Lectures: Habibi

Ja fa més de dos anys que vaig llegir Blankets, d'en Craigh Thompson (que me'l va dedicar amb dibuix i tot al Saló del Còmic), i fa bastant de temps que vaig adquirir l'altra gran novel·la gràfica per la qual és conegut, Habibi. 

No ha de sorprendre ningú que hagi trigat tant a llegir-la, perquè com dic sempre els diners que valen les novel·les gràfiques gruixudes i cares intento amortir-los tot dosificant-ne la lectura i duent-la a terme en moments en què em ve molt de gust posar-m'hi. Però per fi ho he fet, i ben satisfet que n'he quedat.

Ja vaig dir a l'entrada de Blankets que, tot i haver passat fa temps a la lectura de còmics en versió original, amb Habibi faria una excepció perquè l'editorial basca Astiberri havia tingut l'encert d'editar-la en català, com l'anterior. 672 pàgines de còmic en blanc i negre que, si no anem amb compte, podríem devorar en poques hores. 

Habibi no té res a veure amb Blankets, encara que comparteixen format i autor i és inevitable comparar-les. Sí que coincideixen, però, en el fet que narren dures i tristes històries d'amor i deixen un regust agredolç. Ara bé, les històries concretes no tenen res a veure.

En aquesta obra de 2011, ambientada al fictici país islàmic de Wanatòlia —i segons el seu autor cronològicament situada als nostres dies—, els protagonistes són la Dodola i en Zam. A ella la van vendre a un home quan tenia 9 anys, i deixant de banda el fet que es va convertir en una muller amb tot el que això implica, l'home la tractava força bé i li ensenyava a llegir i escriure. Un dia, però, van atacar l'home i se la van dur com a esclava, situació de la qual va aconseguir fugir tot enduent-se un altre nen esclau, en Zam, 9 anys més petit que ella.

Amagats en un vaixell al desert passen els anys creixent, sobrevivint com poden —ell aliè als cruels sacrificis a què es veu obligada ella per tal de dur menjar a taula— i revivint, com si fossin contes d'abans d'anar a dormir, històries de l'Alcorà que tenen molts paral·lelismes amb la Bíblia, ja que al cap i a la fi les principals religions monoteistes del món comparteixen orígens i el que les distancia són les interpretacions que se n'han fet. Històries que s'escampen per tot el relat i que, al seu torn, també tenen alguns paral·lelismes amb les coses que passen als protagonistes.

Habibi, ja ens ho podem imaginar com a mínim per les ressonàncies del títol, és ple de referències i símbols islàmics i del món àrab en general (l'escriptura aràbiga és el fil conductor de bona part del relat), sense entrar en temes polítics i militars, però retratant segons quins costums i mals endèmics que afecten directament els protagonistes, amb un detall i uns nivells de crueltat que han disgustat alguns crítics, però que personalment trobo que enriqueixen la història i la fan encara més dramàtica. 

Un dels punts que ha disgustat tant els analistes àrabs com els occidentals que no han quedat contents amb el còmic (per sort, minoria) és el fet que bona part dels traumes que arrosseguen els protagonistes tinguin a veure amb el sexe, que a Habibi certament és una font de patiment per a la Dodola i en Zam. 

 

Jo considero que, atès que a la vida real hi ha molta gent que, en comptes de tenir un descobriment normal de la sexualitat, hi entra per la via més dura, no hi ha cap problema amb què això es reflecteixi en una novel·la gràfica. Una altra cosa és que el retrat del món àrab (o d'alguns dels seus aspectes) que hi ha al còmic, per molt que s'amagui rere el fet que l'escenari de Habibi és un país fictici, hagi irritat alguns crítics que han qualificat l'autor d'ignorant, però en això no el puc pas ajudar ni defensar: és un tema delicat i sempre hi ha un sector de gent a qui no agrada que se'n parli.

La qüestió és que la Dodola i en Zam tenen una estranya relació d'amor, estranya perquè són dos nens que fan de mare i fill però també de germana i germà, i a mesura que creixen van sorgint altres sentiments que, en principi, no esperaríem de dues persones que han crescut com una família, per més especial que aquesta sigui.

La vida de tots dos, però, es trasbalsa quan els separen per la força i han de viure l'un sense l'altra durant anys. Ella en relativament millors condicions, a l'harem del sultà, i ell vivint de prop la pobresa dels barris de barraques de la ciutat i prenent una mala decisió rere l'altra. I quan es retrobin l'alegria no impedirà que s'adonin que han canviat tant que gairebé són desconeguts, i que algunes de les coses que els han passat no es podran arreglar mai.

Realment sembla que a l'autor li agradi fer-los patir, perquè quan surten del foc van a parar a les brases, però al capdavall és un drama, un melodrama, de fet, gairebé una tragèdia, i si el que volia era explicar una història d'amor original, èpica i punitiva com una odissea (perquè això, en realitat, és una odissea), penso que li va sortir un còmic impecable.

Igual que Blankets, i ja ho he dit abans, deixa un regust agredolç perquè patim amb els personatges i els seus esforços per sobreposar-se a les adversitats (que no són poques ni petites) no són del tot recompensats, però el que sí que ens deixa meravellats és l'art amb què el senyor Thompson ens ho explica tot plegat, jugant molt sovint amb la composició de les pàgines, omplint-les de detalls minúsculs i regalant-nos de tant en tant quadres espectaculars amb els seus característics traços gruixuts i l'ús de només dos colors: el blanc i el negre. Ja em va agradar a la seva obra anterior, però a Habibi és encara més espectacular. 

Pel que fa a la traducció, és força correcta malgrat errors flagrants als crèdits del llibre ("septembre", "impresió"...), alguna frase calcada de l'anglès i l'equivocada decisió de reaprofitar els materials de la versió en castellà, que fan que ens trobem algun cartell que ha quedat en aquella llengua i un globus (per sort, només un) amb el text en castellà. I dic "equivocada decisió" perquè la prenen també altres editorials sense tenir en compte la llei del mínim esforç que regeix la feina de molts retolistes. Que això es diu igual en català i castellà? Ho deixem en castellà, encara que també es quedi l'interrogant d'obertura, impropi de la nostra llengua.

Petits detalls que eviten que es pugui qualificar d'edició perfecta, però que en tan poques quantitats no empobreixen la lectura d'aquesta magnífica obra, perquè si no us ha quedat clar ho repetiré ara: m'ha agradat molt i no sóc precisament un dels seus detractors.