amb qui acostuma a construir castells de sorra a la platja, però se n'ha d'acomiadar quan decideix emprendre un viatge, no se sap exactament on ni per què, que l'allunyarà de la vida que coneixia fins ara.
La premissa és ben senzilla, i aquest cop no és un maó de llibre, sinó que l'autor en té prou amb 128 pàgines per a transmetre'ns el que ens vol explicar. Aquesta vegada no es tracta d'una història que podria omplir un llargmetratge i que s'allarga en el temps. No. A Good-bye, Chunky Rice l'acció es desenvolupa en el que podrien ser unes hores, o un parell de dies a tot estirar, i el ritme és totalment diferent del que veuríem en posteriors obres del senyor Thompson, que en realitat a nosaltres ens van arribar abans.
Però si Blankets i Habibi ens colpien amb històries d'amor farcides de drama i fins i tot tragèdia, amb final agredolç inclòs, la primera obra del seu autor tampoc no pretenia deixar-nos amb un somriure a la cara, encara que la seva aparença fos, com deia, més aviat infantil.
A través de personatges que són animals antropomòrfics o humans grotescs (els que hi surten no es poden considerar precisament normals i corrents), el que se'ns explica en aquestes pàgines és la història d'un comiat dolorós, de la sensació de pèrdua irreparable. No sabem per què en Chunky se'n va lluny de la seva amiga, però sí que sabem que sempre la trobarà a faltar i que no acaba d'estar convençut de la decisió de marxar.
De la mateixa manera, tots els altres personatges s'enfronten també a pèrdues personals en diverses formes: l'enyor d'una mascota de la infantesa malgrat els anys que han passat, un canvi total d'estil de vida o, en el cas de la ratolineta, un amic que marxa ben lluny.
Pot semblar que la senzillesa del relat i l'aspecte dels seus protagonistes i secundaris el converteixen en un producte per a públic juvenil -en el millor dels casos-, però com sempre defenso, hi ha coses que només un adult pot arribar a entendre completament, i és per això que les pel·lícules de Pixar tenen l'enganyosa forma de cinema infantil però els cors que toquen són els dels adults. I, si no, tothom a mirar altre cop el final de Toy Story 3.
Doncs amb Good-bye, Chunky Rice passa el mateix: gratem la capa de presumpte infantilisme o candidesa i ens trobarem un relat malenconiós amb què podrem reflexionar perquè, més enllà de la forma dels personatges, les metàfores i els recursos expressius de l'autor, segur que ens podem identificar amb les sensacions que viuen en Chunky i els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada